La creixent centralitat que té el debat migratori en la conversa pública ha fet aflorar les premisses sobre les quals es basteixen unes i altres posicions. El que era implícit s’explicita, el que es donava per fet de forma inconscient s’articula i s’argumenta. El que sovint no es fa, en canvi, és contrastar-ho amb la realitat. Així, a esquerra i dreta es fan discursos que, si bé ressonen bé entre els seus respectius públics, no se sostenen davant de cap anàlisi mínimament rigorosa.

En aquest article pretenc posar a prova tres concepcions molt esteses sobre les raons del fenomen migratori al nostre país. Tres respostes a la pregunta “per què venen immigrants?”. La primera d’elles, principalment defensada per veus d’esquerres, és que fugen de la misèria i del conflicte. La segona, preconitzada per opinadors ubicats d’un a l’altre extrem de l’espectre polític, explica els fluxos migratoris en funció de les diferències de renda entre països. La tercera, més habitual a la dreta, és que les polítiques d’estrangeria en són el factor determinant.

Totes elles tenen part de raó, però també tenen mancances molt importants, no només per la seva parcialitat, sinó perquè en conjunt ometen altres factors més decisius. Per aquesta raó, després d’adreçar-les, oferiré una explicació alternativa que s’ajusta més al que mostren les dades sobre la immigració al nostre país.

“No els convoquem, fugen”

Entre l’esquerra hi ha una visió molt estesa segons la qual la immigració es deu principalment a un èxode de persones provinents de països afectats per conflictes bèl·lics, règims autoritaris i pobresa extrema. Ho exemplifica un exercici d’ostentació, tant de la virtut com de la ignorància, del diputat dels Comuns David Cid en què afirmava que

“l’arribada de persones, insisteixo persones, a Catalunya té poc a veure amb el nostre model productiu. No els convoquem, fugen. Com explicava sempre l’enyorat Arcadi Oliveres, marxen empesos per la manca d’esperança de vida. I en aquest cas es tracta d’una esperança no metafòrica sinó literal. Què faríem nosaltres si fóssim avui al Congo, al Sudan o a Gaza?”.

Desconec les raons per les quals han vingut els 570 congolesos o els 139 sudanesos que viuen a Catalunya —per Gaza no disposem de dades, però els palestins són encara menys. El que sí que sé és que difícilment són representatius dels més de dos milions d’immigrants de fora l’estat que viuen al Principat. Els principals països d’origen no són estats amb cap conflicte bèl·lic.

Si prenem el nombre de morts en conflictes bèl·lics (segons l’Uppsala Conflict Data Program) i ho comparem amb l’origen de la immigració a Catalunya, resulta evident que no només no hi ha correlació entre les variables, sinó que costa trobar algun país que s’ajusti a l’imaginari d’aquest relat, amb la possible excepció de Colòmbia. De fet, el 70% dels morts en conflictes bèl·lics al món entre 1990 i l’actualitat s’han produït en només deu estats, dels quals tan sols prové el 3% de la immigració del nostre país. El 90% les han patit els països d’origen de només el 19% dels nouvinguts. En altres paraules: el 80% de la immigració el nostre país prové d’estats que sumen només el 5% de les morts en contexts bèl·lics.

Tampoc venen de països amb intervencions imperialistes recents, que a més acostumen a ser països geogràficament propers. Amb dades del 2024, d’entre les llavors 1,9 milions de persones nascudes fora l’estat només n’hi comptem 393 de Líbia, 2.144 de Síria, 395 de l’Iraq, 852 de l’Afganistan i 102 del Iemen. Fins i tot entre els nouvinguts provinents del nord d’Àfrica i el Pròxim Orient són minoritaris.

l’emigració està molt més associada al desenvolupament econòmic que a l’espoli i l’estancament

Si les agressions imperialistes i altres conflictes bèl·lics no expliquen la immigració que rebem, ho fa el maltractament (neo)colonial? Per deixar-ho clar, no en nego l’existència: la dependència, el militarisme i el llegat colonial dels països del Sud Global comporten relacions econòmiques asimètriques que dificulten el desenvolupament econòmic d’aquests països. No obstant això, és la falta de desenvolupament una causa de l’emigració de treballadors d’aquestes nacions?

