Metges, ferroviaris, usuaris de rodalies, professionals de l’educació. Sembla que cada cop més sectors essencials i ciutadans estan disposats a prendre el carrer i a plantar-se davant la inoperància de l’administració. Al govern del PSC, que no s’ha cansat de presentar-se com el govern de les solucions, centrat “en els problemes reals dels catalans” se li gira feina i la seva imatge de gestió asèptica s’està veient contestada per una creixent marea d’indignació transversal en la societat catalana.
Les “forces mortes” contra les majories socials
La recent mobilització de professors, mestres, PAS i personal d’atenció educativa ha sigut històrica. Val poc la pena posar-se a qüestionar les xifres. Inclús les proporcionades per l’administració (un 40% de seguiment als centres durant la vaga de divendres i més de 35.000 persones als carrers de Barcelona) mostren una imatge d’absolut desbordament, una anada de mare antològica. Entre els participants es detectaven unes certes vibes de mani del Procés.
És encara més significatiu que aquesta mobilització massiva es donés després d’un acord entre el PSC i els dos sindicats majoritaris (però minoritaris en el sector, cal recordar-ho) que ha sigut rubricat com a “històric” i al qual aproximadament la meitat dels professionals van donar carbassa la setmana anterior. És poc rellevant entrar a la literalitat del text i discutir si escau a la situació de degradació institucionalitzada que pateix l’ensenyament català. Des d’un punt de vista polític, ha sigut un error i un acte que evidencia que l’actual govern socialista colonial es troba desconnectat de les problemàtiques del país.
Primer de tot perquè és un pacte la voluntat del qual no està a l’alçada de la urgència del moment i a la situació insostenible de les aules. El PSC ha actuat mirant la protesta des del retrovisor, preocupat en el tràmit de l’aprovació dels pressupostos amb ERC. Per tant, ha volgut resoldre el problema a cuita-corrents i en funció dels seus interessos gallinacis. Primer error.
Després, perquè s’ha vist (de fet és) com una resposta antidemocràtica que es carrega diversos supòsits que els partits d’esquerres haurien de respectar, com a mínim fomalment, així com les cúpules sindicals. La carambola que permet que sindicats que amb prou feines arriben al 30% de representació a la mesa sectorial signin acords mostra clarament els privilegis del sindicalisme de concertació espanyol, una herència dels pactes de despatxos del post-franquisme que sempre que pot intenta ofegar les protestes d’una societat que fa temps que s’ha escindit d’uns consensos pretèrits. Segon error.
Tercerament, el pacte ha vingut acompanyat de fortes dosis de cinisme marca de la casa, amb la consegüent victimització absurda i criminalització de la protesta. Només cal veure el patètic article de Carles Spa a Crític. El burocratisme i la tecnocràcia sociata (per acció o omissió) ha emprat l’element culpabilitzador i la llufa de l’extrema dreta per macular les protestes legítimes que han aparegut des de la indignació de les protestes.
UGT, CCOO i els seus corifeus han jugat a situar una clivella absurda que ja coneixem dins el camp independentista: els responsables contra els eixelebrats. Celebrar l’acord per si mateix és l’única opció dels qui han bandejat la lluita i es situen uns límits que la gent fa temps que ha traspassat. Una lliçó que hauria d’aprendre tot aquell que vulgui canviar les coses: apaivagar la pulsió de la gent, que ha redescobert la seva força col·lectiva, té efectes perniciosos a llarg termini.
A aquests tres errors del partit gestor del nostre (cada cop més) migrat autogovern, i dels seus adlàters de cartró-pedra insuflats del fètid aire subvencionat, se li suma el paper galdós de determinats sectors de l’esquerra espanyola radicada a Catalunya (parlo dels Comuns)
A aquests tres errors del partit gestor del nostre (cada cop més) migrat autogovern, i dels seus adlàters de cartró-pedra insuflats del fètid aire subvencionat, se li suma el paper galdós de determinats sectors de l’esquerra espanyola radicada a Catalunya (parlo dels Comuns). Altra volta s’evidencia la seva total desconnexió dels corrents de fons del país, la seva absoluta lleieltat al PSC que és el principal garant de l’ordre i la governança entesa com a gestió despolititzada dels conflictes. No ha sigut fins que s’ha fet evident que la cosa anava de debò i que la comunitat educativa prenia als carrers que han corregut a sumar-s’hi. Segurament aquest és el seu tret més representatiu: l’absoluta subalternitat en tots els camps, que els fa arribar tard i malament a tots els saraus.
