El debat polític a Catalunya s’ha anat estructurant, cada cop més, al voltant d’una clivella: la de les derives feixistes i tot el que no ho és–dit a l’engròs, la democràcia o l’antifeixisme. Aquesta lectura no funciona tant com una descripció precisa de la realitat, com un marc moral que ordena el conflicte polític en termes de legitimitat o il·legitimitat. Si bé l’antifeixisme és irrenunciable, el problema és que aquest esquema acaba desplaçant les contradiccions materials i polítiques de fons –especialment la relació entre classe i nació–, i les substitueix per una mena d’eix on la política democràtica acaba definida gairebé exclusivament per la reacció davant dels actors antidemocràtics, centrant la seva acció a combatre’ls i deixant de banda la capacitat de construir un projecte propi, que no depengui permanentment de l’existència de l’adversari. En aquest procés, actors molt diferents acaben compartint un mateix límit conceptual: la incapacitat de pensar la nació com a subjecte polític complet i la tendència a subordinar-la a altres eixos considerats “realment centrals”. Aquest article parteix de la idea que la clivella esmentada no només empobreix el debat, sinó que actua com una trampa: desplaça la qüestió nacional i la qüestió de classe cap a marcs incompatibles, força falses oposicions, converteix diferències estratègiques en identitats irreconciliables, i acaba produint un efecte polític comú en espais aparentment antagònics: la subordinació o dissolució del conflicte nacional dins d’altres lògiques. El resultat és un mapa polític on actors molt diferents comparteixen, sovint sense reconèixer-ho, la mateixa línia de base.

La contradicció no és entre classe i nació, sinó entre una concepció de l’emancipació que parteix d’una comunitat històrica real, i una altra que la tracta com a obstacle provisional en el camí cap a una universalitat de classe

En determinats sectors de l’esquerra catalana apareix la idea que la defensa de la classe treballadora és incompatible amb la defensa de la nació, de la llengua o de les particularitats culturals que conformen un poble. Com si qualsevol reivindicació nacional fos necessàriament una forma de xovinisme i traïció a la classe, i com si l’única posició legítima fos dissoldre aquestes identitats en un universalisme abstracte. Aquesta lectura no només és políticament estèril; també és profundament antimarxista. Lenin va dedicar una part important de la seva obra a defensar el dret d’autodeterminació de les nacions. Ho feia perquè entenia que les comunitats nacionals no desapareixen per decret, i que la unitat de la classe treballadora només pot construir-se sobre la lliure associació dels pobles, no sobre la seva negació. La lluita contra l’opressió nacional no era una qüestió secundària, sinó una condició necessària per a l’emancipació democràtica.

Tot i això, una part de l’esquerra contemporània sembla haver substituït aquesta tradició per una altra de ben diferent. Ha confós, de manera més o menys deliberada, la crítica marxista de l’individualisme liberal amb la negació de qualsevol traça de personalitat col·lectiva. Ha acabat considerant sospitosa qualsevol forma d’arrelament nacional, cultural o lingüístic. I, en fer-ho, ha abandonat un terreny que històricament havia format part del seu patrimoni polític. El resultat és que una part significativa de l’esquerra ha acabat assumint com a natural una contradicció entre nació i classe que històricament no era pròpia del marxisme revolucionari. Allò que per a autors com Lenin formava part d’un mateix procés d’emancipació –l’alliberament social i el dret dels pobles a decidir el seu futur–, apareix avui dia com una elecció excloent entre dues lleialtats incompatibles. La contradicció no és entre classe i nació, sinó entre una concepció de l’emancipació que parteix d’una comunitat històrica real, i una altra que la tracta com a obstacle provisional en el camí cap a una universalitat de classe. Entendre això evitaria caure tant en un nacionalisme essencialista, com en el cosmopolitisme que tracta les identitats col·lectives com una taca a dissoldre. 

