En les darreres dècades, la globalització neoliberal ha reconfigurat l’ordre mundial en matèria de cures. Les anomenades cadenes globals de cures descriuen un fenomen en què dones migrades —majoritàriament del Sud global— es traslladen per treballar en la cura de persones grans, infants o persones en situació de dependència als països del Nord. Sovint, aquest desplaçament implica deixar enrere les seves pròpies famílies, especialment fills i progenitors, que queden sota la cura d’altres dones als seus països d’origen. Aquest fenomen evidencia una profunda desigualtat estructural: les mateixes condicions econòmiques, socials i polítiques que impulsen aquestes dones a migrar són les que sostenen a altres països, un sistema de cures marcat per la precarietat, la feminització i la invisibilització d’un treball essencial pel benestar.

Aquest article examina com el nou ordre global de les cures afecta els fluxos migratoris a Catalunya i les seves repercussions demolingüístiques. Alhora, proposa línies d’acció per superar la divisió sexual del treball, fomentar la integració social i afavorir una cohesió més justa i equitativa, tot reconeixent el valor del treball de cures.

Un treball feminitzat i racialitzat

Si comparem els diferents règims de benestar a Europa analitzant el treball de cures es revelen molt més que simples diferències laborals: ens mostra el funcionament profund dels diferents règims de benestar¹ i els fonaments materials sobre els quals descansa cada model. Les xifres d’alta feminització —superiors al 80% o 90% en gairebé tots els països analitzats— no responen a qüestions culturals innocents, sinó a una organització política de la reproducció social que continua assignant a les dones la responsabilitat de sostenir la vida quotidiana.La divisió sexual del treball, per tant, no és un residu del passat: és un mecanisme estructural que permet que les economies funcionin sense assumir els costos reals d’atendre la dependència, la vellesa o la discapacitat.

Les diferències entre règims liberals, corporativistes, socialdemòcrates i mediterranis mostren, a més, que aquesta feminització s’articula de diverses formes. En els models liberals (com Canadà o Regne Unit), la forta presència del sector privat i el pes rellevant del treball migrant converteixen les cures en un mercat precaritzat, amb temps parcial elevat i contractació inestable. En aquests països, l’Estat regula poc i externalitza molt: és el mercat qui determina l’accés a serveis de qualitat, cosa que genera desigualtats profundes. Els models corporativistes (Alemanya, Bèlgica, França) tendeixen a combinar una certa provisió pública amb un sector privat molt actiu, mantenint estructures familiars fortes i un sistema de protecció segmentat. Aquí, la presència de migrants també és elevada, però les condicions laborals poden ser lleugerament més estables gràcies a regulacions corporatives més consolidades. Els models socialdemòcrates (Dinamarca, Noruega) constitueixen pràcticament l’excepció. Són els únics on l’alt nivell d’intervenció pública, la universalitat del servei i el reconeixement professional permeten reduir dràsticament la temporalitat, el temps parcial involuntari. Aquí, les cures funcionen com un servei públic essencial, no com un mercat ni com una extensió de la família. Aquest contrast mostra de manera clara que la qualitat democràtica d’un model de benestar es pot mesurar també per la manera com tracta les persones que sostenen la vida.

El que Jane Lewis ha definit com a model mediterrani de cura es caracteritza per una forta dependència de les famílies, i en particular de les dones, en la provisió de cures a infants, gent gran i persones dependents. El model mediterrani amb l’Estat espanyol com a cas paradigmàtic, es troba en una posició híbrida i fràgil. La cobertura pública és insuficient i l’expansió del sistema de dependència queda lluny de les necessitats reals. Per omplir aquest buit, el mercat privat del treball domèstic i d’atenció, altament feminitzat i informal, esdevé la solució. Les treballadores migrants hi tenen un protagonisme estructural, assumint tasques intensives en temps i emocionalment exigents en condicions molt més precàries que en altres models europeus. Aquest model, basat en valors de solidaritat intergeneracional i rols de gènere tradicionals, reforça la divisió sexual del treball i perpetua la invisibilització del treball de cures dins la llar. 

