Les febleses de la crítica processista a ERC
Ja fa anys que escoltem aquest tipus d’atacs independentistes contra ERC. Abans de desplegar els seus arguments forts, és pertinent assenyalar les seves mancances, començant pel marc en què operen. L’independentisme després de l’1 d’octubre va quedar atrapat en el paradigma ideològic del Procés, el processisme, un paradigma amb encerts i defectes. Un dels elements d’aquest marc era considerar que l’estat propi estava a tocar perquè teníem majoria electoral.
Des d’aquest prisma, els partits independentistes havien de recuperar la seva aliança patriòtica i aixecar la DUI. Qüestió només de voluntat i coratge, fet que va activar una lògica de frustració, replegament i caça de traïdors. Durant anys aquest paradigma no ha permès posar de relleu problemes profunds: que el moviment d’emancipació nacional no havia construït les condicions objectives i subjectives de poder català capaces de doblegar l’Estat. Quan el que proposes es basa en negar la correlació de forces real, no tens una posició sòlida des de la qual criticar cap alternativa estratègica.
Un segon problema d’aquesta crítica contra el rumb del partit republicà és que sovint reprodueix conscientment o inconscient l’interès de l’espai postconvergent. Per això sovint ha estat molt més dura amb ERC que amb Junts, malgrat que aquest darrer partit tenia responsabilitats similars o majors en relació amb la fi del Procés i l’enfangament del moviment independentista. Parlem d’un partit que no es declara independentista fins el 2012-2015, que improvisa constantment, que destitueix consellers per falta de compromís a pocs mesos de l’1 d’Octubre, entre d’altres. Sí que és cert, però, que si el 2011 ERC pressionava CiU per confrontar-se amb Madrid, els últims anys aquests rols s’han invertit.
És sobre la base del principi de realitat que la direcció d’ERC ha justificat el seu rumb actual
Així, aquesta crítica “processista” sovint ha posat el focus en els pactes d’ERC amb el PSOE-PSC. Ha defensat implícitament que la solució era retornar als pactes amb Junts com si això arreglés res significatiu. No s’ha enfocat el debat, en canvi, en els factors que havien provocat la derrota electoral de l’independentisme i la victòria del PSC o l’esgotament de l’estratègia del Procés. Aquest enfocament alternatiu hauria generat una autocrítica dolorosa però molt més productiva. És sobre la base del principi de realitat que la direcció d’ERC ha justificat el seu rumb actual, un principi que no podem vulnerar.
Assenyalades aquestes mancances, la crítica a la claudicació nacional d’ERC té diversos punts forts. Aquí és on és interessant separar el gra de la palla i recollir els arguments de valor. Intentem, doncs, identificar els mecanismes d’aquesta desnacionalització del partit per poder formular una crítica contrastada, postprocessista, neonacionalista i constructiva. Una desnacionalització que no es pot estudiar al marge dels canvis profunds que transformen el país.
95 anys d’història
Arran dels discursos recents de Rufián i de l’aliança amb Podemos, alguns hem plantejat que estem assistint a la dissolució de la tradició política del nacionalisme d’esquerres amb 95 anys d’història. Un exconseller d’ERC va replicar a Twitter que aquest partit sempre ha tingut una facció menys nacionalista-independentista, que això és inherent al partit i constitutiu de la seva identitat. És un argument fort, però alguns el discutim. Per desmuntar-lo, us convido a repassar la història d’aquest partit des dels seus orígens, confrontant els intents de reescriure la història i obviar una part del que ha estat sempre aquest partit:
ERC es funda el 1931 com a confluència de tres espais: Estat Català de Francesc Macià, Partit Republicà Català de Lluís Companys i Grup de l’Opinió de Joan Lluhí. Neix de tradicions diferents que comparteixen el gruix d’idees però que tenen discrepàncies en diversos aspectes. Una d’elles, la radicalitat de la seva estratègia de construcció i dignificació nacional i el pes d’aquest eix en el conjunt de l’agenda del partit.
