En aquests darrers temps tenim testimonis en forma d’indicadors, notícies i informes que constaten que l’economia catalana no passa pel seu millor moment. Si bé el creixement econòmic no s’ha traduït en benestar poblacional, sovint s’oblida que aquesta tendència també té un fort component territorial. En el present declivi de les condicions materials, s’hi entrellaça una dimensió geogràfica que esquerda el progrés i l’equitat del país. La vida de la regió metropolitana de Barcelona, que comprèn els territoris des del Maresme a l’Alt Penedès, esdevé una realitat diferent en oportunitats socials, culturals, però, sobretot, materials, de la classe treballadora en comparació la resta de territoris del Principat. 

A Catalunya, part del sentiment de pertinença a la nostra terra està lligada a una afecció a una demarcació local, sigui un municipi o una comarca. Per la distribució poblacional i la manera socioorganitzativa del país, es podria simplificar que arreu hi ha dinàmiques de poble i, en contraposició, trobem la metròpoli amb una dinàmica interna de gran impacte sobre la resta. Tanmateix, el present article vol escapar d’aquesta mera lectura i no es basarà en una dicotomia urbana-rural, ni caurà en tòpics de la vida tranquil·la al camp envers la densitat d’estímuls que implica la ciutat. Primerament, perquè, lluny de Barcelona hi ha contextos ben propis de ciutat. Cal no oblidar, que la Regió Metropolitana no és un territori urbà homogeni, sinó que presenta unes diferències sociològiques i materials latents (que poden ser fruit d’estudi en una altra peça). Per acabar, el més rellevant és explicitar que les diferències de les quals es parlarà no s’encasellen a les línies polítiques dibuixades que trobem a Catalunya. Aquestes es conceptualitzaran en funció de la distància, funcional i socioeconòmica, respecte a la Regió Metropolitana. Així, la classificació territorial utilitzada respon exclusivament a l’objectiu d’analitzar la divergència socioeconòmica, creixent, entre les comarques integrades dins la Regió Metropolitana, que s’expandeix constantment, i aquelles situades fora d’aquesta.

En l’establiment de l’entramat d’institucions de la Generalitat, com a far per la construcció nacional, no es plantejà cap balança territorial més enllà de Barcelona

Abordar la problemàtica esdevé imprescindible perquè té impacte en múltiples eixos. Les causes són múltiples, perquè impliquen diferents camps d’anàlisi, però també històriques, perquè els orígens són importants per entendre com hem fet de Barcelona l’única protagonista. El primer instint és atribuir el poder metropolità a tendències globals i de pressió capitalistes, però una anàlisi que sols contempli aquestes dinàmiques no seria del tot complet. El protagonisme de la regió barcelonina també respon a factors endògens, principalment, polítics, de com ens vam organitzar com a (el) país. El problema actual és que el patró de desigualtats de la Regió, materials i d’oportunitats, respecte a la resta s’han agreujat als darrers anys, a partir del sentiment de llunyania del poder públic i la pobra prestació de serveis pel benestar de la població fora de la Regió Metropolitana.

Si destil·lem les raons endògenes que ens han portat fins aquí, que no són poques, caldria destacar que l’arquitectura territorial de Catalunya no obeeix a la seva història i naturalesa sinó que la Constitució i posterior jurisprudència obligaren a blindar institucions alienes com les diputacions provincials. A més, en l’establiment de l’entramat d’institucions de la Generalitat, com a far per la construcció nacional, no es plantejà cap balança territorial més enllà de Barcelona. El resultat final és una desafecció generalitzada cap al concepte de província i una infinitat d’illes d’ajuntaments amb una majoria de municipis poc poblats (més del 76% dels municipis de menys de 5.000 habitants). Això genera una desigualtat de sobirania i de capacitat de transformació de la majoria d’ens locals no sols en comparació a la Generalitat, sinó envers qualsevol institució local de la regió metropolitana.

En l’àmbit més discursiu, el centralisme de Barcelona ha estat un element implícit a la construcció nacional, sobretot per competir envers el primer dels enemics, Madrid. Malgrat el consens històric en veure Catalunya com un territori d’oportunitats i prosperitat, l’estadi final ha estat una concentració de l’oferta cultural, acadèmica, social i privada a Barcelona que ha generat un aïllament del talent, mitjans i poder que amb dificultats identifica o coneix el país més enllà de la zona metropolitana.

