Sovint l’esquerra, en certs moments de lucidesa autocrítica, es pregunta per què les persones de classe treballadora amb menys nivell educatiu opten per votar opcions de dreta o extrema dreta i, fins i tot, s’adona que no formen part dels espais de lideratge de les seves organitzacions polítiques. La resposta habitual, tanmateix, és mirar cap enfora: son temps de precarietat, individualisme, desmobilització i desafecció política. Però potser també cal mirar cap endins: què passa si els espais que diuen organitzar la classe treballadora funcionen amb normes pensades per a persones que no viuen ni pensen com la classe treballadora?

Quan estudiava a la universitat vivia a casa dels meus pares i podia dedicar-me a militar durant tot el dia i caps de setmana ja que no havia de treballar per pagar-me la universitat. Recordo que el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC) solíem fer les reunions al migdia, però després ens allargàvem fins al vespre amb altres reunions a Barcelona, accions i birres i ens omplíem el cap de setmana de reunions d’àmbit nacional. La majoria de persones que havien de treballar durant la seva etapa universitària, per molt que fessin el possible per estar al dia del que es parlava a les assemblees, poc a poc quedaven desconnectades. Difícilment podien presentar-se a càrrecs més enllà de la seva universitat i els caps de setmana treballaven o estudiaven el que no podien estudiar per les tardes entre setmana.

Quan al Grau de Sociologia em van explicar que les desigualtats de gènere estaven principalment atravessades per l’organització social del temps degut al pes del treball domèstic i de cura vaig intuir que en els espais juvenils on militava qui realment estava més infrarepresentat eren les persones amb menys capital econòmic familiar que havien de compaginar la feina i els estudis. Des de llavors la meva fixació va ser entendre les exclusions que la manera d’organitzar-se, repartir i reconèixer les tasques a les organitzacions polítiques promocionaven i excloïen cert perfil de militants en funció de la seva posició social¹.

Al cap d’uns anys vaig entrar al Secretariat Nacional de la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) on vaig observar que si bé hi havia una certa paritat de gènere tothom disposava d’estudis universitaris, màsters i fins i tot doctorats i ben poca gent tenia criatures. Sempre em va sorprendre que això no preocupés massa, al contrari, fins i tot una militant que no podia sostenir el ritme de reunions d’una comissió em va explicar que una diputada li havia etzibat “que és ella la que havia decidit tenir criatures i no tenir temps per militar”.

El problema no és que les persones que disposem de més temps dediquem esforços a la militància, sinó el fet que reproduïm certes inèrcies que fan que la composició de classe dels espais d’esquerres es vagi desdibuixant precisament allà on hauria d’estar més representada. Si hem entès (encara que amb algunes notables resistències i contradiccions) que el fet que hi hagi més dones representades a les direccions dels partits fa que es tingui més en compte la política feminista per què no ens plantegem el mateix amb la lluita de classes?

Tant el temps com el capital cultural i social esdevenen crucials per participar políticament als espais d’esquerres

Sobre què és i què no és la classe treballadora cal un article a banda, però tot i que la majoria som persones assalariades que necessitem del nostre treball per subsistir i que, en aquest sentit, formem part de la classe treballadora, convindrem que no totes les realitats són equivalents. No és el mateix treballar 37,5 hores setmanals davant d’un ordinador, amb horari estable i contracte indefinit, que encadenar jornades de feina física esgotadora amb horaris rotatius i incertesa laboral constant. De la mateixa manera, tampoc no és comparable el capital cultural ni la familiaritat amb determinats codis de deliberació política d’una persona amb un grau mitjà d’hostaleria i pares amb graduat escolar amb els d’una doctoranda en sociologia amb pares universitaris.

Tant el temps com el capital cultural i social esdevenen crucials per participar políticament als espais d’esquerres. L’exclusió de la classe obrera dels partits i moviments d’esquerres no és explícita ni, probablement, volguda. Tampoc hem d’auto-flagelar-nos pensant que és un fenomen únic de les esquerres independentistes catalanes o d’aquest moment històric, però cal analitzar-ho bé i entendre què hi podem fer. 