D’entrada, convé assenyalar que l’emigració està molt més associada al desenvolupament econòmic que a l’espoli i l’estancament. El cas més evident és el d’Europa en plena puixança i posterior hegemonia durant el segle XIX, amb desenes de milions d’emigrants cap al “Nou Món” en ple procés d’industrialització i urbanització del Vell Continent. Semblantment, són els estats de renda mitjana d’on provenen els principals fluxos migratoris, països on s’estan produint importants increments en la productivitat del sector agrícola —de vegades amb pràctiques neocolonials i acaparament de terres— i on la població està més alfabetitzada i formada que en països de renda baixa, fet que també condiciona les seves aspiracions.

Els països perifèrics estancats econòmicament, també per l’opressió (neo)colonial, no són països d’emigració. Els semiperifèrics, en canvi, sí que ho són. Des d’una perspectiva diacrònica, les societats experimenten una transició migratòria quan es desenvolupen, una funció amb forma d’U inversa, on els fluxos són baixos quan l’economia està menys i més desenvolupada i on l’emigració s’accentua durant l’etapa intermèdia.

La situació al Principat s’ajusta a aquesta hipòtesi? La correlació entre renda per càpita del país d’origen i el nombre d’immigrants a Catalunya és negativa i la majoria d’immigrants no-castellans venen d’estats més pobres que l’espanyol. Ara bé, no podem afirmar que la majoria d’immigració provingui dels països més pobres. El Banc Mundial categoritza els estats en funció del nivell de renda en països de renda baixa, mitjana-baixa, mitjana-alta i alta. Respectivament, a cada categoria hi cau el 7,8%, el 39,2%, el 35,4% i el 17,5% de la població mundial. En comparació, la immigració a Catalunya prové només en un 1,9% dels països de renda baixa, en un 32,2% dels de renda mitjana-baixa, un 44,4% dels de renda mitjana-alta i un 21,5% dels de renda alta. En altres paraules, són les dues categories de renda més alta les que es troben sobrerepresentades entre la immigració, mentre que la proporció pels països de renda més baixa només és un quart del seu pes demogràfic. Aquells que tenen una situació que podem caracteritzar de pobresa extrema pràcticament no hi són presents.

Es pot esgrimir contra aquest argument que les mitjanes com la renda per càpita amaguen la desigualtat en els països d’origen, com efectivament és el cas. Tanmateix, tenim raons per creure, i estudis empírics que assenyalen, que l’emigració es produeix principalment entre la població amb cert capital econòmic i social, no entre els estrats més pobres de cada societat, especialment pel que fa a l’emigració d’origen rural —per exemple a Mèxic o la Xina.

Amb això no vull qüestionar el fet obvi que la majoria d’immigrants provenen de països més pobres que el nostre amb expectatives de millorar la seva situació econòmica, sinó negar, com han fet especialistes en l’àmbit com Hein de Haas, que es pugui caracteritzar aquests moviments com una fugida de la misèria. Les persones que es troben en una situació veritablement miserable molt sovint no es poden desplaçar i, quan poden, ho fan dins les regions i estats d’origen.

Mercat laboral, sectors i diferències de renda

Fins i tot si l’emigració del Sud Global s’expliqués en termes de fugida de la misèria o el conflicte bèl·lic, que ja hem demostrat que no acaba de ser cert, restaria resoldre què fa que es decanti per dirigir-se a un país de destí i no a un altre. La generositat —i facilitat d’accés— de les prestacions socials, la política d’estrangeria, la proximitat cultural i geogràfica i molts altres factors són suggerits com a possibles explicacions. A parer meu, però, el factor de més pes és l’oferta de llocs de treball que els potencials immigrants poden ocupar en el país de destí: preferiran anar allà on tinguin oportunitats laborals per sobre de destins on no en trobin, fins i tot si els darrers són societats més riques i més obertes a la immigració. Aquí (a Europa) i ara (al segle XXI), aquestes oportunitats es generen en sectors com les cures, el turisme, l’agricultura, la indústria agroalimentària i altres branques intensives en factor treball, amb salaris baixos i pocs requisits formatius.  No és casual, per això, que quan el PIB creix més (i per tant es crea més ocupació) el creixement migratori també sigui més gran.

Contra aquesta explicació, la qual ha sigut formulada, estudiada i contrastada per múltiples autors —per exemple, pel cas espanyol o el dels mexicans als EUA—, s’hi formulen moltes crítiques. Una d’elles, que és la que adreço aquí, és que la composició sectorial d’una economia és irrellevant pel que fa a l’atracció d’immigració i que, per tant, qualsevol política migratòria s’ha de produir en un àmbit diferent que l’econòmic.

