Introducció

Fa uns mesos vaig tenir el plaer que em convidessin a un tast de vins en una masia envoltada per un dels entorns més bonics del país. La visita guiada la feia el propietari del celler, que també ostenta un parell de restaurants exitosos al poble més proper, un dels més turístics de Catalunya. Tot i que es va fer un pèl llarga, la visita va ser prou entretinguda gràcies a l’explicació plena d’anècdotes, moltes de les quals referides als seus negocis.

Si en parlo aquí, però, no és perquè fossin entretingudes, sinó perquè també eren molt reveladores. Com escrivien fa seixanta anys Baran i Sweezy respecte a l’economia americana, per entendre el funcionament del capitalisme contemporani és sovint més il·lustrativa la premsa econòmica que la teoria econòmica burgesa. Afegeixo al repertori els comentaris del petit i mitjà empresari bocamoll. Bocamoll, o potser més aviat desacomplexat.

Així, què ens explicava aquest membre de la “classe emprenedora”? D’entrada les dificultats del sector vinícola català, de cellers petits com el seu i de com depenia de les reinversions provinent dels beneficis de la restauració per compensar-ne les pèrdues. La part interessant, però, venia tot seguit: en el com es produeixen aquests guanys. Mirant de ser fidel a la seva explicació i sense exagerar-ne una retòrica ja de per si molt explícita, narrava la caiguda i remuntada d’una vila que, com moltes altres, va ser víctima de l’èxode rural fins que es va entregar al turisme. Ara, amb una població de gairebé 3.000 habitants “700 o 800 són moros i bolivians i sort que en tenim perquè algú ha de treballar a l’hostaleria, que és una feina molt esclava i els d’aquí volen tenir els caps de setmana lliures i no fer jornades tan llargues”. Si amb “moros i bolivians” es referia a la immigració, feia curt: gairebé el 35% dels veïns han nascut fora de l’Espanya i, si hi afegim els nascuts a la resta de l’Estat, arribem a gairebé la meitat de la població. Amb el que no s’equivocava el benaurat viticultor és en la sort que té de disposar d’il·limitada mà d’obra barata o, fent servir els seus termes, “molt esclava”.

El bon home, d’altra banda, era tot un patriota. Com va declarar, era “descomplexadament independentista”, un amant de la terra que havia acollit els seus pares i algú que procurava tenir proveïdors del país allà on fos possible, des dels taps de suro fins al cartó de les caixes. Exceptuant els treballadors, queda clar.

El retrat segurament soni a més d’un: és el perfil mitjà de bona part de l’empresariat turístic i d’altres sectors intensius en mà d’obra poc qualificada. També és un bon exemple d’un estrat de catalans que es troben en una situació inherentment contradictòria: es beneficien econòmicament d’un model altrament antagònic als seus interessos nacionals, de l’extracció de plusvàlua de treballadors immigrants de la integració dels quals se’n desentenen. El que vull argumentar en les pàgines següents és que aquesta condició no se circumscriu a la classe empresarial ni a la petita burgesia del país, sinó que inclou franges més àmplies entre els catalans. També defenso que la contradicció no es troba en equilibri, sinó que és dialècticament dinàmica, i que és en els canvis que s’estan produint on l’esquerra catalana té l’oportunitat de construir un nou bloc històric que ens tregui de l’atzucac actual.

L’atractiu de la destrucció

Els darrers anys han estat marcats per un creixent qüestionament del model productiu que ha caracteritzat l’economia catalana (també la valenciana i, sobretot, balear) durant les dècades de la hiperglobalització i la integració europea. No obstant això, les forces polítiques que explícitament o tàcita defensen l’expansió dels sectors de baix valor afegit han gaudit d’hegemonia gairebé absoluta durant tot el període, ostentant una àmplia majoria al Parlament i a gairebé totes les ciutats del país, incloses les més castigades per aquest model.

