L’esquerra antiimigracionista?

Antiimigracionisme d’esquerres. L’afirmació que hi pugui haver una antiimigracionisme d’esquerres em suggereix d’entrada dos dubtes. Primer, a què fa referència exactament «l’anti»: a la immigració com a fenomen? Als immigrants? Al creixement migratori? Al seu volum actual? Segon, si hi ha una esquerra antiimmigracionista, la que no ho és és proimmigracionista?

Comencem pel primer. La confusió que genera el terme reflecteix l’assumpció amb la qual bona part de l’esquerra entra al debat migratori: si estàs en contra el creixement migratori estàs en contra els immigrants, si vols restringir o reduir l’entrada de nous immigrants també vols reduir els drets de qui ja és aquí. Importa poc que múltiples enquestes indiquin que la posició majoritària a la nostra societat és favorable a la restricció, però també a garantir la igualtat de drets entre nouvinguts i autòctons, també entre l’electorat d’esquerres. L’equiparació entre restricció i privació de drets no és una premissa innocent, ja que té com a finalitat estigmatitzar les posicions partidàries de reduir el creixement migratori. La falsa equivalència entre una posició i altra, entre estar contra el creixement migratori –o el seu ritme actual– i el fet de voler privar de drets els nouvinguts, no és només moralment reprovable, és un obstacle per tenir el debat constructiu que necessita l’esquerra catalana.

El posicionament de l’esquerra nacionalista és reduir considerablement el creixement migratori, fins al ritme que permeti integrar la nova (i vella) immigració a la catalanitat, entesa sobretot en termes lingüístics. Pel que fa als drets, no s’objecta a fer extensius els que tenim els autòctons al conjunt de la població, ans al contrari. De fet, garantir que els drets dels nouvinguts es respecten també pot contribuir a reduir el creixement migratori. En tot cas, el que matisem és que l’obtenció d’alguns drets hauria d’estar condicionada a l’adopció de la nostra llengua, i.e., a l’obtenció de certes competències lingüístiques, alhora que s’ha de procurar que tothom que vulgui assolir-les ho pugui fer. Resumidament: en contra de més creixement migratori del que podem integrar, a favor de garantir drets i una vida digna als immigrants, així de senzill.

Passem al segon: l’esquerra que no és antiimigracionista és proimmigracionista? Entenc que, en el sentit de garantir drets i oportunitats als immigrants ho som tant uns com els altres. En relació amb el creixement migratori, però, quin seria el posicionament alternatiu? Mantenir l’actual creixement migratori? Augmentar-lo? Acceptar com a bo allò que determini el mercat mundial i l’especialització econòmica del país?

La noció d’esquerra antiimigracionista té una càrrega moral evident. Tot i que els autors no hi recorren, sovint s’articula mitjançant la comparació amb altres forces polítiques europees. En altres instàncies els paral·lelismes s’han fet amb el partit de Sahra Wagenknecht a Alemanya, o amb els socialdemòcrates danesos de Mette Frederiksen. Però totes dues forces es caracteritzen per proposar, entre altres, restriccions a l’entrada de sol·licitants d’asil, no immigrants econòmics, dels quals tant Alemanya com Dinamarca n’han rebut molts menys que nosaltres les darreres tres dècades. Especialment en el cas danès s’ha anat molt lluny per obstaculitzar l’arribada de potencials refugiats, assumint, efectivament, polítiques equiparables a les de Meloni o Orban.

L’esquerra nacionalista, que a mi em consti, mai ha qüestionat que s’hagi de respectar l’article 14 de la Declaració Universal dels Drets Humans, que estipula el dret a rebre asil en cas de persecució. En el nostre cas, d’aquí la centralitat del model productiu, l’atenció recau en la immigració econòmica. On és l’esquerra «proiimgiracionista» pel que fa a aquesta tipologia d’immigració? Potser és Bernie Sanders, que denunciava reformes que promovien la contractació en origen de treballadors estrangers per part de corporacions americanes? L’esquerra anticapitalista sueca, que considera que la immigració econòmica s’hauria d’ajustar a les necessitats de mà d’obra reals, mitjançant una autoritat pública que determini en quins sectors hi ha escassetat real i limiti l’expedició de visats per treballadors, en lloc que siguin les empreses qui decideix qui hi pot immigrar?

Per més que entre les esquerres de les nacions amb estat fos un consens absolut l’obertura incondicional dels països rics a la immigració econòmica –i reitero que està lluny de ser-ho–, seria aquesta la posició raonable en una nació ocupada i minoritzada com la nostra? Especialment tenint en compte que, durant el darrer segle, el creixement migratori del nostre país ha superat amb escreix el de la gran majoria de nacions europees.

