Una part de les esquerres continuen explicant el present com la decadència d’un món anterior: salaris dignes, feines estables, sindicats forts i comunitats cohesionades que el neoliberalisme autoritari hauria destruït. La melancolia d’esquerres té també la seva versió, nacional, una Catalunya que “tornarà a ser rica i plena”: la fantasia d’una nació fordista, industrial i cohesionada que la història real – franquisme, repressió nacional, migracions i explotació territorial desigual – desmenteix. Durant les dècades centrals del segle XX, alguns sectors de la classe treballadora, en alguns llocs concrets del món, van conquerir drets laborals, protecció social i capacitat de negociació. Però convertir aquella experiència parcial, caracteritzada per l’opressió social i nacional, en una edat d’or generalitzada alimenta una melancolia políticament desmobilitzadora.

L’estabilitat fordista mai no va abraçar tota la classe treballadora. Va coexistir amb el colonialisme, treball informal, el treball reproductiu de les dones (majoritàriament no assalariat en aquell moment) i una distribució profundament desigual dels drets. L’obrer industrial masculí (i blanc), amb contracte estable i salari familiar, va ser una composició històrica concreta i excepcional, no la forma universal de la classe treballadora.

Als Països Catalans la nostàlgia encara enganya més: al Principat, al País Valencià i a les Illes, els anys que a l’Europa occidental s’associen amb l’expansió fordista i l’estat del benestar van coincidir amb la dictadura. La industrialització i el desenvolupament turístic es van produir sota un règim que havia destruït les organitzacions obreres i reprimia qualsevol projecte d’emancipació nacional i/o social. La persecució de la llengua i de la cultura catalanes formava part de la mateixa arquitectura feixista que disciplinava el treball.

La memòria de la lluita de classes és indispensable, però ha de recuperar les conquestes sense idealitzar el món en què es van produir. La recomposició no pot consistir a restaurar una composició passada ni el pacte social que la sostenia. Ha de partir de les lluites heretades per construir força col·lectiva des de la composició real – desigual, diversa en els seus orígens i plurilingüe – dels Països Catalans actuals.

Aquesta nostàlgia conviu avui amb una altra simplificació: el determinisme demogràfic. Els salaris baixos, la precarietat, la pressió sobre els serveis públics o la minorització lingüística s’expliquen sovint pel nombre i l’origen de la població, com si la demografia actués per si mateixa. Aquesta mirada converteix les persones migrants en causa dels desequilibris d’un model econòmic que ja els havia reservat unes posicions laborals i jurídiques determinades. Desplaça l’atenció de les empreses que paguen salaris insuficients i dels estats (opressors) que administren les jerarquies de drets i de llengua. La pregunta deixa de ser com el capital divideix la força de treball i passa a ser quanta població pot suportar el país. Però la demografia no substitueix la lluita de classes: és un dels terrenys on aquesta lluita s’organitza.

La composició i desarticulació de classe a través de la lluita

La classe treballadora mai no ha estat un subjecte homogeni. La història del moviment obrer és plena de divisions d’origen, llengua, gènere i estatus jurídic, i d’empresaris que han enfrontat uns treballadors amb els altres. El capital no reuneix espontàniament els treballadors: els situa en competència.

La classe no es pot definir només com una categoria estadística, una identitat cultural o una posició dins el mercat laboral. E. P. Thompson ens va ensenyar a pensar-la com una relació i com un procés històric. Compartir una posició subordinada davant el capital no produeix automàticament un subjecte polític. La classe es forma quan experiències diverses d’explotació es tradueixen en interessos compartits, memòria de lluita, organització i solidaritat. És la lluita la que transforma la competència imposada pel capital en capacitat d’actuar conjuntament.

Aquesta formació es produeix sempre en un terreny nacional concret. Al Manifest Comunista, Marx i Engels sostenen que el proletariat ha d’erigir-se en classe nacional i constituir-se en nació, encara que no en el sentit burgès. L’afirmació no contradiu l’internacionalisme: n’estableix les condicions materials. No existeix una classe treballadora abstracta al marge de les institucions, les llengües i les formes estatals que organitzen la seva vida.

El capital sempre ha convertit les diferències internes de la classe en instruments de disciplina: al segle XIX ja enfrontava locals i migrants, homes i dones, qualificats i no qualificats

L’influent marxista autònom italià, Mario Tronti va invertir la mirada habitual sobre el desenvolupament capitalista: no són només els canvis del capital els que transformen la classe; les lluites obreres obliguen el capital a transformar-se.