En la darrera dècada i mitja s’ha anat produint una gradual politització de les externalitats del nostre model productiu, el que ha anat erosionant el centre polític, en forma de forces a esquerra i dreta que, de diferents maneres, qüestionen la globalització. Actualment, observem com les forces de centre comencen a gravitar cap a posicions de reforma del model, especialment Esquerra Republicana i, principalment, Elisenda Alamany i el seu equip.

La primera generació va vendre les fàbriques per fer hotels; per la segona no es tracta d’una decisió

Però si aquestes crítiques es comencen a produir tot just ara, la pregunta real que ens hem de fer és per què una especialització econòmica tan nociva pel país i els seus treballadors ha romàs inqüestionada durant dècades. La meva tesi és la combinació de dos factors. En primer lloc, el desfasament temporal entre els beneficis i els costos del model productiu que tenim. En segon lloc, la deficient politització dels conflictes que ocasiona.

Anem per parts, però. Què ha contribuït al no-qüestionament del model productiu català? Qualsevol transformació socioeconòmica comporta una sèrie de bucles de retroalimentació (feedback loops): les conseqüències de la transformació poden reforçar o soscavar-ne les causes. En el primer cas parlem de retroalimentacions positives, en el segon a retroalimentacions negatives.

La inversió en sectors extensius al nostre país, amb pocs increments de productivitat i intensius en mà d’obra, ha endegat diverses dinàmiques que l’han reforçat. D’entrada, l’evident especialització del capital català en aquests sectors. La primera generació va vendre les fàbriques per fer hotels; per la segona no es tracta d’una decisió, ha après a gestionar hotels i ha perdut les competències per navegar la complexitat més gran de les inversions industrials. La translació política és la creixent organització dels sectors implicats: el capital turístic, els rendistes immobiliaris “tradicionals”, els constructors i, darrerament, els rendistes turístics.

L’altra cara de la moneda és l’empetitiment relatiu i la minvant influència política dels sectors productius. Dins el capital català els sectors emergents han guanyat poder, mentre els sectors característics del model productiu anterior i les indústries més avançades han perdut la influència que havien tingut sobre els partits polítics. La pèrdua es veu agreujada per la divisió competencial de l’Estat autonòmic i la governança multinivell europea: la política industrial depèn fonamentalment de l’Estat i la Unió Europea, la promoció turística o les promocions públiques d’habitatge depenen de la Generalitat, les diputacions i els municipis. Alhora, que els sectors “emergents” tinguin més pes en l’àmbit estatal i la indústria encara menys que al Principat, contribueix als canvis esmentats.

D’aquests canvis se’n desprèn una segona forma de retroalimentació positiva: les polítiques públiques aniran dirigides, sobretot, a alimentar els sectors emergents. Entre elles, les promocions públiques d’habitatge i obra civil que engreixen les principals empreses del sector, promoció turística i atribució de les seves competències en les institucions amb més pressupost discrecional (les diputacions) i un sistema educatiu encarat a proporcionar mà d’obra a aquests sectors.

La tercera fa referència, precisament, al sistema educatiu. El nostre país es caracteritza per tenir més graduats universitaris i, sobretot, molt més abandonament escolar prematur i persones sense educació secundària postobligatòria que la resta d’Europa. Per contra, tenim molts menys treballadors amb formació professional. Això comporta la sobrequalificació de moltes persones, que acaben treballant en feines amb moltes menys exigències formatives, però també un dèficit estructural de treballadors qualificats per feines típiques de la indústria. Tanmateix, per un país especialitzat en el turisme, la indústria agroalimentària i (en el seu moment) la construcció, aquests treballadors no fan falta. En lloc d’això, l’exèrcit de graduats d’ESO (o ni amb l’ESO), és molt adequat: no optar a altres feines els fa dependents, alhora que la seva poca formació en limita les aspiracions salarials.

