El poder és un tema central en política. Sense poder no hi ha capacitat de transformació, i sense capacitat de transformar la realitat és igual si ets de dretes, d’esquerres, de dalt o de baix, perquè aquestes etiquetes passen a ser mers sentiments. Sentiments de grup, tribals, amb els quals ens identifiquem per la raó que sigui, però que perden tot el seu potencial polític perquè no tenen capacitat d’obrar. En aquest sentit, tota esquerra que es presenti com a política, però que no aspiri al poder, és un frau. Pot ser un moviment social o un agent de batalla cultural, però no voler assumir la direcció política del país et situa en una posició de subordinació respecte a qui sí que ho vulgui fer.
Aquest és un problema fonamental dins la mentalitat hegemònica de l’esquerra catalana. El militant d’esquerres mitjà no n’és massa conscient, perquè no va a missa, però sovint adopta una posició que s’assembla més a la d’un profeta de l’Antic Testament que a la d’un revolucionari. Sota els eslògans més radicals i rere les manifestacions més contundents, sovint hi ha una psicologia més propera a Santa Teresa de Calcuta que a la de Vladímir Lenin. No ho dic amb menyspreu, soc cristià i vaig a missa amb regularitat. Sento una enorme estima pel missatge evangèlic i crec que salvarà la humanitat, però no és una lògica política per assaltar el poder. És prou conegut que Jesús va acabar penjat d’una creu amb un cartell que deia “el rei dels jueus”. Els cristians creiem que un dia Déu farà justícia i instaurà el seu regne, que no és d’aquest món. L’esquerra política hauria d’aspirar a fer que el seu regne sí que sigui d’aquest món, per imperfecte que sigui.
Tota esquerra que es presenti com a política, però que no aspiri al poder, és un frau
A l’Israel Bíblic, periòdicament, hi apareixien profetes que, inspirats per Déu, denunciaven, recriminaven i assenyalaven els abusos i errors del poder polític. Aquesta funció és necessària socialment, i fonamental per desplegar una política d’esquerres. Però una cosa és assenyalar al poder i una altra és exercir-lo. Una cosa no porta mecànicament a l’altra. La legitimitat moral és condició necessària, però no suficient, per construir majories de govern. Un dels problemes que té l’esquerra política és que, davant de determinades situacions, especialment quan hi ha un drama humanitari, posa el dolor de les víctimes al centre del debat polític eclipsant tota la resta. És impossible no estar d’acord, moralment, amb l’esquerra, quan hi ha una situació d’aquestes. El tema, però, és que no vivim en un país de sants, vivim en un país de ciutadans. Ja fa dos mil anys que Jesús va dir que donéssim “al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu”. Potser cada funció té les seves pròpies lògiques i raons de ser i no es poden barrejar completament.
L’“esquerra” passa a ser una identitat social més, una tribu urbana
Amb això, evidentment, no vull defensar una política, ni molt menys una política d’esquerres, sense moral. Seria absurd. L’esquerra té uns principis morals sense els quals no seria esquerra. Però, alhora, si no té, ni busca, el poder per desplegar la seva política, també deixa de ser esquerra. Com a mínim políticament. L’“esquerra” passa a ser una identitat social més, una tribu urbana. Els ciutadans esperen que el poder polític garanteixi l’ordre, la justícia, l’estabilitat, la seguretat, la continuïtat de les comunitats… Tot això que, en conjunt, podríem anomenar “bé comú”. Les vides de les persones, evidentment, també formen part del bé comú. Quan hi ha un drama humanitari, quan hi ha violència, quan hi ha morts… Quan passa tot això, és evident, no podem tancar els ulls o quedar-nos mirant la fotografia del nostre “bé comú” d’un segon abans de la tragèdia. Però tampoc ens en podem oblidar, ja que preservar el “bé comú” és una responsabilitat política de primer ordre. L’esquerra ha de deixar d’utilitzar la compassió per evitar la responsabilitat de gestionar la complexitat.
