Durant dècades el règim d’acumulació català ha gestat les crisis que vivim avui. Tanmateix, fins fa poc, el model productiu català havia generat amplis suports entre la població. El seu esgotament i la creixent politització de les crisis obren una finestra d’oportunitat que l’esquerra nacionalista ha de saber aprofitar.

Les organitzacions d’esquerres i els moviments socials defensen els interessos de la classe treballadora, però paradoxalment aquesta hi està poc representada. Els ritmes que exigeix la militància, els codis culturals, les formes de deliberació i les xarxes informals de poder afavoreixen perfils amb més temps i més capital cultural per sostenir una implicació política continuada. Si volem entendre per què les classes populars s’allunyen de l’esquerra, també cal revisar críticament algunes de les inèrcies culturals i organitzatives de la militància. Aquest article analitza aquesta realitat en el si de l’esquerra catalana i planteja alguns dels principals reptes i possibles vies per construir una esquerra nacionalista més arrelada i amb més capacitat d’organitzar una àmplia majoria social per transformar la realitat.

En aquest article, l'autora combat de forma contundent l'intent de convertir un conflicte de classe en una disputa generacional fent un repàs generacional des dels anys 70 fins als nostres.

La classe treballadora dels Països Catalans del segle XXI és diversa en llengües i trajectòries migratòries, però aquesta pluralitat no impedeix la construcció d'un subjecte polític compartit. La consciència de classe es configura també a través de les relacions lingüístiques i territorials que travessen la vida quotidiana. La qüestió és si les lluites pel salari, el temps, l'habitatge i la llengua poden convergir en un projecte d'emancipació social i nacional.

Històricament, l’escola ha legitimat les desigualtats socials en les societats contemporànies, a partir de la ideologia meritocràtica. Malgrat això, l’accés, trajectòries i resultats acadèmics són radicalment desiguals segons grups socials. En aquest sentit, l’escola ocupa un rol contradictori: un aparell de reproducció i, alhora, un espai relativament autònom, on l’alumnat desafavorit té l’oportunitat d’accedir a la cultura legitimada. L’escola sola, doncs, no pot compensar totes les injustícies socials profundes, però sí reduir-les parcialment.

L'habitatge ha deixat de ser una carpeta sectorial de política social per esdevenir el terreny on es juga la continuïtat material de Catalunya. Aquest article desgrana els tres grans conflictes que creuen l'eix social i el nacional en l’habitatge - l'arrelament, el poder i la legitimitat, en traça la genealogia des de la bombolla del 2008 fins al Pla Illa, i n'assenyala els límits estructurals. Sense un sostre assequible i estable, no hi ha reproducció nacional possible.

L’article recorre la trajectòria del sindicalisme independentista català des dels seus orígens, al tombant del segle XX, fins a l’actualitat. S’hi analitzen les principals organitzacions, des del CADCI i la Unió de Rabassaires fins a la COS i la Intersindical-CSC, els seus èxits i fracassos, i la seva relació amb el moviment independentista. L’autor en destaca el creixement sostingut de la Intersindical, que ha assolit rècords de representació i afiliació el 2025, malgrat el retrocés general de l’independentisme, i reflexiona sobre el potencial del sindicalisme nacional i de classe per connectar el projecte independentista amb les classes treballadores.