El setembre de 2023, centenars de milers de persones es van concentrar a diverses capitals de província de l’Estat, convocades pel PP sota el lema “En defensa de la igualtat de tots els espanyols”. Es tractava de l’acte central de la campanya contra la llei d’amnistia, aprovada al Congreso mesos després. A la concentració celebrada a Madrid, l’expresident José Maria Aznar (la figura política més influent de l’espectre de dreta i extrema dreta a Espanya) feu una intervenció on afirmà que l’amnistia significava acceptar que “un grup d’espanyols tenen dret a delinquir sense conseqüències, i estar per sobre de tots els altres”. El juliol de 2024, Emiliano García-Page carregava amb arguments similars contra la proposta de finançament que havia estat acordada pel PSC i Esquerra. Tot i que quedava lluny del concert econòmic, i plantejava una reforma de mínims en matèria de recaptació i gestió de tributs, el president de Castella la Manxa del PSOE la titllà de “greu atemptat contra la igualtat”. L’ex president de l’Aragó Javier Lambán, també del PSOE, no va deixar escapar l’oportunitat d’expressar per enèsim cop la seva furibunda catalanofòbia, considerant el model acordat ni més ni menys que de “ruptura brutal de la igualtat entre tots els espanyols”.
Durant les darreres dues dècades, coincidint amb el retorn de la història pel que fa al conflicte de Castella contra Catalunya, l’argument del trencament de la igualtat ha estat emprat amb cada cop més freqüència en els discursos de l’espanyolisme contra els drets dels catalans. El fantasma d’aquest suposat greuge fou degudament explotat durant la campanya de recollida de quatre milions de signatures contra l’Estatut, organitzada pel PP l’any 2006, així com en el subsegüent recurs presentat davant del Tribunal Constitucional. A la sentència de juliol de 2010, en que el TC anul·là total o parcialment articles substancials en matèries com ara llengua i reconeixement nacional, poder judicial, delimitació competencial, o el finançament, no només es va fixar el topall màxim del desenvolupament estatutari català, sinó que foren establertes algunes de les bases legals del procés de recentralització que s’ha produït des de llavors. Per a justificar les retallades fetes, al seu argumentari jurídic el TC va recórrer sistemàticament a l’article de la Constitució segons els qual “tots els espanyols tenen els mateixos drets i obligacions a qualsevol part del territori de l’Estat” (139.1), i al que fa referència a la competència exclusiva de l’Estat “per regular les condicions bàsiques que garanteixin la igualtat de tots els espanyols en l’exercici dels drets i en el compliment dels deures constitucionals”(149.1.1).
El doble raser amb què fou aplicat el principi d’igualtat a la sentència sobre l’Estatut constituí un atemptat contra els drets dels catalans amb finalitats restrictives. Així, dels articles retallats o reinterpretats pel TC per suposada vulneració del principi d’igualtat, una proporció molt significativa tenien equivalents calcats o substancialment idèntics en estatuts d’altres comunitats que mai no van ser recorreguts, especialment l’Estatut andalús, el de Castella–la Manxa i el de l’Aragó. Disposicions que en aquests casos eren perfectament constitucionals resultaven, en la lectura del tribunal, plenament inconstitucionals quan figuraven en un text aprovat pel Parlament de Catalunya i ratificat en referèndum pels ciutadans catalans. L’apel·lació a la igualtat, per tant, no operava com a principi general aplicable a tots per igual, sinó com un instrument selectiu dirigit contra l’autogovern català: una arma que tenia destinatari concret, i que tant el PP com sectors rellevants del PSOE empunyaven cadascun amb els seus matisos però amb efectes convergents. El resultat era una igualtat asimètrica: la que servia per a imposar la uniformitat quan es tractava de Catalunya.
L’explotació política de la idea d’igualtat per a restringir els drets dels catalans no és nova, i té arrels històriques fondes. A la llei franquista que abolí l’Estatut d’Autonomia de Catalunya el 5 d’abril de 1938, aprovada a Burgos un cop les tropes feixistes iniciaren la conquesta del Principat entrant per Lleida, s’argumentà aquesta decisió al·legant que calia “restablir un règim de dret públic que, d’acord amb el principi d’unitat de la Pàtria, retorni a aquelles províncies l’honor de ser governades en peu d’igualtat amb les seves germanes de la resta d’Espanya”.