El temps com a filtre principal

La participació política necessita temps. Anar a reunions, preparar debats, assumir responsabilitats o simplement intentar seguir el ritme d’una organització requereix una disponibilitat temporal que no tothom té. Sovint es parla de la poca participació de la classe treballadora com un problema de desafecció, però rarament es mira fins a quin punt moltes organitzacions polítiques estan construïdes sobre una idea molt concreta de disponibilitat. La política està pensada per a qui no ha de córrer.

A moltes organitzacions les reunions continuen funcionant com si tothom tingués les tardes lliures i l’energia intacta a les vuit del vespre. Reunions que comencen tard, que no se sap mai quan acabaran i que s’allarguen durant hores entre debats circulars, intervencions eternes i converses informals posteriors. Aquesta imprevisibilitat temporal afecta especialment a les persones amb horaris rígids, feines manuals físicament esgotadores o responsabilitats de cura. No és el mateix sortir d’una oficina amb horari flexible que arribar a una assemblea després de deu hores treballant dret, amb dolor físic acumulat o patint perquè la reunió s’allarga mentre has pagat una cangur o has deixat la criatura amb algun familiar.

La desigualtat territorial també hi pesa molt. Moltes persones no només han d’assistir a reunions, sinó dedicar hores als desplaçaments per arribar-hi o hipotecar caps de setmana sencers en cas d’assumir responsabilitats nacionals. Una reunió de dues hores pot convertir-se fàcilment en cinc o sis si vius fora de Barcelona o dels principals nuclis polítics, sense comptar el cost econòmic que sovint ni tan sols es cobreix. Així doncs, per algunes persones militar implica reorganitzar completament la seva vida quotidiana per poder ser presents unes hores en un espai polític. Un sobreesforç que es normalitza perquè “tot ho fem per la causa”, però sobre el qual rarament s’analitzen les desigualtats que reprodueix entre qui ha de sacrificar-hi molt i qui gairebé no ha de modificar les seves condicions de vida per participar-hi.

El problema de l’absoluta disponibilitat d’alguns és que acaba convertint-se en legitimitat i poder polític. Ser-hi sempre és important. Participar activament a les reunions, als grups de WhatsApp i Telegram, a les xarxes socials, a les birres després de les reunions o als cafès improvisats acaba generant reconeixement, informació i relacions de confiança. Prescindir-ne no és una possibilitat si realment es vol incidir. La militància es converteix així en una presència constant, física i digital. Qui pot sostenir aquesta presència continuada acumula experiència, contactes i influència dins les organitzacions i el moviment. Qui no pot seguir aquest ritme queda desconnectat, a poc a poc, dels espais on realment es construeix el poder polític.

La paradoxa és evident: moltes organitzacions que aspiren a representar la classe treballadora funcionen, en la pràctica, amb unes dinàmiques temporals i relacionals molt més accessibles per a persones amb més capital cultural, feines flexibles i menys urgències materials. El temps acaba funcionant així com un filtre silenciós però profundament efectiu d’accés al poder polític i, per tant, de configuració de l’estratègia política, el llenguatge, els tarannàs i les prioritats.

Els codis de deliberació com a frontera simbòlica

Un cop dins la quotidianitat d’una organització, no totes les formes de parlar, intervenir o relacionar-se amb la política tenen el mateix valor. Pierre Bourdieu analitza com la classe social no només es manifesta en els ingressos o en les condicions materials de vida, sinó també en els hàbits, les disposicions i els codis culturals que les persones incorporen al llarg de la seva trajectòria vital. És el que anomena habitus: una manera d’estar al món que condiciona què ens sembla natural, possible o legítim.

Això també passa dins la militància. Existeix un habitus militant que s’adquireixen amb el temps: saber com intervenir en una assemblea, dominar els codis polítics i organitzatius, tenir xarxes de confiança, conèixer els tempos informals de decisió o sentir-se legítim ocupant la paraula i els espais de lideratge. Aquest aprenentatge no es produeix en igualtat de condicions. Les persones socialitzades en entorns amb més capital cultural, més disponibilitat temporal o més recursos econòmics acostumen a adquirir aquestes habilitats amb molta més rapidesa.