Etiquetar l’esquerra nacionalista d’antiimigracionisme d’esquerres és una reducció interessada. Presentar el nou moviment com «l’esquerra, però contra la immigració» és una simplificació esbiaixada que el que fa és amagar la resta de la crítica que dirigeix a l’esquerra catalana actual, inclosa la independentista. Concretament, amagar aquells aspectes en què ens en diferenciem que són més difícils d’estigmatitzar, o en què creuen que, en realitat, l’encertem més: la desnacionalització de l’esquerra independentista i el flirteig amb posicions protoespanyolistes; l’acomplexament lingüístic i nacional; el fet d’estar sempre pendents de debats aliens o tangencials a la nostra realitat nacional; l’anar a remolc dels moviments socials; o de defensar amb determinació altres lluites d’alliberament nacional, però ser incapaços de justificar la nostra sense recórrer a llargues abstraccions i principis universals.

Fins aquí la meva crítica al marc de l’article, ara miraré de respondre a bona part dels arguments que s’esgrimeixen en contra nostra, ja que el seu to constructiu i la validesa d’algunes crítiques així ho mereix.

Sobre «els grans absents»

Després d’exposar els punts en què estan d’acord amb l’esquerra nacionalista pel que fa a la qüestió migratòria, els autors de l’article destaquen, en una primera secció titulada «els grans absents», tres mancances que troben a faltar al nostre discurs.

La primera d’elles és l’explicació que fem del fenomen migratori. En particular, consideren que, si bé és cert que la creació massiva de feines poc qualificades fomenta l’atracció d’immigrants al nostre país, no analitzem degudament l’altra cara de la moneda, és a dir, per quina raó aquestes persones marxen dels seus països d’origen.

Els autors reconeixen que a Cuidar en català: un treball feminitzat i racialitzat de Núria Alcaraz sí que s’aprofundeix en les causes estructurals del fenomen migratori a escala global, però ho identifiquen falsament com l’excepció. En un altre article que només citen de passada en una altra part de la seva crítica –pel qual entenc que l’han llegit– ho tractem més frontalment i tot. A Per què venen immigrants? La regulació capitalista de la demografia catalana analitzo altra vegada el paper del nostre model productiu pel que fa a l’atracció d’immigració, però també quins són els causants de l’emigració en els països d’origen. Potser els arguments que s’hi exposen no els fan el pes o no s’ajusten el seu punt de vista, i per això no en fan esment. Resumidament, són els següents:

1. La immigració que rebem al nostre país no prové de països amb conflictes bèl·lics. Concretament, el 80% prové d’estats que només sumen el 5% dels morts en contextos bèl·lics. Una excepció seria Colòmbia.
2. Tampoc venen de països amb intervencions imperialistes (occidentals o russes) recents. Dels llavors 1,9 milions d’immigrants només en provenien 393 de Líbia, 2.144 de Síria, 395 de l’Iraq, 852 de l’Afganistan i 102 del Iemen. Aquest fet contrasta amb països com Alemanya o Suècia, on l’acollida de refugiats sí que ha comportat contingents importants de sirians, iraquians o ucraïnesos.
3. Entre la immigració que rebem al nostre país s’hi veuen sobrerepresentats els països de renda alta i mitjana-alta i infrarepresentats els de renda mitjana-baixa i, sobretot, els de renda baixa. Només un 1,9% de la immigració prové d’aquest darrer grup que, en canvi, representa gairebé el 8% de la població mundial.
4. Tal com es reflecteix en la literatura científica, l’emigració és principalment fruit del desenvolupament econòmic, més que no pas de l’espoli, especialment de les formes més severes d’extracció i opressió econòmica. A mesura que un país es desenvolupa augmenta la productivitat al sector agrícola i s’alfabetitza la població, es genera un excedent de mà d’obra al camp i canvien les aspiracions dels antics camperols i la seva descendència.

Respecte a aquest últim punt, afirmo que «els països perifèrics estancats econòmicament, també per l’opressió (neo)colonial, no són països d’emigració. Els semiperifèrics, en canvi, sí que ho són.» Aquesta és la tendència general i així ho reflecteix el fet que la immigració marroquina o colombiana sigui molt superior a la de la República Centreafricana o el Congo. Això es deu en part a les dificultats interposades a la migració des d’aquests països, sovint amb la col·laboració dels estats africans, però també les causes estructurals a què faig referència. Tanmateix, sí que és un punt de vista que podríem matisar i desenvolupar més.

L’Europa del segle XIX, en plena puixança industrial, va ser un continent d’emigració massiva –més de quaranta milions d’europeus se’n van anar al «Nou Món» i Oceania. A mesura que es modernitzava l’agricultura, minvava la demanda per treballadors rurals i queien els preus dels aliments, milions de persones passaven a ser econòmicament redundants al camp i es desplaçaven a la ciutat o a l’altra riba de l’Atlàntic. La modernització soviètica del camp pot haver-se diferenciat en forma –no necessàriament per bé– de l’occidental, però exhibeix fonamentalment el mateix patró, com també ho ha fet la xinesa. En el cas del Sud Global s’hi afegeix que sovint el seu desenvolupament no és autocentrat, pel qual la modernització del sector primari no respon als seus interessos nacionals, ja que sovint l’encapçalen multinacionals agroindustrials americanes, xineses o europees. A més, el règim comercial internacional i la productivitat actual de la indústria dificulta el desenvolupament d’altres sectors que absorbeixin la mà d’obra desplaçada. L’espoli del litoral de l’Àfrica Occidental per part d’empreses pesqueres europees produeix una dinàmica semblant al Senegal, Gàmbia, Mauritània i altres estats de la regió.