Macià en serà el primer president. Parlem d’algú que només feia 5 anys que havia intentat un alçament militar per independitzar Catalunya. Militants vinculats al seu partit, Estat Català, el 1925 havien intentat assassinar el rei espanyol buscant imitar el magnicidi de Sarajevo del 1914 per part d’un nacionalista serbi. El mateix 1931, havent guanyat les eleccions amb ERC, Macià proclamaria la República catalana (amb vistes a la confederació espanyola, però marcant primer la sobirania).
algú que només feia 5 anys que havia intentat un alçament militar per independitzar Catalunya
És un començament bastant independentista, clarament, sobretot tenint en compte que la lluita de classes en aquell context era també molt intensa. Les tensions internes van acabar duent a la sortida d’Estat Català el 1936, però abans Companys (la facció menys patriota) tornarà a proclamar l’estat català (de la República federal espanyola) el 1934, fet que provoca una suspensió de l’autonomia. Enmig de la crua Guerra Civil, Companys exercirà una àmplia sobirania de facto i es trobarà en un conflicte competencial constant contra el govern centralista del republicà Negrín.
Parlar d’ERC després de Companys, de la resistència antifranquista i la Transició vol dir parlar del rol destacat d’Irla, Tarradellas, Sauret i Barrera. Són perfils que de vegades s’han considerat relativament poc independentistes, però valdria la pena matisar molt aquesta caracterització. Tots ells eren catalanistes radicals que defensaven ampliar l’autogovern català com un objectiu important, fet que els portava a distingir-se estructuralment de l’esquerra espanyola. Van viure, tanmateix, contextos molt més durs que l’actual i van ajustar les seves aspiracions a la realitat amb què es van trobar.
Josep Irla, primer president de la Generalitat a l’exili, venia del federalisme, una de les tradicions dominants en la mobilització política catalana durant el segle XIX. Avui això del federalisme sona a paper mullat del PSC, a excusa per no ser realment sobiranista. Però al segle XIX havia estat una de les formes principals de defensa dels interessos catalans. Havia inspirat revolucions, experiments de transformació real de l’Estat durant la Primera República i moviments cantonalistes.
Josep Tarradellas, que dirigeix ERC en diversos moments i substitueix Irla com a president a l’exili, s’havia format sota el nacionalisme independentista de Macià. La seva aposta institucional i reformista, però, l’allunya dels postulats insurreccionals. Això no el fa menys radical i menys nacionalista, sinó més “pragmàtic”. Per a ell, la construcció i la legitimitat nacional catalanes s’encarnen en el protagonisme i la continuïtat de la Generalitat, sigui durant l’autonomia republicana o sigui durant l’exili i la Transició.
Tarradellas es va oposar a la proclamació de l’estat català el 1934 perquè no volia lligar el destí de l’autogovern a les esquerres espanyoles. Durant la Guerra Civil va treballar, com a conseller, per traspassar competències al govern català, i també per fer política industrial pensant en l’interès català de postguerra. Fins i tot va proposar estudiar un pla de secessió si la República espanyola perdia la guerra.
Joan Sauret, que el succeirà com a secretari d’ERC a l’exili, també venia de l’independentisme i el nacionalisme radical, però acaba destacant per la seva aposta federal (europea, no espanyola). El context és important: derrota absoluta del catalanisme a partir de 1939, consolidació de la dictadura franquista i procés de construcció europea. Sauret creia que una Europa de pobles federats era possible i podria ser el camí per dignificar nacionalment Catalunya i obtenir autogovern.
El context és important: derrota absoluta del catalanisme a partir de 1939, consolidació de la dictadura franquista
Heribert Barrera prendrà el relleu de secretari general d’ERC als anys setanta, després de dirigir el partit a la clandestinitat. El seu catalanisme el va dur a acabar sortint de la confluència de l’esquerra antifranquista impulsada per Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya, que acabaria duent molts socialistes catalanistes a caure dins el PSC i d’aquí, a l’òrbita del PSOE. Barrera sempre va defensar el dret a l’autodeterminació, posant la reivindicació catalana en el context dels moviments anticolonials que sacsejaven el món a mitjan segle XX.
La seva defensa clara del dret a l’autodeterminació i el qüestionament de la sobirania única espanyola van fer que ERC defensés l’abstenció en el referèndum constitucional de 1978, una postura de subversió a la Transició que no assumiria el PSUC. Això també el va fer molt crític del procés estatutari i els seus límits, tot i donar-hi suport. El 1980 els seus 14 diputats esdevenen decisius i han de triar entre el tripartit d’esquerres amb PSUC i PSC o investir Pujol. Es decanta per aquesta darrera opció per garantir uns consensos catalanistes que PSUC i PSC no posaven tant en valor: consolidar la Generalitat, ampliar competències contra el centralisme madrileny i reforçar la llengua.