Per composició de classe entenc, doncs, la relació entre la manera com el capital organitza i divideix la força de treball i la manera com els treballadors poden convertir aquestes condicions compartides en organització i poder. La recomposició designa el procés, sempre obert i incert, mitjançant el qual aquestes noves divisions poden tornar a convertir-se en solidaritat, organització i poder de classe. La precarització neoliberal forma part d’aquesta contraofensiva. La temporalitat, els falsos autònoms, la individualització de les relacions laborals, l’erosió de la negociació col·lectiva i la segmentació migratòria descomponen formes anteriors de poder. Les jerarquies racials, jurídiques i lingüístiques permeten distribuir de manera desigual els drets i la vulnerabilitat dins una mateixa classe. Als Països Catalans, recompondre la classe implica constituir-la políticament en un terreny nacional fragmentat entre diferents estats i format per trajectòries migratòries, estructures productives i realitats lingüístiques diverses. La classe es recompon construint la nació: no queda subordinada a una nació imaginada com a homogènia, s’articula políticament a través dels qui hi viuen i treballen. La classe i la nació es construeixen a través de la lluita contra els estats opressors i contra el capital.

No és la migració la que produeix salaris baixos: és un règim laboral i jurídic que permet al capital assignar un valor diferent als treballadors de la mateixa classe

El capital sempre ha convertit les diferències internes de la classe en instruments de disciplina: al segle XIX ja enfrontava locals i migrants, homes i dones, qualificats i no qualificats. Els esquirols irlandesos a Manchester, els esquirols castellans i gallecs desplaçats a les mines d’Astúries o el sindicalisme racial dels treballadors blancs sud-africans mostren que la competència entre treballadors no és una anomalia recent. La classe mai no ha estat homogènia, i la solidaritat mai no ha estat espontània.

L’Estat i l’ofensiva neoliberal dels darrers cinquanta anys participa activament en aquesta producció de jerarquies. Les reformes laborals afebleixen la negociació col·lectiva; les polítiques migratòries vinculen drets i residència a la continuïtat de la feina; la manca de reconeixement de titulacions expulsa treballadors qualificats cap als segments més mal pagats; la irregularitat administrativa redueix la possibilitat de denunciar o de fer vaga. No és la migració la que produeix salaris baixos: és un règim laboral i jurídic que permet al capital assignar un valor diferent als treballadors de la mateixa classe.

 Aquesta desigualtat no s’acaba en el salari: determina qui pot accedir a un habitatge, cuidar o rebutjar una feina. Opera al lloc de treball i sobre la reproducció de la vida.

Per això no n’hi ha prou a afirmar una identitat comuna. Als Països Catalans, recompondre la classe implica constituir-la políticament en un terreny fragmentat entre estats, migratori i plurilingüe. Vol dir construir el país a través de l’articulació política dels qui hi viuen i hi treballen, impedint que la vulnerabilitat d’uns sigui utilitzada contra els altres. La classe no es recompon al marge de la nació: també la construeix.

El salari, el temps i el valor de la força de treball

Una de les primeres grans reivindicacions del moviment obrer als Països Catalans no va ser estrictament salarial. Isabel Vilà, pionera del sindicalisme català del segle XIX, va ser coneguda com a “Isabel Cinc Hores” per la seva defensa d’una jornada màxima de cinc hores per als infants menors de tretze anys que treballaven a les fàbriques. La seva lluita afirmava que el capital no podia disposar sense límits del temps, el cos i el futur dels infants.

Quan una empresa paga salaris que no permeten sostenir la vida, aquests costos no desapareixen: els assumeixen els serveis públics, les famílies i, sobretot, el treball de cures mal pagat o no remunerat, sovint feminitzat

La demanda contenia una contradicció material: en moltes llars el salari infantil ajudava a sostenir la família, i limitar la jornada podia significar perdre uns ingressos necessaris. Però acceptar-ho com una fatalitat hauria estat permetre que el capital encara pagués als adults salaris insuficients i traslladés als infants el cost de sostenir la llar. La política de classe consistia a transformar una necessitat individual en una reivindicació col·lectiva: salaris, temps i educació perquè cap família hagués de dependre de l’explotació dels fills.

La lluita salarial s’entén en aquest mateix sentit. No és només una negociació sobre el preu d’una hora de treball; és una disputa sobre el valor de la força de treball – sobre què necessita una persona per viure, descansar, cuidar i formar-se – i sobre qui n’assumeix el cost de reproducció.

Quan una empresa paga salaris que no permeten sostenir la vida, aquests costos no desapareixen: els assumeixen els serveis públics, les famílies i, sobretot, el treball de cures mal pagat o no remunerat, sovint feminitzat. Allò que es presenta com a despesa pública per sostenir treballadors amb salaris baixos és, de fet, una transferència cap a empreses que remuneren la força de treball per sota del seu cost de reproducció. No són els treballadors pobres els subvencionats: ho és la rendibilitat d’un model (el capitalisme) que socialitza els costos i privatitza els beneficis.

Per això un salari mínim propi no s’hauria de defensar només com una eina de productivitat o de regulació de la mà d’obra. La seva força política rau a imposar al capital un sòl comú per sota del qual no pugui situar cap treballador, i a reduir la capacitat empresarial d’utilitzar l’origen, el gènere o la situació administrativa per pagar de manera desigual dins la mateixa classe.