El mateix model productiu ho facilita: la creació inexorable de feines amb escassos requisits formatius actua com a incentiu per l’abandonament escolar prematur, especialment durant les èpoques en què la remuneració era relativament alta, com durant els anys de la bombolla immobiliària. Allà on el treballador sense educació postobligatòria no té oportunitats, les decisions individuals, familiars i polítiques prenen altres formes. L’estructura formativa resultant, però, ens incapacita per una transformació cap a serveis d’alt valor afegit i un pes més gran de la indústria.

La dependència és clau, de fet. La falta de formació l’agreuja, però l’especialització, per si mateixa, ja la fomenta. El qüestionament del monocultiu turístic és, irònicament, més marcat a Barcelona i altres ciutats on la incidència del fenomen és relativament petita, com Girona. En canvi, a comarques on el sector representa una porció més important de l’economia, com a tot el litoral, no s’hi ha produït una mobilització popular comparable contra el sector. Les enquestes d’opinió apunten al mateix sentit, amb un cansament més gran a Barcelona que a la Costa Brava o la Costa Daurada.

Observem una clara divisió del treball en funció de l’origen dels treballadors

La dependència dels treballadors no és necessàriament una forma de cooptació, com sí que pot ser-ho el rendisme de les classes mitjanes. La falta d’oposició activa pot ser el resultat de la falta d’alternatives, no de creure que l’statu quo és positiu. Pels treballadors immigrants (però segurament no pels seus fills), per qui una feina precària al nostre sector turístic pot suposar una millora respecte a l’ocupació informal o la desocupació en els països d’origen, el monocultiu turístic de certes parts del país sí que es pot veure amb bons ulls, especialment si es veu com una etapa. Per treballadors desocupats que han trobat una oportunitat al sector, pot passar el mateix. Però pels fills i filles de la classe treballadora del litoral, per exemple, la falta de diversificació econòmica i l’especialització en un sector de salaris baixos es veu de forma diferent, per més que la resignació per falta d’alternatives els faci cauts a l’hora de regular el sector del qual malviuen. En aquest cas la retroalimentació és positiva perquè la falta d’opcions i la concentració geogràfica de contingents de treballadors dependents en el model productiu actual obstaculitza el canvi, no perquè els treballadors hi trobin una forma de guanyar-se la vida dignament.

Aquesta forma de dependència escau especialment al turisme. En altres sectors de baix valor afegit, com el porc o la fruita dolça, la lògica que opera rere el seu suport social és diferent. En aquest cas observem una clara divisió del treball en funció de l’origen (directe o familiar) dels treballadors. Així, el 85% de les feines baixament qualificades de la indústria porcina són ocupades majoritàriament per immigrants, entre els quals operen els mecanismes que acabem d’esmentar: es cobren salaris relativament alts respecte als dels països d’origen i possiblement es veu com una etapa abans no s’aconsegueix una feina millor o s’estalvia per comprar un immoble i emprendre al país d’origen. El 15% restant, però, és ocupat per autòctons, possiblement amb formació universitària, tant en l’àmbit de la gestió de l’empresa, com de l’enginyeria industrial o agroalimentària, entre altres. Aquests treballadors gaudeixen d’una remuneració més alta i unes millors condicions laborals (els operaris, a part de tenir més sovint torns rotatius, freqüentment, són falsos autònoms). Amb el sector de la fruita observem una estructura semblant, tot i que en aquest cas el nombre de treballadors baixament qualificats per supervisor/treballador qualificat és encara més pronunciada, com també ho és la divisió racial del treball.

Ens referim, per tant, a diverses formes de complementarietat laboral. L’entrada d’immigrants pot haver deprimit els salaris dels autòctons menys qualificats, però ha possibilitat l’expansió de sectors molt intensius en mà d’obra amb un percentatge reduït de feines qualificades i relativament dignes que ocupen els autòctons. Al turisme aquest patró és menys evident, però sense els milers de llatinoamericans contractats en origen per fer de cambrers i de kellys, els directors hotelers, caps de recursos humans i gestors turístics catalans no tindrien feina al sector.

