Llegir el diari cada dia (digueu-me boomer) és, pels d’una generació, un acte quotidià. Un costum tan arrelat com prendre’s un tallat, comprar un barra de pa i llevar-ne el crostó, menjar un tall de coca o veure un partit de futbol. Des del 23 d’abril de 1976 soc lector de l’Avui i, més endavant, de El Punt Avui. Excepte el període de la mili, ha estat la “companyia” de més llarga durada en la meva vida. Per què, doncs, pot tenir tant d’interès un producte que pot semblar avui desuet, quan Joan Vall Clara diu que el conjunt dels diaris de paper ha disminuït el 86%? Quin tant per cent, però, llegeix el diari en el format de pàgina però ja sense paper?

Vaig rebre de casa la passió per dos diaris, “liquidats” el 1936-1937, que no vaig poder-hi veure mai circulant: La Veu de Catalunya i El Matí. Dos diaris ben confegits, catalanistes i moderats, amb col·laboradors de luxe, en el primer cas, com Joaquim Folch i Torres, Josep Pla, Xènius, Lluís Bertran i Pijoan i discursos i articles dels prohoms de Lliga Catalana, amb sòlides seccions d’Art i d’Agricultura. Al seu torn, a El Matí, hom podia gaudir-hi d’articles de Maurici Serrahima, Pau Romeva, Emili Vallès i més puntualment de Joaquim Ruyra i Dom Sturzo, amb rics informes monogràfics sobre les diferents ciutats del país. Per confegir la meva tesi doctoral sobre l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana i el meu estudi sobre l’organització juvenil Palestra vaig poder llegir encara en format paper les pàgines de La Publicitat i altres mitjans d’aquest període brillant de la nostra premsa. Sabeu la impressió que fa llegir els articles dels grans del catalanisme i la cultura catalana com Fabra, Rovira i Virgili, Sagarra o Foix en el format original? Els millors intel·lectuals del país (crec que no superats), amb una llengua ben afuada; tot just, com qui diu, estrenada, que llançaven, amb criteri i coneixement, conceptes i estratègies de gran transcendència nacional. No entenc què té d’addictiu fer aquestes inesperades descobertes, tot passant pàgines esgrogueïdes pel pas del temps?

“Soc historiador i historiadora és ma natura”, manllevant Joan Maragall, estudio i escric sobre un període que no he viscut. Uns temps i unes eines que forces no democràtiques espanyoles van decidir que havien de deixar d’existir. Edificis, aules, publicacions de tota mena i banderes i penons van ser massivament destruïts des de 1936 i, especialment, des de 1938. Una activitat de cultura per a tothom i de catalanització va ser esborrada. Què en romangué? Allò editat, allò que podia ser amagat, perquè d’això es tractava, d’amagar-se. Allò que no va ser cremat i allò que es va haver de refugiar en golfes o cofurnes. Què vaig trobar en les consultes dels diaris catalans de la República? A més de la notícia gairebé diària de les entitats del meu interès, conèixer l’atrafegada Catalunya suprimida, amb freqüents informacions, com si fos d’una comarca més, d’allò que passava al País Valencià, a Mallorca o al Rosselló (com es denominava aleshores la Catalunya del Nord), pels teus ulls passava, amb una lletra atapeïda, amb una informació precisa i general un nou país democràtic, atabalat, nacional, normalment català, i europeu, volgudament obert al món.

Una activitat de cultura per a tothom i de catalanització va ser esborrada.

Els diaris esdevenen físicament la forma d’apropar-te a allò prohibit i, alhora, estimat. I passats quaranta anys, què en quedava de la catalanitat proscrita? Per això la reivindicació constant des de principi dels seixanta des del Principat de gaudir de mitjans de comunicació en català. Quan les declaracions de la UNESCO sobre el respecte de les llengües no estatals començaven a introduir-se (un xic abans que a l’interior) en els debats internacionals, a final dels cinquanta, des de “l’argentina” Ressorgiment, les “mexicanes” Xaloc o La Nostra Revista o la “cubana” La Nova Catalunya o “l’occitana” Vida Nova es consolidava la triple reivindicació del catalanisme cultural: escola, mitjans de comunicació i administracions públiques en català. Lema reivindicatiu més que realitat possible. Influència de l’exili català cap a l’interior, sense reconèixer-ne paternitat, que l’hauria inhabilitat repressivament. Els instruments de la lenta recuperació.

la triple reivindicació del catalanisme cultural: escola, mitjans de comunicació i administracions públiques en català

Dues dades per constatar l’abast del genocidi cultural franquista contra els catalans. Entre 1939 i 1960 només es reediten un 0,1% de les revistes i diaris que s’havien editat abans de 1936 a principi de segle XX.