La decisió fou celebrada per la premsa del règim naixent, de nou recorrent a la idea de la igualtat finalment restaurada. El 9 d’abril de 1938, un article a El Correo Español deia el següent: “I quan ja els braços forts de la Mare pàtria, amorosos, abracen estretament, des del Pirineu al mar, els seus fills catalans, abroga l’Estatut, arrenca joiosa la túnica republicana, la que els disfressa, deforma i desfigura, i els retorna íntegre l’honor de ser iguals, és a dir, igualment espanyols. “. En un sentit similar s’expressava El Diario de Burgos: “Aquest decret, que coincideix amb la presència del nostre gloriós exèrcit en terra catalana, ha de ser el principi d’una nova era, en la qual tots oblidin ignominiosos somnis d’injustos privilegis i en la qual tan espanyols es considerin els habitants de Barcelona com els fills de Sòria”. Per la seva banda, el diari El Norte de Castilla, pregonà que “El decret que acaba de dictar el Govern de l’Espanya nacional disculpa, d’una vegada per sempre, aquest equívoc. Ja ni “ezquerra” (sic), ni “lliga”, ni dretes ni esquerres, ni catalans moderats, ni catalans radicals…això s’ha acabat. Ja res més que Espanya, en igualtat de drets i deures. La guerra es va fer per a això, i la divisa de la unitat no és una figura retòrica, sinó una realitat viva que hem conquerit amb la sang dels nostres fills i germans”.
La uniformitat imposada no significava que tots els pobles de l’Estat fossin efectivament iguals: significava que tots havien de ser com Castella i sotmesa a aquesta, en llengua, en dret, en institucions, en identitat
Aquesta igualtat, imposada per les armes, no era altra cosa que un succedani d’uniformitat espanyola de matriu castellana. I és que, en contra del relat oficial del progressisme espanyol, la Guerra d’Espanya de 1936-1939 no fou únicament una guerra contra el govern de la república del front popular. Fou, sobretot, una guerra de conquesta dirigida a liquidar els fets diferencials als territoris amb identitat nacional pròpia, per la via del control territorial i de la supressió institucional, i de l’extermini cultural i lingüístic.
Pocs anys abans, a La España invertebrada, Ortega y Gasset ja havia manifestat que “Espanya és una cosa feta per Castella, i només caps castellans tenen òrgans adequats per percebre el gran problema de l’Espanya integral.”. El revers d’aquesta igualtat forçosa era, doncs, igual que ara, el manteniment del privilegi castellà, base del seu poder sobre la resta de pobles. La uniformitat imposada no significava que tots els pobles de l’Estat fossin efectivament iguals: significava que tots havien de ser com Castella i sotmesa a aquesta, en llengua, en dret, en institucions, en identitat. Sota l’aparença d’una igualtat restaurada, s’executava una operació d’assimilació nacional.
La igualtat, tal com ha estat interpretada pel TC i aplicada per la jurisdicció ordinària, mesura la uniformitat nacional també en termes de drets: els drets que els catalans vulguin aspirar a tenir no poden excedir els drets dels castellans, ni tan sols quan el Parlament de Catalunya els hagi aprovat per àmplies majories democràtiques
El règim constitucional actual és fill d’aquell règim, i ho és també en un sentit estrictament legal. L’auto de la Sala Tercera del Tribunal Suprem, de 4 de juny de 2019, que va suspendre cautelarment l’exhumació de Francisco Franco del Valle de los Caídos, és revelador en aquest sentit. En la seva fonamentació sobre la rellevància del cas, el TS afirmava que Franco havia estat “Cap de l’Estat des de l’1 d’octubre de 1936 fins al seu traspàs el 20 de novembre de 1975“: és a dir, cap de l’Estat des de tres mesos després del cop, quan la República encara era plenament vigent i la guerra es perllongaria dos anys i mig més. Aquest acte jurisdiccional assumia com a pròpia la cronologia del bàndol colpista i n’incorporava la legitimitat al relat institucional de l’Estat. Dins d’aquest marc de continuïtat, el Tribunal Constitucional, creat per la Constitució de 1978 com a garant suprem de l’ordre constitucional, prossegueix, no en les formes, però sí en la funció, la tasca de reprimir el desenvolupament dels drets nacionals dels pobles de l’Estat, tal com ho havien fet, amb instruments més crus, les institucions que el van precedir. Tot quedà, en efecte, lligat i ben lligat.