El que fa rellevant aquesta línia d’argumentació és que la formulen veus provinents de tot l’espectre polític. A tall d’exemple, pel que fa a l’esquerra, una periodista feminista descolonial responia al meu anterior article amb el comentari: “Crec que ens estem equivocant. Estats Units, Alemanya, Suècia, Singapur… economies diferents amb immigració… l’efecte crida és que hi ha països més pobres que el nostre”, i afegia després “serà que no venia gent quan hi havia fàbriques a Catalunya”. No és una resposta poc habitual quan es debaten els determinants econòmics de la immigració dins l’esquerra. El que és curiós és la coincidència amb autors marcadament conservadors, com il·lustra un article de dos dels col·laboradors més dretans de l’Esperit:

“Un raonament semblant aplica a l’espantall del turisme: considerat alhora el motor de l’arribada d’estrangers per treballar a feines de poc valor afegit, i un contrapunt de crítica obligada per demostrar adhesió als manaments inclusius woke, denunciant també els estrangers rics. Si això fos cert, els països turístics del continent com França, Itàlia i Espanya concentrarien la immigració. Tanmateix, són països rics amb amplis sistemes de cobertura social com Alemanya, Suècia o els Països Baixos els qui tenen percentatges de població immigrant superiors.”

De formes lleugerament diferents el que uns i altres argumenten és que 1) no hi ha més immigració a Catalunya que a la resta d’Europa i, 2) que l’atracció d’aquesta no depèn del model productiu sinó de la diferència de renda amb el país d’origen —sigui pels salaris que es paguen o per la generositat del seu estat del benestar—. Desmentim-los d’un en un.

Hi ha més immigració a Alemanya, Suècia o els Països Baixos que a Catalunya? És amb aquesta, o amb els Països Catalans, que ens pertoca comparar les nacions industrials del nord d’Europa, ja que seguint l’argument de l’article que he citat, ni França, ni Itàlia, ni Espanya tenen la intensitat turística de Catalunya, i en el cas espanyol la diferència encara s’eixampla si no hi incloem els Països Catalans.

Quina és la proporció nascuda a l’estranger a Catalunya? Si per espanyolisme epistemològic ens limitem als “nascuts a l’estranger” observem que la xifra se situa entorn el 25% enguany, havent pujat ràpidament des del 2% que hi havia 1991. Ara bé, els castellans (i bascos i gallecs) no són menys immigrants que els marroquins o els colombians. Si incloem els nascuts a la resta de l’Estat —però no els valencians o els illencs— veiem que partíem d’un 32% d’immigració el 1986 i hem pujat fins al 37% el 2024.

En comparació, el percentatge de població nascuda a l’estranger és d’entorn el 20% a Alemanya i Suècia i del 16% als Països Baixos. És a dir, Catalunya ja tindria més immigració amb un recompte “espanyol”, però gairebé duplica Alemanya i Suècia, i més que duplica els Països Baixos, si la comptem de forma autocentrada —i.e., comptant els castellans com immigrants. Quins estats membres tenen més immigració? El petit estat de Luxemburg (51%), Malta (30,9%) i Xipre (26,9%) si excloem la immigració espanyola en el cas català. Els dos últims casos són tant o més turístics que Catalunya. Per tant, no mentim quan diem que al nostre país hi ha molta més immigració que a la resta d’Europa. Un cas equiparable el trobem a Còrsega, una altra nació sense estat on immigrants francesos i de fora de França sumen fins al 44% de la població, i on el pes del turisme és més de tres vegades el que té al Principat, entorn el 40% del PIB, com a les Illes Balears.

Així i tot, ens serveix una comparació estàtica de la immigració per discriminar si la composició sectorial de l’economia n’és un determinant? Jo crec que no, perquè l’estoc d’immigrants pot ser un llegat d’altres èpoques i tenir poc a veure amb els fluxos i els sectors econòmics que predominen en el present. Això respon a la crítica “serà que no venia gent quan hi havia fàbriques a Catalunya” o, com la formulen els autors de l’article de l’Esperit, “la mateixa lògica per oposar-se a obrir una cafeteria Vivari també val per a les fàbriques d’alta tecnologia o centres de recerca fonamentals per a la nostra prosperitat”.