En aquest sentit, el que podem esperar és que si la perifèria es desenvolupa augmenti temporalment l’emigració des d’aquests països. Un cop s’assoleix cert llindar, proper però inferior a la renda alta tal com la classifica el Banc Mundial, l’emigració es redueix. Alguns països, com el Marroc, s’estarien acostant molt a la compleció de la transició migratòria, com exhibeix un saldo migratori cada vegada menys negatiu.

Com a esquerra internacionalista –ser nacionalistes no ens en fa menys– és cert que podríem i hauríem d’adoptar un programa que contribuís a facilitar el desenvolupament autocentrat del Sud Global. Aturar l’acaparament de terres o l’espoli pesquer de l’Àfrica, per exemple, en són punts obvis i urgents. D’altres poden ser més controvertits. Posem per cas la insistència en la sobirania alimentària i el «quilòmetre zero». Si això comporta proteccionisme comercial contra la importació de producte agrari provinent del Sud Global, quin impacte té en aquests països? Quin és el sentit de fer venir temporers del Marroc a cultivar fruita a la Plana de Lleida en lloc de comprar-ne de produïda allà, per les mateixes persones sense que hagin d’emigrar temporalment o permanent? Si els riscos són de naturalesa fitosanitària, potser més que blindar el nostre mercat el que interessa realment és compartir la tecnologia i alliberar els patents per tal que la producció en aquests països pugui complir amb la normativa europea. Sense sacrificar la sobirania alimentària, el que podríem fer al nostre país és especialitzar-nos en cultius menys intensius en mà d’obra.

Un altre punt seria revisar o abolir certs acords comercials que dificulten l’accés a la propietat intel·lectual al Sud Global, especialment el TRIPS (Acord sobre els Aspectes dels Drets de Propietat Intel·lectual relacionats amb el Comerç). L’emigració mateixa pot ser un punt de contenció i revisió, ja que no manquen veus al Sud Global que l’assenyalen com una forma més d’extracció de recursos per part del centre del sistema món. Tot i que l’efecte net de l’emigració segurament varia en funció del país d’origen, hi ha arguments sòlids per pensar que, en alguns casos, pot contribuir a la pèrdua de capital humà. En qualsevol cas, nosaltres hauríem de poder formar els nostres metges (i potser també formar-ne per països menys rics) en lloc de mantenir el nostre sistema sanitari a còpia d’importar-ne de llatinoamericans –tal com al nord d’Europa ho fan amb metges catalans, espanyols i italians.

Un programa d’aquestes característiques contribuiria a enriquir les posicions de l’esquerra europea, també la nacionalista. No obstant això, tal com assenyalen els autors, hi ha dèficits més urgents a resoldre, en àmbits on tenim més agència com a nació sense estat, i.e., modificant el nostre model productiu.

El segon argument que utilitzen en aquesta secció es dirigeix, precisament, contra la manca de propostes per reorientar el nostre model productiu:

«Sembla que l’únic causant del model productiu, més enllà del plànol internacional, sigui la promoció turística i de macroesdeveniments que fan les administracions autonòmiques i estatals. Això porta a una visió naïf de com es pot transformar el model productiu, de manera que sembla que deixant de fer aquesta promoció activa es pugui revertir. (…) Cal superar la fòbia a intervenir l’economia, a les polítiques de control de preus, a les moratòries sobre sectors concrets, a l’expropiació d’infraestructures clau, etc.»

Com ells mateixos citen més avall, hem proposat força més que reduir la promoció turística, tal com també hem fet una lectura força més profunda el model productiu del que, volgudament o no, donen a entendre. La promoció turística és la forma més immediata i visible d’ajuda a un dels sectors més extensius del nostre país, però està lluny de ser l’única. La liberalització de les llicències, la generositat de la Generalitat i molts municipis a l’hora de permetre la proliferació de segones residències, grans plataformes i infraestructures que aquests sectors necessiten n’és una altra. Una tercera seria la naturalització de l’estacionalitat i la dependència dels treballadors afectats en les prestacions socials, que de facto és una subvenció als empresaris i als seus beneficis.

