L’endemà de la victòria de la selecció espanyola contra l’Argentina, no resultava inusual veure el col·lega amb qui vas compartir trinxera a Urquinaona penjant una foto seva amb la samarreta color blanc trencat, un text que deia “Vamoos!” i una desfilada d’emojis de l’estanquera. Estimat lector, sé perfectament que vas enrabiar-te recordant com vosaltres dos vau dansar entre antiavalots i contenidors en flames per no acabar torturats en una furgoneta. També sé que vas decidir escriure-li quan a la teva ment va retornar aquella imatge on podies veure als ulls del teu amic la mateixa adrenalina que també acariciava cada cèl·lula del teu cos. Sé que et bull la sang, però deixa que et digui que el teu amic continua sent independentista. Encara que et sorprengui, el seu desig de llibertat no ha canviat ni una mica i encara anhela una Catalunya lliure. Però és un mediocre de proporcions bíbliques.
Ser independentista i anar amb la selecció, tot i que suposi una clara contradicció, és perfectament plausible. El que evidencia, però, és un caràcter feble que és incapaç de sacrificar plaers banals per desfer-se —o minimitzar— aquestes incoherències. El català que va amb la selecció espanyola no hi va perquè se senti espanyol, sinó perquè necessita formar part, ni que sigui per unes hores, d’una inèrcia col·lectiva que li permeti dissoldre les seves preocupacions i tastar la victòria. Però és un sabor efímer i totalment banal. Com diria el meu amic David Silvestre, és com punxar-se heroïna: uns dies d’eufòria per una vida de merda.
Ara bé, aquest caràcter mediocre que empeny al teu amic catalaníssim a cardar-li quatre crits a la tele quan Enzo Fernández arrasa a Pau Cubarsí, és el mateix caràcter que va afeblir l’independentisme després del Procés. La feblesa d’aquest caràcter no només es manifesta acotant el cap davant d’un cop de porra, sinó, sobretot, en la incapacitat crònica de sostenir la incomoditat a llarg termini. Quan l’horitzó de victòria ràpida i l’èpica dels carrers es va esfumar, el gruix del moviment va preferir refugiar-se en el confort autonòmic abans que aventurar-se a l’àrida travessia pel desert que exigeix qualsevol ruptura real.
L’alliberament nacional, però, exigeix un caràcter completament diferent. Exigeix la disposició absoluta a transitar per la incomoditat i, sobretot, a acceptar que per fer prevaldre els nostres drets, haurem d’imposar la nostra realitat. La frontera més evident d’aquesta actitud és la tria lingüística. Quan algú demana que canviem al castellà i topa amb un «no» serè i inamovible —arrodonit, sovint, amb un «si vols, t’ho explico més a poc a poc»—, la tensió que s’esdevé és palpable. Però és aquesta tensió, que evidencia una problemàtica, la que s’ha d’abraçar. Si no hi ha tensió no hi ha conflicte, i com que hi ha conflicte cal combatre’l. Cedir la llengua no és cap acte de cortesia ni de civisme; és l’acceptació voluntària de la teva condició de subaltern. Si et passes al castellà, el que estàs transmetent és que ets dèbil i que l’altre té poder sobre teu. En canvi, si mantens el català, la pressió psicològica que exerceix el marc mental espanyolista —que ens vol fer creure que canviar de llengua és de bona educació, quan en el fons el que ens exigeix tàcitament és que deixem de ser catalans— s’esvaeix al moment i deixa de tenir poder.
Cedir la llengua no és cap acte de cortesia ni de civisme; és l’acceptació voluntària de la teva condició de subaltern.
Aquesta incomoditat lingüística, aquesta por visceral a sostenir la mirada i no canviar d’idioma és el símptoma que assenyala que els catalans som un poble despullat d’autoestima. Un país sense autoestima viu constantment preocupat per allò que «no es pot dir» o «no es pot fer», ignorant que l’única manera de normalitzar l’exercici del poder és, precisament, exercint-lo. Només quan algú s’atreveix a traspassar el tabú i descobreix que no passa res, la societat avança. Aquesta mancança explica per què, fins i tot durant el clímax del Procés, parlar de la necessitat d’un exèrcit català era un anatema. No existia la maduresa psicològica per parlar de poder dur perquè necessitàvem ser vistos, per sobre de tot, com a baluards del pacifisme.
Precisament és la mateixa espiral de covardia i autocensura és la que avui devora l’esquerra catalanista tradicional amb la qüestió demogràfica. La manca absoluta de caràcter els immobilitza i els sotmet al pànic de la condemna moral, l’ostracisme social i la ràpida etiqueta de «feixistes». Fugir de la fricció del debat és en si mateix un acte de covardia. I és precisament el vici d’escombrar la merda sota l’estora el que, d’una banda, està convertint la vella esquerra en un sector absolutament marginal. De l’altra, és aquesta covardia la que ha posat la catifa vermella als discursos xenòfobs. Quan et negues a afrontar la realitat per por a la incomoditat, deixes el camp obert perquè qualsevol altre ocupi el buit.