La immigració castellana a Catalunya, com la immigració mediterrània a Alemanya, certament va ser atreta per la indústria, però precisament perquè fins als anys 1980 la indústria tenia un fort component de creixement extensiu —especialment als països europeus tecnològicament menys capdavanters—, complementari als augments de productivitat que la caracteritzen en general. És a dir, com el turisme ara, (també) creixia incorporant més i més treballadors, molt sovint estrangers.

Des de la dècada dels vuitanta, però, la indústria que no ha sigut deslocalitzada a l’Àsia o a altres parts del món és principalment aquella menys intensiva en factor treball i més associada als increments de productivitat. En altres paraules, en l’era de la globalització neoliberal les branques de la indústria en què els salaris són una part més important del cost són les que més poden ampliar el marge de benefici si es traslladen a països amb mà d’obra més barata. La indústria que roman a Europa —amb excepcions com l’agroalimentària, segurament per les barreres comercials no aranzelàries al seu producte— és la més intensiva en capital, la que creix principalment per millores en la productivitat i no per l’augment de les seves plantilles.

Si el turisme atrau immigració és pel seu mode de creixement extensiu, que el diferencia molt de la indústria que hi ha avui en dia a Europa, però no tant de la que hi havia als anys seixanta, tot i que a diferència d’aquesta presenta pocs increments de productivitat. Per això, quan comparem el creixement demogràfic de Catalunya, el País Basc i les Illes Balears observem diferències molt pronunciades: fins als anys vuitanta Catalunya i el País Basc creixen molt més de pressa —principalment per creixement migratori— que les Illes o la mitjana espanyola. A partir dels vuitanta el creixement s’estanca arreu, excepte a les Illes, i entorn el 2000 ençà es reprèn al Principat. El País Basc, com Alemanya, s’estanquen demogràficament.

Què explica aquestes diferències? Quan part de la indústria tenia un creixement extensiu, fins al 1980, atreia molta immigració, d’aquí el creixement demogràfic català i basc. Amb la globalització es perd aquest component extensiu a Occident, per la qual cosa les economies industrials com Alemanya o el País Basc deixen d’atraure contingents tan importants i s’estanquen demogràficament —la immigració compensa el decreixement vegetatiu i poc més—. A partir de 1960 es produeix l’obertura franquista al turisme, donant lloc a una nova expansió de la població ocupada amb la creació massiva de llocs de treball en aquest sector: les Illes comencen a créixer a un ritme vertiginós, com també molts municipis del litoral català. La dècada de 1990 a Catalunya representa el tomb definitiu cap a l’aposta pel turisme com a motor econòmic del país, pel qual entrem en una dinàmica semblant a la balear: primer incorporant part dels aturats per la desindustrialització i després atraient nova immigració, aquesta vegada de fora l’estat. En paraules de l’economista Miquel Puig,

“aquestes evolucions, no cal dir-ho, no tenen res a veure amb la natalitat, ja que tant Catalunya com el País Basc, i en general com tota la Mediterrània europea, presenta una de les fecunditats més baixes del planeta. No; la demografia, ara, només depèn de la creació de llocs de treball, i Catalunya n’és una màquina extraordinàriament productiva (…). Com es pot veure, si en els últims 40 anys [França i Alemanya] han aconseguit augmentar el nombre dels seus ocupats en un 20%, Catalunya ho ha fet en prop d’un 75%.”

La comparació amb el País Basc serveix d’experiment natural en què, a més, i a diferència d’en la comparació amb els països del nord d’Europa, hi regeix la mateixa llei d’estrangeria i d’empadronament.

En definitiva, impacta la composició sectorial de l’economia en els fluxos migratoris? De forma gairebé determinant, perquè per més que en sectors molt productius —en “fàbriques d’alta tecnologia o centres de recerca fonamentals”— hi pugui haver un percentatge alt d’estrangers, aquests sectors senzillament no creen ni de lluny tantes feines com el turisme i les seves derivades en el comerç i la construcció. D’altra banda, com testifiquen les escassetats de mà d’obra qualificada en els principals centres industrials i tecnològics europeus, tampoc hi ha tanta mà d’obra estrangera qualificada com per suplir un gran nombre d’aquests llocs de treball.