En tots aquests àmbits hem fet propostes que són o s’assemblen molt al que els autors troben a faltar. Hem proposat, tant Nexe Nacional com Impuls Nacional una moratòria a les llicències turístiques als municipis més dependents, com també a una reducció gradual de la capacitat turística que, indirectament, serviria d’eina per fixar preus més alts al sector. Més directament, hem advocat per un salari mínim català més alt que l’actual, les inspeccions laborals i el sindicalisme nacional i de classe com a palanca per l’augment salarial. També hem sospesat el paper de les expropiacions per reduir la capacitat hotelera al litoral del país, com a component per a la reconversió del sector cap a un de més valor afegit, més professionalització i millors salaris. Pel que fa al sector de cures, la intervenció és més clara i directa, mitjançant la nacionalització en un sistema nacional de cures públic.

El tercer argument és la falta de crítica a la Unió Europea i el bloc atlantista. És legítima. És cert que l’especialització econòmica dels Països Catalans és, en bona part, el corol·lari de la integració europea, l’expressió local d’un desenvolupament desigual i complementari de l’economia política europea, en què el sud té un dèficit comercial amb el nord i es genera una dependència financera per compensar el dèficit en el compte corrent de la balança de pagaments. També ho és que la Unió Econòmica i Monetària de la Unió Europea ha facilitat aquest desequilibri, en el qual s’ha aprofundit per l’asimetria de la centralització europea, i.e., per l’absència d’una política fiscal comuna de prou envergadura. Això ha repercutit en tipus d’interès sovint massa baixos, promovent l’endeutament i la financerització del sud, notablement durant la bombolla immobiliària de començaments de segle, quan la política monetària del Banc Central Europeu prioritzava la recuperació econòmica d’Alemanya i França. Semblantment, l’autoritarisme liberal de la dècada passada va aprofundir en l’estructura iniciada amb Maastricht i el Pacte d’Estabilitat i Creixement mitjançant el Six Pack, el Two Pack i el Pacte Fiscal Europeu, així com les modificacions constitucionals promogudes per Alemanya a la perifèria mediterrània per imposar-nos l’austeritat ordoliberal. En definitiva, el model productiu actual respon a l’exposició al mercat únic i la desindustrialització, com també a la «devaluació interna» i a la falta d’inversió pública en sectors més productius en el marc de la malanomenada «austeritat fiscal».

També és cert que en els darrers anys s’han presentat diverses oportunitats provinents de la Unió Europea que haurien contribuït a fer créixer sectors més productius, més intensius en coneixement i amb feines més ben remunerades. Sense voler atribuir més poder, i per tant responsabilitat, de la que realment mereixen aquests moviments socials: quin paper ha tingut l’Esquerra Independentista en el rebuig a aquestes oportunitats? Precisament quan els autors ens recriminen la falta d’alternatives a l’especialització sectorial actual. Més enllà de documents aprovats en consells polítics i tot sovint perduts per sempre més, més enllà de lemes i eslògans, més enllà de propostes força qüestionables –com el «turisme popular»–, quina ha sigut l’aportació tàcita de l’Esquerra Independentista al canvi de model productiu, especialment la de la branca que representen els autors de l’article? Recentment, per exemple, oposar-se a la construcció d’una hidràulica reversible al Berguedà, clau per a emmagatzemar energia elèctrica provinent de fonts renovables, amb arguments com que la comarca no ha de produir més energia que la que necessita. També podríem destacar l’absurda equiparació de qualsevol inversió industrial amb ser una «zona de sacrifici», fins i tot quan es tracta de tecnologies que faciliten la transició energètica i l’electrificació, com és el cas de la de Lotte Energy Materials. Això, sense deixar de reconèixer que els reis dels NIMBYsme català som els gironins, on les organitzacions de la TEI, a excepció de la CUP, hi tenen una presència més aviat testimonial.

És inqüestionable que l’arquitectura legal i econòmica de la Unió Europea, com també el règim comercial i financer que han fomentat els EUA i els seus aliats europeus, han contribuït tant a un desenvolupament subaltern del Sud Global com a una especialització econòmica cada vegada més dependent i menys autocentrada de la nostra nació. Fan bé els autors de recordar-ho i no perdre-ho de vista. Però la mirada llarga i la lectura estructural no són substituts d’una política nacionalista que, amb les (precàries) possibilitats que tenim ara mateix, ens permetin començar a posar la nostra economia al servei dels nostres interessos nacionals i socials. També aprofitant oportunitats que no són ideals, però que no per això deixen de ser útils.