Durant els seus últims anys, Barrera acabaria denostat públicament per declaracions polèmiques sobre la immigració i sobre com aquesta podia perjudicar l’interès nacional. Com a secretari general el seguiria Joan Hortalà, de perfil molt liberal i filoconvergent, i després Àngel Colom, qui el 1989 impulsa la transformació d’ERC en un partit explícitament independentista amb l’ajuda d’incorporacions del PSAN. Així arribem al 1996 amb Josep-Lluís Carod-Rovira. Són ja 65 anys d’una ERC marcadament combativa en l’eix nacional i no domesticada per l’agenda de l’esquerra espanyola.
El gir cívic de Carod
Carod dirigeix ERC entre 1996 i 2008, quan l’hegemonia convergent al si del catalanisme és enorme i l’única alternativa rellevant a Pujol és el PSC. Originari del PSAN, havia donat suport a Colom en la seva transformació independentista del partit. Ara es planteja introduir més canvis a ERC per fer-la créixer i convertir-la en un espai decisiu. Reforça la marca “Esquerra” i el perfil d’esquerres, disputant aquest espai al PSC i distingint-se de CiU. També impulsa una reformulació cívica de l’independentisme que aspira a interpel·lar un electorat d’orígens no catalans.
Així, Carod apel·la a una construcció nacional com a voluntat de pertinença comuna assumint orígens (i identitats) diferents. També posa el focus en com la independència milloraria les condicions de la gent que viu al país. Aquestes idees intentaven retirar l’etiqueta d’etnicista que el patriotisme cívic espanyol estava col·locant sobre el catalanisme. També són idees alimentades de l’ecosistema del PSUC i la seva concepció de catalanitat. Carod és clau per situar-les com a nova melodia central de l’independentisme. Un temps després ho definiria com un discurs “nacional, no nacionalista”, que és “cívic, inclusiu i voluntarista”.
El que intenta fer Carod és ampliar el prisma de l’independentisme o nacionalisme radical. Posa el focus en altres elements més enllà de la llengua que considera massa poc valorats: la ciutadania, el benestar, el projecte de futur. Per a ell, el català és la llengua franca i de vertebració social, però considera que s’ha de despolititzar, desmarcar, desconflictivitzar i s’ha d’aconseguir que sigui més usada per la gent d’orígens diferents.
focus en altres elements més enllà de la llengua que considera massa poc valorats: la ciutadania, el benestar, el projecte de futur
Carod rebutja l’etiqueta de nacionalista, entenc que per les connotacions que tenia aquest terme (identitari, excloent, convergent, autonomista), però no rebutja el contingut de l’etiqueta ni la importància de la qüestió nacional. Per a ell, la llengua no deixa de ser un element fonamental de definició, identitat i cohesió de la comunitat política. Ell és algú que se’n va a la televisió espanyola i renya els castellans que menyspreen la llengua catalana, els qui apel·len a les seves arrels xarnegues per exigir-li lleialtat espanyola, i els qui poden pronunciar “Schwarzenegger” però no “Josep Lluís”.
Quan apel·la a la utilitat social de la independència parla de qüestions com el dèficit fiscal o la capacitat per gestionar fluxos migratoris, dos elements discursius que durant els anys posteriors perdrien pes. Vol que s’entengui la nació en la seva dimensió popular i ciutadana, i el conflicte nacional també com un greuge material. També defensa que les polítiques de benestar social són eines per construir lleialtats nacionals àmplies entre la població.
L’estratègia de Carod necessita trencar l’hegemonia de CiU al si del catalanisme, un partit desgastat per 23 anys de pujolisme i pels pactes amb el PP. La prova de foc d’aquest nou rumb estratègic acaba sent el 2003, quan el partit aconsegueix grans resultats electorals i guanya la clau del govern. Amb aquest poder decideix posar fi als governs de CiU i pacta formar el govern del Tripartit amb el PSC i ICV-EUiA.
Aquest pacte no fou una renúncia nacional, malgrat el que diguessin des de les grades convergents. Tampoc va ser un matrimoni polític estable i lliure de tensions. Carod esquerda el fals dilema entre esquerres i catalanistes i porta el PSC i ICV a una reforma de l’Estatut que posarà en tensió els límits de l’Estat i l’autonomisme. L’Estatut generarà debats intensos al país i acabarà sent retallat amb un pacte entre Zapatero i Artur Mas. Una retallada que farà que ERC voti en contra del referèndum i sigui expulsada del primer Tripartit.
