Glovo és una empresa fundada a Barcelona el 2015, dedicada al repartiment de menjar i altres productes mitjançant una plataforma digital. L’any 2022 va passar a ser controlada per la multinacional alemanya Delivery Hero SE en una operació societària que valorava l’empresa catalana en aproximadament 2.300 milions d’euros.
Glovo ha afrontat conflictes laborals relacionats amb el model de contractació i les condicions de treball dels repartidors
El juny de 2025 la Comissió Europea va imposar una multa de 329 milions d’euros a Glovo i Delivery Hero per la participació en un càrtel de serveis en línia de lliurament d’aliments. La sanció milionària del supervisor europeu no va ser un impediment perquè Glovo celebrés el desè aniversari aquell mateix mes de juny en companyia del president de la Generalitat, Salvador Illa, del president de Foment del Treball, Daniel Sánchez Llibre, i dels secretaris generals d’UGT i CCOO, Josep Maria Álvarez i Javier Pacheco, com a convidats estel·lars. El suport explícit de polítics a aquesta empresa no acaba aquí. El consell assessor de Glovo incorpora, entre d’altres, José Manuel García-Margallo, exministre del PP, Raül Blanco, exsecretari general d’Indústria del govern del PSOE i expresident de RENFE, Natàlia Mas, exconsellera d’Economia i Hisenda de la Generalitat (ERC), i Marta Pascal, exsecretària general del PDeCAT i exsenadora, actualment en actiu a Junts.
Glovo ha afrontat diversos conflictes laborals relacionats amb el model de contractació i les condicions de treball dels repartidors, un col·lectiu amb una presència molt significativa, per no dir molt majoritària, de treballadors immigrants. Durant anys, una part important dels riders van prestar serveis com a treballadors autònoms, una qualificació qüestionada per la Inspecció de Treball i pels tribunals. Segons la Inspecció de Treball, les actuacions afectaven milers de repartidors a tot l’Estat espanyol que no havien estat donats d’alta en el règim general de la Seguretat Social.
Glovo basa el seu model de negoci en l’explotació laboral de treballadors immigrants
Que empreses com Glovo i altres (Just Eat, Uber Eats, etc.) basin el seu negoci en mà d’obra immigrant no és casual. Una investigació del CIDOB sobre repartidors en diverses ciutats de l’Estat espanyol descriu el perfil immigrant com a majoritari i assenyala que per a moltes persones acabades d’arribar el repartiment constitueix una de les poques vies d’accés immediat al mercat laboral. Els salaris són l’altra pota del sistema. Finalitzada l’etapa dels falsos autònoms, Glovo articula els contractes laborals a l’empara del conveni estatal de missatgeria de l’any 2006, actualitzat pels increments del salari mínim. El fet que sigui un conveni antic i no específic per al repartiment mitjançant plataformes ha generat l’enèsim conflicte entre els riders i l’empresa.
En resum, Glovo és una empresa celebrada per la seva suposada innovació tecnològica, però, de fet, basa el seu model de negoci en l’explotació laboral de treballadors immigrants, obligats a acceptar condicions molt precàries. Seria un exemple de la Catalunya que estem construint? Quant cobren els treballadors immigrants? En quina situació es troba aquest col·lectiu en relació amb els treballadors autòctons? Si sindicats com La Intersindical han denunciat reiteradament que els salaris mitjans a Catalunya perden poder adquisitiu, el col·lectiu immigrant ho pateix encara més? Les dades emprades en aquest article són de l’any 2024 i extretes de l’Institut d’Estadística de Catalunya i de l’Observatori del Treball i Model Productiu del Departament d’Empresa i Treball de la Generalitat de Catalunya.
La bretxa salarial associada a l’origen és una realitat persistent en el mercat laboral català
L’any 2024, el salari mitjà a Catalunya era de 31.590 € bruts anuals. Això no obstant, el salari mitjà d’un treballador de nacionalitat estrangera extracomunitària era 22.093 € bruts anuals, enfront dels 32.659 € dels treballadors amb nacionalitat espanyola. Hom diria que la bretxa salarial associada a l’origen, d’un -32% el 2024, és una realitat persistent en el mercat laboral català i un fenomen estructural. Però cal fugir de la mera diferència salarial i tenir en compte la segmentació del mercat de treball: l’economia catalana incorpora centenars de milers de treballadors d’origen extracomunitari, però ho fa principalment a través dels segments salarials més baixos del mercat laboral, com veurem a continuació.
