Fa temps que veiem figures de l’esquerra catalana defensant una confluència d’Esquerra, Comuns i CUP com a gran proposta per refundar l’espai de l’esquerra. Aquesta postura s’ha anat coent en articles i declaracions, i aquest 9 d’abril es va celebrar un acte a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona per parlar d’aquesta coalició a escala estatal. Moderava Xavier Domènech i parlaven Irene Montero i Gabriel Rufián. Com a nacionalista d’esquerres, com interpreto aquest projecte?
D’entrada veiem que una de les virtuts d’aquest projecte és que no competeix amb cap gran proposta alternativa. A l’esquerra ens fa falta algun projecte innovador, perquè estem experimentant un moment difícil. Esgotament de l’anterior cicle de lluita, reflux, derrota cultural i por a les properes eleccions. Es va reconeixent el problema i van emergint les ganes de trobar nous camins. La pregunta és si aquesta proposta és la solució que realment necessitem, i si ens representa realment a totes i tots.
Un factor important que bufa a favor d’aquesta proposta és el consens que ha esdevingut hegemònic al si de l’esquerra catalana i espanyola. Fa uns anys la lluita democràtica per emancipar Catalunya era central, i a nivell estatal ho era el destronament del bipartidisme PP-PSOE. Ara mateix la prioritat és aturar l’extrema dreta feixista. Establert un marc que focalitza la terrible amenaça de la reacció autoritària, la conclusió lògica n’és que urgeix una gran aliança per aturar-la, fins i tot amb anteriors enemics i, per tant, qualsevol altra qüestió passa en segon terme.
En cap cas negaria que existeix una degradació perillosa de consensos democràtics i liberals arreu del món i especialment a Occident. Com a catalans, l’auge de Vox ens espanta profundament, perquè amenaça la nostra existència com a poble. Promet accelerar i desacomplexar el nacionalisme espanyol, atacar el nostre autogovern i la nostra llengua, com ja hem tastat al País Valencià i les Illes Balears. Sense negar el perill, sí que cal posar-lo en relació a altres i discutir les fronteres polítiques que dibuixem a partir d’aquí. També convé preguntar-se el sentit de fomentar sostingudament el teu projecte polític sobre la promesa que uns enemics no governin, una bala ja es va gastar el 2023.
L’eix esquerra-dreta no és l’únic rellevant per definir aliances i conflictes
La principal crítica a fer a aquesta coalició que dicotomitza entre feixisme i antifeixisme és, òbviament, la incertesa en relació a com queda aquí la qüestió nacional. Qui renuncia a què. I això no es resol incloent al programa electoral una frase decorativa en referència al dret a l’autodeterminació. Operar amb perspectiva nacional va molt més enllà de defensar (de veritat) aquest dret fonamental. L’eix esquerra-dreta no és l’únic rellevant per definir aliances i conflictes, i això impedeix reduir l’esquerra a un sol partit, a una sola agenda, o a una sola opció de vot. Rufián promet arrossegar l’esquerra espanyola, “I can change him”, mentre al mateix acte fan broma que el lema de campanya podria ser “Que viva España!”.
Alguns anem més enllà i defensem que part de l’esquerra catalana ja pateix ara un nivell alt de contaminació ideològica per part de l’esquerra estatal i, a través de la relació amb ella, hem acabat reproduint nacionalisme espanyol banal. Que sovint ens ha faltat autocentrar-nos més i no copiar acríticament mirades i discursos que no expliquen la nostra realitat. Que sempre cal tenir present el fet de ser una nació oprimida, i que això ho condiciona tot. Hem vist que experiments de coalició electoral com els que ha experimentat Compromís al País Valencià poden acabar implicant no només una pèrdua de projecció i agència, sinó fins i tot una alienació ideològica que impedeix definir un projecte propi nacionalment autocentrat.