Aquesta acció vacil·lant, truculenta i opaca evidencia que els actors esmentats són avui dia forces mortes. Incapaços de fer res més que no sigui mantenir la casa adecentada, una tasca impossible en l’actual situació de tensionament que viuen els serveis públics del país i que els situa com a majordoms al servei del tracte colonial que rep Catalunya.
Des de les múltiples costures que s’obren, d’entre les quals els professionals de l’educació en són una més, el govern de tothom acaba essent el govern de ningú. La seva tasca és irrealitzable perquè es troba enmig de la contradicció que el situa entre l’Estat i el país, cada cop més conscient del decorat de cartró-pedra que s’intenta engalanar amb paraules buides i polítiques insubstancials.
El retorn del PSC a la Generalitat, ocorregut després de gairebé una dècada d’ostracisme a causa principalment de l’enfonsament del PSOE durant l’esclat de la Gran Recessió i del Procés, no ha comportat grans canvis estructurals. Com assenyalàvem els independentistes, s’ha centrat principalment a mantenir les grans tendències estructurals que pateix el poble català en el seu estat de submissió, adaptat a la darrera reconfiguració del Règim del 78. Situat entre l’espasa i la paret, el PSC sap que no pot solucionar els problemes que hi ha ara mateix en la societat catalana, especialment en relació als seus serveis públics, perquè deriven de la incapacitat pressupostària però també normativa de la Generalitat (definir unes prioritats que topen constantment amb els interessos de les elits situades a Madrid o amb les cotilles de l’autonomia). Una incapacitat que no pot ni vol qüestionar, com estem veient amb les tíbies respostes a la sentència del TSJC en contra del model d’escola en català.
Evidentment, els anterior governs independentistes també han tingut part de culpa. L’esclat de les protestes deixa encara pitjor la seva gestió durant el post-procés, centrada principalment a negociar la retirada amb Espanya -llei d’Amnistia- i a rescabalar-se davant la indignació del seu votant a partir d’una negociació ad eternum que no es concreta en polítiques realistes; ço és, polítiques que entomin el context d’assetjament i situïn el conflicte al centre de l’actuació pública per a poder-se implementar.
El termòmetre dels serveis públics a Catalunya
Des de Nexe fa temps que ho advertim: Els efectes del menysteniment històric de Catalunya se sumen a una època de profunds canvis socials i demogràfics que estan canviant irremeiablement la fesomia del país. Aquests canvis incideixen en un seguit d’elements estructurals que cal adreçar amb unes palanques que manquen en l’actual context institucional.
El repte demogràfic està tenint afectacions en el funcionament dels serveis públics. Per això no cal recórrer a la imatge de la invasió ni de l’al·luvió a què tant està avesada l’extrema dreta, perquè qualsevol persona que treballi en el dia a dia en un institut o un ambulatori sap que la feina s’ha fet més feixuga i complexa d’uns anys ençà i el i la professional es troba sola, a la mercè d’una complexitat creixent que se li imposa (en termes pedrolians) com a inevitable, quan no necessària. Aquesta complexitat creixent es concreta en elements que generen angoixa i malestar, i que tenen a veure amb la degradació de la cohesió social i la minorització del català o la pèrdua de la seva vehicularitat entre els professionals i els usuaris-ciutadans com a aspecte més emblemàtic.
El repte demogràfic està tenint afectacions en el funcionament dels serveis públics. Per això no cal recórrer a la imatge de la invasió ni de l’al·luvió a què tant està avesada l’extrema dreta, perquè qualsevol persona que treballi en el dia a dia en un institut o un ambulatori sap que la feina s’ha fet més feixuga i complexa d’uns anys ençà
En el cas de l’ensenyament, els profunds corrents de fons que estan canviant a marxes forçades les nostres societats és on s’experimenten amb més intensitat. Sigui perquè el contacte és directe o perquè l’adolescència deixa entreveure sense filtres molts processos que afecten a la psicologia col·lectiva d’una societat, les aules es troben sobrepassades per un seguit de problemàtiques de fons molt difícils d’aturar. A tall d’exemple i sense entrar-hi en profunditat:
· Eixamplament de la desigualtat social. Els serveis públics s’enfronten a una dinàmica creixent d’empobriment generalitzat de la societat que fa impossible la realització pràctica de la tasca que tenen encomanada, optant per a mitjans de resistència propis dels moviments socials i no d’una administració igualitarista. A tall d’exemple, hi tenim la presència de col·lectius de mestres aturant desnonaments que afecten els seus alumnes davant la impassivitat de les administracions competents.