La reforma de l’Estatut alimentarà la magnitud, la centralitat política i la qualitat del conflicte nacional i contribuirà decisivament al naixement del Procés independentista. Entre 2008 i 2011 Carod és apartat i deixa ERC, però el tornarem a trobar més endavant. ERC viurà uns anys de retrocés electoral, amb figures a la direcció com Puigcercós i Ridao, i amb les escissions independentistes de Joan Carretero de Reagrupament i d’Uriel Bertran cap a Solidaritat per la Independència.
Junqueras, Rufián i l’independentisme sense nació
El 2011 Oriol Junqueras assumeix la presidència d’ERC. La seva agenda té dues idees principals: d’una banda superar l’era del Tripartit i forçar l’agenda independentista pressionant CiU. De l’altra, anar un pas més enllà en el “nacionalisme cívic” de Carod, defensant el bilingüisme. Junqueras entre 2012 i 2017 planteja que no existeix conflicte entre llengües, que l’independentisme no va contra el castellà i que aquesta flexibilització lingüística de l’independentisme permetrà ampliar-ne els suports socials (el famós “ampliar la base”).
El context d’aquest gir és, un cop més, important: el Tripartit demostra que no és tan fàcil una aliança d’esquerres. Aquest pacte no només havia causat escissions independentistes a ERC. A l’ecosistema al voltant del PSC s’escindeixen faccions espanyolistes i funden Ciutadans, un partit de confrontació ètnica i mobilització castellana-espanyolista que trencarà els consensos unsolpoblistes i del català com a llengua franca.
En aquell context també passa un altre fet de gran rellevància: l’independentisme assoleix una massa crítica i a partir d’aleshores esdevé majoritari entre els partits nacionalistes. La CiU d’Artur Mas es veu desbordada, la seva federació històrica trencada i en la seva major part s’acaba refundant en Junts després d’una coalició amb ERC el 2015. S’activa un Procés independentista que veu l’estat propi a tocar i que mobilitza i trasbalsa tot el país durant més d’una dècada.
L’eix nacional esdevé el dominant i tensa la política catalana. També l’espanyola, fet que activa una intensa reacció patriòtica i contribueix a fer descarrilar el projecte regenerador de Podemos. A Catalunya, un PSC ja molt espanyolitzat perd la seva facció catalanista i se li esfumen els votants massivament cap a un partit de dretes ultranacionalista, Ciutadans. La por a la fractura ètnica i l’acceleració independentista porten a l’ecosistema d’ERC a intentar sostenir el mite unsolpoblista a qualsevol preu tot relaxant la vindicació lingüística. Ni tan sols es parla de conflicte nacional i dret a l’autodeterminació, sinó de conflicte democràtic i dret a decidir.
encarna la idea que l’independentisme en castellà pot existir i és la forma de créixer
En aquest escenari, el 2015 apareix Gabriel Rufián procedent de Súmate. Vinculat a Junqueras, encarna la idea que l’independentisme en castellà pot existir i és la forma de créixer. Ell i Joan Tardà dirigiran intervencions combatives des del Congrés de Madrid, prometent la independència en 18 mesos. En paral·lel, ells dos també s’oposaran el 2016 al manifest del Grup Koiné, que havia qüestionat la viabilitat i justícia del bilingüisme. Altres figures també animaran a abraçar el castellà i seran discutides per perfils com Carme Junyent.
La intensitat i l’optimisme del Procés independentista van tapar tot aquest conflicte sobre identitat i llengua, però allà s’estaven covant canvis d’idees importants i estructurals. Paradoxalment, l’independentisme es va fer molt fort precisament mentre es buidava de gran part del contingut nacional que havia tingut sempre. Un independentisme que sovint es definia com a no nacionalista, fet que no té cap sentit i que implicava un determinat canvi de contingut. Un independentisme que deixava de justificar-se en termes dels greuges i de l’opressió d’una nació sobre l’altra. L’independentisme del Procés es justificava, en canvi, estrictament en termes instrumentals (els beneficis socials que podia implicar) o en termes de tensió democràtica del poble contra l’Estat.
Pactes i desconflictivització després del Procés
Després del xoc de 2017 ve la repressió així com la victòria electoral de Ciutadans. L’estratègia unilateral processista entra en crisi i s’esfuma a poc a poc. Un Junqueras des de la presó va dirigint un nou canvi de rumb al partit: desplega més la idea d’“eixamplar la base”, fet que vol dir relaxar el conflicte nacional contra l’Estat i l’unionisme. Es contraposa als “puristes” excloents, defensa negociar pragmàticament amb Madrid i posa el focus en un “projecte republicà” a llarg termini. Intel·lectuals d’ERC defensen superar el nacionalisme en pro del republicanisme i del democratisme.
