La idea que el feminisme ha anat massa lluny – titllant-lo de “feminazisme” en la seva expressió més vulgar – o que és com el masclisme, però a l’inrevés és el primer que em va venir al cap quan vaig llegir la caricatura del “nacionalisme xenòfob” o “massa intens” amb què Adam Majó confronta el nou nacionalisme d’esquerres amb un suposat vell “nacionalisme emancipador”. Curiosament, el concepte “rebaixar intensitat” també em recorda al que típicament se’ns diu a les dones quan alcem massa la veu i diem les coses pel seu nom.
Fa només deu anys, el feminisme omplia els carrers amb consignes radicals que van alterar profundament el marc mental des del qual enteníem les relacions entre homes i dones. Va posar paraules a aquelles violències que moltes havíem viscut en silenci durant l’adolescència, assumint que era normal que les primeres relacions sexuals fessin mal o que no les acabéssim de desitjar del tot. D’aquella onada en van sortir conquestes legislatives importants, però sobretot un canvi cultural profund respecte de les violències masclistes. Un canvi que les enquestes mostren que ha penetrat no només entre les dones, sinó també, en bona part, entre els homes.
Uns anys després va arribar la reacció. Una reacció masclista alimentada per l’extrema dreta global i especialment visible entre homes molt joves, molts dels quals encara eren infants durant el primer gran cicle de mobilitzacions feministes. A les aules veiem com moltes noies els confronten i també com, sovint, allò que aquests sectors produeixen és sobretot soroll que respon a un malestar social molt més profund. Davant d’això, però, no sé si per por o per malícia, algunes feministes de renom van començar a assumir una idea sorgida precisament de la dreta: potser el feminisme havia anat massa lluny. Van contribuir a la caricatura de les feministes histèriques (intenses!) dient que calia fer més pedagogia, moderar el discurs, evitar tanta contundència que podia espantar els homes i fer-los anar al bàndol contrari. Es va arribar a caricaturitzar com a “punitivista” el mateix discurs que havia aconseguit mobilitzar a milions de dones de totes les edats després del cas de La Manada i els Me Too, malgrat que aquell moviment mai no havia reduït la lluita contra les violències masclistes al càstig i sempre havia situat la prevenció i la transformació social al centre. Per sort, a poc a poc, aquestes trampes van essent evidenciades i el feminisme organitzat pot seguir creixent i fent front al patriarcat i a la reacció masclista com sempre ha fet.
El mecanisme és familiar: davant l’aparició d’una reacció política, es converteix la contundència del moviment emancipador en part del problema. Es va trobar a faltar un feminisme més amable just quan la ràbia i l’organització feminista van aconseguir convertir demandes fins aleshores minoritàries en majories socials i avenços legislatius. En canvi, se’l va responsabilitzar des de certs sectors de manera molt fina i intel·lectualitzada del creixement de la reacció masclista. De la mateixa manera sembla que ara es vulgui preparar el terreny per responsabilitzar a l’independentisme o al nacionalisme “massa intens” del creixement de la reacció de l’espanyolisme més ranci i de l’expressió catalana de l’auge global de l’extrema dreta. Per això, de la mateixa manera que hem qüestionat la falsa oposició entre un feminisme “pedagògic” i un feminisme “massa radical”, també convé respondre amb claredat certes insinuacions abans de donar consistència als fantasmes amb què es pretén debilitar el creixement del nou nacionalisme d’esquerres.
D’entrada, es parla d’un nacionalisme xenòfob quan bona part d’aquest espai polític ha repetit fins a l’extenuació que el seu objectiu és incorporar les persones nouvingudes a la catalanitat. Això implica, fonamentalment, fer del català una llengua compartida en l’espai públic i entendre la nació com una comunitat oberta a la qual es pot entrar adoptant la llengua, en contra d’una identitat tancada i determinada per l’origen i el color de pell. Ningú està plantejant que les persones nouvingudes hagin de renunciar a la seva llengua materna en l’àmbit familiar, ni a la seva cultura o religió, sempre que aquestes pràctiques siguin compatibles amb els drets fonamentals.
