Per una majoria contra la minorització

La societat catalana és una societat de classes. Quan abstraiem les classes i el conflicte entre elles de la nostra lectura que fem del país, el deixem d’entendre. Això no ha evitat, tanmateix, que molts actors del nou nacionalisme –entès com el conjunt d’intel·lectuals, polítics i organitzacions que estan repensant la nació i revisant el catalanisme en clau autocentrada– optin precisament per aquest camí.

Quan afirmem que els reptes que estem travessant com a comunitat nacional estan estretament lligats amb el seu desenvolupament econòmic, abstreure’s d’una lectura de classe és un error, perquè, al cap i a la fi, la nostra economia, el nostre model productiu, no deixa de ser una forma específica del mode de producció capitalista. La política econòmica, tan debatuda en els darrers mesos, així com la seva relació amb la construcció nacional, no es pot entendre sense una lectura feta des de l’economia política.

Perquè darrere el vernís i filtre tecnocràtic de les polítiques econòmiques sempre hi subjauen els interessos sectorials i de classe de col·lectius influents en la societat. Si el nostre model productiu ens està empobrint i esborrant com a nació no és per un error tecnocràtic, per decisions errònies, sinó perquè a la societat catalana hi ha forces econòmiques influents per qui el seu benefici material és més important que el progrés de la societat i la pervivència nacional. Prescindir d’una lectura de classe és compatible amb entendre què ha anat malament, però ens impedeix veure per què ho ha fet.

Prescindir de la lectura de classe també té un altre inconvenient important. La minorització de la nostra llengua condiciona la victòria del catalanisme a la creació de majories que transcendeixin les fronteres demogràfiques de la catalanitat. Obviar la complexitat i les problemàtiques que afecten el conjunt de la població treballadora és una limitació severa al potencial del nou nacionalisme. Negligint aquest àmbit, negant-nos a construir un bloc històric que inclogui el conjunt dels treballadors del nostre país, ho confiem tot a la nacionalització lingüística i identitària, o a que la demografia ens deixi de jugar a la contra i comenci a fer-ho a favor. Però alhora, desistint d’incorporar la dimensió de classe obstaculitzem l’efectivitat de les polítiques catalanitzadores. Un nacionalisme que no incorpori la visió de classe no és només un nacionalisme que no entén el país, és un nacionalisme impotent per salvar la nació.

Negar la importància sociològica i política de les classes socials ha sigut central en el projecte liberal de les darreres dècades. La supèrbia del liberalisme de la fi de la història etiquetava d’antiquada i obsoleta qualsevol anàlisi que atribuís a les classes socials cap valor explicatiu. El mateix menyspreu van merèixer la ideologia, la nació, l’estat i la guerra, tots relegats a vestigis del passat en procés de desaparició.

El “retorn de la història”, l’enduriment del món, ha fet aflorar les velles categories, els vells debats, situant-los altra vegada al centre de la vida política i la conversa intel·lectual. Si bé no observem el mateix, no en el mateix grau, amb la classe, sí que es palesa una agudització de les desigualtats socials i de la creixent desconnexió entre els elements subalterns i les seves elits arreu d’Occident. La proliferació de milmilionaris i ara ja un bilionari es produeix paral·lelament a l’estancament salarial i fins i tot al retrocés del poder adquisitiu de segments cada vegada més amplis de la població, propulsat per la inflació i l’encariment de l’habitatge.

El capital, sens dubte una classe per si mateixa, no es veu corresposta per un nivell equiparable de consciència i organització entre els treballadors. No obstant això, l’alienació social i política d’estrats importants de la població obrera ha desembocat en una forta consciència populista i una miríada d’expressions antielitistes. La desconfiança en les institucions i la proliferació de teories de conspiració en són algunes de les manifestacions més debatudes. El liberalisme, per raons evidents, tendeix a aïllar aquests símptomes mòrbids de les seves causes estructurals. Així, observem com s’estén arreu d’Occident, i més enllà, la presència de les forces que han sabut capitalitzar efectivament aquesta insatisfacció. Sovint a la dreta, però alguna vegada a l’esquerra i sempre a costa del centre polític.