El nombre de llibres editats en català el 1935 només torna a assolir-se el 1978, tenint en compte dos aspectes importants, l’increment de població des de la Guerra Civil i l’alt índex d’analfabetisme en llengua pròpia.

Per revertir aquestes catastròfiques dades, ens caldria promoure d’antuvi i a llarg termini l’ensenyament del català en l’EGB. Entre el curs 1938-1939 i el curs 1978-1979 l’assignatura avaluable i amb caràcter general de llengua catalana no existia. Per tant, manca de mitjans de comunicació, de dificultats en l’edició catalana i de l’aprenentatge de la llengua. Aquesta, grosso modo, era la situació de la llengua catalana el 22 d’abril de 1976, el dia abans de l’aparició de l’Avui. I una qüestió gens menor: el subjecte d’estudi, fos Catalunya o fossin els Països Catalans, no podien ser definits com a “nació”, tots allò que fes referència als catalans i catalanes com a subjectes nacionals, no espanyols, doncs, era ratllat per l’eficient llapis vermell de la censura (llapis gruixut i traç decidit, ben segur).

Hi havia una força emergent que és l’oposició democràtica catalana que ha anat ocupant importants espais d’activitat cultural abans de la mort del Dictador (no pas la fi del Règim). En l’imaginari cultural nacional del tardofranquisme quins eren els reptes principals per una llengua i cultura catalanes modernes, s’optava més, de fet, per alentir el camí per assolir la cohesió de la comunitat catalana que no pas la denúncia de l’intent de genocidi cultural recent i vigent en molts camps encara. Mentrestant, el Règim havia ofert una sortida a la normalitat cultural catalana: bilingüe, integrada dins del “acervo común” de los “300 millones” o una de les “culturas más importantes del mundo” i, evidentment, provincialitzada i controlada políticament. 

Durant quaranta anys la catalanitat havia estat a bastament conflictivitzada, sota el mantell “generós” de “separatismo”, però fins i tot utilitzada políticament per la Dictadura, quan també una de les poques revistes editades en català servia en, àmbits diplomàtics, per a desmentir que l’Espanya de Franco era obsessivament monolingüe i repressora de tota altra llengua que no fos la castellana. Això són els estats!

Certament, pel Franquisme, 40 anys donen per molt, tant com per a canviar les condicions de desenvolupament d’una cultura. Els principals actors de la construcció d’una cultura nacional catalana oberta al món eren a l’exili, silenciats a l’exili interior o ja no eren entre nosaltres. A tot estirar, els exjoves “consumidors” o protagonistes, trinxats per la guerra, la fam, l’oblit i posterior repressió ara recuperaven la il·lusió d’un diari en català, però ho feien des d’un panorama calcigat durant quaranta anys, després d’haver format part, com deia Joan Sales; de les 10.000 famílies que consumien cultura catalana els anys seixanta (no tan allunyades, doncs, de les més de 30.000 que van participar en la recerca de fons per tirar endavant l’Avui).

pel Franquisme, 40 anys donen per molt, tant com per a canviar les condicions de desenvolupament d’una cultura.

La realitat era aspra, però, només el PSAN, PSANP, FNC, Estat Català i el Consell Nacional Català, amb més mitjans des de l’exili i interior, reduïts i vigilats, reivindicaven la normalitat arrabassada per la força de les armes “nacionales”. La resta del catalanisme en organització (CDC, UDC, PSC-Reagrupament, PSC-Congrés, Partit Popular de Catalunya, ERC, PSUC…) fiaven l’evolució de la normalitat lingüística i cultural catalana a un procés d’indefinides línies cap a la “democràcia”, que el Congrés de Cultura Catalana maldaria per aclarir.