El que es produeix tan clarament dins un mateix sector, ho reproduïm de forma transversal al llarg de tota l’economia. L’estat ha tolerat, si no directament fomentat, l’expansió d’un sector de cures molt precari, en un grau considerable privatitzat, molt sovint informal i on la majoria de les treballadores són dones migrants. Els sous al sector són dels més baixos de l’economia –i molt habitualment no ho són formalment, de sous, sinó remuneracions al servei i en negre, especialment en el treball domèstic–, pel qual el preu també és molt reduït i, per tant, a l’abast de la classe professional, molts funcionaris i altres membres de les classes mitjanes i altes. En algunes èpoques, fins i tot dels estrats més estables de la classe treballadora. Els economistes burgesos defensen l’externalització del treball de cures en termes dels guanys de productivitat que permet la complementarietat laboral: si els treballadors més productius poden delegar aquestes feines a treballadors menys productius, s’alliberen per dedicar més temps a les seves feines qualificades, pel qual el producte agregat d’ambdós treballadors augmenta.

Més enllà dels guanys en productivitat, el que es produeix són les anomenades cadenes de cures, en què dones immigrants assumeixen les tasques que externalitzen treballadors autòctons. En altres paraules, la divisió racial del treball acaba “compensant” la falta de polítiques dirigides a la conciliació de la vida laboral i familiar, convertint els beneficiaris d’aquesta externalització en part interessada d’un sector irregular i depenent en la importació de treballadores del Sud Global.

Però si el model productiu català ha generat una forma de retroalimentació positiva és perquè s’ha fet del mercat immobiliari un mecanisme de cooptació extensiu a bona part de la classe treballadora autòctona i la virtual totalitat de la classe mitjana. Parlem del keynesianisme de preus d’actius i diverses formes de rendisme immobiliari. L’obertura als mercats financers globals i l’entrada de capital estranger hauria alimentat diverses bombolles immobiliàries, la més gran de les quals hauria culminat amb la crisi de 2008. Alhora, les polítiques públiques haurien facilitat la construcció i la compra d’immobles entre segments cada vegada més amplis de la població, incloent-hi bona part dels treballadors. La conjunció d’ambdós fenòmens hauria fet partícips aquests nous “propietaris” –molts d’ells encara endeutats amb una hipoteca– de l’augment de preus dels béns immobles, incrementant el seu patrimoni, del qual podrien extreure líquid mitjançant una diversitat creixent d’instruments financers, contrarestant en part el retrocés salarial durant els “millors” anys del mercat immobiliari.

Aquest règim, o si més no la inclusió de bona part dels treballadors en ell, hauria trobat la seva fi amb la crisi, però no la importància de les rendes immobiliàries com a mecanisme compensatori per l’estancament salarial que ocasiona el model productiu. En aquesta ocasió, però, els beneficiaris s’han circumscrit als propietaris de més d’un immoble, a mesura que el lloguer ha augmentat com a règim d’accés, especialment a les ciutats i entre millennials, zetes i immigrants. Si el turisme i la demanda internacional –tant de caràcter especulatiu com per a segones residències o jubilacions– ja havia tingut un paper rellevant anteriorment, l’economia de plataforma ha facilitat encara més l’extracció de rendes turístiques, mitjançant plataformes com Airbnb o Booking.

En conjunt, el model productiu s’ha vist reforçat per capitalistes acomodats en el sector turístic i immobiliari, sense grans pressions econòmiques o polítiques per diversificar el seu patrimoni amb inversions productives pel país i sense preparació per emprendre en sector en la frontera tecnològica. Mentrestant, han estès la seva influència sobre els partits del centre i la dreta, alhora que les administracions locals s’acostumaven a obtenir guanys a curt termini mitjançant la urbanització i les autonòmiques i estatals confonien la promoció turística amb la política de desenvolupament. La penetració dels beneficis ha sigut més profunda del que acostuma a reconèixer l’esquerra política públicament –segurament per bones raons, no confonent l’anàlisi amb el discurs–, ja que extensos segments s’han beneficiat del rendisme, l’increment de preu dels immobles i la complementarietat laboral en sector que creixen explotant mà d’obra immigrada.