Això és un canvi de paradigma important i, a la vegada, un reforçament d’una tendència prèvia. La conseqüència més palpable és un canvi d’aliances des de Junts cap al PSC-PSOE. L’octubre de 2019 Rufián criminalitza públicament els aldarulls impulsats pels CDR i Arran, els menysprea com “els 300 salvatges de sempre”, i ha d’acabar marxant d’Urquinaona sota el crit de “botifler”. En relació amb els 7 membres dels CDR detinguts per terrorisme per l’Audiència Nacional, Tardà declara que “si hi ha 7 bojos, que els empresonin i jutgin”, que això no va amb ell.
En aquest escenari pacificador a poc a poc sembla que la revolta de 2017 no hagi passat mai. Des de 2019 fins avui ERC ha facilitat dues investidures de Pedro Sánchez, una de Salvador Illa i diversos pressupostos estatals i autonòmics. Hi havia grans promeses a canvi d’aquests suports, però a part de la Llei d’Amnistia i els indults, que serveixen per reparar un nou greuge, no s’han assolit progressos significatius.
grans promeses a canvi d’aquests suports, però a part de la Llei d’Amnistia i els indults (…) no s’han assolit progressos significatius
El PSOE va fer el gest de reconèixer el conflicte polític i participar en una “taula de diàleg bilateral” que no va produir res ni s’esperava que produís res. S’ha assolit el dret a parlar català al Congrés, quelcom que havia costat expulsions i retirades de micròfon a diversos diputats d’ERC, BNG i CUP. Ara bé, s’ha assolit aquest dret precisament quan el portaveu d’ERC defensa activament no usar la llengua catalana.
A causa de tot allò que va prometre el PSOE-PSC, l’estiu de 2024 la militància d’ERC es va decantar, per un escàs 54%, a favor d’investir Illa. Un cop es van aprovar les investidures, el PSOE va reinterpretar el finançament singular i el traspàs de Rodalies i els va guardar al calaix. Fins i tot la condonació del deute, el català a la UE, el traspàs de l’IRPF o corregir la desinversió són “qüestions pendents”, sotmeses a eternes comissions d’estudi en el millor dels casos. Gràcies a ser promeses incomplertes i pendents, retornen a la taula de negociació cada cop que es tornen a necessitar els vots dels catalans.
La direcció s’ha negat a reconèixer el fracàs d’aquest nou pactisme. Rufián ha acusat les crítiques de ser una vergonya nacional, ja que s’ha aconseguit que l’estat alliberi els presos/hostatges. Però això és tornar a la normalitat opressiva que va fer esclatar el Procés, no és assolir cap victòria que justifiqui totes aquestes renúncies i suports. Per acabar-ho d’adobar, l’expresident Pere Aragonès ha participat en conferències internacionals sobre resolució i desescalada de conflictes. A la Universitat de Yale, a principis de 2025, definia el procés negociador com un “gran èxit”, fet que denota una gran desconnexió amb el sentiment social de l’independentisme.
Tot això ha generat un malestar i una tensió creixents. Fa dues dècades figures com Barrera i Carretero ja havien criticat Carod i Puigcercós pels pactes amb el PSC durant el Tripartit. Carretero havia plantejat que ERC havia esdevingut un satèl·lit del PSC, que no oferia progressos de sobirania nacional, que es limitava a la gestió autonomista i que se centrava a conservar un poder institucional molt lucratiu. Assenyalava que fins i tot ERC havia assumit idees impròpies com l’augment del castellà a l’ensenyament. Aquestes crítiques eren febles el 2006-2009, però malauradament han envellit molt bé.
De fet, la situació després de 2017 ha degenerat tant que a partir de 2018 un Carod allunyat de la primera línia decideix tornar en escena. Aquell qui havia dirigit el canvi cívic de l’independentisme i la flexibilització de la identitat cultural, ara adverteix que l’independentisme i ERC s’han passat de la ratlla. Que ampliar la base no vol dir relegar la llengua catalana. Des de llavors Carod ha escrit alertant del menysteniment dels factors d’identitat nacional, de la reproducció acrítica de marcs o referents espanyols des de l’independentisme i de la manca de compromís en política lingüística.