L’aparició de l’Avui s’adequava a aquest nou període esperançat, però indecís alhora. S’avançà, doncs, al primer clam de la normalitat cultural. Allò que tothora s’anunciava i es reivindicava com a “el primer diari en català des del final de la guerra civil” i, com recorda Jané, per donar-hi un sentit més precís: “un diari en català significava reprendre una tradició interrompuda per la guerra i la dictadura”. L’Avui era una avançada, sense prou tradició lectora general en català, sense llenguatge periodístic ni periodistes preparats, sense un mercat editorial de masses, ni sense prou lectors que tan sols podia fornir l’ensenyament, com assenyalava Joan Fuster. Era, doncs, un cap de pont que calia reforçar aviat per no deixar-lo aïllat i que, així, fes fallida.

Permeteu-me, però, una visió particular. Quan la tinta dels diaris tacava els dits i aquests desprenien un tuf particular embriagador de tinta i olis industrials, l’Avui es tirava a la impremta de El Noticiero Universal (“El Sieru”) diari de tarda amb edifici i maquinària al bell mig de l’Eixample barceloní, a l’antic barri que agrupava bona part d’empreses del sector tèxtil, en procés de desaparició. Si en l’àmbit editorial, Edicions 62, més centrada en la recerca i l’assaig, i Proa/Aymà, més centrada en la novel·la, ocupaven una part important dels llibres publicats en català, un cert aire de normalitat, controlada, amb límits i control repressiu, s’escampava arreu dels Països Catalans: llibreries catalanes, èxits de concerts i discogràfics de la Nova Cançó, cursos de català, fora del marc educatiu reglat, arreu. Era la “cultura de peatge”. Si els habitants dels nostres Països volien cultura catalana se l’havien de pagar; l’altra, no. Esdeveníem el desig d’una minoria que calia no deixar de petja.

Si els habitants dels nostres Països volien cultura catalana se l’havien de pagar; l’altra, no.

El quiosc, un instrument fonamental per a la cultura i la informació general aleshores, era espanyol, i no calia que la premsa vingués de Madrid, amb l’influent El País, també acabat d’arribar com l’Avui, amb els més arrelats Informaciones, Diario16 o Ya, amb “l’etern” ABC i les capçaleres de la premsa del Movimiento Arriba, Pueblo, El Alcázar, As i Marca; a Barcelona, La Vanguardia, encara Española, El Correo Catalán, El Sieru i els diaris més afins a la progressia del moment: Mundo Diario, Diario de Barcelona (El Brusi) i Tele/Exprés; a més de setmanaris com Triunfo o Cuadernos para El Diálogo, abans de Cambio 16. Diaris amb munió de corresponsals arreu del món, el país i l’estat i serveis especials de mitjans de comunicació internacional.

En català disposàvem de dues revistes per a la canalla des de principi dels seixanta, Cavall Fort i L’Infantil, sense accés al quiosc, un mensual cultural (i quelcom més) Serra d’Or i tres setmanaris Canigó, Oriflama i Presència. L’Avui i Canigó, tanmateix, varen ser els primers portaveus del renaixent independentisme. Res més. El desnivell era excessiu per revertir una dinàmica de quaranta anys anticatalans perseverants i constants, arreu i com fos.

El desnivell era excessiu per revertir una dinàmica de quaranta anys anticatalans perseverants i constants, arreu i com fos.

I s’havia produït la situació aberrant que les úniques revistes “normals” en català s’editaven a milers de kilòmetres de casa, a l’exili. Sense que prou gent en tingués coneixement. Revistes informatives d’alta qualitat, gairebé sense públic lector, que tenien totes les dificultats oficials per arribar al nostre país (que ja hem esmentat). Revistes que aspiraven a la normalitat editora i mantenir la reivindicació nacional i democràtica, totes plegades.