Avui, el 2026, aquest model productiu es veu assetjat per esquerra i dreta. Com hem arribat fins aquí?

L’esquerda

La contrapartida a les retroalimentacions positives són les negatives: aquells efectes que posen en perill les causes, i.e., les externalitats negatives que posen en perill la reproducció del nostre model productiu.

Una d’elles es produeix de forma gairebé immediata, pel qual no ens ha de sorprendre que algunes de les primeres formes d’oposició i mobilització popular es produïssin en aquest àmbit. Em refereixo als estralls ecològics i paisatgístics del creixement urbanístic. Si bé en la majoria dels casos la temptació privada i política de les revaloritzacions del sòl va superar la resistència, ja al començament de la nostra especialització en el turisme i la construcció es van produir friccions importants, així com algunes victòries, com pot ser la protecció dels aiguamolls de l’Empordà.

En forma de segones residències, d’urbanitzacions, de grans superfícies turístiques i comercials, del que ara anomenaríem “macroprojectes”, el paisatge i els ecosistemes del nostre país han sigut malmesos sistemàticament pel creixement del turisme i els seus corol·laris en la construcció. Alhora, el creixement del sector porcí ha contribuït, a part de fer pudents comarques senceres, la contaminació dels aqüífers de bona part del nord del Principat, a més de a la pressió hídrica.

A l’ecologisme català se li pot retreure sovint un excés de NIMBYsme i poca “visió global” en l’era del canvi climàtic. Però l’oposició actual a la instal·lació de renovables o a la construcció d’habitatge no es pot entendre sense polítiques urbanístiques nefastes durant dècades, la destrucció sistemàtica del nostre litoral i la contaminació de les nostres comarques interiors.

La resta d’externalitats negatives, en canvi, tarden més a manifestar-se. És per això que l’oposició al nostre model productiu ha sigut creixent, fins i tot mentre la dependència en aquests sectors econòmics també augmenta. Una d’elles està molt lligada a la construcció de les infraestructures que antropitzen i urbanitzen el territori, a les quals ens referíem fa un moment. Concretament, la seva construcció es defensa com a solució a una altra externalitat menys immediata, menys evident inicialment, però molt nociva: la congestió. La turística és la més evident. Només cal passejar per Barcelona, els centres històrics més cuidats del país, la totalitat del litoral o molts pobles amb encant per veure que la Catalunya dels vint milions de turistes està saturada: el transport, el soroll, els comerços, etc., activitats quotidianes que haurien de ser còmodes i tranquil·les són un maldecap per un nombre creixent de catalans. L’aturada del sector de 2020 va servir d’efímer, però valuós recordatori, de com agradables podrien ser moltes viles sense turistes.

La saturació turística, però, no és l’única. Si actualment es planteja la conflictiva construcció d’una variant a Olot, per exemple, és en gran part pel creixement de la indústria porcina al municipi i a pobles limítrofs. El nombre creixent de camions, especialment, ha augmentat el trànsit i el soroll a nivells insuportables pels veïns de les artèries afectades. En aquest sentit, l’ampliació de l’aeroport o la construcció d’autovies per connectar el litoral amb Barcelona justificades per ajustar la capacitat de les infraestructures al volum del turisme té homòlegs arreu de l’interior a causa d’altres sectors (o del mateix turisme).