Com assenyala Jaume Renyer, és un Carod similar ideològicament al que va dirigir el partit, però que el 2003 detectava un biaix en un sentit i avui detecta el biaix oposat i, per tant, intenta corregir la desviació. Un Carod que confronta els seus hereus ideològics i qüestiona com ha evolucionat el paradigma estratègic que ell va contribuir a definir. Per això algunes veus acusen ERC d’operar amb una ficció “postnacionalista”.
És així com arribem al Congrés Nacional de 2024. Allà, el corrent Nova Esquerra Nacional de Marta Rovira i Xavier Godàs defensa renovar lideratges i recuperar la identitat política nacionalista que s’ha desdibuixat. La candidatura perd amb un 42% dels vots davant del 52% del corrent d’Oriol Junqueras, que projecta lideratges més consolidats i apel·la a fer créixer el partit arribant a perfils no independentistes. Tardà i Rufián donen suport a Junqueras, si bé el primer acabarà formant un corrent propi el 2026, Àgora Republicana. Un tercer corrent, Foc Nou, s’oposa més explícitament als pactes amb el PSC i a la renúncia de l’agenda independentista. Allà hi veiem Alfred Bosch, una figura que, com a independentista, el 2011 havia estat aliat de Junqueras en el gir del partit, i ara aquelles mateixes idees el porten a rivalitzar contra ell.
El front espanyol d’esquerres o l’abraçada de l’ós
Després de dues dècades de Procés independentista i postProcés no hem assolit cap ampliació de drets nacionals, però en canvi ara tenim uns partits encara menys nacionalistes. Tenim una ERC que ha retallat part de la seva diferència discursiva, ideològica, programàtica i estratègica respecte de l’esquerra unionista espanyola. És a dir, l’explosió del conflicte nacional ens ha deixat, paradoxalment, en una situació objectivament i subjectivament pitjor, en contra del que era de preveure.
La facció castellanitzant d’ERC segueix avançant posicions davant la manca de resistències. Rufián, anant per lliure i constituït de facto com el portaveu principal d’ERC, explica que no defensa un finançament singular, que l’independentisme havia fracassat per ser massa tancat, o planteja un fals dilema entre reivindicacions lingüístiques i d’habitatge. Això és avui el discurs d’ERC. Un Rufián que porta 10 anys movent-se per la Cort i que no només parla en castellà, sinó que ha situat bona part de la seva activitat política, dels seus referents i de les seves prioritats en el debat polític estatal.
La culminació d’aquest procés d’erosió nacional és la proposta cada cop més forta de dissoldre ERC i la CUP en una confluència amb Podemos-Comuns renunciant a l’eix independentista. En aquest sentit, hem vist un bombardeig important d’articles, parlant d’unir les “esquerres sobiranistes”. Igual que hem vist Tardà defensant una ERC oberta a militants no independentistes, quelcom que mai es plantejaria en relació amb el feminisme, l’antiracisme o el republicanisme, i que denota determinat fons ideològic.
la proposta cada cop més forta de dissoldre ERC i la CUP en una confluència amb Podemos-Comuns renunciant a l’eix independentista
Aquest “front d’esquerres” s’ha defensat sobre la base de diversos arguments: “superar el PSC”, “aturar l’extrema dreta feixista” o “no som tan diferents”. Semblava una ocurrència absurda i condemnada al fracàs fins que s’ha vist el pacte per a les eleccions estatals amb Podemos que ha imposat Rufián. És cert que no és una confluència com volia Rufián, i que s’ha justificat com una manera d’asfixiar electoralment els Comuns, la competència. A la pràctica, però, alimenta un determinat imaginari polític i acompanya un canvi discursiu que cada dia buida més ERC.
Aquest procés d’alienació i periferització política ja el va patir abans la facció catalanista del PSC i del PSUC-ICV-Comuns. Una facció que va anar adaptant-se a la castellanització, a les aliances d’esquerres i a la subordinació política fins a assumir-la i defensar-la amb la fidelitat del convers. És la incorporació banal i gradual del prisma espanyol, una ideologia dominant, la desconflictivització nacional. Aquest viratge comença posant èmfasi en no ser “ètnic i excloent” i acaba confonent ser inclusiu i cívic amb espanyol. Un problema que ha afectat també parts de la CUP i que ha estat especialment intens per a Compromís al País Valencià i MÉS per Mallorca / MÉS per Menorca a les Illes Balears.