Aquest desplaçament teòric té traducció directa en l’espai polític català, i és en aquest context que moltes de les diferències que es presenten com a insalvables resulten menys divergents del que semblen. Projectes que aparentment ocupen espais oposats comparteixen sovint una mateixa premissa: la nació és una qüestió secundària, residual o directament problemàtica. Les discrepàncies amaguen una coincidència més profunda respecte a la posició subordinada que ocupa la qüestió nacional, i el resultat és una política cada vegada més desconnectada de les preocupacions materials i culturals de les classes populars. Perquè els treballadors no viuen en un pla mental simbòlic. Viuen en barris, parlen llengües concretes, formen part de tradicions, institucions i comunitats històriques. Pretendre que tot això és irrellevant no genera més consciència de classe; genera desarrelament, atomització social, despersonalització, pèrdua dels vincles que fan possible l’acció compartida. Paradoxalment, aquells autoproclamats marxistes que afirmen defensar la dimensió col·lectiva de l’existència humana, acaben negant una de les seves expressions més evidents: la comunitat nacional.

La trampa de la clivella feixisme-democràcia es troba precisament aquí. Quan tota la política es redueix a una confrontació entre democràcia i feixisme, desapareixen les preguntes fonamentals: qui exerceix el poder, al servei de quins interessos, quina comunitat política es vol construir i quin paper hi juguen les classes populars

Aquesta és, també, una de les claus que expliquen la irrellevància progressiva d’espais que durant anys van monopolitzar l’independentisme d’esquerres. Quan la defensa de la sobirania nacional es converteix en una qüestió purament retòrica, subordinada a marcs ideològics més amplis o directament a lògiques de l’esquerra institucional espanyolista, deixa de ser un projecte capaç d’interpel·lar emocionalment i políticament les classes populars del país concret en què viuen i es constitueixen com a subjecte polític. Perquè la política no és només un mediador, ni tampoc una successió de consignes: la política és, o hauria de ser, la capacitat de construir i gestionar un nosaltres; la capacitat de connectar interessos materials amb sentiments de pertinença, memòria compartida i aspiracions col·lectives. Els projectes que renuncien a aquesta dimensió poden conservar l’aparell discursiu, però difícilment conservaran la capacitat de tocar les persones, generar adhesió, i conseqüentment, mobilitzar-les. Una política que no sap prémer els botons de les emocions lligades a la dignitat col·lectiva acaba reduïda a màrqueting, a la gesticulació, o a l’administració tecnocràtica del present.

La trampa de la clivella feixisme-democràcia es troba precisament aquí. Quan tota la política es redueix a una confrontació entre democràcia i feixisme, desapareixen les preguntes fonamentals: qui exerceix el poder, al servei de quins interessos, quina comunitat política es vol construir i quin paper hi juguen les classes populars. La simplificació pot resultar electoralment útil, però empobreix el debat públic i neutralitza qualsevol projecte transformador. Massa sovint, aquesta lògica converteix qualsevol reivindicació nacional que s’allunyi dels consensos dominants en una sospita de reaccionarisme, i qualsevol crítica a l’ordre existent en una amenaça a la “convivència democràtica”. La conseqüència és que qüestions centrals com la sobirania, la identitat col·lectiva, la llengua o l’autogovern deixen de discutir-se en termes polítics per passar a ser jutjades dins d’un esquema de legitimitats i deslegitimacions. Ja no es debat si una posició és sana o beneficiosa per les persones, sinó si és acceptable o inacceptable dins la batalla del discurs. El debat públic acaba convertit en una batalla de galls, on l’objectiu principal és derrotar retòricament l’adversari i obtenir l’aplaudiment dels propis, més que no pas elaborar un projecte propi materialment, i no només simbòlicament, transformador.