Més enllà de la resposta concreta a cada argument, el que em convenç menys d’aquesta secció és que la crítica fonamental és no haver tractat, o no haver-ho fet prou, més aviat, tots els vessants de la qüestió. Especialment tractant-se d’una publicació (Nexe Nacional) i un espai polític (l’esquerra nacionalista) molt joves, em sembla una crítica injusta. Més que com una crítica, moltes de les aportacions que fan les entenc com una anàlisi complementària. I sí, hauria sigut interessant incorporar aquesta perspectiva al quart número monogràfic sobre immigració, que hauria guanyat en complexitat si ho haguéssim adreçat més directament. Així i tot, considero que un fet que ens diferencia de la resta de l’esquerra radical o amb orientació socialista contemporània és que no ens refugiem en l’abstracció per amagar la falta de programa per l’aquí i l’avui. Com assenyalen els autors, el risc d’aquesta perspectiva pragmatista –i, per què no, en voltes possibilista– és, pel fet de no criticar-ho tot, naturalitzar dinàmiques i estructures de poder que conformen la realitat. No obstant això, abstraient el debat, no s’ha fet exactament el mateix? Parlant de guerres, migracions climàtiques, relacions neocolonials, no hem viscut absolutament d’esquena a que el nostre país ha rebut molta més immigració que la gran majoria de nacions europees? No hem obviat que el nostre saldo migratori superava amb escreix el nombre d’immigrants que podem integrar cada any? Si aquests articles permeten entaular un diàleg, tots ens podem enriquir de la complementarietat de les nostres perspectives.

No ens refugiem en l’abstracció per amagar la falta de programa per l’aquí i l’avui.

Sobre «el model productiu i la falta de proposta»

A la secció anterior ja m’he referit a quines mesures hem proposat fins ara per canviar el nostre model productiu. Com també he assenyalat, no és un programa ni exhaustiu ni acabat. La complexitat de la qüestió, com les enormes limitacions polítiques que la falta de sobirania imposen al nostre país, fan que sigui una tasca enormement complicada. Precisament per això és positiu que s’estigui generant un debat de país entorn d’aquesta qüestió, que inclogui des dels autors de l’Informe Fènix fins a l’Esquerra Independentista, que no hem negat mai que hagi tractat aquesta qüestió en el passat, sovint abans que la resta d’espais polítics.

Com afirmen els autors de l’article, el que nosaltres proposem és una primera passa. Però, per què és tan important aquesta primera passa? Podríem fer esment de com tenir victòries en aquests àmbits pot contribuir a generar una dinàmica guanyadora que faci més versemblants reformes més ambicioses. Però hi ha un motiu més urgent a la nostra priorització: l’actual model econòmic ens aboca a la minorització nacional, posant en profunda crisi la possibilitat d’una majoria independentista al nostre país i, per tant, de la ruptura amb els estats ocupants. La urgència per revertir aquesta dinàmica, que té un clar component demogràfic, explica que tinguem com a prioritat introduir els canvis que considerem factibles en el marc actual.

L’actual model econòmic ens aboca a la minorització nacional, posant en profunda crisi la possibilitat d’una majoria independentista al nostre país.

També es diu que el programa «necessàriament s’ha d’emmarcar en una lluita més àmplia per la plena sobirania.» No hi podria estar més d’acord, i no entenc què pot donar a entendre que pensem el contrari. L’independentisme és aquest projecte, un que aspira a la plena sobirania nacional i, en la mesura que el dotem d’un programa de classe amb orientació socialista, a la plena sobirania popular. Així ho reflecteixen les contribucions que hem fet al cinquè número de Nexe Nacional, «La lluita de classes i el conflicte nacional: per una majoria contra la minorització».

Coincideixo també en el fet que no hauríem de renunciar a una política socialista. Fins i tot si no es compartís aquesta orientació ideològica, no hi ha alternativa: el capital català fa temps que s’ha resignat (de bon grat) a la posició que li ha assignat la globalització i la integració europea, i està massa acomodat en el rendisme perquè es pugui produir cap «bloc productiu» favorable als interessos del país. Qualsevol alternativa passa per un bloc eminentment popular i on el cooperativisme i la iniciativa pública hi tinguin un lloc capdavanter.

Sobre «la proposta fantasmagòrica»

Al final de la segona secció els autors es permeten una petita digressió en la qual insinuen, citant tres fragments d’articles de Nexe Nacional, «que s’està fent sonar la melodia del discurs antiimmigració propi del camp reaccionari. Potser es busca anar introduint certes idees a poc a poc per poder defensar-les més explícitament més endavant i disputar postures dures contra la immigració amb la dreta.»

El que, d’altra banda, és una crítica prou sòlida al nostre espai polític, torna a caure en el lloc comú que han fet servir certs espais per no entrar seriosament a debatre amb nosaltres: que estem facilitant la propagació d’idees reaccionàries, que «hem comprat el marc de l’extrema dreta», etc. Si hi ha un «marc de l’extrema dreta» és un en què l’esquerra, actuant més com a moviment social que com a partit, accepta autodefinir-se reactivament com el seu invers absolut, que és precisament la crítica que fem en un dels nostres «comentaris vagues», que personalment no m’ho semblen tant. Però com que ha de ser el lector qui jutgi la claredat amb la qual expressem el nostre pensament, i com que aquí se’ns ha retret ser poc clars, ara ho esmenaré.