El cim de l’espanyolització era aleshores, quan aparegué l’Avui. L’espai públic era massivament en castellà, les administracions públiques, el sistema educatiu i la retolació també. A tot això caldria afegir-hi l’impacte massiu de les ràdios, la televisió, el cinema i un star-system que actuava “españoleando”, en creixement exponencial. Com recordava Joan Fuster, durant mil anys el castellà no havia entrat en les cases dels Països Catalans, ara hi entraven a cor què vols, i, també, com a vehicle d’entreteniment i esbarjo. L’aparició de l’Avui era el primer indici del canvi. Massa esquifit tot plegat per poder revertir una dinàmica tan intensa i extensa. Ja des del 1945-1946, quan els Aliats varen derrotar el nazi-feixisme, activistes culturals catalans demanaven permís al Règim per editar una revista literària en català. El permís no va arribar mai. Es tractava d’informació literària, no pas d’informació general. Fins a l’aparició de l’Avui hi havia hagut dos exemples de diaris en català. Durant el Concili Vaticà II se’n seguien els debats des del Diari del Concili, no era d’informació general. Poc abans de l’aparició de l’Avui un mitjà d’informació d’un altre principat, el d’Andorra, arribava al nostre principat, era El Poble Andorrà, amb informació també de les nostres comarques. Des de mitjan seixanta diferents grups empresarials, alguns afins al Règim fins i tot, volien impulsar un diari o una revista d’informació general en català. Debades, des de 1966, havent registrat capçaleres possibles, com ja ha explicat la magnífica exposició divulgativa feta per El Punt Avui, al Palau Robert.

L’aparició de l’Avui era el primer indici del canvi.

En el recorregut havien fracassat dues propostes en català, Patufet, hereu d’En Patufet, i Tele/Estel. Si el primer pot tenir el motiu del seu fracàs en un producte que semblava massa el dels anys trenta, el segon era un crit d’alerta per un mitjà de format magazine (avui desaparegut) en català que volia competir amb els més consolidats Destino, Actualidad Española i Blanco y Negro. Havien estat prop de 40 anys de desaparició de lectura de masses en català, de molta gent desavesada a llegir en la llengua que enraonava. Dues generacions ja eren prou per trencar la continuïtat cultural catalana, un dels grans objectius del genocida franquisme. Deixar reduïts protagonistes de la Renaixença ençà a restes del naufragi, no pas vaixell solcant amb empenta i decisió. Per això Albert Jané, recentment ens ha donat dos claus per entendre el projecte. Quant al model de llengua per als lectors del diari, calia: “el català periodístic havia de ser rigorós, però també havia de sonar viu. La llengua no podia convertir-se en una peça de museu”, així, doncs: “correcta, natural i útil”.

Com era, doncs, aquell diari que tantes il·lusions generava, com hem vist? L’Avui era un diari en català, en llengua i continguts, l’únic existent: el seu segell. La il·lusió de començar a canviar les tornes va ser possible pels patriotes Espar, Cirici, Conejos, Fuster i Rebés i molts d’altres, a partir d’una capta de recursos de capital popular. Com ja s’ha dit a bastament, més de 30.000 persones. Al marge de l’activitat oficial, el catalanisme cultural i civil ja tenia la mà trencada en mobilització d’entitats, personalitats i recursos des de tota la llarga nit i foscor franquista. La campanya per trobar els recursos per fer un diari era la culminació d’altres campanyes d’un nucli decidit que havia donat veu discogràfica a la Nova Cançó, que havia impulsat Cavall Fort, les campanyes contra el director de La Vanguardia Española Luis M. de Galinsoga, Volem bisbes catalans, per la creació de llibreries catalanes, per la normalitat de la llengua, l’Any Fabra (1968), el 500 aniversari del primer llibre editat en català (1974), per l’escampadissa de cursos de català arreu, ho havien fet una munió de persones, de procedència territorial creixent, amb simple voluntat de recuperació, abnegació i servei, sense, aleshores, etiqueta política (llevat de pocs)…

Així, doncs, després dels primers èxits editorials, musicals, quan diaris en castellà com El Correo Catalán o El Noticiero Universal incorporaven article, pàgines en català o cursos de llengua catalana, l’aparició de l’Avui es percebia un triomf quan no feia ni mig any que havia mort el dictador i s’assolia quelcom inaudit fins aleshores, en el quiosc, enmig del devessall de llengua en castellà, canviaven les tornes i arreu es podia trobar un diari en català, després de trenta-set anys i tres mesos! Imagineu-vos la barbaritat: la ciutadania catalana no podia anar al quiosc i comprar (o subscriure’s) al diari que més li plagués. L’exemple fefaent, concretat en quelcom tan normal com adquirir un rotatiu, d’allò que arreu del món havia denunciat el Consell Nacional Català i Josep Benet, el cas únic a Europa d’una cultura que havia assolit totes les eines d’una cultura normal i pròspera amb milions de parlants fins a 1939 que no podia gaudir durant el període que hem esmentat d’un sol diari en la llengua comuna i popular (i un devessall d’altres eines).