Això es fa especialment visible en els espais de deliberació. A moltes reunions polítiques es premia una determinada manera de prendre la paraula: discursos elaborats, abstractes, plens de referències polítiques i amb seguretat retòrica. No és només què es diu, sinó com es diu. La capacitat d’articular arguments llargs, conceptuals i aparentment “objectius” acostuma a generar més reconeixement que les intervencions més directes, emocionals o poc sofisticades discursivament. Aquest estil deliberatiu tendeix a percebre’s com a neutral o meritocràtic, quan en realitat està profundament travessat pel capital cultural i pel gènere.

Bourdieu explica precisament que l’escola i la universitat no només transmeten coneixements, sinó també formes d’expressar-se, de raonar i de presentar-se davant dels altres que després es converteixen en capitals socialment valorats. Això ajuda a entendre per què una persona socialitzada en entorns universitaris o intel·lectuals acostuma a sentir-se més còmoda en espais assemblearis que exigeixen parlar molt, improvisar discursos polítics o dominar determinats conceptes teòrics. En canvi, les persones provinents de contextos populars poden sentir que no disposen del llenguatge correcte, encara que tinguin experiència política, criteri propi o una enorme capacitat organitzativa.

Aquesta desigualtat apareix molt clarament en moltes entrevistes i observacions en espais militants. Hi ha persones que expliquen que abans d’intervenir pensen si la seva manera de parlar serà prou “política” o prou elaborada. Altres, especialment les dones i les persones amb un capital cultural menor, acaben deixant de participar als debats perquè perceben que sempre hi ha algú que parla millor, amb més seguretat o amb més referències teòriques. El problema no és una manca de capacitat política, sinó el fet que només es reconeguin com a legítimes determinades formes d’expressar-la. 

Jone Martínez-Palacios investiga aquest fenomen en el context basc parlant d’una manera concreta de comportar-se dins els espais polítics que acaba funcionant com una frontera simbòlica d’accés a la legitimitat. Saber parlar amb seguretat, intervenir amb contundència, no mostrar dubtes o dominar els codis teòrics dona autoritat dins les organitzacions. El problema és que aquestes habilitats no estan repartides de manera igualitària. Estan fortament condicionades per la classe social, el gènere, la trajectòria educativa i els processos de socialització previs. 

El resultat és que moltes organitzacions d’esquerres, fins i tot aquelles que es pensen a si mateixes com espais populars i transformadors, acaben reproduint jerarquies simbòliques molt similars a les de la resta de la societat. La classe treballadora no només queda infrarepresentada perquè té menys temps o més precarietat, sinó també perquè sovint els seus codis comunicatius, les seves formes d’expressió i les seves experiències vitals són percebudes com a menys legítimes políticament. La frontera de classe no passa només per qui té temps per assistir a les reunions, sinó també per qui s’hi sent com un peix a l’aigua o com un elefant en un garatge.

El compromís invisible

A les reunions no només es distribueixen tasques: també es distribueix reconeixement. A la pràctica, les persones que dominen els codis discursius hegemònics tenen més facilitat per intervenir als debats, elaborar estratègia o convertir-se en portaveus visibles del projecte polític. En canvi, moltes de les persones que no se senten còmodes amb aquests llenguatges acaben ocupant espais menys visibles però imprescindibles: logística, paradetes, gestió econòmica, encartellades, organització pràctica, prendre acta o sostenir el funcionament quotidià dels col·lectius. Malgrat que son tasques imprescindibles pel funcionament quotidià de les organitzacions, acostumen a rebre poc reconeixement i acumular menys capital militant. Una manera de repartir millor aquestes tasques és visibilitzar-les i repartir-les de manera més equitativa. 