Anems a pams. S’objecta que haguem afirmat que no existeix un dret humà a immigrar, es diu que és fals perquè ho recull l’article 13 de la Declaració Universal de Drets Humans. Comencem comprovant qui té raó. Per no ser vague, citaré l’esmentat article i el següent, que fa referència al dret d’asil:

«Article 13.  (1) Everyone has the right to freedom of movement and residence within the borders of each state. (2) Everyone has the right to leave any country, including his own, and to return to his country. Article 14. (1) Everyone has the right to seek and to enjoy in other countries asylum from persecution. (2) This right may not be invoked in the case of prosecutions genuinely arising from non-political crimes or from acts contrary to the purposes and principles of the United Nations.»

El primer punt de l’article al qual fan referència, el 13, deixa ben clar quin és l’àmbit en el qual és un dret moure’s lliurement: «dins les fronteres de cada estat», i.e., no a través d’elles. El segon punt es refereix exclusivament al dret a sortir de qualsevol país i tornar al propi país. Per si el text no és prou clar s’explicita encara més als Comentaris Generals del Comitè de Drets Humans de l’ONU (67a sessió, comentari general 27, article 12):

«Everyone lawfully within the territory of a State enjoys, within that territory, the right to move freely and to choose his or her place of residence. In principle, citizens of a State are always lawfully within the territory of that State. The question whether an alien is «lawfully» within the territory of a State is a matter governed by domestic law, which may subject the entry of an alien to the territory of a State to restrictions, provided they are in compliance with the State’s international obligations.»

Les obligacions internacionals dels estats a l’hora de restringir l’entrada d’estrangers a les quals fan referència pot ser, per exemple, el dret d’asil per a persones perseguides reconegut a l’article 14.

Per què hem fet aquesta puntualització? Perquè, mitjançant la falsa atribució de dret humà al fet d’immigrar a qualsevol país, el que es busca és bloquejar el debat sobre la política migratòria, que per nosaltres és un debat essencial a poder tenir. Evidentment que les propostes que formuli l’esquerra nacionalista han de tenir presents els drets humans, fonamentar-s’hi, i és igual de clar que la creixent vulneració de l’article 14 a Europa és una tendència molt preocupant a la qual també estan contribuint diversos governs socialdemòcrates. Però l’article 13 no es vulnera no deixant entrar a tothom que voldria fer-ho, sí que es vulnera, en canvi, quan els estats no deixen marxar als seus ciutadans, una pràctica molt freqüent entre els estats pretesament socialistes, notablement Cuba, Corea del Nord o l’antiga RDA, tot i que, per alguna raó, genera molta menys indignació entre l’esquerra anticapitalista.

També se’ns acusa de «posar en dubte la regularització extraordinària de persones migrants d’enguany» sobre la base de la següent cita: «Les idees de l’enemic ara les defensen companys de lluita, que sovint acaben etiquetant d’excloent o fins i tot racista el que fins fa no gaire era sentit comú. El debat entorn la regularització de la immigració ho exemplifica.» L’objecció no és a la regularització, sinó al fet que hagi defensat abans el PSC que la CUP establir el català com a requisit per regularitzar-se a Catalunya, per més que tímidament i empès per l’activisme lingüístic i altres partits catalanistes. No només això: una diputada de la CUP va afirmar explícitament que el coneixement de la nostra llengua no ha de ser un criteri.

Aquest punt lliga amb el següent: «insinuar que el dret a migrar i el dret a l’autodeterminació dels pobles són excloents; de parlar de “governar les fronteres” i “regular la immigració”». Com hem dit, el dret a (im)migrar (però no a emigrar) el regulen els estats, limitats per les seves obligacions internacionals, com podria ser respectar el dret d’asil a perseguits en estats tercers o, en el cas dels estats espanyol i francès, les obligacions relatives a l’Espai de Schengen, entre altres. El que reivindiquem és que un estat català hauria de poder disposar d’una política migratòria que, tot respectant els drets humans i altres obligacions internacionals, es formulés partint dels nostres interessos nacionals. Això inclou, per exemple, l’expedició de visats. Si, com passa actualment a l’estat espanyol, la immigració irregular es produeixen per entrades legals, però amb estades irregulars, i.e., s’entra amb un visat turístic i no es marxa un cop ha caducat, s’hauria de revisar la facilitat amb la qual s’expedeixen aquests visats a ciutadans dels països d’emigració, especialment els llatinoamericans. Complementàriament, si aquest volum d’immigració irregular respon a necessitats reals de la nostra societat i no només a fer créixer sectors com el turístic i el porcí, s’haurien d’expedir més visats de treball per tal que aquests treballadors no es trobin mai en situació irregular. Alhora, s’hauria de revisar per què es produeix aquest dèficit de treballadors, si reflecteix mancances quantitatives reals o si és, en part, fruit de la precarietat d’alguns sectors, com segur que és el cas de les cures.