Les limitacions del “camí del mig”

Davant les veus que en explicar la immigració prioritzen la política migratòria i social i els que emfasitzem l’atracció laboral, algunes veus han mirat de traçar un “camí del mig”. És el cas d’un interessant article de Bernat Mallén a L’Europeu. Resumidament, Mallén argumenta que ambdós factors estan interrelacionats i es retroalimenten, car una política migratòria oberta facilitarà la contractació d’estrangers, tot promovent l’extensió dels sectors que en depenen i desestimulant la inversió en sectors més productius, mentre que el seu creixement enfortirà un sector i uns empresaris que faran de lobby promovent polítiques més “immigracionistes”. Aquesta puntualització em sembla raonable. Ara bé, l’autor també afirma que: 

“Que Espanya sigui l’estat de la Unió Europea (excloent els petits estats de Malta, Xipre i Luxemburg) amb una taxa d’immigració més alta no és perquè els immigrants la prefereixin a altres països europeus, sinó per les facilitats que ofereix per la seva política fortament immigracionista. D’altra banda, que Catalunya i l’arc mediterrani, és a dir, els Països Catalans, siguin les comunitats autònomes amb major immigració, no pot ser fruit de la política migratòria, que és una competència estatal, sinó per particularitats regionals: tenen models productius diferents.”

És realment així? La segona part no la poso en dubte, però atribuir les diferències entre estats europeus a les polítiques migratòries restant importància al seu model productiu em sembla problemàtic.

Es pot qüestionar tant empíricament com teòrica. Per no allargar-me, quedem-nos amb la comparació entre el País Basc i altres regions. Si Mallén tingués raó, el País Basc hauria de tenir un creixement migratori superior a altres països europeus amb un model productiu semblant i una política migratòria menys oberta que l’espanyola. Si ens limitem al tant per cent d’immigrants de fora l’estat —la rellevant quan parlem de polítiques migratòries—, a Euskadi hi observem un nivell d’immigració marcadament inferior que altres regions anàlogues. Amb un 11% d’immigrants, se situa per sota d’estats industrials poc “immigracionistes” com Àustria (20%), Alemanya (19%) o fins i tot Dinamarca (12%). Passa el mateix si ho comparem amb altres regions industrials, com Baden-Württemberg (23%) i Nordrhein-Westfalen, on hi ha el Ruhrgebiet alemany (21%).

Si, en canvi, comparem les taxes de creixement migratori anual, el País Basc va créixer de mitjana un 3,8‰ entre 2012 i 2023, molt per sota de Catalunya (5,44‰) i les Illes Balears (8,2‰), però també de regions (NUTS2) de la molt restrictiva Dinamarca com Sjælland (6,0‰) i Hoevstaden (5,7‰) —de fet, només dues regions daneses han crescut menys en termes migratoris, i es troben poc per sota el nivell basc: 2,7‰ a Nordjylland i 3,2‰ a Syddanmark. El creixement basc també s’ha situat durant aquest període (de mitjana) per sota totes les regions de Baden-Württemberg, el Ruhrgebiet i Àustria.

algunes polítiques poden tenir l’efecte contrari a l’esperat

Com que es podria esgrimir que això es deu a la crisi econòmica i la seva especial virulència a l’estat espanyol, així com a l’acollida de refugiats a Alemanya, comparem les dades del 2023, el darrer any pel qual en tenim. El País Basc, amb una taxa de creixement migratori del 9,2‰ —segurament en el pic del cicle econòmic— continua trobant-se al nivell de les regions alemanyes més dinàmiques —malgrat l’estancament econòmic alemany—: entre Freiburg (9,2‰) i Münster (8,6‰). Significativament, es troba més a prop del nivell de Hoevstaden a Dinamarca (7,7‰) que no de Catalunya (15,6‰) o les Illes Balears (17,8‰).

Des d’un punt de vista teòric, les raons per dubtar de la primacia o, si es vol, igual rellevància de la política migratòria respecte al model productiu, és que algunes polítiques poden tenir l’efecte contrari a l’esperat. Les polítiques de reagrupament familiar faciliten que vinguin més immigrants, però segurament no canvia el fet de si el primer membre a desplaçar-se al país de destí ho fa o no, senzillament canvia el caràcter del moviment migratori: temporal —si no pot portar la família— o permanent —si sí que pot fer-ho. Semblantment amb la limitació dels visats i les restriccions frontereres: un enduriment de les fronteres pot ocasionar un pic d’immigració per l’efecte “ara o mai”, i limitar la circulació pot produir que temporers esdevinguin immigrants permanents. De fet, el cas paradigmàtic és el dels magrebins al sud d’Europa, especialment els marroquins a l’estat espanyol: mentre podien entrar i sortir feien temporada; un cop ha esdevingut complicat s’hi han quedat permanentment —especialment mentre no tenen permís de residència permanent— per por de no poder tornar si en surten.