L’esquerra sobiranista s’ha desorientat pel protagonisme de les guerres culturals en contextos urbans, oblidant que la batalla fora de Barcelona és, més que mai, material i de present

La descompensació territorial també s’encasella amb tendències globals com la pressió del capital (nacional i estranger) així com els reptes demogràfics creixents. És cert que l’atracció barcelonina també rau en el far que representa internacionalment i la històrica projecció a l’exterior, que ens ha visibilitzat com a nació. I, el seu domini, també s’emmarca en les tendències globals recents que generen pols urbans absorbidors. Però cal pensar, arribats a aquest punt, si aquesta concentració és desitjable pel projecte sobirà de Catalunya. Preguntar-nos, també, si hi ha altres pols al país que concentrin inversions o serveis en més d’un sector estratègic –i productius- més enllà de la zona metropolitana. La capitalitat econòmica de Barcelona ha generat pressió fora de la zona metropolitana no per executar inversions de retorn social, sinó majoritàriament per alimentar els sectors econòmics més nocius pel territori.

En aquest context, les dinàmiques polítiques han retroalimentat les dinàmiques discordants del territori, ignorant que arreu del país hi són presents realitats socioeconòmiques molt diverses. L’esquerra sobiranista s’ha desorientat pel protagonisme de les guerres culturals en contextos urbans, oblidant que la batalla fora de Barcelona és, més que mai, material i de present.  La pèrdua de poder adquisitiu i el preu dels habitatges també són una pedra a la sabata fora de la Regió Metropolitana on l’assistència dels serveis públics ha resultat dèbil. La percepció d’inoperància del que és públic per donar respostes ha actuat de catalitzador d’opcions antidemocràtiques que només retroalimenten el problema.

El país està descompensat per haver confós el progrés econòmic amb l’explotació de sectors de baix valor afegit

Perquè el centralisme no sols ha estat causa de la fractura territorial, sinó que també és un component de l’anàlisi, sovint massa notori, que ha descentralitzat l’estudi del país en municipis de la mateixa zona metropolitana. Val a dir que cal denunciar la voluntat política d’alguns mitjans (i institucions) que han analitzat desigualtats els darrers anys amb marcs mentals únics de regió metropolitana, menyspreant, voluntàriament o involuntària, la manca d’oportunitats de les diferents vegueries del Principat. Sense anar més lluny, el govern actual apuntava la bretxa territorial com el vuitè punt en el resum executiu de l’Informe Social Catalunya 2025, sota el paraigua de l’anomenat efecte codi postal. Per sort, treballs periodístics de gran rigor han identificat patrons que l’anàlisi oblida: creuant les dades exposades a l’informe, el desajust més gran entre renda i cost de la vida a les llars es produeix a Terres de l’Ebre i Ponent, sent els territoris amb menys marge de poder adquisitiu. 

L’escenari actual és una desigualtat abismal de condicions socioeconòmiques en els dos territoris. Les sis primeres comarques  amb renda familiar bruta més alta a Catalunya formen part de la Regió Metropolitana de Barcelona (IDESCAT, 2023).  El país està descompensat per haver confós el progrés econòmic amb l’explotació de sectors de baix valor afegit, generant una relació inversa entre llunyania a Barcelona i renda familiar bruta per habitant mitjana per municipi.

Si parlem de solucions, en primer lloc, cal subratllar que el context actual del país, amb un govern de la Generalitat amb mirada curta i esbiaixada del que representa Catalunya, dificulta l’optimisme pel futur del nostre territori. Per això, urgeix que les forces polítiques independentistes denunciïn com un encaix politicoeconòmic com el nostre, amb repressió i un dèficit fiscal de més del 8% del PIB, impossibilita una transformació efectiva del territori per pal·liar aquestes realitats. A més, caldria afegir-hi una prioritat que hauria d’existir a curt termini, com és establir un salari mínim propi. L’SMI espanyol actual precaritza les classes treballadores de Catalunya, essent insuficient per a una vida digna. Això afecta especialment en sectors de baix valor afegit com el turisme, amb gran incidència al territori fora de la capital catalana però amb salaris mitjans de fins a 4.000 euros menys que en el mateix sector a Barcelona (IDESCAT, 2023, a través de l’Informe Fènix).

Considerant, a més, la transformació demogràfica que viu Catalunya, les onades migratòries que va protagonitzar Catalunya no van ser desfavorables pel benestar poblacional i la cohesió social, exceptuant components lingüístics. De fet, hi hagué una expansió educativa que va garantir oportunitats i una oferta laboral en sectors intensius com la indústria. Però en aquests darrers anys s’ha produït un flux migratori associat a una demanda d’ocupació de baixa qualificació, d’especial impacte en territoris fora de la regió Metropolitana. Una de les eines vitals per poder impulsar mesures de cohesió i d’arrelament és poder tenir les competències en immigració, sense tenir por de defensar que el poder regulatori pot ser una eina de polítiques justes amb el ciutadà que arriba. Adoptar criteris que ponderin la llengua així com l’oferta formativa de valor afegit pot fer el col·lectiu migrant menys dependent de sectors precaritzats que no afavoreixen a la seva prospectiva ni a la del territori.