Afirmar que un hipotètic estat català hauria de tenir una política migratòria autocentrada, o que fins i tot seria d’interès nacional català influir l’espanyola en aquesta direcció, és «fer sonar la melodia del discurs antiimigració propi del camp reaccionari»? Que a bona part de l’esquerra el poder li sigui tan aliè que no tingui debats seriosos sobre elements fonamentals de la sobirania, com les fronteres o les forces de defensa, no converteix aquests àmbits en propis del camp reaccionari. Que tots els estats del socialisme real o la socialdemocràcia del segle passat tinguessin polítiques en aquests àmbits ho fa palès, com també els posicionaments citats més amunt per part de polítics com Sanders o l’esquerra radical sueca.

Que a part de l’esquerra el poder li sigui tan aliè que no tingui debats seriosos sobre elements fonamentals de la sobirania no converteix aquests àmbits en propis del camp reaccionari.

La immigració i la minorització lingüística

Havent-me estès ja sobradament i per no allargar indefinidament l’article, em limitaré a respondre a una crítica més: la relació entre el fenomen migratori i la minorització lingüística. Abans, però, voldria tractar breument el que els autors defensen al punt tercer, que fa referència a alguns debats tangencials al programa de l’esquerra nacionalista, com les contribucions fiscals de la immigració i el seu impacte sobre els salaris i el preu de l’habitatge.

Coincideixo amb el fet que l’enfocament que l’Informe Fènix fa dels «salaris subvencionats» no és la que ha de fer l’esquerra, per les raons que exposen els autors. En qualsevol cas són els empresaris o els consumidors els subvencionats. Coincideixo també, tal com ja hem expressat en múltiples ocasions veus de l’esquerra nacionalista, que hem de distingir entre sectors d’interès social que efectivament s’han de subvencionar i dignificar, i els que no ho són, que s’han de reconvertir o minimitzar. Més generalment, com a socialistes no podem tenir la rendibilitat econòmica com a criteri únic per avaluar el valor de ningú o de cap activitat. Com a nacionalistes, hem d’assenyalar que el gran dèficit econòmic que patim és el de l’espoli fiscal, que equival a prop d’un terç dels impostos que paguem els catalans.

Pel que fa a l’impacte de la immigració sobre els salaris, no és un tema sobre el qual s’hagi aprofundit a Nexe Nacional ni sobre el qual hagi fet referència Impuls Nacional. La relació és força complexa. En qualsevol cas el que passa és que l’opció d’ampliar la força de treball baixament remunerada mitjançant la importació de treballadors estrangers possibilita la inversió en sectors com el turisme de sol i platja o els cultius de fruita intensius en mà d’obra. Això es produeix a costa d’inversions més productives, de les quals es podrien beneficiar els treballadors que ja viuen al país, sempre que es produeixin paral·lelament a l’organització i mobilització obrera. L’impacte sobre els salaris en llocs de treball ja existents dependrà de cada cas. En alguns l’efecte serà negatiu, mentre que en altres serà positiu, a través de la «complementarietat laboral», que lluny de ser res a romantitzar sovint pren la forma de cadenes de cures i de segregació racial del treball dins un sector o una mateixa unitat productiva, com ja he assenyalat en el passat.

L’impacte sobre el preu de l’habitatge probablement també varia en funció del municipi i s’inscriu en un fenomen multicausal on els usos no-residencials de l’habitatge o la inversió de caràcter especulatiu generen una falsa escassetat d’habitatge en moltes parts del país. Soc escèptic, en canvi, de fer servir dades agregades nacionalment, ja que un excedent de pisos buits a Olot o de segones residències a Port de la Selva difícilment influeix en el preu del mercat de lloguer al Barcelonès o el Vallès Occidental, on l’impacte del creixement demogràfic sí que deu ser rellevant. En qualsevol cas, és un tema que mereix més espai i una anàlisi més rigorosa de la que puc fer aquí.

Passem a la qüestió central: la minorització lingüística. Aquesta és la raó cabdal per la qual l’esquerra nacionalista ha dedicat tantes pàgines a discutir el creixement migratori: no els salaris, no l’habitatge, no el vel i encara menys la necessitat de parlar sobre els temes preferits d’Aliança Catalana.

Els autors parteixen de reconèixer diversos punts en els quals estem plenament d’acord: 1) lingüísticament ens estem minoritzant i això és resultat de l’ocupació espanyola i francesa; 2) la noció de la llengua com a pal de paller de la nació catalana beu de la tradició fusteriana, que compartim; 3) cal nacionalitzar les lluites com a eina complementària a la normalització lingüística en una construcció nacional àmplia. Tot seguit, assenyalen el que identifiquen com a errors.

El primer d’ells és la simplificació entre no-catalanoparlants i immigrants. Això és rotundament fals. Entre les files de l’independentisme, també de l’esquerra nacionalista, hi ha moltíssims companys que encarnen l’èxit parcial de la integració lingüística i nacional. A més, les dades de la darrera EULP tornen a mostrar com el contingent de nascuts a Catalunya, però que no tenen el català com a llengua habitual continua creixent. De fet, en la mesura que es posa en dubte la utilitat del mite de l’«un sol poble» és precisament perquè contribueix a amagar aquesta minorització que s’està produint internament.