Els nous contingents treballadors no han pogut accedir a la propietat en la mesura de les generacions anteriors

En tercer lloc, allà on creixen els sectors intensius en mà d’obra també ho farà el nombre de veïns o de persones que s’hi desplacen per treballar-hi. Això ens porta a la saturació de serveis i infraestructures ocasionada per una demografia amb un creixement molt superior a la mitjana europea i una inversió públic llastrada per l’espoli fiscal, la creació d’ocupació en sectors que comporten pocs ingressos fiscals, les polítiques d’austeritat promogudes per la Unió Europea i el liberalisme econòmic autòcton. Les llargues cues dels hospitals, el col·lapse de Rodalies de Catalunya o la massificació de les aules seria fruit d’aquest desequilibri entre creixement migratori i inversió pública.

Una altra, potser la més conflictiva, és l’encariment de l’habitatge i la dificultat per accedir-hi. Un cop superada l’etapa de la bombolla immobiliària –àmpliament, des de 1993 a 2008–, els beneficis del sector han deixat de ser extensius a bona part de la classe treballadora. En part perquè moltes hipoteques van acabar en execucions hipotecàries i desnonaments, però també perquè els nous contingents treballadors –joves i immigrants– no han pogut accedir a la propietat en la mesura de les generacions anteriors. A més, molts propietaris veuen com els seus fills no es poden permetre un habitatge i com una part cada vegada més gran dels seus salaris –entre els joves clarament decreixents en poder adquisitiu– es destina a pagar el lloguer, un fenomen fins i tot extensiu entre els segments inferiors de la classe mitjana. No en va, l’accés a l’habitatge és en els darrers anys la principal preocupació ciutadana.

He esmentat com la complementarietat laboral ha permès crear oportunitats dignes (en cap cas extraordinàries) per a autòctons a mesura que s’ampliaven sectors molt intensius en mà d’obra immigrada. Ara bé, el seu ritme de creixement no ha atrapat la sortida de graduats universitaris del nostre país, molts dels quals ja són fills de la immigració. La sobrequalificació és una externalitat més del nostre model productiu, una que genera molta frustració entre un dels segments més mobilitzats políticament: els joves amb estudis universitaris. La desafecció política que ha generat segurament explica la persistència electoral i social de l’esquerra radical, tant catalana com espanyola, al nostre país, especialment entre els millennials, la generació més castigada per la crisi. Pel graduat universitari, fins i tot pel graduat en “STEMs” –ciències, tecnologia, enginyeria i matemàtiques, per les seves sigles en anglès– la tria entre oposició i emigració pot ser ben real. Evidentment, els afectats indirectament, i.e., els seus progenitors, fan encara més rellevant aquesta problemàtica, ja que veuen com el país no brinda les mateixes oportunitats avui que els va oferir a ells en el passat.

Finalment, hi ha l’impacte sobre la cohesió social i la llengua. Un model productiu que per créixer ha d’atraure incessantment immigració, especialment quan es combina amb uns serveis públics infrafinançats, és una condemna per la nostra llengua. L’arraconament del català és culpa de l’estat i de l’espanyolisme civil, però el creixement migratori, en el context actual, hi contribueix decisivament. Alhora, tal com la concentració del turisme o dels expatriats transformen radicalment molt barris de classe mitjana (i alguns d’obrers) sovint precipitadament, l’arribada d’immigració provinent d’altres cultures i la segregació urbanística també ha transformat altres barris amb conseqüències semblants, per més que endegui les mateixes dinàmiques d’encariment de l’habitatge.

Aquest és un fet que, generalment, l’esquerra no reconeix. De fet, és estrany que es llevi importància a la fricció cultural, quan sovint es dona una importància molt important a la cultura, en contrast amb el caràcter més materialista de l’esquerra dels primers dos terços del segle passat. Sigui com sigui, molts catalans viuen la transformació demogràfica del país amb desconfiança: la que genera naturalment qualsevol diferència o novetat, la que proporciona l’arribada de persones amb valors (de vegades molt) diferents dels nostres, amb una altra llengua, amb altres formes de comportar-se en l’espai públic, etc. Especialment a mesura que hem pres consciència de la derrota de 2017 i de la fragilitat de la nostra nació, així com de l’enduriment del món, aquestes preocupacions latents han anat prenent importància. A diferència d’amb la resta d’externalitats, que han sigut polititzades per l’esquerra, aquesta ha sigut articulada per l’extrema dreta, mitjançant un marc criminalitzador i estigmatitzador dels immigrants.