A diferència dels règims liberals, l’Estat espanyol no compta amb un mercat ben regulat; a diferència dels corporativistes, no té una estructura sòlida d’assegurances socials que garanteix estabilitat; i a diferència dels socialdemòcrates, no disposa d’un sistema públic universal que professionalitzi i dignifiqui les cures. El resultat és un model que combina el pitjor de diversos mons: responsabilitat familiar, mercat fragmentat amb salaris baixos i escassa protecció laboral. Els models que releguen les cures al mercat o a la família generen desigualtats de gènere i origen molt profundes; els que les assumeixen des de la universalitat tendeixen a produir societats més igualitàries, així doncs veiem quina concepció de la dependència té cada país: dret, mercaderia o responsabilitat privada.

Això apunta a una qüestió central: les cures són l’angle mort de la democràcia social. Tant si es deleguen a les dones natives com si es desplacen a dones migrants, el cost real de sostenir la vida s’amaga darrere de relacions laborals precàries i estructures de desigualtat que travessen gènere, classe i origen. Per això, el futur dels models de benestar es decidirà en aquest terreny: en la capacitat —o la voluntat— d’assumir que la reproducció social és un bé públic i no un recurs privat. La manera com organitzem les cures determinarà si avancem cap a societats que reparteixin els costos de sostenir la vida o si perpetuem models basats en la desigualtat estructural.

Les dades sobre la probabilitat de treballar en el sector de les cures reforcen encara més aquesta lectura. Mentre que als règims liberals i corporativistes les dones migrants són, amb diferència, el grup amb més probabilitats de quedar concentrat en les ocupacions més mal valorades de les cures, als models socialdemòcrates aquesta diferència s’escurça molt. A Dinamarca o als Països Baixos, les probabilitats relatives entre dones natives, dones migrants i homes es redueixen, cosa que evidencia que l’Estat distribueix la responsabilitat de les cures de manera més equitativa i menys dependent de l’externalització a col·lectius vulnerabilitzats.

La conclusió és clara; allà on l’Estat assumeix un rol protagonista en la provisió de cures, hi ha menys desigualtat i menys penalització salarial. Allà on el mercat o les famílies sostenen el sistema, les cures es converteixen en un espai de precarietat, segregació i desigualtat estructural. L’absència d’un sistema universal i professionalitzat situa les cures en un espai híbrid entre el mercat informal i la responsabilitat familiar, generant un doble desavantatge: salaris baixos i una segregació molt marcada per gènere i origen. Els sistemes que aposten per la universalitat, la professionalització i la provisió pública aconsegueixen reduir desigualtats. Els que deleguen les cures a famílies o mercats generen estructuralment jerarquies de gènere i origen. És una decisió política. I el model mediterrani, com mostra l’evidència, encara ha d’afrontar aquest repte de manera profunda si vol superar la dependència de desigualtats estructurals com a mecanisme de sosteniment de la vida quotidiana.

L’absència d’un sistema universal i professionalitzat situa les cures en un espai híbrid entre el mercat informal i la responsabilitat familiar

En aquest context, ha pres força el fenomen del care drain, conceptualitzat per autores com Arlie R. Hochschild (2000) i Rhacel Salazar Parreñas (2001), que descriu les cadenes globals de cures que es generen quan dones del Sud global migren per cobrir aquesta manca de serveis, assumint tasques de cura en països del Nord mentre deixen les seves pròpies famílies en mans d’altres dones als seus llocs d’origen. Així, tal com analitzen Bettio, Simonazzi i Villa (2006), el sistema mediterrani de cures ha anat integrant progressivament treballadores migrades, generant un nou repartiment del treball assistencial entre familiars, dones migrants i professionals qualificats. Aquest model emergent planteja reptes importants d’eficiència, equitat i sostenibilitat, alhora que evidencia la precarització d’un treball essencial però sovint desvaloritzat i socialment invisible.