Les classes certament han canviat: el capital emprenedor ha perdut importància respecte al rendisme; en la mesura que les classes mitjanes sostenen el seu benestar i estatus és gràcies al patrimoni immobiliari, sovint heretat, o la posició funcionarial i cada vegada menys al prestigi o ingressos procedent del seu capital cultural; la classe treballadora potser és més diversa que en el passat –tot i que convindria no exagerar l’homogeneïtat anterior–, en qualsevol cas és diversa en altres sentits que fa temps enrere. Així i tot, la seva transformació, sigui dins una mateixa classe o amb el declivi i emergència de classes senceres, no resta importància al fenomen.

I, en canvi, el que observem és que, volgudament o no, qui llegeix el nostre país partint de la lluita de classes, sovint perd de vista la nació. Podríem referir-nos al Moviment Socialista, als Comuns, o la resta de l’esquerra de matriu espanyola, però el problema s’estén també a alguns elements de l’Esquerra Independentista. Procedir per aquest camí també seria un error.

Quan ambdós elements es posen en comú guanyem molt pel que fa a la comprensió de la nostra realitat. Alhora, no sempre es fa amb encert. L’ossificació de la teoria, l’escolastització de les anàlisis passades, la fetitxització de la “indestriabilitat dels eixos” són símptomes preocupants de mandra intel·lectual, de no encarar la realitat amb mirada crítica. Sí, coneixedora dels precedents intel·lectuals, però també disposada a fer una lectura del país fresca i oberta a l’heterodòxia.

L’exercici que fem al present número només és una temptativa, un assaig, una primera aproximació a fer una nova anàlisi de classe dels Països Catalans. Una de nacionalista, aterrada, autocentrada. Però una d’urgent i molt necessària.

A la cinquena entrega de Nexe Nacional procurem tractar diferents aspectes de la lluita de classes al nostre país, com també la seva relació amb el conflicte nacional. Ressituant la clivella fonamental del conflicte de classes en l’esfera de la producció, Marc Santasusana traça la història i potencialitat del sindicalisme independentista, a Antecedents, estat actual i potencialitats del sindicalisme independentista.

Adrià Garcia aborda un altre àmbit on s’estructura la lluita de classes, probablement on ho està fent amb més intensitat els darrers anys: l’habitatge. En particular, fa el necessari exercici de tornar a entendre la problemàtica des d’unes coordenades nacionals autocentrades, a Habitatge i Nació: cap a un debat de país. L’accés a l’habitatge és un requisit material indispensable per l’arrelament al país i la construcció de comunitats fortes, necessàries per a la integració dels nouvinguts i la reproducció social del país. D’altra banda, és una trinxera indiscutible en el conflicte entre el poble treballador català i l’Estat, que amb les seves ingerències polítiques i judicials ha anat retallant les mesures que, sobiranament, els catalans havíem establert per blindar aquest dret.

Si l’habitatge i la producció representen els principals àmbits de la lluita de classes en l’actualitat, les seves manifestacions no són homogènies arreu del país. Ho aborda Marc Jodar a L’esquerda territorial del Principat, on també exposa les importants desigualtats que afecten el nostre país, però que són amagades per una mirada exclusivament centrada en l’àmbit metropolità i “els barris”.

Un altre àmbit de gran transcendència és l’ensenyament. Andreu Termes escriu a L’escola, un camp de joc desnivellat? el caràcter contradictori de l’escola en el capitalisme contemporani: una institució formalment (i sovint efectivament) anivelladora, però alhora legitimadora “meritocràtica” de desigualtats socioeconòmiques.

La lluita de classes al nostre país es produeix en un context d’opressió i minorització nacional causades per l’ocupació dels Països Catalans per part dels estats espanyol i francès. Aquest fet repercuteix negativament en el conjunt de la societat catalana, indistintament de clivelles identitàries i socials. Noel Huguet ho exemplifica amb la segona entrega de la seva sèrie La guerra econòmica contra el poble català, titulada La continuïtat històrica del conflicte fiscal, on narra la persistència de l’espoli fiscal de la nostra nació i com s’ha polititzat al llarg del temps. No obstant això, l’existència de greuges comuns al conjunt de la nació catalana, fins i tot al conjunt de la població del nostre país, no ha implicat necessàriament el conflicte nacional amb l’Estat, ja que aquest pressuposa una classe nacionalitzadora, una classe que vertebri la nació. Com ens explica Manel Pérez a la cinquena entrega de L’Escandall (amb Oriol Lapeira), la burgesia catalana fa dècades que va desistir d’aquest objectiu, no perquè no sigui conscient del greuge, sinó perquè tem encara més la dinàmica social que pot desencadenar posar-hi solució, com va constatar la seva oposició al Procés.