Globalment, la societat catalana exhibeix un alt grau d’esgotament: per la destrucció de la seva llengua i paisatge, per la falta d’oportunitats i feines dignes, per l’encariment de l’habitatge i per sentir-se cada vegada menys a casa en el mateix país.

Ens hem acostumat a viure d’un model productiu que soscava les bases materials de la nostra nació

Politització

La situació de molts catalans, i no només dels més benestants o de l’empresariat turístic i carni, és fonamentalment contradictòria: ens hem acostumat a viure d’un model productiu que soscava les bases materials de la nostra nació. Tanmateix, durant molts anys, dècades, la contradicció no era aparent, els seus beneficis apareixien amb massa claredat, mentre que les seves nefastes conseqüències o bé tot just es gestaven, o bé no s’associaven a les seves causes veritables.

Però el desfasament temporal no ho és tot. Si fins ara ha romàs inqüestionat, no és només perquè les conseqüències negatives del model productiu no s’hagin manifestat fins força més tard que els seus beneficis. També hi ha contribuït la politització que se n’ha fet.

La politització és clau: perquè el malestar sorgit d’unes condicions objectives, com també els seus beneficis, es poden negar o maximitzar en funció de l’acció dels intel·lectuals orgànics del país i de cada classe; perquè la consciència de les connexions entre causa i efecte, entre model productiu i empobriment, entre terciarització i desnacionalització, no sorgeix espontàniament, sinó que és fruit a l’acció política. Fins ara, de fet, encara ara, el malestar dels catalans no s’ha polititzat adequadament, per més que les seves diferents manifestacions cada vegada siguin més rendibles políticament.

La Catalunya autonòmica no ha sigut en cap cas una època distesa i lliure de contestació social. Tot al contrari. Primer amb l’Estatut, després amb el moviment independentista, la Pax pujoliana va anar deixant pas a un país insatisfet amb l’statu quo de l’autonomia. El que veiem ara és com, a mesura que la confrontació directa amb l’Estat passa a segon pla, en lloc de consolidar-se la pacificació promoguda pel PSOE, s’estableixen nous fronts que, tanmateix, també poden ser útils pel nacionalisme català.

La CUP sobreviu, malgrat una evident falta de direcció, contribuint a la politització i articulació de les externalitats socials i ambientals del nostre model productiu. Esquerra Republicana, un partit postideològic i sovint guiat per l’esperit convergent, adopta a poc a poc una crítica més estructural, malgrat que no radical, del model productiu actual. Aliança Catalana podria superar a Junts en nombre d’escons al Parlament, precisament perquè posa en dubte el llegat socioeconòmic de Pujol. Que els primers no tinguin una alternativa coherent, els segons continuïn fent política convergent allà on governen i els tercers siguin uns oportunistes amb vinculacions a l’empresariat turístic i carni no nega que qui els vota, ho faci en part pel creixent malestar entre els catalans.

El que manca és la voluntat per part d’alguna força política d’articular tots els mals als quals està sotmès el nostre país. El liberalisme de l’extrema dreta la fa incapaç, a diferència d’alguns dels seus homòlegs europeus, d’articular una defensa fèrria dels serveis públics o del dret a l’habitatge, ni que fos en termes nativistes. L’esquerra contemporània també té els seus prejudicis: malgrat ser escèptica de la globalització sembla ser incapaç de qüestionar el fenomen migratori o d’apreciar el seu impacte negatiu. Per por de nodrir l’extrema dreta, blanqueja i fins i tot racionalitza la globalització liberal. L’absurditat de tot plegat es fa palesa quan l’ecologista que està en contra del creixement del seu municipi titlla de xenòfob el que no vol veure créixer (o no al mateix ritme que fins ara) el nostre país.