Igualment, la política visible continua associant-se a la capacitat de parlar bé, teoritzar, intervenir amb seguretat o ocupar espais de representació pública. Així doncs, és fàcil que les persones que acaben ocupant formalment els càrrecs de representació i visibilitat de les organitzacions siguin aquelles que disposen de més capital militant, però no necessàriament de més compromís. En part, és lògic que es produeixi una certa especialització de les habilitats i transmissió de coneixements professionals a la militància. No obstant això, cal analitzar críticament com això afecta a la composició de classe dels nostres espais, especialment en els llocs de poder, i buscar-hi solucions.

En aquest punt resulta inevitable pensar en el debat feminista sobre les quotes de gènere. Amb els anys, una part important de l’esquerra ha assumit que la composició dels espais de poder importa i que no n’hi ha prou amb proclamar igualtat formal si les dones continuen infrarepresentades. Ens sembla bastant evident que qui ocupa els espais de direcció condiciona les prioritats polítiques i pot condicionar les formes de lideratge. En canvi, costa molt més aplicar aquesta mateixa lògica a la classe social, probablement perquè és més difícil delimitar com delimitaríem una “quota de classe” i perquè la classe sovint queda amagada darrere discursos meritocràtics sobre el talent, la capacitat o el compromís. No obstant, que les direccions dels partits i moviments estiguin formades gairebé exclusivament per persones amb estudis universitaris, feines qualificades i trajectòries militants sostingudes gràcies a una elevada disponibilitat temporal condiciona la mirada política de les organitzacions. Igualment, cal anar més enllà dels càrrecs formals i la seva elecció i explorar com operen els canals informals i els espais de socialització militants.

Quan no existeixen mecanismes clars de distribució del poder, transparència i rendició de comptes, el pes real acaba concentrant-se en xarxes informals d’afinitat

La tirania de la falta d’estructures i la reproducció de les elits d’esquerres

Totes aquestes dinàmiques no només condicionen qui participa més o menys dins les organitzacions polítiques. També condicionen qui acaba acumulant relacions de confiança i capacitat real d’incidència. Amb el temps, això acaba configurant nuclis força estables de poder informal dins dels partits i moviments socials. El problema és que aquestes dinàmiques sovint queden invisibilitzades dins cultures polítiques que es pensen a si mateixes com a horitzontals, assembleàries i anti-jeràrquiques. Però, tal com advertia Jo Freeman sobre les dinàmiques de poder al moviment feminista a “La tirania de la falta d’estructures”, l’absència d’estructures formals no elimina les relacions de poder: simplement el desplaça cap a espais menys visibles. Quan no existeixen mecanismes clars de distribució del poder, transparència i rendició de comptes, el pes real acaba concentrant-se en xarxes informals d’afinitat formades sovint per persones amb trajectòries socials similars, molt temps disponible i una llarga socialització militant.

De fet, moltes organitzacions d’esquerres funcionen amb una contradicció important: desconfien de les estructures formals perquè les associen a formes de lideratge autoritàries, però alhora naturalitzen relacions de poder informal molt més difícils de qüestionar. Qui és amic, familiar o parella de qui i qui comparteix espais de socialització acaba tenint molta més importància que qualsevol càrrec formal. El resultat és que les jerarquies no desapareixen; simplement es tornen menys visibles i, per tant, més difícils de disputar.

Aquesta reproducció de les elits també té una dimensió clarament de classe. Quan els espais centrals d’incidència estan ocupats majoritàriament per persones amb estudis universitaris, trajectòries polítiques llargues i una elevada disponibilitat temporal, no només es concentra el poder en uns perfils socials determinats, sinó que es consoliden unes formes concretes d’entendre la política, els tempos del conflicte i fins i tot els límits del que es considera possible de disputar políticament. A la vegada, les preocupacions polítiques i el llenguatge que acaben dominant dins el moviment no són necessàriament les més representatives del conjunt de la societat, sinó les dels sectors que han pogut sostenir aquestes trajectòries d’acumulació de capital polític.

En aquest sentit, la composició social de les elits polítiques no és només una qüestió simbòlica o de justícia: té conseqüències estratègiques. Quan les persones que acumulen més influència comparteixen trajectòries socials semblants, tendeixen també a compartir determinades formes de relacionar-se amb les institucions. Fins i tot en moviments que es defineixen com a rupturistes, això pot generar dinàmiques d’acomodament progressiu i una certa tendència a preservar les posicions adquirides abans que arriscar-se a impulsar processos profundament desestabilitzadors i revolucionaris.