Però no és suficient per si sol. Sense negociació col·lectiva, regularització, inspeccions i organització als llocs de treball, el capital recupera per la via de la subcontractació, els falsos autònoms o la informalitat allò que perd. La lluita salarial només contribueix a la lluita de classes quan eleva el valor del conjunt de la classe: la qüestió mai hauria d’estar quins treballadors sobren. La qüestió és el valor de la reproducció de les vides que sostenen el nostre país.

El català com a llengua d’articulació de la classe treballadora

La recomposició de classe als Països Catalans té també una dimensió lingüística. La llengua no és una qüestió cultural situada al marge de les relacions materials: condiciona l’accés a la informació, als serveis públics, a determinats llocs de treball i a la participació política, i determina qui és reconegut com a membre ple de la comunitat.

El castellà i el francès no ocupen una posició dominant per cap evolució espontània. La seva aparent neutralitat és el resultat de segles d’imposició, repressió i substitució lingüística. Renunciar al català en nom d’una suposada unitat de classe seria acceptar aquesta relació de poder com si fos natural: una classe que no pot organitzar-se en la llengua pròpia del país difícilment es constitueix com a classe nacional.

Fer del català una llengua de recomposició exigeix, per tant, socialitzar-ne l’aprenentatge i l’ús. Ha de ser present als sindicats, als centres de treball, a les lluites per l’habitatge i a les organitzacions populars

Però el català tampoc no pot funcionar com una credencial que separi els treballadors legítims dels encara no prou integrats. Convertir-lo en una barrera d’accés, sense garantir el temps i els recursos i les condicions materials necessàries per aprendre’l, reforçaria les mateixes jerarquies que la recomposició de classe hauria de combatre. No es pot exigir a qui fa jornades llargues, assumeix cures i viu en la precarietat administrativa que resolgui pel seu compte una minorització produïda durant generacions pels estats i explotada pel capital.

Fer del català una llengua de recomposició exigeix, per tant, socialitzar-ne l’aprenentatge i l’ús. Ha de ser present als sindicats, als centres de treball, a les lluites per l’habitatge i a les organitzacions populars. Les empreses han d’assumir el cost de la formació lingüística dins la jornada laboral i sense pèrdua salarial. Les institucions han de garantir que aprendre català no sigui un privilegi de qui disposa de temps i estabilitat, sinó un dret efectiu vinculat a la participació plena en la vida del país.

La classe treballadora actual dels Països Catalans no comparteix una llengua d’origen ni una trajectòria migratòria única. Tampoc no cal que les comparteixi per construir el subjecte de classe treballadora als Països Catalans al segle XXI. Els nous parlants no s’incorporen a una nació acabada: participen en la seva transformació. La llengua catalana  ha de poder significar accedir a drets, construir xarxes, disputar l’espai públic i intervenir en el projecte col·lectiu del país.

La llengua comuna no preexisteix a la classe ni la produeix automàticament; es construeix en les pràctiques d’organització, conflicte i solidaritat. El català esdevé llengua de recomposició quan deixa de ser patrimoni exclusiu dels qui l’han heretat i passa a ser una eina compartida per defensar drets, articular interessos comuns i construir un poder nacional i de classe capaç de limitar la capacitat del capital, i dels estats espanyol i francès, de dividir-nos.

La classe treballadora dels Països Catalans no és un subjecte ja constituït. Es forma en processos de lluita – sempre parcials, contradictoris i reversibles – que poden transformar experiències disperses d’explotació en interessos compartits

Recomposició de classe i qüestió nacional

La classe treballadora dels Països Catalans no és un subjecte ja constituït. Es forma en processos de lluita – sempre parcials, contradictoris i reversibles – que poden transformar experiències disperses d’explotació en interessos compartits. La solidaritat no està garantida per una posició econòmica comuna, de la mateixa manera que la diversitat interna de la classe no condemna necessàriament els treballadors a la fragmentació.

Parlar de poder de classe no és invocar cap subjecte homogeni ni cap programa tancat. Designa una capacitat material: interrompre la producció, imposar límits al poder empresarial, elevar salaris, reduir la jornada, defensar l’habitatge i els serveis públics i intervenir sobre les institucions que organitzen la vida.

Als Països Catalans, tot això passa en un terreny nacionalment subordinat, lingüísticament minoritzat i fragmentat entre dos estats, i diverses divisions administratives. Això no vol dir que tota lluita laboral contingui un projecte d’emancipació nacional, ni que l’alliberament nacional garanteixi per si sol l’emancipació social. Vol dir que la formació política de la classe no es produeix al marge de les llengües i les relacions de poder territorials que estructuren la vida quotidiana.

La hipòtesi que queda oberta és si les lluites pel salari, el temps, l’habitatge i la llengua poden articular-se com a formes de poder de classe i, alhora, ampliar les possibilitats d’emancipació social i nacional als Països Catalans.