Estaríem presenciant un gradual retorn al regionalisme provincià, diuen figures com Pere Antoni Pons, que ni tan sols serveix electoralment perquè impedeix marcar un perfil propi. Hem vist com partits originalment definits pel seu eix nacional anaven perdent llençols a cada bugada, esdevenint gradualment una fotocòpia de l’esquerra espanyola, de qui aspiren a fer-se perdonar. Espais on el pragmatisme esdevé ideologia, la defensa dels interessos nacionals i territorials és sempre secundària i líquida, i on protegir l’estabilitat del govern espanyol “d’esquerres” acaba portant a no denunciar fets com l’espoli fiscal o la repressió lingüística.
Aquesta involució la veiem clarament si contrastem el que defensen aquests partits ara i el que defensaven fa 40-50 anys. Durant la Transició fins i tot el PSC defensava el dret a l’autodeterminació. La creació de la confluència MÉS per Mallorca els anys 2010-2013 va implicar una erosió del discurs nacional que havia tingut el PSM, partit que havia donat un pes important a la llengua i l’autodeterminació. Pel que fa al valencianisme, s’ha passat del fusterianisme del Bloc Nacionalista Valencià a un Compromís diluït en les aliances de Podemos i Sumar que fa servir expressions com “Això no va de banderes”.
Tot això ha fet que cada cop sigui més difícil distingir ERC, CUP, Compromís i MÉS per Mallorca de Podemos, Sumar i les filials provincianes del PSOE. Igual que en el dia a dia els catalanoparlants patim una convergència al castellà, els partits nacionalistes d’esquerres han patit una convergència ideològica a l’esquerra espanyola, reproduint el seu discurs, marc, focus i prioritzacions. Si la Renaixença cultural i lingüística catalana del segle XIX o dels 1960s va assentar les bases per un despertar polític, avui dia veiem un auge de l’ús de la llengua castellana vinculada a un auge del marc mental espanyol.
Així és com arribem al 2026, un moment en què el cap de llista i el discurs de campanya d’ERC a Catalunya és gairebé idèntic que el que pot fer Sumar o Podemos no només a Catalunya, sinó a qualsevol altra comunitat autònoma. No sembla situar-se al país, i no parla d’ell, ni d’autodeterminació, ni de Rodalies, ni de la situació de la llengua, ni de competències ni de finançament.
Els sectors d’ERC que continuen reivindicant amb fermesa la centralitat de l’eix nacional asseguren que l’operació Rufián, el pacte amb Podemos o “l’ampliar la base” formen part d’una “jugada mestra”. Consideren que són tàctiques superficials i que ERC manté i mantindrà la seva essència, la seva militància i la seva direcció netament independentista i catalanista. Això és, però, negar el llarg procés de degradació que hem descrit, on formalment no s’abandona el nacionalisme però aquest va quedant relegat a la pràctica. Es fa camí caminant, i cada pas va formant una inèrcia més clara. Negar la desnacionalització és un autoengany per simular un control del partit que no es té, una orientació que no es manifesta.
si penses com un espanyol, parles com un espanyol i actues com un espanyol… és que ets un espanyol
Confrontar l’espanyolització d’ERC exigiria una posició forta i autocentrada, superar la covardia i l’aversió al conflicte. Exigiria confrontar postures ideològiques que apunten en direccions diferents i assumir costos en termes de militants i votants. Falten no només idees per refundar ERC en el nou cicle polític, sinó també lideratges carismàtics i amb capacitat comunicativa que no es tenen per tal de competir amb un Rufián que va per lliure imposant la seva agenda. Un Rufián que té una palanca de poder important: guanya molts vots entre perfils espanyols d’esquerres i, com a figura notable, cada dia va transformant el partit.
Diran que ERC segueix dins la tradició de l’esquerra nacional catalana. Però si penses com un espanyol, parles com un espanyol i actues com un espanyol… és que ets un espanyol. ERC, com la CUP, no és impermeable a la ideologia nacional hegemònica. Com tots els individus i organitzacions del país, està sotmesa a aquesta pluja constant i als forts incentius per claudicar i renunciar a una revolució de l’ordre lingüístic i nacional. El pol gravitatori del nacionalisme espanyol és fort i l’esquerra no n’és impermeable.
En aquest sentit, no podem perdre de vista que hi ha una variable oculta en tota aquesta història: la demografia. El país va patir uns canvis migratoris i demolingüístics durant el franquisme que expliquen el mapa d’identitats i partits sorgit de la Transició. Hem seguit veient canvis molt intensos des de l’any 2000. Si els catalanoparlants habituals eren aproximadament la meitat de la població durant la Transició, avui són el 32%. Això no només ens ajuda a entendre el sostre de creixement electoral de l’independentisme durant el Procés, sinó també els incentius per rebaixar el programa lingüístic d’ERC i la resta de partits. L’expansió d’ERC a l’AMB les últimes dècades, de fet, ha modificat el perfil de l’electorat i de la militància.