Per un jove àvid de lectura en la llengua de casa seva què hi trobava especialment? L’acudit de Cesc, l’article de Josep Maria Espinàs i el comentari de llengua d’Albert Jané, per exemple, com ha destacat aquest darrer protagonista viu a El Punt Avui recentment. Una mirada tendra i crítica de la realitat quotidiana, un article sobre l’observació dels fets del dia, del passat o costumista, però també un compromís nacional nítid, i una nova forma de “converses filològiques”. Recordo amb especial interès les cròniques des del País Valencià i de les Illes Balears, els freqüents articles de Vicent Ventura, els records de l’exili passat, informes breus de les altres nacions europees sense estat, la campanya de la volta en carro als Països Catalans, la repressió sobre la Marxa per la Llibertat, les notícies d’un “desconegut” Josep Tarradellas i la iniciativa per edificar un monument a Barcelona per a Francesc Macià. Era un diari en català i pensat en català, on les activitats patriòtiques i les organitzacions catalanistes es veien més reflectides que en altres mitjans i on hi havia entrevistes en profunditat (amb caricatura de Puyal) dels nous i vells líders de la Catalunya democràtica, ben desconeguts encara.

En les seves prestigioses pàgines d’opinió, amb les freqüents col·laboracions de Manuel de Pedrolo, començà a normalitzar-se sovintejadament el terme que calia aplicar al nostre passat recent: “genocidi cultural”. Pocs podien adonar-se’n perquè encara la runa ho colgava tot. Tampoc quedava clar que el canvi polític es consolidaria; bé, la denominació cada cop més generalitzava ja assenyalava per on aniria tot plegat: “Apertura”, “Reforma política”. Ras i curt: ampliar el pastís regimental, mantenint les bases constitutives infrangibles. En un altre lloc d’Europa feia, encara no vuit anys, que un procés de democratització i progrés havia acabat amb l’entrada dels tancs soviètics a Praga, la fi d’un “socialisme de rostre humà” gràcies a Alexander Dubček. Els sectors immobilistes del Règim disposaven, no pas del suport popular, però sí, de totes les eines de repressió intactes: com en qualsevol règim dictatorial. Menys suport popular, més repressió. 

començà a normalitzar-se sovintejadament el terme que calia aplicar al nostre passat recent: “genocidi cultural”.

Quants catalans i catalanes, però, quedaven que haguessin conegut una cultura catalana normal? Quants joves pensaven que aquest projecte era necessari? Tanmateix, la major part del públic només canviava de capçalera si el producte nou suposava una millora sobre l’anterior? Molestà que, amb la llengua com a bandera, l’Avui feia més coses: un marc nacional clar i diferent de la resta de mitjans de comunicació, donar protagonisme al catalanisme polític i civil, a les nostres lletres i eina de recuperació del passat nacional recent?

Al públic del carrer va veure aviat l’Avui com un producte poc competitiu i el joc polític emergent el situà en cantó de l’escaquer i qui en fou beneficiari prou bé que li anà. Però, malgrat situar-se, des de 1980, proper a la inesperada victòria de CiU al Parlament de Catalunya, malgrat això, la mirada nacional sobre fets, persones i moviments no s’esbarrià: mai.

Tanmateix, tot d’un plegat, en les seves pàgines, diàriament, s’hi trobaven col·laboracions de Maria Aurèlia Capmany, Pere Calders, Manuel de Pedrolo, Teresa Pàmies, Maurici Serrahima, Tísner, Joan Triadú, Francesc Candel, Josep Vallverdú, Josep Ballarín, Joan Sales, Miquel Martí i Pol, Sempronio, Jaume Fuster, Joan Francesc Mira, Néstor Lujan, Montserrat Roig, Víctor Alba, Manuel Vàzquez Montalban, Albert Manent, Baltasar Porcel, Josep Palau i Fabra… Un esplet extraordinari, tots plegats! 