La connexió i l’oferta de transport entre les zones fora de la bombolla urbana també dista de ser sostenible a llarg termini

Per altra banda, hi ha respostes en sectors clau que requereixen fórmules descentralitzades per tenir incidència en la cohesió territorial i social. A la diversitat creixent catalana s’hi afegeix una concentració de gent gran fora de la metròpoli, un grup d’edat que aviat requerirà cures de llarga durada. Caldrà plantejar si fora bo que l’aposta del Sistema Nacional de Cures, atès l’accelerat envelliment poblacional, es pogués gestionar des de les institucions locals. Caldrà integrar la dependència perquè zones allunyades de contextos urbans, com les comarques de Lleida, Catalunya Central o Terres de l’Ebre, no tinguin una prevalença de sol·licituds de dependència superior al pes relatiu de la seva població, com el que succeeix actualment (Departament de Drets Socials i Inclusió, 2024). Com defensava Alcaraz: “per caminar cap a un model coordinat a escala nacional que sumi el conjunt d’experiències d’arreu del territori tenint en compte l’agència de les treballadores i usuàries d’aquests serveis i tendint progressivament cap a la internalització d’aquests”.

La connexió i l’oferta de transport entre les zones fora de la bombolla urbana també dista de ser sostenible a llarg termini. Una de les paradoxes més doloroses és veure la bretxa territorial que ha suposat el marc, els discursos i les polítiques de país dels darrers temps, per aprovar uns pressupostos amb mesures estrelles de transport únicament per a la regió metropolitana. Calen dos projectes urgents; primerament, poder fer fora RENFE definitivament i apostar per una gestió nacional dels trens amb operativitat arreu del país, seguint l’exemple de RL3 i RL4 de Ponent, que s’acompanyi d’una actualització completa de totes les infraestructures. D’altra banda, és urgent reprendre l’ambiciós projecte dels tramvies territorials per disposar d’una mobilitat sostenible en zones que depenen del cotxe i pateixen importants deficiències en l’oferta pública de transport.

Entre els fronts més importants també hi tenim l’habitatge, on les àrees allunyades de Barcelona pateixen una relació molt similar de l’esforç relatiu dedicat a despeses com el lloguer respecte a la seva renda. Les classes populars i les més joves tenen dificultats per trobar una llar assequible. La fórmula que ens cal és més habitatge públic arreu del país, a través d’una partida considerable per part de les institucions. Molt sovint, el múscul financer dels poders locals no ho permet i la Generalitat centralitza inversions de lloguer públic vitals per projectes de vida del jovent català. Caldrà que la política d’habitatge decidida per arribar que el 9% del parc sigui de lloguer social i, sobretot, per tota Catalunya, que es descentralitzi amb recursos i una planificació a l’altura del repte.

Al final, tot això es pot concentrar en un objectiu que aglutini els eixos per equilibrar el país des de l’esquerra: donar oportunitats i condicions materials fora de la regió Metropolitana. Amb una descentralització real, escapant de les úniques vies de fer política territorial aquests darrers temps, que eren bàsicament expandir la influència de Barcelona o la seva regió. Tenim alguns exemples dels que podem aprendre: habitatge cooperatiu en sòl públic com La Llaó a Ponent, estratègies de desenvolupament local a partir d’Indústries Culturals i Creatives, o les oportunitats que brinda l’FP dual arreu del territori. Però caldrà descentralitzar programes que generen oportunitats al territori, com el cas de Reindustrialitzat o Plans de Barris i Viles, però cal que es dotin d’una visió ferma, comunitària i de xarxa local. Sobretot, també caldrà equitat en la política educativa, amb la prioritat de combatre les altes xifres d’abandonament escolar prematur amb especial impacte en territoris on els sectors de més salaris baixos són molt presents. Això serà difícil si no s’impulsen beques redistributives per a cursar la postobligatòria que evitin la necessitat de treballar en aquests sectors.

No hauria de ser trencador que fora de la més que mencionada Regió Metropolitana hi pugui haver oportunitats materials i socials per establir projectes de vida. L’arrelament de sectors poblacionals només serà possible amb cohesió territorial i uns serveis dignes i efectius. Però això ha de passar, primer, per atendre les condicions materials i perspectives de futur als territoris més enllà de la Regió. Aquest pas és indispensable per poder generar horitzons socials sòlids i pel conjunt de forces sobiranistes que volem reprendre nous embats per no dependre més d’institucions alienes.