Aquesta distinció és important per no col·locar sota una mateixa etiqueta projectes polítics substantivament diferents i convertint qualsevol voluntat de reproducció nacional en sospitosa de xenofòbia. Paradoxalment, si Aliança Catalana té una mínima intel·ligència estratègica, probablement li preocupa molt més l’emergència d’un nacionalisme d’esquerres capaç de disputar-li la seva defensa retòrica de la nació que no pas un antifeixisme purament performatiu que li deixa intacte el monopoli sobre llengua, immigració, identitat i pertinença.
Aquí hi ha, a més, un problema argumental evident. Si s’admet que el contingut polític d’aquest nou nacionalisme no és el mateix que el de l’extrema dreta, no se’n pot demostrar la suposada contaminació pel simple fet que tots dos fenòmens siguin contemporanis. Que dos processos emergeixin en un mateix moment no implica que comparteixin naturalesa política. De fet, representen dues respostes gairebé oposades a la minorització nacional. L’extrema dreta la instrumentalitza per alimentar el seu veritable projecte polític: la xenofòbia i la reproducció del model econòmic vigent. El nou nacionalisme d’esquerres, en canvi, aspira precisament a incorporar la població nouvinguda a la comunitat nacional: fer-la partícip del català, del nacionalisme català –subversiu per definició en el marc de l’Estat espanyol– i d’una lluita de classes arrelada que en la realitat del país es vehicula a través de l’independentisme. No es tracta d’expulsar ningú de la nació, sinó d’ampliar el sentiment de pertinença nacional i el subjecte polític d’un projecte emancipador, l’independentisme, que vincula l’alliberament nacional amb la millora de les condicions de vida.
Així doncs, de la mateixa manera que ens preguntem per què la resposta a l’auge de la reacció masclista hauria de ser rebaixar la contundència del feminisme i fer encara més pedagogia, com si mai se n’hagués deixat de fer, per què la resposta a l’auge del nacionalisme estatal agressiu i d’una extrema dreta global hauria de ser rebaixar la intensitat nacional d’un moviment d’alliberament d’una nació minoritzada?
Per què la resposta a l’auge del nacionalisme estatal agressiu i d’una extrema dreta global hauria de ser rebaixar la intensitat nacional d’un moviment d’alliberament d’una nació minoritzada?
Sobre la idea que una menor intensitat nacionalista ens farà més capaços d’integrar els nouvinguts a la nostra nació, tinc més aviat la hipòtesi contrària. Ningú no vol sumar-se a un cavall perdedor o una identitat covarda. Les persones nouvingudes tendeixen a adoptar més el català als territoris on aquesta llengua ja parteix de més presència social o quan afortunadament van a parar en contextos conscienciats on no se’ls canvia sistemàticament de llengua. És a dir, quan el veuen útil, quan té poder. Per altra banda, una de les institucions amb més capacitat de catalanització popular continua sent el Barça, precisament en una etapa en què s’expressa nacionalment amb menys complexos. Costa creure que unes hipotètiques seleccions catalanes competitives, celebrades amb la mateixa intensitat nacional que qualsevol mundial, no poguessin incorporar molts joves d’orígens diversos a una identificació catalana cohesionadora. La intensitat nacionalista no és necessàriament excloent; pot ser, també, enormement integradora.
La intensitat nacionalista no és necessàriament excloent; pot ser, també, enormement integradora.
En definitiva, una cosa és exigir que un nacionalisme sigui socialista, internacionalista, feminista, ecologista i antiracista. Jo també ho desitjo, i és precisament per això que defenso un nacionalisme d’esquerres i no un nacionalisme transversal que dissolgui el conflicte social dins la unitat nacional com fan altres projectes. Una altra cosa molt diferent és sostenir que, per demostrar totes aquestes virtuts, cal abandonar la reproducció de la comunitat nacional. Perquè, aleshores, el que s’està exigint és senzillament oblidar l’eix nacional de l’equació.
La teoria interseccional ens dona pistes per pensar políticament de manera més estratègica: podem posar el focus en una determinada opressió sense haver de fer desaparèixer les altres. No deixem de ser dones quan ens perjudica un retard de Rodalies, ni deixem de tenir classe social quan reivindiquem que se’ns cregui quan denunciem violències masclistes. I, tanmateix, entenem perfectament que no cal explicitar totes aquestes dimensions cada vegada que formulem una reivindicació concreta.