El canvi que significava l’aparició de l’Avui va haver de patir també inestabilitat com a empresa i com a diari.

Comptat i debatut l’aparició i les dificultats de consolidació del diari eren un mirall a la situació de la nació en el seu conjunt.

1.-Il·lusió per una represa cultural possible, que havia de tenir, amb l’Avui, una eina indispensable.

2.-Bona fe patriòtica, però una manca de mitjans, estructures i molt més públic, que ben endegades pel combat de la Dictadura ara havien de consolidar una societat democràtica i una cultura nacional amb futur.

3.-Una nova consciència nacional, encara, que mancava de solidesa, teòrics reconeguts i eines de difusió. Els catalanistes eren una minoria conscient, que podia créixer, però, aleshores, minoria, sovint bescantada per l’esquerra majoritària emergent.

4.-Com defensar el diari (amb altres instruments de masses) i les seves febleses tenint en compte les mancances estructurals de la cultura catalana provocades per quaranta anys d’acció genocida franquista? 

5.-Més enllà d’un objectiu polític compartit (llibertat, amnistia, Estatut d’Autonomia), fins que es normalitzés l’activitat institucional democràtica, hi havia un objectiu cultural nacional prou compartit on un primer diari nacional era un bon començar? Podia ser possible sense un inventari i coneixement de la història recent i el procés de liquidació cultural que havia impulsat el Franquisme? No, no en aquest aspecte no es passà comptes. I la marca del mal sofert i la concessió assolida (sempre subsidiària, gregària, poruga) marca el futur immediat?

6.-Es podia fer una anàlisi crítica del nou marc constitucional? Qui el faria amb prou ressò? Si l’Avui havia de començar a generar un nou sistema de comunicació català, partia de dificultats molt serioses, amb la necessària tasca, amb altres actors i eines, de catalanització, després de quaranta anys de constant espanyolització, violenta, quan calia, però atractiva, també, en un procés de llarg abast cronològic i instrumental, dins d’una circumstància política d’anar tothom a les palpentes.

Primer pilar, la limitació als termes del Principat de projectes de comunicació, com recull l’article 145 de la vigent Constitució, i ja recollia (bona herència republicana!) la Constitució de 1931, en el seu article 13, quan es prohibia la federació d’autonomies. Si aquí es limitava el mercat de les empreses periodístiques i de comunicació en català, encara no en faríem prou.

Segon pilar, la superioritat imposada del castellà per damunt d’altres llengües en el marc territorial de la seva competència, com es destaca en l’article 3 de la vigent Constitució, que recull també les intencions de l’article 4 de la republicana (una bona herència que ha fet seva avui l’esquerra espanyola i les seves agraïdes sucursals). En aquest cas, amb la preeminència constitucional, es podia seguir la tendència general del Franquisme d’imposar una llengua per damunt de les altres perquè la llei ho afavoria i el mercat, altre cop, ho ratificava. Cap mesura constitucional de correcció, doncs.

Si no n’hi havia prou en el marc del mercat editorial, de premsa i comunicació, el marc institucional polític hi afegia la resta.

Tercer pilar, l’article 2 reconeixia “la indissoluble unitat de la Nació [en majúscules] espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols” [sortosament a les espanyoles això no afectaria, doncs], que recorda l’article 2, punt 1, de la franquista Ley Orgánica del Estado (1967): “La soberanía nacional es una e indivisible”.

Quart pilar, segons l’article 8.1 les Forces Armades espanyoles avui “tenen la missió garantir la sobirania i la independència d’Espanya, defensar-ne la integritat territorial i l’ordenament constitucional”, en la llei de 1967: “garantizan la unidad e independència de la Patria, la integridad de sus territorios, la seguridad nacional y la defensa del orden institucional”.

Una gradació i uns antecedents a tenir, com deia Franco (1969): “atado y bien atado”.