A Catalunya, els sectors que tradicionalment concentren més ocupació immigrant són, principalment, l’hostaleria, el comerç, la construcció, el transport i la logística i els serveis de cures. Per sectors, l’hostaleria ofereix el resultat més sorprenent perquè la bretxa salarial és només del -3,7%. No obstant això, és un sector que té un salari mitjà molt baix, de poc més de 19.000 € bruts anuals el 2024 (tinguem present que l’SMI de 2026 és de 17.094 €). És a dir, és el sector amb menys bretxa salarial, però perquè els sous són generalment molt baixos. Autòctons i estrangers ocupen posicions molt semblants dins del sector: cambrers, ajudants de cuina, personal de neteja, etc. Quan el gruix del personal es concentra en les mateixes ocupacions de sou relativament baix, la diferència salarial es redueix.
A la indústria manufacturera la bretxa és més elevada que la mitjana, del -34 %
A la construcció la bretxa és del -25,7 %, 31.653 € bruts anuals contra 23.533 €. És una diferència significativa, però inferior a la mitjana (-32%). Aquest fet suggereix que és un sector on una part dels treballadors immigrants poden accedir a ocupacions relativament ben remunerades, especialment en oficis qualificats (paletes especialistes, ferrallistes, encofradors, instal·ladors, etc.). Val a dir que és un patró que també s’observa en altres països europeus.
A la indústria manufacturera la bretxa és més elevada que la mitjana, del -34 %, 37.667 € bruts anuals contra 24.811 €. La diferència és especialment rellevant perquè la indústria acostuma a tenir convenis col·lectius més sòlids i és un sector amb salaris més elevats que la mitjana. Per tant, la diferència probablement s’explica per la segregació interna: més presència d’autòctons en els llocs tècnics i de comandament intermedi i millor formació d’entrada que els treballadors immigrants. Trobem autòctons concentrats en perfils tècnics, encarregats i comandaments, i estrangers en categories auxiliars, producció i tasques menys qualificades. Val a dir que la indústria manufacturera és un sector molt heterogeni, on hi trobem subsectors com el químic i farmacèutic, que té unes retribucions altes, o l’agroalimentari, caracteritzat per salaris baixos i un ús intensiu de mà d’obra. Les diferències salarials entre aquests subsectors van ser analitzades en un article sobre comparacions odioses.
El comerç presenta una bretxa àmplia del -36 %, 30.069 € bruts anuals contra 19.256 €. Són dades significatives perquè és un dels principals sectors generadors d’ocupació a Catalunya. Una interpretació és l’existència, altra vegada, d’una marcada dualitat: la de treballadors autòctons en posicions de responsabilitat, encarregats o tasques comercials especialitzades i la de treballadors immigrants més concentrats en atenció al públic, reposició, magatzem i altres ocupacions de menor qualificació.
El transport i la logística són sectors clau en l’economia catalana, però també presenten una bretxa salarial molt significativa. Els treballadors amb nacionalitat espanyola cobren de mitjana 34.536 € bruts anuals, enfront dels 21.775 € dels estrangers; una bretxa del -37 %. Bona part dels treballadors immigrants es concentren en les feines més dures i més mal remunerades de la cadena logística, mentre que les ocupacions tècniques, de coordinació i de comandament continuen estant majoritàriament en mans de treballadors autòctons.
Les activitats financeres i asseguradores són un dels sectors més ben pagats de Catalunya, però també un dels més segregats. Els treballadors amb nacionalitat espanyola cobraven el 2024 un salari mitjà de 55.777 € bruts anuals, mentre que els estrangers percebien només 27.815 €. La bretxa superava el -50 %. Molts treballadors d’origen extracomunitari semblen quedar exclosos dels llocs de més responsabilitat i millor remunerats. La dada suggereix que l’accés a l’elit professional i directiva del sector financer continua sent molt més difícil per als estrangers que per als treballadors amb nacionalitat espanyola.