L’envelliment accelerat de la població, la manca de planificació i de provisió pública de cures per part de l’Estat és una negligència institucional. Lluny d’articular una resposta col·lectiva, equitativa i sostenible a les necessitats creixents de cura, les administracions han optat per externalitzar silenciosament la responsabilitat d’aquest treball essencial cap a mans invisibles i precaritzades. La mercantilització creixent dels serveis públics ha impulsat un model basat en externalitzacions, subcontractacions i fundacions que operen amb criteris privats, també en àrees altament feminitzades com la sanitat, l’educació, l’atenció social i la protecció a la infància. Aquesta feminització no és casual: són sectors històricament vinculats al treball de cures, infravalorats i mal remunerats, i que continuen absorbint una força de treball majoritàriament femenina. La derivació d’aquests serveis cap a la lògica del negoci intensifica desigualtats estructurals, consolida condicions laborals precàries i perpetua la idea que les feines de cura són tasques sacrificables o de baixa qualificació.

Sous baixos, sobrecàrrega emocional, rotació elevada i escassa estabilitat contractual són manifestacions d’un mateix problema: quan el valor social de les cures es subordina a la rendibilitat econòmica, les desigualtats de gènere s’intensifiquen. Per afrontar aquesta doble crisi —devaluació econòmica i feminització del treball— cal replantejar la provisió de cures i avançar cap a un sistema públic i dignificat. Recuperar la gestió pública directa dels serveis no és només una qüestió de qualitat i transparència, sinó també una aposta feminista. La internalització permet reforçar drets laborals, dignificar professions essencials i garantir que les polítiques públiques no reprodueixin patrons de discriminació estructural. 

quan el valor social de les cures es subordina a la rendibilitat econòmica, les desigualtats de gènere s’intensifiquen

El sindicalisme té un paper clau. Repensar la seva funció des d’una perspectiva feminista implica confrontar les lògiques mercantils que precaritzen els sectors feminitzats i reclamar polítiques públiques que situïn les cures com una qüestió prioritària. Defensar la gestió pública és, alhora, defensar un model de treball i de país que avançarà cap a la igualtat real quan les tasques essencials deixin de ser invisibilitzades i infrapagades.

Augmentar els salaris de les feines de cura és imprescindible si volem trencar amb el model econòmic que les manté deliberadament devaluades. Tal com assenyala Miquel Puig, una part del mercat laboral es sosté sobre la idea que algunes feines tenen baixos salaris perquè són poc productives, quan en realitat els salaris es determinen per qüestions com l’excés o no de treballadors disponibles. Les cures, tot i ser essencials per sostenir la vida, acaben atrapades en la precarietat salarial i, per tant, la idea que aporten poc al conjunt de l’economia. Aquest mite penalitza les tasques que tradicionalment han assumit les dones i invisibilitza el valor real que generen.

Reconèixer la seva centralitat implica acceptar que la productivitat no és un criteri vàlid per determinar els salaris, i que dignificar les cures requereix situar-les fora d’aquesta lògica. Salaris més alts, estabilitat i condicions dignes no són un privilegi, sinó la garantia que una feina indispensable que està feminitzada i cada vegada més racialitzada sigui tractada amb la mateixa consideració que qualsevol altra peça clau del sistema. 

Segons dades de l’Enquesta de Població Activa (EPA), l’any 2019 el 95,5% de les auxiliars d’infermeria, cuidadores a domicili i treballadores de la llar eren dones. Aquesta feminització no es limita a l’àmbit professional, sinó que també es reflecteix en l’esfera familiar. A Espanya, l’any 2014, el 10,8% de les llars requerien cures de llarga durada, i en el 81,8% dels casos la persona cuidadora principal formava part de la família; d’aquestes, un 64,7% eren dones. A més, segons l’OCDE (2022), Espanya, juntament amb Itàlia, figura entre els països amb més persones cuidadores informals, amb un 15,3% de la població exercint aquest rol, sovint amb una elevada intensitat: la majoria hi dediquen més de 20 hores setmanals.