La nació, a banda d’una idea més o menys simbòlica de col·lectiu, també és una estructura material: una llengua, uns marcs jurídics, unes formes d’organització social i uns espais de reproducció cultural i econòmica

I ara, tenint en compte això, podem entendre per què actors que es presenten com a adversaris irreconciliables acaben compartint determinades premisses de fons, movent-se dins d’uns mateixos límits polítics. Mentre discuteixen sobre etiquetes, gestionen els mateixos límits. Mentre es reivindiquen com a antagònics, coincideixen a considerar que una determinada qüestió –la nació, l’autodeterminació, la continuïtat històrica d’una identitat col·lectiva– ha de romandre subordinada a altres prioritats que defineix el marc polític dominant –l’espanyolisme. És aquí on les diferències resulten menys profundes del que aparenten. I és aquí, també, on s’explica part de la crisi de l’independentisme polític. Quan l’adversari es deixa de llegir com un projecte polític concret i s’interpreta únicament com un enemic a desactivar, la política perd capacitat de proposta i es transforma en l’administració de posicionaments simbòlics. Fer política des de la defensiva –limitar-se a reaccionar davant del reaccionarisme– desplaça l’estratègia ofensiva: la capacitat de proposar, construir i disputar hegemonia. Es parla de valors, però cada vegada menys de poder; de principis, però cada vegada menys de país. I de nou, apareix la idea de la falsa clivella: és necessari parlar de valors i principis, sí. Però sense parlar de les dinàmiques de poder i del país, ¿fins a quin punt es poden exercir en forma de força política? Sap greu haver de recordar principis bàsics, com ara que la nació, a banda d’una idea més o menys simbòlica de col·lectiu, també és una estructura material: una llengua, uns marcs jurídics, unes formes d’organització social i uns espais de reproducció cultural i econòmica. Potser em repeteixo, però insisteixo en aquesta idea perquè, massa sovint, la nació es tracta com una simple construcció simbòlica, oblidant que també constitueix el marc material on es desenvolupen les relacions socials, econòmiques i polítiques.

Allò que per al PSC és secundari, perquè podria alterar l’estabilitat institucional de l’espanyolisme, per a l’OJS és secundari perquè podria desviar l’atenció de la “lluita principal”. Els arguments són diferents, però el resultat polític comparteix una característica essencial: la qüestió nacional queda ajornada permanentment

Potser el cas més revelador d’aquesta situació és la relació aparentment antagònica entre el PSC i determinats sectors de l’esquerra marxista, com l’OJS. A primera vista, semblen projectes incompatibles. Uns es diuen socialdemòcrates i constitucionalistes; els altres, revolucionaris que prioritzen la contradicció de classe perquè conceben la qüestió nacional com a secundària respecte d’aquesta dinàmica. Però, més enllà de les diferències descriptives evidents, comparteixen una mateixa premissa fonamental: la qüestió nacional catalana ocupa una posició inferior respecte d’aquelles qüestions on situen el focus. Al final del dia arriben, per vies diferents, a un efecte polític similar respecte a la qüestió nacional: la seva subordinació a prioritats estratègiques. En el cas del PSC, aquesta subordinació és explícita: la nació catalana es reconeix, amb la boca petita, només en la mesura que no qüestioni el marc polític –espanyolista– existent. La sobirania queda reduïda a una reivindicació cultural o administrativa compatible amb l’ordre constitucional espanyol. En el cas de l’OJS, la subordinació adopta una forma diferent, però arriba a conclusions similars: la nació s’interpreta principalment com una realitat conseqüent a la contradicció de classe i mancada d’autonomia política pròpia. L’alliberament nacional deixa de ser una tasca en si mateixa i passa a dependre d’una transformació social més àmplia que, en la pràctica, sempre queda situada en un horitzó futur.

Així, allò que per al PSC és secundari, perquè podria alterar l’estabilitat institucional de l’espanyolisme, per a l’OJS és secundari perquè podria desviar l’atenció de la “lluita principal”. Els arguments són diferents, però el resultat polític comparteix una característica essencial: la qüestió nacional queda ajornada permanentment. I aquesta coincidència no és anecdòtica: és una de les expressions més clares de la incapacitat d’una part important de la política catalana per pensar simultàniament en termes de classe i de nació. Uns dissolen la nació en la ciutadania espanyola; els altres, en una emancipació universal de classe. Però en tots dos casos desapareix la idea que Catalunya pugui, vulgui, o necessiti canalitzar el dret a desenvolupar el seu propi subjecte polític.