En segon lloc, se’ns acusa de culpar (sic) la població immigrant del retrocés de la llengua, fins al punt que s’inclou en l’article la següent cita:

«Que els canvis demogràfics que experimenta un territori modifiquen els usos lingüístics de la seva població és un fet obvi en qualsevol societat i període històric, però això no ens ha de fer caure en la fal·làcia racista d’establir un lligam descontextualitzat de causalitat entre la migració i la minorització del català. En primer lloc, perquè no podem culpar un sector nouvingut de la classe treballadora d’aquest país de l’imperialisme nacional i lingüístic que exerceixen els estats espanyol i francès; i, en segon lloc, perquè aquests treballadors, quan arriben, s’insereixen en unes lògiques sociolingüístiques de subordinació i substitució del català ja preestablertes que no tenen la capacitat de canviar.» (cursives meves)

D’entrada voldria objectar que s’estableixi cap lligam descontextualitzat. De fet, hem sigut i continuarem sent molt curosos amb contextualitzar l’impacte lingüístic del creixement migratori en la realitat política i sociolingüística en què vivim: l’ocupació per parts dels estats espanyol i francès i el llegat de les onades migratòries que vam rebre durant el franquisme i que només hem integrat parcialment (en algunes parts del país, testimonialment). Fins i tot en la curta durada d’un format com els vídeos verticals publicats a xarxes socials, Impuls Nacional ha procurat deixar clar que l’impacte lingüístic del fenomen migratori es produeix en un context d’ocupació i minorització, com també de falta d’assertivitat lingüística dels catalans.

Però anem a la part de la culpa. Entenc que després de dues dècades fent de la culpa la joguina predilecta de part de l’esquerra és difícil desempallegar-se’n. En tant que no estem mirant d’impartir justícia ni jutjar moralment a ningú, la culpa, dit planament, no em podria ser més igual. De fet, a diferència del cristianisme, la tradició marxista ha tendit a mantenir-se al marge d’aquesta mena de debats. La immigració clarament no té la culpa de la nostra situació, tampoc en té la responsabilitat, per més que sí que cada immigrant individual tingui el deure d’adoptar la nostra llengua al nostre país, de la mateixa que el té cada català que emigra a una altra nació.

No obstant això, que la immigració no tingui la responsabilitat, ni encara menys la culpa, del retrocés de la llengua no vol dir que no tingui un impacte lingüístic, per més que ens autoenganyem amb afirmacions com que «les dades no apunten a una correlació entre l’augment de la població estrangera i el descens de l’ús social del català, sinó que el retrocés de la llengua és un fenomen molt més complex». El 8% que representen els catalanoparlants a l’Hospitalet o un percentatge similar de nova immigració que ha adoptat la llengua en lloc del castellà no deixen gaire marge per debatre’n l’impacte. Que per inoperància, recursos limitats per l’espoli, falta de personal, etc., tenim una capacitat d’integració limitada és evident i no ho hem passat per alt. Tanmateix, també em sembla raonable que les ineficiències que tenim no són prou grosses com per què, en cas de redreçar-les, puguem integrar un creixement migratori que, en termes relatius, més que triplica el de França, el Regne Unit o Alemanya. Especialment tenint en compte que molts municipis on es concentra la nova immigració són de majoria castellanoparlant i que el principal contingent d’immigrants tenen el castellà com a llengua materna.

Que la immigració no tingui la responsabilitat, ni encara menys la culpa, del retrocés de la llengua no vol dir que no tingui un impacte lingüístic.

Si acceptem aquesta diagnosi, no és raonable tenir com a objectiu reduir el ritme del creixement migratori per tal que, amb totes les millores que hi puguem fer, la nostra capacitat d’integració no faci curt? Que tinguem marge per integrar la nova immigració i la que ja ha arribat abans, també la seva descendència?

Es pot esgrimir que si les limitacions per integrar la immigració són fruit de l’ocupació espanyola i francesa, el que hauríem de fer primer és assolir la independència. Si obviem la dimensió temporal pot sonar raonable, tot i que passaria per alt que ser un país ocupat no és l’únic condicionant, també ho és la majoria castellanoparlant que ja tenim arreu dels Països Catalans. Així i tot, per construir un estat propi ens fa falta una base social prou àmplia, això depèn centralment de la llengua i la llengua està en procés de minorització en part pels canvis demogràfics. En aquest context, apostar-ho tot en l’eventualitat de la independència no és una opció que, en cas de no ser reeixida, ens situaria en un escenari més desfavorable? No advoco per ajornar la lluita per la independència, ni de bon tros, però no podem confiar el futur de la llengua a assolir-la a curt termini, perquè el temps ens juga en contra. En lloc d’això, hem de procurar revertir la tendència de minorització actual, i això implica accelerar el ritme en el qual integrem, però també reduir el volum de nouvinguts que arriben cada any al nostre país.