Aquestes dinàmiques també expliquen per què moltes organitzacions tenen enormes dificultats per abordar conflictes interns quan afecten persones amb capital polític acumulat. Això queda especialment palès en la gestió de les denúncies de violència masclista, però segur que trobaríem altres exemples. Les xarxes de confiança, el reconeixement públic i el pes informal d’algunes figures fan que sovint es prioritzi protegir l’estabilitat de l’organització abans que qüestionar determinades pràctiques que fins i tot contradiuen els principis de l’organització.

El “tokenisme” obrer de l’esquerra xarneguista

L’independentisme d’esquerres ha recorregut sovint a formes de “tokenisme” obrer que han acabat reproduint una imatge simplificada i reduccionista de la classe treballadora catalana. El tokenisme fa referència a la pràctica de donar una gran visibilitat a una persona pel fet de pertànyer a un col·lectiu històricament exclòs, convertint-la simbòlicament en representant d’aquest col·lectiu sense transformar, però, les estructures que continuen dificultant-ne l’accés real als espais de poder i reconeixement. Aquesta lògica tendeix a reduir la complexitat d’un grup social divers a un únic perfil considerat representatiu.

Aquest és un dels límits principals de determinades polítiques de la identitat quan no van acompanyades d’una anàlisi estructural de les desigualtats. Per això cal abordar aquestes dinàmiques des d’una perspectiva interseccional que permeti entendre la complexitat de les posicions socials i construir respostes transformadores més enllà de la representació simbòlica.

En el cas català, la figura de Gabriel Rufián exemplifica perfectament aquesta dinàmica. L’exaltació del seu perfil i del relat associat a la seva trajectòria ha contribuït, en alguns sectors, a consolidar una idea molt concreta del que s’entén per “classe obrera catalana”: una classe treballadora identificada gairebé exclusivament amb l’Àrea Metropolitana de Barcelona i amb els orígens familiars en la immigració procedent d’altres territoris de l’Estat. Aquesta construcció invisibilitza que la classe treballadora catalana és territorialment, culturalment i socialment molt més diversa. 

Com ja hem abordat àmpliament a Nexe Nacional el mite xarneguista reforça implícitament la idea que el nacionalisme català és, per defecte, patrimoni de sectors burgesos amb vuit cognoms catalans, com si la catalanitat política hagués de justificar-se especialment quan prové d’altres orígens socials o familiars. Això acaba reproduint una caricatura tant de la classe treballadora com del mateix independentisme que és contraproduent a la idea d’un nacionalisme expansiu que acull a la catalanitat a totes les persones que parlin català i defensin el país i els interessos dels catalans.

De manera similar, la presència de persones racialitzades en espais de representació política no garanteix, per si sola, una perspectiva antiracista ni una articulació automàtica de l’antiracisme i l’independentisme. La representació simbòlica pot tenir valor, però, sense transformacions materials i sense una mirada política compartida, corre el risc de convertir-se en una operació estètica més que no pas en una democratització real dels espais de poder.

El cas de Basha Changue com a candidata per la CUP de Barcelona exemplifica que es pot caure en la tendència a jerarquitzar les lluites socials situant l’eix associat a la identitat de la persona representada per damunt d’altres eixos ideològics centrals de l’organització, o fins i tot entrant-hi en contradicció. Això pot generar tensions internes importants, especialment quan la representació simbòlica acaba percebent-se com un element que desplaça debats estratègics o consensos polítics previs.

Paradoxalment, aquesta dinàmica pot resultar contraproduent fins i tot per als objectius que pretenia reforçar. Quan la percepció és que l’estètica de la diversitat passa per davant de la coherència política o dels objectius compartits de l’organització, és habitual que apareguin resistències internes, recels o “anticossos” organitzatius. No necessàriament perquè existeixi un rebuig explícit a la diversitat, sinó perquè la representació es percep desconnectada d’un projecte polític integrador i d’una transformació estructural real.