Un exemple especialment il·lustratiu d’aquesta tensió, dins del mateix espai de la CUP, és el “laureveguisme” de la CUP barcelonina. Més enllà de persones concretes o corrents personalistes, el que aquest fenomen reflecteix és una deriva política en què la pràctica institucional tendeix a desplaçar el nucli nacional del projecte cap a posicions cada vegada més difuses. La política veguista ha tendit a prioritzar marcs discursius més propers a un progressisme urbà desconnectat de la qüestió nacional, que no pas una articulació clara entre sobirania, classe i comunitat política. I això genera una tensió evident: mentre el discurs oficial manté la centralitat de l’alliberament social, la pràctica quotidiana es mou en coordenades on la nació es posa en segon pla com a subjecte polític operatiu. El resultat no és tant una renúncia explícita, com una erosió progressiva de la centralitat del conflicte nacional. En favor, evidentment, de categories més fàcilment assimilables: tant pel votant pretesament apolític, però molt conscienciat socialment –proper a la lògica dels Comuns–, com pel votant que opera dins el marc institucional –espanyolista– existent. Si el discurs el pot fer indistintament un actor de l’esquerra estatal com Podemos, ¿on queda la diferència política substancial?

Aquest tipus de desplaçament no és exclusiu d’un espai concret, però en el cas de la CUP barcelonina es fa especialment visible pel contrast entre el seu origen com a projecte de ruptura i la seva inserció en la lògica de l’esquerra institucional urbanita d’àmbit espanyolitzat. És precisament en aquesta distància entre retòrica i pràctica on es fa més evident la seva dificultat o reticència per articular una ideologia que mantingui alhora la dimensió de classe i la dimensió nacional, entenent-les com a compatibles, naturals i complementàries, sense que una  dilueixi l’altra.

ERC i la CUP actuals també són símptomes d’aquesta deriva ideològica. Van créixer políticament quan van ser capaces de presentar la qüestió nacional i la qüestió social com a parts d’un mateix conflicte democràtic. Van entendre que una part significativa de les classes populars catalanes percebia la sobirania nacional no com una reivindicació identitària abstracta, sinó com una eina per transformar les condicions materials de vida i disputar espais de poder. Tanmateix, amb el pas dels anys, aquest vincle s’ha anat afeblint. En el cas d’ERC, la normalització institucional i la priorització de la governabilitat han acabat diluint bona part de l’ambició transformadora que havia alimentat el seu creixement. La independència ha passat de ser un horitzó polític concret a convertir-se sovint en una referència històrica, cada vegada més subordinada a les lògiques de gestió autonòmica. Ho exemplifica una dinàmica dels últims temps: el desplaçament del discurs cap a l’eix de l’esquerra espanyola, visible en intervencions parlamentàries com les de Gabriel Rufián, on el conflicte polític tendeix a reformular-se en termes de confrontació amb la dreta espanyola abans que com a conflicte nacional amb l’Estat. La seva proposta del “frente de izquierdas” ressitua el conflicte polític en termes de bloc esquerra-dreta estatal, abandonant per complet el conflicte nacional amb l’Estat, i sumant-se, de facto, a la lògica de la lluita política de l’esquerra espanyola, integrant-se en una agenda política que ja no és pròpia. ¿Per què un projecte polític com l’independentisme català ha de renunciar a si mateix per adaptar-se a marcs que, no només no el defineixen, sinó que no el reconeixen i el voldrien anul·lar? ¿Per què s’hauria de renunciar a ser subjecte polític per convertir-se en un actor subordinat dins d’un altre marc nacional? ¿Per què, un projecte que neix per disputar sobirania, hauria d’acabar acceptant la subordinació dins d’una lògica política estatal que el converteix en actor secundari d’un conflicte construït des d’un altre centre de poder? Per què, per què, i per què. ¿Per què sempre cal triar? A qui li interessa negar la plenitud de la teva existència, sempre t’obliga a triar. I qui defineix els termes del conflicte, et proporciona les opcions prèviament esbiaixades, dins d’un marc que ja en condiciona la resposta.