Per posar un exemple, el nostre país pateix una degradació extrema del sistema de ferrocarrils. És un greuge directe i constant per a molta gent que no pot moure’s pel país per anar a treballar o estudiar cada dia. Una part de l’esquerra no vol reconèixer que el culpable d’això és el colonialisme espanyol, un nacionalisme centralista hostil als catalans, que han practicat tant el PP com el PSOE. El mateix PSOE que ha promès el traspàs de Rodalies amb la investidura de Pedro Sánchez el 2023 i també en la de Salvador Illa el 2024, però ho ha incomplert sense pagar cap preu. Rodalies és un exemple de com no es pot ser d’esquerres a Catalunya ni als Països Catalans sense posar al centre l’opressió nacional i assenyalar el règim espanyol en conjunt, incloent-hi el PSOE.
no es pot ser d’esquerres a Catalunya ni als Països Catalans sense posar al centre l’opressió nacional i assenyalar el règim espanyol en conjunt, incloent-hi el PSOE
Els que partim d’aquest punt de vista i de l’experiència històrica de conviure amb l’esquerra unionista, no sempre còmode, som bastant impermeables a certs cants de sirena. Tal front d’esquerres vol fer un salt endavant en aquesta alienació i pèrdua de perspectiva pròpia, exigint més renúncies nacionals als catalans i independentistes. Per tant, va en la direcció oposada a la que caldria anar. El problema no seria la confluència en si, sinó quins sacrificis d’agenda, idees i programa impliquen a cada facció.
Entenc que això no preocupi gaire a algú oportunista com en Rufián, que ens va prometre que en 18 mesos deixaria el càrrec i seríem independents. Algú que, mentre insisteix en definir-se independentista i orgullosament d’ERC, relativitza constantment la importància de la substitució lingüística o contraposa absurdament catalanisme a la defensa del dret a l’habitatge. Algú que ha de jugar constantment la carta xarneguista de recordar-nos els seus cognoms castellans, com si a algú li importés. Algú que vol oblidar la revolta i la repressió del 2017 i 2019, i ens diu que creure que el 50% de catalans són independentistes és pensament màgic.
Rufián sembla ser un nou cas d’algú que ha usat el catalanisme, Catalunya i la ferida catalana com a trampolí per fer-se un nom i poder saltar a Madrid. Quants artistes i polítics han fet aquesta transició, pagada per les esperances de representació dels catalans? Sabem que l’espanyolitat és un mercat major molt lucratiu, i que allà Rufián arrencarà aplaudiments fàcils explicant el conte d’un home humil de Santa Coloma odiat per un presumpte catalanisme excloent. Ell, que porta temps creant contingut en castellà, referències espanyoles i per a públic espanyol, ha construït un capital polític a Espanya que ara vol explotar, i ERC i l’independentisme li suposa una càrrega.
Encara que no li agradi, la qüestió nacional travessa la política catalana i espanyola, com ho fa l’eix esquerra-dreta. Aquesta tensió inevitable va arribar a fracturar Podem Catalunya durant el Procés. Va fer, també durant el Procés, que el votant del PSC passés en massa a votar Ciutadans. També va activar una reacció nacionalista espanyola que va desgastar l’auge estatal de Podemos. Perquè la Democracia Real Ya! s’acaba quan parlem de referèndums a Catalunya.
Potser és bo que aquesta facció poc catalanista de Rufián i Tardà, igual que la facció equivalent dins la CUP, conflueixi amb els Comuns. Que cadascú militi allà on se senti més còmode. Però la resta de l’independentisme d’esquerres hauria de construir el seu propi camí, que és prou diferent i sovint contraposat al de l’esquerra espanyola. I aquí hi ha un problema: Com diu Rufián, la seva proposta de confluència s’ha trobat reaccions contràries però no argumentades d’un “partidisme fràgil”. És completament cert que ningú ha contestat Rufián i companyia explicant clarament per què el seu projecte no pot representar aquest país.
És completament cert que ningú ha contestat Rufián i companyia explicant clarament per què el seu projecte no pot representar aquest país
La crítica de la renúncia nacional que implica aquesta coalició s’emmarca en una de més general: més enllà de sumar sigles i lideratges i intentar arrossegar electorat amb elles, quin és el programa d’aquesta confluència? Quins objectius principals comparteixen i definirien aquest espai. Quines no es comparteixen i com es gestionaria tal diferència? S’està discutint en base a les idees o bé en base a seients? És que, més enllà d’explotar la matemàtica de la circumscripció electoral per aturar la dreta xenòfoba, hi ha poc més a oferir?