Si bé l’opressió espanyola és transversal a la nació catalana, la classe treballadora catalana, tanmateix, l’experimenta amb especial cruesa. Abel Riu, a La “igualtat” d’Espanya contra els catalans repassa com l’Estat ha actuat d’igualadador per baix mitjançant el poder polític i judicial, retallant drets socials i soscavant el finançament dels serveis públics dels catalans.

Mònica Clua, a La recomposició de classe als Països Catalans, assenyala la centralitat el conflicte amb l’Estat i amb el capital per la vertebració de la classe i la construcció nacional. La recomposició d’una col·lectivitat i altra partint d’una base molt diversa passaria per l’articulació mitjançant la lluita compartida. La llengua, element indispensable, articularia la nació i la classe precisament per la seva incorporació en els espais de lluita.

Prescindir de la centralitat de la llengua i el conflicte amb l’Estat és, precisament, el que caracteritza un dels paranys on han caigut més forces i polítics de l’esquerra catalana recentment. Des del Moviment Socialista fins al PSC, però també Gabriel Rufián i Laure Vega, amb els seus respectius entorns a ERC i la CUP, com apunta Noelia Karanezi a La trampa de la clivella: PSC-OJS, ERC i CUP.

Emma Zafón analitza un altre parany per l’esquerra contemporània: anteposar el conflicte generacional, construït sobre estereotips que sovint no representen la majoria treballadora del boomers, a la lluita de classes. Ho fa a Millennials vs boomers: el pinso de la batalla generacional.

A El vot a Aliança Catalana, més enllà dels relats, Bernat Salbanyà analitza què caracteritza l’electorat d’Aliança Catalana i què el diferencia dels votants de les opcions polítiques limítrofes ideològicament. En particular, utilitza les dades més recents, del Baròmetre d’Opinió Pública de juliol de 2026, per interrogar un fenomen cada vegada més important al nostre país i identificar si es pot explicar en termes de classe.

Núria Alcaraz escriu a Tot per la classe obrera sense la classe obrera sobre un altre repte que ha de superar l’esquerra catalana, si vol tornar a incorporar la classe treballadora. Es tracta de l’expulsió dels obrers de les seves organitzacions, ocasionada per una militància que requereix massa temps i disponibilitat horària, pressuposa un gran capital cultural i premia certs codis comunicatius i la hipermilitància i la subseqüent acumulació de contactes i influència.

A mà d’Arnau Barquer i de Xavier Milián valorem el llegat de l’esquerra catalanista i la vigència de les seves tesis. Millan, a Estimat PSUC, qüestiona el relat idealitzador i edulcorat que es fa del PSUC i el seu paper històric, fins i tot entre les files de l’Esquerra Independentista, exposant que, en realitat, va ser un partit antirevolucionari i, en més d’un sentit, profundament anticatalanista. A La Catalunya del s. XXI i els límits de l’estratègia de la Unitat Popular, Barquer revisa la vigència de la Unitat Popular com a estratègia en un context considerablement diferent que en el que es va plantejar. En particular, la trajectòria els darrers anys apuntaria al fet que l’arrelament al país seria un requisit per l’arrelament al projecte de la Unitat Popular i no a la inversa, un fet molt rellevant atesos els canvis sociodemogràfics que experimenta el país. A més, el municipalisme estaria mostrant clars símptomes d’esgotament, les demandes “objectives” del poble treballador estarien trobant resposta en l’extrema dreta i la intervenció de l’Esquerra Independentista en els moviments socials es caracteritzaria per una falta de priorització.

Si l’estratègia de l’Esquerra Independentista estaria exhibint signes preocupants d’esgotament, també ho està fent el bloc històric que ha caracteritzat la Catalunya autonòmica. Aquesta és la tesi de Cooptació i conflicte a la Catalunya contemporània, de Tomàs Sindermann, on s’analitza com les externalitats del model productiu català estan erosionant la capacitat de cooptació de les elits entre les classes populars. El que per l’Estat i la burgesia és una crisi, per l’esquerra nacionalista pot ser una oportunitat, esgrimeix l’autor.

El número ha sigut coordinat per Tomàs Sindermann i Pau Turró.