La igualtat, tal com ha estat interpretada pel TC i aplicada per la jurisdicció ordinària, mesura la uniformitat nacional també en termes de drets: els drets que els catalans vulguin aspirar a tenir no poden excedir els drets dels castellans, ni tan sols quan el Parlament de Catalunya els hagi aprovat per àmplies majories democràtiques. El resultat pràctic d’aquest principi és la suplantació sistemàtica de les decisions del Parlament català per decisions de la judicatura, amb el TC, el Tribunal Suprem, o el TSJC actuant com a braç executor de la doctrina constitucional. Cada llei catalana suspesa, cada article estatutari retallat, cada sentència que imposa percentatges lingüístics contra la voluntat del legislador autonòmic és, en darrera instància, una operació d’igualació per baix. L’objectiu sempre és el de reduir Catalunya al denominador comú d’un Estat que es defineix com a igual per a tots, però que reserva per a un sol dels seus pobles, el castellà, el privilegi de fixar el patró al qual tots els altres han d’ajustar-se.
L’impacte sobre les classes populars catalanes
En tant que els drets nacionals són també drets socials, cada acte d’agressió contra la sobirania catalana té conseqüències materials. Tota ingerència representa una política pública que no s’ha aplicat, un servei que no ha estat desplegat, una protecció que no s’ha implementat. D’ençà de 2012, la dinàmica uniformitzadora ha anat a més. Entre 2015 i 2017, dels vint-i-sis textos legislatius aprovats pel Parlament en aquell mandat, catorze van ser recorreguts i suspesos cautelarment pel Tribunal Constitucional a petició del govern de Mariano Rajoy. La majoria d’aquestes lleis no tenien res a veure amb el procés independentista, sinó que es tractava de legislació social, fiscal i mediambiental.
Es tracta d’un patró sistemàtic d’igualació per baix, en què el sostre competencial espanyol impedeix a Catalunya avançar en polítiques de protecció social, fiscal o ambiental que vagin més enllà del que l’Estat ha decidit legislar, o, més exactament, del que ha decidit no legislar
La llei de mesures urgents contra la pobresa energètica i l’emergència habitacional, aprovada el juliol de 2015 per pràctica unanimitat a partir d’una iniciativa legislativa popular, en va ser el cas més greu: el govern espanyol en va obtenir la suspensió mesos després, deixant sense efecte les disposicions que prohibien els desnonaments sense oferiment previ de lloguer social i que garantien els subministraments bàsics a les famílies vulnerables. La llei d’igualtat efectiva entre dones i homes, aprovada també sense cap vot en contra, va córrer la mateixa sort. I la llista continua: l’impost català als dipòsits bancaris, creat el 2012; l’impost a les centrals nuclears, de 2014; la taxa a les operadores d’internet, de 2015; la llei contra la fractura hidràulica, de 2016; la llei del canvi climàtic, de 2017. Etcetera. Totes suspeses o declarades inconstitucionals, en la seva totalitat o en parts essencials. Més recentment, el TC ha tornat a actuar contra la legislació catalana en matèria d’habitatge: l’octubre de 2024, va declarar inconstitucionals els articles de la Llei 1/2022 que obligaven els grans tenidors a oferir un lloguer social a famílies vulnerables abans d’interposar una demanda de desnonament. Es tracta d’un patró sistemàtic d’igualació per baix, en què el sostre competencial espanyol impedeix a Catalunya avançar en polítiques de protecció social, fiscal o ambiental que vagin més enllà del que l’Estat ha decidit legislar, o, més exactament, del que ha decidit no legislar.
La capacitat del TC per imposar aquestes suspensions va ser ampliada l’any 2015 amb la reforma de la seva llei orgànica (LO 15/2015), que va atorgar al tribunal la facultat d’executar les pròpies resolucions, incloent-hi la imposició de multes coercitives i la suspensió de càrrecs públics. La Comissió de Venècia del Consell d’Europa, en la seva opinió de març de 2017, va formular crítiques substancials a aquesta reforma, i al fet que el TC executés les seves pròpies sentències. També va advertir que les sancions previstes podien tenir caràcter penal segons els criteris del Conveni Europeu dels Drets Humans, cosa que plantejava problemes de garanties. Malgrat haver-se oposat a la reforma quan era a l’oposició, el govern del PSOE l’ha mantinguda intacta des que és al poder.