No hi ha cap innovació interessant? Es vol seguir oferint el mateix producte que fins ara, simplement amb una nova etiqueta, explotant a escala espanyola el capital polític d’en Rufián i subsumint independentistes despistats en un partit no independentista? O bé s’està proposant provar anàlisis, discursos, programes i estratègies noves, tot refundant aspectes rellevants de l’esquerra? És aquí on veiem clarament una tensió entre Montero i Rufián, que és un reflex d’alguns debats emergents que travessen l’esquerra del país avui:
Mentre Montero s’escuda en l’algorisme en mans de corporacions per justificar la derrota cultural a les xarxes socials digitals, Rufián, que s’ha construït com a influencer carismàtic, defensa que podem fer-ho millor en aquest àmbit. Mentre Montero apel·la a l’estoica resiliència per principis entomant derrotes fins a la victòria final, Rufián reconeix que els governs d’esquerres no han solucionat els problemes de la gent com habitatge o empobriment i això pot explicar la decepció d’amplis sectors de votants.
Mentre Rufián considera que l’esquerra ha d’oferir respostes en temes incòmodes com seguretat o immigració, Montero insinua que això és deixar de ser d’esquerres i comprar el marc de l’extrema dreta. De fet, quan al febrer Rufián va defensar això mateix al costat de Más Madrid, Podemos se li va tirar al coll, perquè en aquella ocasió ho deia al costat dels seus arxienemics de Sumar.
La discussió segueix: Mentre Rufián defensa que l’esquerra ha d’oferir també seguretat i ordre, però fer-ho diferent a com ho faria Vox, Montero evadeix la qüestió i diu que seguretat són polítiques socials i feministes, que ja ha defensat sempre l’esquerra. Mentre Montero es reafirma en no acceptar ni normalitzar certs discursos d’extrema dreta, Rufián apunta que insultar els votants d’Aliança i Vox no és el camí si aspirem a seduir-los.
No crec que els catalans tinguem el rol de salvar l’esquerra espanyola d’ella mateixa, unir-la, arreglar-la o reformar-la, però valoro l’autocrítica que impulsa Rufián. Alguns apostem per obrir un moment luterà que transformi l’esquerra i que explori aquests i altres aspectes. Per exemple, plantejar una mirada més distributiva i menys redistributiva, que generi autonomia i no dependència a les classes treballadores respecte als pressupostos estatals. Per exemple, oferir una solució al greu problema del model productiu que erosiona les bases de la renda per càpita nacional i ens ha portat a divergir respecte als nivells de benestar europeus. Per exemple, impulsar la democratització i reforma de la burocratitzada i opaca administració pública, una reivindicació que el 2011 abanderava el 15M, però ara ho fan els liberals.
apostem per obrir un moment luterà que transformi l’esquerra i que explori aquests i altres aspectes
També crec que és urgent posar sobre la taula l’emergència de l’eix globalisme versus proteccionisme nacional. Una tensió que està definint bona part de la política occidental actualment i que, malauradament, també lidera la dreta a gran part d’Occident. En aquest eix invisibilitzat però cada dia més palpable, molta gent d’esquerres s’ha decantat, erròniament i inconscient, pels principis de la globalització liberal. Són aquests canvis de contingut, més enllà dels canvis de forma discursiva o electoral, on crec que podem buscar la clau de l’èxit de l’esquerra els pròxims anys. I és en base a aquests debats sobre anàlisi i programa que caldria conformar a posteriori blocs, coalicions i lideratges.
Més enllà d’això, hi ha moltes contradiccions que emergeixen en els discursos d’aquests promotors. Es reconeix que no s’ha de ser la crossa del PSOE, però tota l’estona s’assumeix que l’objectiu és que PSOE governi i intentar influir-lo millor. No sé amb quin poder de negociació, ja que no es contempla cap opció que no sigui investir PSOE. El marc antifeixista no només imposa concessions a socialistes i independentistes, també ha convertit el PSOE en els bons de la pel·lícula. No és estrany que el mateix PSOE promogui aquest marc, perquè així se li perdonen tots els seus crims contra les nacions oprimides i contra la classe treballadora, i aconsegueix esdevenir l’opció més lògica pel votant mitjà.