· Crisi d’atenció i digitalització creixent de la societat. El desenvolupament descontrolat dels entorns digitals sense restriccions, accelerat després de la pandèmia està duent a una “crisi d’atenció” i canvis negatius pel que fa a les relacions interpersonals que afecten encara més als adolescents. Fins aquest any no hem tingut una decisió ferma per part del Departament en relació a aquesta problemàtica, després d’anys de menysteniment.
· Crisi dels models de criança i de valors. A Occident estem vivint una crisi dels valors d’autoritat tradicionals provocada per una creixent infantilització de la societat, en paraules de Keith Hayward. Això també afecta institucions republicanes “intermèdies” que han perdut referencialitat com a models d’autoritat per una part creixent de la població.
· Minorització del català. A l’arraconament secular que hem patit els catalanoparlants s’hi suma una creixent minorització per simple substitució demogràfica, vers la qual els consensos del catalanisme no hi poden fer res (per molts decrets, normes o protocols que es facin, calen models que parteixin d’aquest fet) i vers la qual s’hi acarnissen els embats judicials per acabar amb la vehicularitat de la llengua a l’ensenyament.
Per tot això, el malestar docent fa molt de temps que s’arrossega. L’esclat que estem veient aquests dies emergeix després d’anys de sentiment d’impotència vers una dinàmica que hauria de despertar tot l’interès públic i que evidencia que sense la plena sobirania i la capacitat de decidir a tots els nivells és impossible ensortir-se’n. Les competències en educació a Catalunya es queden curtes quan no necessitem (només) debats pedagògics sinó principalment recursos. I això vol dir un canvi de paradigma en la forma en què s’ha invertit tradicionalment en l’educació del país i en refer des de zero els consensos que fa temps que van deixar de fer de l’escola catalana un model d’èxit i la punta de llança de la inclusió i la cohesió social.
El PSC ho sap. Sap que aquest debat de fons és el que recorre els passadissos dels centres, és el que es comentava entre converses animades a les mobilitzacions dels darrers dies. I sap que no hi pot oferir cap solució. Que només pot oferir l’acatament a la cotilla pressupostària i la submissió a un model que es troba agonitzant, però que li garanteix la cobertura idònia per fer acallar la veu dels que diuen que la cosa no va bé. Que el país no pot seguir així. El sou és la punta de l’iceberg, però les reivindicacions dels treballadors dels serveis públics ens adverteixen com un termòmetre que estem arribant al punt d’ebullició.
L’independentisme d’esquerres, si aspira no només a governar, sinó també a dirigir el deixondiment generalitzat que està experimentant la societat catalana en aquest primer quart de segle, ha de revisar a fons els consensos heretats i situar les responsabilitats pertinents, i fer-ho amb aspiracions de màxims
L’independentisme d’esquerres, si aspira no només a governar, sinó també a dirigir el deixondiment generalitzat que està experimentant la societat catalana en aquest primer quart de segle, ha de revisar a fons els consensos heretats i situar les responsabilitats pertinents, i fer-ho amb aspiracions de màxims. Si no vol que l’extrema dreta reculli el malestar també dins els professionals de l’administració (cosa que ja està passant a França), cal capitanejar una reflexió profunda sobre l’estat dels serveis públics, arrelant el debat a les necessitats actuals de la catalanitat i els enormes reptes que haurà d’afrontar durant el segle XXI. Els gestors del PSC són incapaços de fer-ho i als polítics independentistes els hi calen idees. Que l’organització col·lectiva de base, juntament amb els sindicats del país, hagi pres la iniciativa és una bona notícia però no n’hi haurà prou amb els acords a curt que derivin de la mobilització. Cal un pla i cal una visió,com ja està passant en altres llocs, per alinear l’ensenyament i fer-lo un espai imprescindible per a l’arrelament al país.