Una esquerra nacionalista el que hauria de procurar és, precisament, fer que Catalunya se senti com casa nostra

Què fer?

La forma específica de capitalisme que tenim, el nostre règim d’acumulació, està esgotant les capacitats perquè les classes dominants cooptin la majoria de la població. Durant les darreres dècades s’ha assolit l’alineament parcial dels interessos econòmics-corporatius d’alguns treballadors amb els de classe de la burgesia, aquests darrers presentats com a universals, en termes gramscians. La maduració de les contradiccions i l’agència de l’esquerra radical i l’extrema dreta, però, estan soscavant la cooptació de les classes subsalternes. Molt probablement, la forma en què ho fa la dreta, criminalitzant el nouvingut sense qüestionar el model productiu –i, encara menys, el mode de producció– pot tenir l’efecte d’establir un conflicte més gestionable pel capital que un on l’oposició a les forces pacificadores fos radical. Una Catalunya on el PSC i Aliança Catalana s’antagonitzen és, malgrat tot, una situació menys desfavorable pel règim que una on el “socialisme” espanyol tingués com a principal adversari el socialisme català.

Catalunya, com tots els Països Catalans, necessita una esquerra proteccionista i nacional-popular. Una esquerra que qüestioni el lloc que ens ha assignat la globalització i la integració europea. Que quan algú diu “casa nostra” no hi vegi fantasmes, la necessitat del “és casa vostra” o, pitjor “si és que hi ha casa d’algú”. Perquè una esquerra nacionalista el que hauria de procurar és, precisament, fer que Catalunya se senti com casa nostra. La casa del poble, la casa dels catalans. Un país on les institucions ens juguen a favor, no en contra. Un país on l’economia està orientada a servir els nostres interessos i no nosaltres als interessos “de l’economia”. Un país on no estiguem tan exposats als capricis dels mercats globals, a les ingerències antidemocràtiques de Madrid o de Brussel·les. Un lloc on la nostra cultura i llengua hi pugui sobreviure i florir. Un país on la immigració creixi al ritme en què la podem integrar, no al que marca la demanda de l’empresariat turístic i agroalimentari. En definitiva, un lloc on sentir-nos segurs, com a precondició per poder ser lliures, com a individus i com a poble.

Assolir aquests objectius no és compatible amb considerar il·legítims els malestars de bona part de la població, és a dir els que genera el creixement migratori. I encara menys quan l’impacte lingüístic i social no és una quimera, sinó fets constatables i evidents per qui no s’hi aproxima encegat per prejudicis ideològics. El que pertoca, en aquest sentit, és poder-ho fer humanísticament, sense criminalització i estigma, però també sense condescendència i paternalisme.

Hi ha qui veu en un “bloc productiu” l’esperança del nostre país. Jo en tinc molts dubtes. D’entrada, perquè el capital productiu –el que no és rendista i, sobretot, el de sectors d’alt valor afegit– està massa lligat als sectors improductius, com a mínim a l’especulació i el rendisme immobiliari. No obstant això, sí que hem d’aspirar a sumar al nostre bloc nacional-popular importants segments de la classe mitjana –professionals, funcionaris de rang mitjà i petits burgesos– i dels estrats més estables de la classe treballadora. En aproximar-nos a aquests grups, tractant-se de segments en part beneficiats pel model productiu, es farà especialment necessari explicar la naturalesa contradictòria de la seva posició, i.e., com els perjudica del model productiu actual, com els seus malestars hi estan lligats. Alhora, en tractar amb la classe treballadora que depèn del model productiu actual per malviure és fonamental presentar alternatives i fer-les visibles.

No és un camí senzill, però l’alternativa a seguir-lo és caure en una situació improductiva on el PSC i Aliança Catalana monopolitzin conjuntament la política del nostre país.