Debatre si Catalunya és abans una nació o una societat dividida en classes és fal·laç: és totes dues coses alhora. I precisament per això, qualsevol projecte d’emancipació que vulgui ser hegemònic ha de ser capaç d’explicar com es relacionen aquestes dues dimensions sense dissoldre’n cap

Aquesta premissa lliga, en essència, les tres qüestions que apuntava: la falsa oposició PSC-OJS, la crítica al “laureveguisme”, i la pèrdua de centralitat d’ERC i la CUP. No són tres crítiques independents, sinó tres manifestacions d’un mateix problema de fons. I sí, el problema va més enllà d’aquestes organitzacions. Una part significativa de l’esquerra catalana, per part institucional, com per part de l’electorat, ha assumit que la defensa de les particularitats nacionals és, en el millor dels casos, una qüestió secundària i, en el pitjor, una forma encoberta de reaccionarisme. Aquest enfocament l’ha conduït a abandonar espais socials i culturals sencers, deixant-los orfes de representació o cedint-los a projectes polítics de significació molt diferent. I la conseqüència és paradoxal: en nom de l’internacionalisme, s’ha afeblit la capacitat de construir una comunitat política concreta. En nom de la lluita contra els essencialismes, s’ha erosionat la confiança en qualsevol forma de pertinença col·lectiva. I en nom de la centralitat de la qüestió social, s’ha desconnectat la política de molts dels elements que permeten generar cohesió, solidaritat i mobilització popular. Aquesta és, probablement, una de les raons fonamentals per les quals ERC i la CUP han perdut centralitat política durant els darrers anys: han deixat de saber explicar per què la nació continua sent una qüestió rellevant per a les classes populars catalanes. 

Potser ha arribat el moment de recuperar una idea que el moviment socialista havia entès molt millor que alguns dels seus hereus actuals: que els pobles tenen dret a existir, a decidir i a desenvolupar personalitat pròpia col·lectiva, i que defensar aquest dret no és una desviació de la lluita popular, sinó una part inseparable d’aquesta. En última instància, la política catalana ha quedat atrapada en aquesta falsa clivella, una tendència que ens obliga a alimentar-nos a còpia d’entrepans de blanc i negre. I no ho dic en el sentit del qual s’han apropiat els cunyats o els josepmaries, aquell “no tot és blanc o negre” que sempre amaga la defensa del blanc o del negre. Sinó en el sentit que ens condueix a la infantilització: a la incapacitat, o en l’acceptació de la incapacitat, d’integrar dimensions diferents alhora. En la distància entre una dimensió i una altra no integrades, és quan apareixen els actors que aprofiten aquesta separació justament per orientar el debat cap a un sol costat, i que intervenen per impedir el projecte que sorgiria de la síntesi entre les dues dimensions. És precisament en aquest espai on es reprodueixen les formes contemporànies de subordinació política; on apareixen les forces que, de manera més o menys conscient, converteixen aquesta fractura en un marc de dominació, aprofitant l’escissió per empènyer el debat cap a un sol pol i bloquejar qualsevol síntesi política.

La realitat és que la defensa de la classe treballadora no exigeix renunciar a la llengua, la cultura o la personalitat històrica d’un poble. Al contrari: quan l’esquerra abandona aquests espais, els deixa en mans d’altres actors –a qui sovint els convé aquest abandonament– i els condemna a la irrellevància política. Els condemna, de fet, a ser gestionats pels qui eren, en primer lloc, abans d’entrar a disputar el terreny, els seus adversaris. Debatre si Catalunya és abans una nació o una societat dividida en classes és fal·laç: és totes dues coses alhora. I precisament per això, qualsevol projecte d’emancipació que vulgui ser hegemònic ha de ser capaç d’explicar com es relacionen aquestes dues dimensions sense dissoldre’n cap. Recuperar la perspectiva dual implica entendre que les comunitats polítiques són processos històrics on es creuen condicions materials, llengua, institucions, imaginaris compartits, relacions econòmiques, estructures socials… Només així es pot tornar a parlar seriosament d’emancipació social i nacional; la resta són variants d’una mateixa renúncia.