De vegades sembla que l’esquerra ha canviat l’humanisme per l’ajuda humanitària. Mans per a l’humanitarisme sempre en falten, són bones i necessàries, però les monges no governen els països. Ho torno a deixar clar: estic parlant per l’esquerra política, la que pretengui dirigir el país. No tinc absolutament res en contra d’ajudar els febles, els vulnerables, els exclosos, els pobres, els famolencs, els malalts o els oprimits de tota mena, al contrari. Però, no ens enganyem, governar és posar límits. Exercir el poder implica decidir què sí i què no, qui queda dins i qui queda fora. Aquest és el deure, també moral, de la política. En aquest discerniment també s’hi troba la defensa del bé comú. Al meu entendre, l’esquerra que no vol entomar aquesta responsabilitat, és còmplice, per omissió, dels errors que critica de qui sí que l’està entomant.
L’esquerra ha canviat l’humanisme per l’ajuda humanitària
No vull semblar una veu freda que parla des de l’abstracció, així que miraré de baixar-ho a la vida diària. Treballo en una aula d’acollida. Com us podreu imaginar, les necessitats són moltes i les menys urgents sempre són les educatives. Hi ha situacions molt dures a tots els centres. Els docents sovint estem en aquesta situació de poder i hem de prendre decisions. Què fas quan una família et demana un bizum un dissabte per poder menjar? Li portes roba de casa teva a aquell nen que ve cada dia vestit igual? Denuncies tu aquell pare que el fill no vol denunciar? A aquell altre, què? Te l’emportes a casa? Quants professors –essent sincers, solen ser professores– no us han explicat mai que s’haguessin emportat a casa algú? I, tanmateix, tots sabem que no ho hagués fet mai. Perquè no poden, perquè a casa ja hi tenen uns fills, perquè denunciar és entrar en una guerra que pot afectar les seves vides, perquè potser ja no els queda roba per donar… Sempre és un equilibri, no? Som éssers morals, tenim una ètica, però no sempre ho pots deixar tot per socórrer-ne a un, a la classe en són una colla que queden desatesos si ho fas així. La gent que a educació o al sector social (on també he treballat) ens trobem a primera línia, sempre esperem de les direccions, dels nostres superiors, de les institucions, que posin límits. Perquè no es pot abastar tot. Tu mateix t’acabes imposant uns límits per no petar, per cuidar-te. Altra vegada, només tinc admiració per la gent que es dona als altres. Però insisteixo, la política és una cosa de ciutadans, que no necessàriament estan en un camí de santificació.
L’esquerra ha de poder oferir un ordre que sigui sinònim de justícia
Jo vull que l’esquerra governi, em sembla desitjable i per fer-ho necessita abandonar el moralisme sense perdre la responsabilitat moral. Ha de deixar de posar a la ciutadania en la dicotomia de defensar els seus interessos o ser “bones persones”. Perquè això sí que és fer el joc a l’extrema dreta. Que després acaba podent exhibir públicament la seva crueltat venent-la com un “alliberament” respecte el moralisme d’esquerres, que ha caigut en el parany de repartir “culpes” i “privilegis” amb massa facilitat. És impossible no estar d’acord moralment amb el discurs i, sobretot l’acció, humanitària. En el fons tothom hi està d’acord, fins i tot la majoria dels futurs votants d’AC. El que passa és que moltes d’aquestes persones creuen que no es poden permetre ser «bones persones» perquè senten que la seguretat i la continuïtat de la comunitat nacional estan en joc.
L’esquerra política ha d’escollir si vol governar o continuar, només, denunciant els abusos del poder i ser la veu profètica que clama per la justícia sense disputar el poder que li permetria exercir-la. Crec que, davant d’aquesta disjuntiva, té el deure moral d’aspirar al govern. Perquè, si no, l’extrema dreta no serà la sorpresa de les pròximes eleccions: serà la nova normalitat. S’han de trobar polítiques per protegir i garantir la seguretat als carrers, la seguretat econòmica, d’habitatge, lingüística, comunitària… En una paraula: ordre. L’esquerra ha de poder oferir un ordre que sigui sinònim de justícia. Però que sigui la justícia sempre limitada que pot oferir el Cèsar, la justícia divina deixem-li a Déu. S’han de poder posar límits sense caure en la deshumanització i el supremacisme dels que avui fa gala l’extrema dreta. Els límits sempre han estat una opció legítima i moralment acceptable. Tothom té els seus límits. Les comunitats polítiques, també. L’esquerra pot redreçar-se i assumir la direcció de la nació o, si no, està acceptant de facto la divisió de rols que proposen en Jordi Aragonès i en Frederic Porta: que “la dreta dirigeixi el país i l’esquerra vigili que ningú quedi enrere”.