Crida per un nou nacionalisme d’esquerres
És obvi que sí que s’està produint una mutació estructural i profunda del nucli ideològic d’ERC. De vegades de forma més explícita i declarada, altres vegades menys. Estem presenciant en directe la dilució de l’eix nacionalista que ha definit aquesta formació durant gairebé un segle, des de la seva fundació. Un eix que l’ha distingit històricament de l’esquerra espanyola i l’ha convertit en una força d’oposició al centralisme espanyol i a l’assimilacionisme castellà, una força de defensa i d’avenç dels drets nacionals d’aquest poble.
Ser independentista no és dir que votaries que sí en un referèndum, sinó treballar per posar a l’agenda el conflicte nacional, perquè creus que és important. A diferència del que ha fet el processisme els últims anys, no hauríem de jutjar la desnacionalització d’un partit mirant la seva relació amb les consignes de l’independentisme unilateral. Cal avaluar, en canvi, el pes que dona a aquest eix de conflicte i els costos que assumeix en aquest sentit.
Així mateix, cal jutjar els pactes entre partits en funció del seu contingut i resultats, no de la seva forma. Una cosa és defensar aliances amb forces de l’esquerra no independentista, i una altra és que aquesta aliança impliqui assumir els seus discursos i perdre els propis. Una cosa és pactar amb el PSOE, i una altra defensar que el PSOE guanyi les eleccions i no tenir cap poder negociador perquè no es contempla cap alternativa a investir-lo. Una cosa és investir un president del PSOE i una altra permetre que el PSOE vulneri la seva part del pacte i acabar blanquejant-lo per no reconèixer el fracàs. Una cosa és tenir punts en comú amb l’esquerra espanyola i una altra defensar la dissolució d’ERC i la CUP en un nou partit o coalició no independentista, estigui o no revestida de l’etiqueta buida «sobiranista».
Tampoc és el mateix reconèixer la realitat lingüística del país i els reptes de vertebració política que això implica que naturalitzar el bilingüisme, renunciar al programa catalanista i al pes de la llengua. Una cosa és incorporar perfils castellanoparlants i una altra que perfils no independentistes siguin la principal veu d’ERC i defineixin el rumb del partit. Una cosa és vincular la independència nacional al benestar social, i una altra creure que la identificació nacional es construeix només amb interessos econòmics o programes electorals. Una cosa és ampliar la base, i una altra fer-ho assumint com a propi el programa de l’adversari.
Necessitem una cultura, un pensament, unes anàlisis i unes estratègies autocentrats, independents de l’esquerra espanyola, els seus marcs i les fronteres polítiques que construeix. Cal aclarir quins objectius són negociables i quins principis constitueixen la raó de ser del projecte polític. Ens enfrontem a una maquinària ideològica poderosa, i només des d’aquesta autonomia podrem servir el nostre poble i afrontar els reptes que té. Només així podrem renovar un projecte polític que adapti la tradició als nous temps, acabant amb l’orfandat política que estem patint cada cop més els nacionalistes d’esquerres.
Una força política que no operi per maximitzar vots i càrrecs a curt termini ni es preocupi de plaure l’esquerra espanyola. Que treballi per construir nació catalana i, per tant, desfer nació espanyola. Que situï l’extensió social del català com una de les prioritats polítiques, que defensi l’interès nacional i l’ampliació de sobirania, que condicioni els pactes a avenços nacionals efectius, i que plantegi les reivindicacions socials des de les necessitats específiques del nostre país. Una força política que torni a tenir programa i ideologia i que, quan assoleixi poder, l’exerceixi.
Els vents ja estan canviant i bufen cap aquí. Dins l’ecosistema de l’esquerra nacional catalana estan sorgint veus que apunten en aquesta direcció. Veiem reaccions dins ERC, CUP, Òmnium Cultural o l’Intersindical. Veiem com les postures més desnacionalitzadores que han dominat aquests últims anys comencen a ser contestades. Veiem emergir nous espais com Nexe Nacional i Impuls Nacional, disposats a combatre aquesta espanyolització de l’esquerra. Els que estimem aquest país ens sentim traïts i, carregant l’experiència del darrer cicle polític, ens estem tornant a alçar.