Ara bé, aquí també convé anar amb compte amb una possible simplificació inversa: moltes vegades aquestes resistències no són neutres i representen tendències reaccionàries reals davant la redistribució de l’statu quo dins les organitzacions. Per això, una perspectiva interseccional rigorosa no hauria d’oposar representació i transformació estructural, sinó analitzar com es poden articular sense convertir la identitat ni en un simple element decoratiu ni tampoc en l’únic criteri de legitimitat política.

Superar les inèrcies, construir comunitat

En definitiva, si l’esquerra nacionalista vol representar realment les classes populars, cal deixar de confondre compromís amb disponibilitat absoluta, intel·ligència política amb llenguatge retòric i lideratge amb presència constant. Sovint, seguint una lògica neolerrouxista, s’ha dit que un discurs massa nacionalista allunya a les classes populars, però realment el llenguatge, les maneres de fer i les inèrcies militants poden tenir un impacte més rellevant del que sovint se li atorga. En aquest sentit, més enllà del que ja s’ha comentat anteriorment, hi ha un parell de qüestions estratègiques que convindria tenir en compte en clau constructiva: el paper del sindicalisme i el de l’oci popular en la creació d’entorn polític i comunitat.

En primer lloc, el sindicalisme tradicionalment ha sigut un espai reservat a la classe treballadora en tant que s’organitza contra la burgesia al mateix centre de treball on s’explota la seva força de treball. L’evolució de la lluita de classes de les darreres dècades ha anat vinculada als canvis al voltant de la relació de les classes populars amb el treball. La desregularització del mercat laboral ha comportat més inestabilitat i la majoria de la classe obrera ja no s’identifica amb un centre de treball ni fins i tot amb una professió concreta. Tanmateix, el treball continua essent l’element essencial al voltant del qual s’estructuren les condicions de vida. Per això, enfortir el sindicalisme nacional al voltant de reivindicacions interprofessionals com un salari mínim català de 1.600 euros o la reducció de la jornada laboral és especialment estratègic per dotar-se d’uns objectius atractius per la classe treballadora. A la vegada que es reforcen les reivindicacions sectorials i es reforcen els sectors públics com l’educació i la sanitat o els que haurien de ser-ho, com les cures.

Altrament, han aparegut altres formes d’organització de la classe treballadora igualment rellevants com ho és la lluita per l’habitatge. La relació de les organitzacions polítiques amb aquests espais d’organització popular al voltant de les condicions materials de vida son clau per tal de garantir una mirada de classe als seus postulats. A la vegada, l’esquerra nacionalista té el repte d’introduir-hi la contradicció nacional per afinar encara més les seves disputes. En aquest sentit és important no instrumentalitzar aquests espais ni generar-hi cúpul·les intel·lectuals per tal que realment siguin un espai d’apoderament de la classe treballadora per a reforçar de nou la lluita de classes.

En segon lloc, pel que fa a l’oci i els espais de socialització, cal tenir en compte que ningú milita únicament per altruisme. Tota militància necessita elements de motivació que compensin el temps, l’energia i els esforços dedicats a una causa que, en la majoria de casos, no comporta reconeixement personal directe. En un context cada vegada més individualitzat i precaritzat, la construcció d’espais comunitaris continua sent imprescindible. En aquest sentit, la tasca de dinamització de casals i ateneus populars que fa anys que fomenta l’esquerra independentista ha estat fonamental per generar vincles, socialització i sentiment de pertinença que apropa les organitzacions polítiques militants a entorns comunitaris més amplis.

Tanmateix, també cal ser crítics amb les dinàmiques d’endogàmia que sovint s’han reproduït en aquests espais i amb les dificultats reals per incorporar-hi perfils més allunyats de la militància o de determinats codis culturals i socials. Els casals i ateneus no poden limitar-se a funcionar com a espais de reproducció de les mateixes xarxes militants, sinó que han de tenir com a prioritat la construcció de comunitat des d’una perspectiva de catalanisme expansiu i popular.