De la mateixa manera, tampoc deixem de ser catalanes quan abordem les desigualtats de gènere o de classe. Si aquestes dimensions formen part del nostre projecte d’alliberament nacional, no cal recitar-les sistemàticament cada vegada que defensem, per exemple, el dret a viure plenament en català. Les estructures de dominació s’entrecreuen i se superposen de manera complexa, però podem ser estratègiques en el seu ús.
Per això em costa concebre un catalanisme expansiu que renunciï al nacionalisme quan parla, per exemple, de les causes del retrocés de l’ús del català. Demanar que una de les opressions desaparegui del marc polític en nom de les altres és exactament el contrari d’una mirada interseccional. És el mateix que quan s’acusa el feminisme de dividir la lluita de classes quan se centra en qüestions purament de gènere com les violències masclistes o els drets LGBTI. En una situació de subordinació nacional, rebaixar la intensitat del nacionalisme oprimit no genera un espai polític neutral. Al contrari, deixa més terreny disponible perquè augmenti la intensitat del nacionalisme opressor de l’estat. A la vegada, es contribueix a reforçar els seus arguments contra el nacionalisme oprimit utilitzant la falsa neutralitat que li aporta l’estat per posar al mateix nivell l’espanyolisme desacomplexat i el nacionalisme català. El feminisme que és masclisme a l’inrevés, o millor que rebaixem intensitat o parlem d’igualtat de gènere?
L’Adam Majó sembla preferir no plantar aquesta batalla i refugiar-se en la trinxera més còmoda de qui pot mirar els nacionalismes des de fora i advertir-nos dels seus perills mentre planteja aliances d’esquerres amb un marc nacional estatal curiosament neutral. El problema és que la majoria no podem situar-nos fora del conflicte nacional ni mirar-nos-el amb aquesta fredor. L’encarnem. Ens bull la sang davant de cada discriminació lingüística, de cada mostra de catalanofòbia, de cada agressió espanyolista de l’estat, de cada aula on es parla en castellà sistemàticament o de cada pallissa de la policia a gent gran defensant les urnes de l’1 d’octubre o a un jove portant l’estelada a un partit de futbol.
Suposo que estem d’acord que reconduir aquesta ràbia cap a l’organització i les propostes constructives és una responsabilitat política. Ara més que mai, cal disputar l’onada nacionalista que emergeix entre una part dels joves i convertir-la en combustible per a un projecte d’esquerres, independentista i nacionalment autocentrat. Renunciar-hi no farà desaparèixer aquesta pulsió. Només facilitarà que siguin altres els qui la capitalitzin i la condueixin cap a posicions, aleshores sí, realment xenòfobes.
Crec que el nou nacionalisme d’esquerres pot contribuir a això i és positiu que les propostes es debatin als diferents espais de l’independentisme d’esquerres, però s’està passant d’intens?
S’està passant d’intens quan demana que aprendre català no sigui només un dret, sinó també un requisit per als nouvinguts? S’està passant quan proposa integrar les noves i les antigues onades migratòries i millorar-ne les condicions de vida reforçant els serveis públics i les infraestructures del país, lluitant contra l’especulació immobiliària, apujant els salaris i perseguint l’explotació laboral en una lluita de classe conjunta?
S’està passant quan, davant l’evidència que un elevat creixement migratori dificulta els processos d’integració, es busquen respostes d’esquerres en lloc de comprar les de l’extrema dreta o bloquejar-se i no parlar del tema per por que algú es pensi que s’ha comprat el seu relat? Quan proposa reduir la dependència d’uns fluxos migratoris sostinguts per un model productiu de baixos salaris, habitatge tensionat i mà d’obra barata? Quan denuncia, alhora, l’espoli de recursos i les desigualtats entre el nord i el sud globals que empenyen milions de persones a migrar contra la seva voluntat?
Que cadascú hi pensi i ho valori per si mateix intentant deixar de banda els prejudicis, però tinguem clar que l’alternativa no és un independentisme menys nacionalista que, aleshores màgicament sí, creixerà més que quan el conflicte nacional es trobava en la seva màxima expressió, sinó deixar pas a l’espanyolisme i a la reacció xenòfoba.