En conclusió, hi ha bones raons per pensar que, fins i tot aquelles posicions que busquen un equilibri entre factors explicatius, estan sobredimensionant la importància de la política migratòria —que en té i la necessitat de la qual no nego— respecte a la principal causa de la immigració: el model productiu i la creació massiva d’ocupació.

Per què venen?

Si els conflictes bèl·lics, la “fugida de la misèria” o les diferències de renda amb el país d’origen no expliquen els fluxos migratoris cap al nostre país, què ho fa? La hipòtesi que ja hem formulat, i per la qual ja hi ha força evidència empírica, és que el model productiu català s’ha especialitzat en el creixement extensiu —que creix incorporant treballadors i no amb augments de productivitat—, el qual ha generat un tipus de feines que, per una qüestió numèrica, però també perquè no es corresponen amb les expectatives dels aturats autòctons, han ocupat preeminentment immigrants i han reduït poc o gens l’atur.

Ara bé, aquests sectors no expliquen tota la immigració, per tres raons. Primer, perquè aquesta atracció inicial té un efecte multiplicador sobre l’economia i el mercat laboral. Com a mínim en sectors no comercialitzables (“non-tradable sectors”) es creen nous llocs de treball, principalment en serveis de poc valor afegit, per exemple en botigues de queviures (petites i grans superfícies), perruqueries, bars, etc., però també serveis públics que, malgrat el seu infradimensionament, s’han ampliat per adaptar-se un mínim al creixement demogràfic. Això ocasiona una segona onada d’atracció de treballadors, des dels provinents del subcontinent indi que regenten “colmados” fins a metges colombians. Segon, perquè entre les capacitats que tenen els potencials immigrants, i que condicionen allà on van, hi ha el seus contactes, les xarxes de suport i referents individuals establerts en països de destinació: ceteris paribus és més senzill immigrar on hi tens coneguts (o gent de la teva nació) que en un altre lloc, sigui perquè t’ajuden o perquè et serveixen d’exemple aspiracional. Tercer, perquè existeixen polítiques de reagrupament familiar, per la qual cosa el nombre d’immigrants que arriben superarà naturalment el nombre de treballadors ocupats en els sectors que inicialment els han atret. Quart, perquè la piràmide poblacional catalana, sense necessitat de turisme i sector agroalimentari, com la resta de les europees, ja ocasionaria l’atracció de molts treballadors en sectors intensius en mà d’obra, especialment quan hi manca una clara aposta pública i una dignificació del treball i d’aprofitament d’economies d’escala mitjançant la seva socialització, com és el cas de les cures.

El que ens diferencia, i per tant allò que podem regular per modificar els fluxos, és la creació massiva de feines amb pocs requisits formatius

Excloent el quart factor, tots formen part d’una mateixa dinàmica: els sectors extensius atrauen immigració i es produeix un efecte multiplicador mitjançant el reagrupament familiar, la creació de noves feines pel consum dels primers nouvinguts, els serveis públics per atendre’ls i l’establiment de xarxes que faciliten l’arribada de nous immigrants.

Sens dubte, si hi ha gent disposada a ocupar les feines que creem és perquè hi ha diferències salarials importants amb els llocs de treball als quals aspiren als països d’origen. També hi intervenen altres factors, com l’anhel de viure en una societat més lliure, més segura i més respectuosa amb la diversitat que molts d’aquests països. No obstant això, el que ens diferencia de la resta d’Europa no és un grau més alt de llibertat o igualtat, ni tampoc un estat del benestar més generós —al País Basc mateix els recursos públics per habitant són el doble—. El que ens diferencia, i per tant allò que podem regular per modificar els fluxos, és la creació massiva de feines amb pocs requisits formatius. Qualsevol política migratòria que vulguem fer comença aquí: per la creació d’ocupació.

No es tracta de rebutjar qualsevol altra política migratòria. Només algú amb una memòria molt curta (o molt selectiva) pot afirmar que aquest tipus de polítiques són alienes a l’esquerra política. Del que es tracta és de prioritzar aquell àmbit d’actuació en què tenim més competències i en què l’impacte serà més gran en reduir fluxos migratoris alhora que dignifiquem la immigració que ja tenim: el nostre model productiu.