Històricament, l’alcohol ha travessat bona part de l’oci de l’esquerra independentista, tant per la seva centralitat cultural com perquè ha estat una fórmula d’autofinançament fàcil i efectiva. Ara bé, cal revisar críticament el model d’oci que sovint s’ha fomentat al voltant de la festa i del consum d’alcohol, així com determinades formes de lligar nocives que també s’han normalitzat en aquests entorns. Sense renunciar al paper que tenen les festes majors en la dinamització cultural i comunitària del país, és necessari reforçar també altres formes d’oci saludables, inclusives i coherents amb els valors que es defensen políticament.

En aquest sentit, la cultura popular i l’esport tenen un paper cabdal. D’una banda, han proliferat gimnasos populars i espais comunitaris on es practiquen arts marcials o activitats físiques de manera gratuïta o assequible. De l’altra, han sorgit colles excursionistes que fomenten l’estima pel territori, els hàbits saludables i una pràctica tan arrelada a la tradició catalanista com el senderisme. En l’àmbit cultural, el ressorgiment de la glosa o de danses populars com el ball de bot, el ball de gitanes o iniciatives vinculades a la modernització de la sardana contribueixen a recuperar i actualitzar el folklore i les tradicions populars des d’una mirada contemporània i pancatalanista, capaç d’arrelar-les arreu dels Països Catalans sense desconnectar-les dels seus orígens.

A la vegada, seria important promoure més activitats i espais infantils als casals i ateneus per contribuir a la socialització infantil en català, que avui fins i tot perilla en espais històricament catalanitzadors com els caus i esplais, que també cal seguir reforçant. Alhora, això podria ajudar a superar la separació sovint existent entre persones amb criatures i sense, i fomentar formes més comunitàries i corresponsables de la cura. D’aquesta manera, la participació política i comunitària no dependria tant de disposar de cangurs, avis o xarxes familiars pròpies, i es podrien generar més xarxes de suport mutu a la criança.

La qüestió de l’oci també està estretament relacionada amb la diversitat i la cohesió dels espais militants. Sense espais comunitaris reals, moltes persones acaben vivint la militància des de l’atomització, la desmotivació o la “reunionitis” permanent com a única forma de socialització. L’oci, igual que la lluita política, també s’ha d’organitzar. I precisament per això és important pensar-lo políticament: per garantir que sigui accessible, popular, coherent amb els valors col·lectius i obert a perfils diversos. 

Si no es construeixen alternatives, la socialització militant acaba reproduint les mateixes dinàmiques de consum individualista predominants: reunir-se per fer birres, encadenar festivals i concerts caríssims i convertir l’oci en una qüestió condicionada pel temps disponible, els recursos econòmics i el capital social individual de cadascú. Trencar amb aquestes inèrcies és també una manera de construir entorns militants més cohesionats però menys endogàmics: saludables, diversos, coherents i arrelats al país.

En definitiva, per construir una alternativa realment popular i transformadora, l’independentisme d’esquerres necessita revisar no només els seus discursos, sinó també les seves pràctiques quotidianes, els seus codis interns i les formes de relació que genera, ja que aquestes tenen conseqüències directes en el llenguatge polític, les prioritats estratègiques i la manera d’articular els projectes de transformació social. Més que edulcorar el discurs nacionalista com alguns podrien suggerir, el repte és construir una cultura militant capaç d’interpel·lar sectors populars diversos sense reproduir dinàmiques excloents. Superar aquestes inèrcies és imprescindible per ampliar la base social de l’independentisme i reconnectar-lo amb sectors que sovint n’han quedat al marge. Això implica construir espais polítics més habitables, arrelats al territori, compatibles amb la diversitat de trajectòries vitals i capaços d’articular la lluita nacional des d’una mirada feminista, comunitària i de classe.

1.  Fins al punt de fer-ne una Tesi Doctoral analitzant les desigualtats de gènere i classe a les organitzacions polítiques prenent com a estudis de cas comparatius Esquerra, la CUP i els CDR. 
   ↩︎