Un país sense autoestima viu constantment preocupat per allò que «no es pot dir» o «no es pot fer», ignorant que l’única manera de normalitzar l’exercici del poder és, precisament, exercint-lo
Tota aquesta covardia estructural s’explica per una derrota psicològica molt més profunda. L’autoestima d’un país es forja en el seu relat històric, i a Catalunya se’ns ha inoculat activament una historiografia dissenyada per fer-nos creure que som uns perdedors. L’escola i l’imaginari col·lectiu han reduït l’explicació del segle XVIII a la derrota total del 1714. El que s’amaga de forma sistemàtica és la realitat d’una societat que mai va acceptar el nou règim borbònic amb docilitat. Se’ns amaga la insubmissió armada i una cadència d’aixecaments populars que van esquitxar literalment tot el segle. Si alguna característica ens ha definit com a poble és, precisament, l’autoestima; una autoestima incombustible que va fer que els nostres avantpassats no deixessin mai de lluitar. Històricament, hem estat un poble indòmit i absolutament ingovernable, amb esclats de rebel·lia que salten al segle XIX i arriben fins als nostres dies. I és precisament per aquesta naturalesa ferotge que l’Estat va necessitar aixecar els murs de la Ciutadella per ofegar Barcelona. És per contenir aquest caràcter imprevisible que es va concebre militarment el Pla Cerdà, i és per aquest mateix terror visceral que avui continuen infiltrant policies en els nostres moviments polítics. Els espanyols saben perfectament què som en realitat. Ens tenen por; ara només cal que nosaltres recordem per què ens la tenen.
Quan recuperem aquesta memòria d’ingovernabilitat, la nostra actitud davant del present canvia d’arrel. Comprenem de cop que el fet que l’espanyolisme pugui viure amb absoluta normalitat a Catalunya és una anomalia imperdonable. Aquells agents i institucions que tenen com a objectiu polític la nostra anihilació no haurien de gaudir de pau social als nostres carrers. Si avui ho fan, és exclusivament gràcies a la nostra submissió.
Prenguem la presència de la Guàrdia Civil. No estem parlant de simples funcionaris; són l’extensió física de l’absolutisme i la pervivència del feixisme al nostre territori. Un país amb autoestima no demana el seu replegament mendicant en taules de diàleg estèrils. Un país amb autoestima s’organitza al voltant de les casernes de la Guàrdia Civil amb un objectiu molt clar: destrossar-los la psique. No parlem de protestes simbòliques ni de gestos de cara a la galeria, sinó de tensar la convivència diària fins a fer-los la vida absolutament impossible. Es tracta d’asfixiar-los psicològicament, de sotmetre’ls a un setge ambiental constant i implacable fins que es trenquin i no tinguin cap més sortida que fer les maletes i marxar.
I aquesta lògica d’imposar un cost a l’ocupació s’aplica tant a la gran política com a la barra d’un bar. Si avui es produeix una agressió lingüística en un restaurant i es nega el servei a un client per parlar en català, l’absència de conseqüències ens delata. En un país despert i amb caràcter, l’endemà a aquell local no li queda sencer ni un sol cobert.
En definitiva, la consolidació d’aquest caràcter insubornable i la recuperació de l’autoestima nacional exigeixen, de forma ineludible, una esmena a la totalitat a la cultura política del seixantisme. Cal erradicar d’una vegada per totes aquesta tara hereditària fonamentada en el pànic a incomodar i en la necessitat patològica de ser validats com a subjectes morals inofensius. Hem d’abandonar immediatament el confort tòxic d’aquella víctima que es complau en el propi patiment i es refugia en l’estèril superioritat moral de qui assumeix la derrota fins i tot abans de plantar cara. Aquest marc mental de subordinació complaent està completament exhaurit i ja no té cap marge de continuïtat. Lluny de ser un mecanisme de supervivència, el manteniment d’aquesta actitud només actua com a garant de la nostra pròpia liquidació com a poble.
Hem d’abandonar immediatament el confort tòxic d’aquella víctima que es complau en el propi patiment i es refugia en l’estèril superioritat moral de qui assumeix la derrota fins i tot abans de plantar cara
Perquè en aquest embat no hi ha marge per a la tebiesa. És innegable que la lluita activa per l’alliberament nacional i social exigeix un desgast diari, però és que la magnitud de l’objectiu no admet frivolitats. Ens hi va la pura supervivència existencial. En aquesta pulsió ens hi juguem la continuïtat històrica de la llengua en les generacions venidores i ens enfrontem a la nostra pròpia liquidació com a nació. Ens hi juguem la viabilitat de les nostres infraestructures i la necessitat imperiosa de tallar de soca-rel un espoli fiscal sistemàtic que ens empobreix.
Així doncs, per molt inofensiu que pugui semblar aplaudir els èxits esportius de l’Estat, claudicar lingüísticament a la primera fricció o normalitzar el consum del teixit empresarial espanyol, la realitat és una altra. L’independentisme no pot reduir-se a un simple tràmit electoral periòdic ni a una identitat estètica. Fer efectiva la independència demana construir una cultura política profundament renovada, una transformació que demana assumir una actitud radicalment autocentrada en tots els aspectes de la nostra vida per consolidar un marc mental guanyador que no admeti cap rendició.
Això implica viure en un estat d’alerta, assumint que el nostre entorn està minat de dinàmiques assimiladores que s’amaguen rere una falsa normalitat. Significa tenir la determinació d’assumir la incomoditat i entendre que fer front a certs costos personals és una exigència ineludible per defensar el país. Cedir l’espai, delegar aquesta responsabilitat i conviure en pau amb qui ens vol aniquilar és la definició exacta de covardia i mediocritat. I nosaltres, com evidencia aquest estat permanent de revolta en què vivim instal·lats des de fa més de tres segles, no hem nascut per ser esclaus. És el moment de fer-nos càrrec del conflicte i d’assumir l’herència dels qui no van claudicar. Que avui encara som vius, que tinguem a les nostres mans el poder absolut per guanyar d’una vegada per totes, és exclusivament gràcies a aquells que van negar a rendir-se. Ells ens van llegar el país; per tant, el nostre paper a la història ja no pot ser conformar-nos a resistir, sinó materialitzar d’una vegada l’alliberament. Així que escull, vols continuar sent un mediocre o vols guanyar?