La igualtat forçosa implica una intervenció sobre la qualitat de vida dels catalans, sobre el seu benestar material, sobre la seva capacitat col·lectiva de decidir quines polítiques els governen
El resultat és una regressió democràtica, en clau uniformitzadora. El 1989, el Parlament de Catalunya va poder aprovar la Resolució 98/III sobre el dret a l’autodeterminació de la nació catalana, sense que cap tribunal ho impedís. Avui, una resolució equivalent seria immediatament suspesa i anul·lada, i els responsables de la seva aprovació, potencialment sancionats. L’espai del que és políticament debatible s’ha reduït, i amb ell l’espai del que és socialment possible.
La igualtat forçosa implica una intervenció sobre la qualitat de vida dels catalans, sobre el seu benestar material, sobre la seva capacitat col·lectiva de decidir quines polítiques els governen. El principi d’igualtat, aplicat com a sostre uniformitzador, a la pràctica es tradueix en menys serveis i menys inversió per a la població de Catalunya, i molt especialment per a les seves classes populars, que són les que més depenen dels serveis públics a les seves vides. De la sanitat pública, de l’educació pública, de les prestacions socials, o d’uns transports públics que funcionin.
És per això que les contradiccions inherents del model de la igualtat imposada es faran cada cop més visibles i generaran cada cop més empobriment a casa nostra
El dèficit fiscal crònic de Catalunya envers l’Estat és una expressió d’aquesta mateixa lògica. Sota l’apel·lació a la “solidaritat interterritorial”, de nou, un altre eufemisme, s’ha consolidat una relació de transferència estructural que drena recursos del país cap a un centre que, al seu torn, decideix unilateralment on i com s’inverteix. No pot haver-hi solidaritat genuïna quan aquesta és imposada per un dels actors sobre l’altre, sense negociació real ni cap contrapartida. El que hi ha, en canvi, és una desigualtat entre nacions presentada com a igualtat entre ciutadans. En realitat, ni la desinversió crònica en infraestructures, ni el retard sistemàtic de l’execució dels compromisos pressupostaris són accidents ni disfuncions, sinó el producte lògic d’un sistema dissenyat en benefici del centre històric castellà, i en perjudici dels Països Catalans. Qui més en pateix les conseqüències no són les classes propietàries, sinó la classe treballadora, que veu com els serveis públics dels quals depèn s’enfronten a una pressió creixent amb recursos estructuralment insuficients.
Aquesta pressió, a més, va en augment. El creixement accelerat de la població en els darrers anys, alimentat per fluxos migratoris, tensiona un entramat de serveis públics ja de per si precari. És per això que les contradiccions inherents del model de la igualtat imposada es faran cada cop més visibles i generaran cada cop més empobriment a casa nostra. Un país que, tot i el seu potencial econòmic, li són sistemàticament negats els instruments institucionals i fiscals per a adaptar les polítiques públiques a les necessitats d’una població que s’ha incrementat un 33% en els darrers 25 anys.
Rere l’argument de la falsa igualtat que Castella ens imposa en realitat s’amaga un mecanisme extractiu i homogeneïtzador que empobreix sistemàticament la qualitat de la nostra vida col·lectiva. Ara, igual que sempre, és i ha estat una arma emprada sistemàticament contra els drets nacionals dels catalans, i contra els seus drets socials i econòmics, inseparables dels primers. Davant dels cants de sirena d’aquells que venen una il·lusòria reforma de l’Estat que no ha arribat mai, i que mai arribarà, l’única defensa efectiva dels interessos de les classes populars a casa nostra és la defensa de la plena sobirania del poble català. Per això, aspirar a emancipar-nos d’aquesta llosa que llastra el nostre desenvolupament natural com a poble, i que ens empobreix nacional, cultural i econòmicament, és el millor dels arguments que poden existir per poder tornar a engrossir les files del nostre moviment d’alliberament. Convé no perdre-ho mai de vista.