Finalment, el sector TIC és l’excepció que confirma la regla, ja que el salari mitjà és gairebé el mateix per als dos col·lectius, entorn als 45.000 € bruts anuals. Les dades suggereixen que quan les empreses competeixen pel talent altament qualificat, i aquest és escàs, tant treballadors autòctons com extracomunitaris tenen un alt poder de negociació de les condicions laborals. No obstant, no és un sector intensiu en mà d’obra com ho puguin ser l’hostaleria, el comerç o la construcció.
Aquest model necessita un gran volum de treballadors disposats a acceptar salaris modestos
Quan es parla d’immigració i mercat de treball, el debat acostuma a encallar-se entre dues postures. D’una banda, els qui atribueixen els baixos salaris a l’arribada massiva de treballadors estrangers. De l’altra, els qui neguen qualsevol relació entre immigració i condicions laborals. Les dades salarials permeten escapar d’aquesta dicotomia. Com s’ha dit, l’any 2024 la bretxa salarial entre els treballadors amb nacionalitat espanyola i els estrangers extracomunitaris era del -32%. Efectivament, els immigrants cobren menys. Però això és només la superfície del problema. No es pot afirmar que dues persones cobrin sous diferents fent exactament la mateixa feina, sinó que els treballadors immigrants tenen moltes més dificultats per accedir als llocs de treball millor remunerats. La bretxa salarial entre treballadors autòctons i extracomunitaris a Catalunya no s’explica exclusivament per aquells sectors tradicionalment associats a la immigració. La diferència es genera sobretot perquè els treballadors estrangers tenen moltes més dificultats per accedir a les posicions millor remunerades de sectors com la indústria, el comerç, el transport o les finances, mentre que en els sectors on comparteixen ocupacions similars amb els treballadors autòctons, com l’hostaleria, la bretxa pràcticament desapareix.
Aquesta constatació ens obliga a plantejar una qüestió recurrent però cabdal: quin model econòmic s’està construint a Catalunya? Polítics, empresaris i acadèmics parlen sobre innovació, recerca, digitalització, indústria d’alt valor afegit i economia del coneixement. Però la realitat és que bona part del creixement econòmic continua descansant sobre el turisme, la restauració, la logística, els serveis auxiliars i altres activitats intensives en mà d’obra i relativament poc intensives en productivitat. Aquest model necessita un gran volum de treballadors disposats a acceptar salaris modestos. I és precisament aquí on apareix la funció econòmica de la immigració massiva, amb el suport explícit i entusiasta de les patronals: ampliar l’oferta de mà d’obra disponible per a sectors que tenen dificultats per atraure treballadors en les condicions salarials actuals.
Afirmar això no és culpar els immigrants, ans al contrari. Els treballadors immigrants són les primeres víctimes del model, ja que pateixen les taxes més elevades de temporalitat, precarietat, salaris baixos i trajectòries professionals amb menys possibilitats d’ascens. Però ignorar que aquesta realitat té conseqüències sobre el conjunt del mercat laboral català seria igualment irresponsable.
Quan un model productiu basa la seva competitivitat en una oferta abundant de mà d’obra barata, la pressió a la baixa no afecta només els nouvinguts. Acaba condicionant els salaris, les expectatives i el poder de negociació de tota la classe treballadora. Des d’una perspectiva independentista i d’esquerres, aquesta és probablement la discussió central. El debat seria quin tipus d’economia volem construir i quines condicions laborals som capaços d’oferir.
Una nació cohesionada es construeix evitant que una part de la població quedi atrapada de manera permanent en els segments més precaris. Un model econòmic de país digne d’aquest nom hauria de generar llocs de treball productius, qualificats i ben remunerats. Lamentablement, les dades analitzades mostren la fractura del mercat laboral català i una economia que depèn de salaris baixos i d’ocupacions de poc valor afegit. Mentre aquesta contradicció no es resolgui, les bretxes salarials seguiran existint i la cohesió social del país continuarà deteriorant-se.