Hi ha més contradiccions. Es parla de confluència d’esquerres i generositat, mentre la patètica guerra cainita entre Sumar i Podemos continua 9 anys després de Vistalegre II. També veiem moltes referències a com recollir el vot de la gent que ja és d’esquerres, i no a com resoldre els problemes de la població o com il·lusionar gent nova per articular un bloc ampli. Si Podemos originalment va aconseguir sortir del nínxol de l’esquerra gueto, interpel·lar majories i assolir àmplies victòries en la batalla cultural, rivalitzant de tu a tu amb el mateix PSOE, ara veiem un Podemos empetitit i replegat identitàriament, precisament allò que volia combatre en els seus orígens.
Si bé algunes frases de Rufián, Montero o Domènech apunten que l’esquerra ha de tornar a ser “materialista” i a preocupar-se d’“omplir la nevera a la gent”, això no es trasllada en cap canvi perceptible, mentre que es segueix abusant de gestos i discursos simbòlics contra Trump o Israel per omplir aquest buit. Seguim atrapats en un populisme de baixa qualitat, que no busca solucions a problemes complexos, sinó que dicotomitza mandrosament el mapa polític i intenta generar noves falses expectatives per a un electorat que ja ha patit moltes frustracions.
generar noves falses expectatives per a un electorat que ja ha patit moltes frustracions
Per acabar-ho d’adobar, s’acusa les elits i aparells dels partits de bloquejar aquesta confluència, com si els que en parlessin no ho fossin, d’elits: parla un exdiputat dels Comuns, el cap d’ERC al Congrés i una exministra. Pablo Iglesias, ex vice-primer ministre, també s’omple la boca d’antielitisme, i diu que cal fugir del “joc de negociar cadires”. Ell, que va explotar el “cesarisme” i va reprimir verticalment els círculos de Podemos. Aquesta confluència seria un guany per als principis d’ERC i CUP? O seria un guany per la carrera professional de Rufián?
Es parla en nom dels interessos populars, i es diu que els partits s’han de sacrificar, mirant de reüll ERC i CUP. Que potser aquesta confluència no és l’única forma de salvar Sumar i Podemos de l’enfonsament que pronostiquen les enquestes, i del qual no són capaços de reconèixer les causes? Qui lidera això són les cares d’un cicle polític esgotat que ha generat molta frustració popular. No sé si cal perpetuar uns lideratges desgastadíssims per renovar l’esquerra, però el que està clar és que cal renovar les idees i deixar de mentir.
Després de moltes voltes, Rufián i els altres acaben la conferència tornant a insistir en aturar el “meteorit de l’extrema dreta”, la seva fórmula per arrossegar-nos. Però aturar la reacció vol dir, al final, defensar com a mal menor un statu quo que està enfonsant molta gent, tant en termes nacionals com socials, i fer pinya amb el PSOE. Fixeu-vos que mentre la dreta monopolitza l’imaginari de la ruptura revolucionària, encara que sigui moguda per la nostàlgia d’un passat idealitzat, l’esquerra s’alia amb el centre liberal i la defensa nostàlgica pel present. Si això pretenia generar il·lusió, no sé a qui serà.
Cal valorar positivament que la crisi electoral i política estigui forçant la revisió de postures. Però no confonguem aliances per defensar principis democràtics i d’esquerres amb l’aspiració secular de dissoldre el nacionalisme català, ara que fa més falta que mai. Tampoc es poden justificar perspectives que blanquegin el PSOE, ni refregir velles fórmules sota noves etiquetes. Abans de confluències electorals, el que cal és discutir com s’orienta una refundació de l’esquerra, fet que necessàriament vol dir incorporar, no desfer, la perspectiva nacional. El repte que tenim les esquerres per tornar a esdevenir una força de progrés i majories no és fàcil, i no serveix qualsevol camí.