Segons l’informe Mujeres migrantes en ocupaciones precarias (UGT, 2024), el 78% de les dones procedents d’Amèrica Llatina treballen en ocupacions de baixa qualificació i amb salaris reduïts, com les tasques domèstiques, la restauració o l’atenció personal. Les dones migrades assumeixen les tasques que les dones autòctones ja no poden o no volen fer, però sense que això impliqui una millora real de les condicions laborals ni un repartiment més just de les responsabilitats. Així, la desigualtat de gènere es combina amb la de classe i origen: mentre unes alliberen temps i recursos, altres el venen en condicions de precarietat extrema.

Una perspectiva imprescindible per entendre el fenomen migratori relacionat amb les cures és la de les causes exògenes. Segons publicava Berta Camprubí a La Directa, empreses espanyoles com Endesa, Repsol o Telefònica contribueixen a l’extractivisme de recursos a països com Colòmbia o Perú, generant condicions de vida insostenibles que empenyen moltes dones a migrar. Aquest vincle entre l’espoli econòmic i la migració de cuidadores ha estat sovint ignorat en el relat oficial, però constitueix una denúncia fonamental: l’Estat i les seves empreses es beneficien doblement, tant de l’explotació de recursos com de la força de treball de les dones que es veuen empeses a migrar. 

La redistribució de les tasques de cura requereix intervencions públiques que vagin -també- més enllà de la protecció directa de les treballadores del sector. L’ampliació dels permisos de maternitat i paternitat permet una implicació equilibrada de pares i mares en la criança, mentre que la universalització i gratuïtat de les escoles bressol facilita que tots els infants tinguin accés a entorns educatius de qualitat des dels primers anys, reduint desigualtats educatives i socials. Aquest tipus de mesures, combinades amb la reducció de la jornada laboral i serveis públics de cura accessibles, socialitzen les tasques de cura i reconeixen el seu valor col·lectiu. En aquest marc, la cura deixa de recaure de manera desproporcionada sobre les dones, i es construeix un model de societat més equitatiu, amb oportunitats iguals i major benestar per a tota la població.

Cuidar en català i amb condicions dignes 

Així doncs, en el sector de les cures, les mesures orientades a transformar el model productiu català impliquen dignificar aquestes feines: superar la divisió sexual del treball, treure les feines de cures de les llars i que siguin sostingudes per l’Estat. Al número d’anàlisi sobre el model productiu de Nexe Nacional, Núria Alcaraz defensava la creació d’un Sistema Nacional de Cures com a política pública estratègica del nacionalisme d’esquerres.  Una de les propostes centrals és garantir que les cures es prestin en català, revalorant la professió i assegurant els drets laborals de les treballadores. Aquesta iniciativa combina la perspectiva feminista amb la nacionalista, promovent la cohesió social i la dignificació del sector. Continuem reforçant els arguments per avançar en aquesta direcció:

• Català com a eina d’inclusió i cohesió social: exigir el coneixement de la llengua catalana és una mesura per garantir que totes les persones ateses en el sistema de cures puguin comunicar-se en la seva llengua pròpia, respectant els drets lingüístics de tothom i promovent la igualtat d’oportunitats.
• Accés a la formació en català: per evitar que aquesta exigència sigui una barrera, és fonamental implementar polítiques que facilitin l’aprenentatge del català a les treballadores migrades, com ara cursos de formació en horari laboral i amb suport institucional.
• Drets laborals i dignificació del sector: garantir que les treballadores de les cures tinguin condicions laborals dignes i drets laborals reconeguts és una prioritat. Això inclou salaris justos, seguretat social i formació contínua. 

Aquesta perspectiva permet veure el requisit del català com una mesura per a la integració de les persones migrades i per a la dignificació del sector de les cures, evitant que el coneixement de la llengua esdevingui un instrument d’exclusió o de discriminació lingüística, com alguns sectors intenten presentar.

A la vegada, un sistema públic de cures que inclogués no només l’atenció domiciliària, sinó també l’educació, hospitals, Centres d’Atenció Primària, residències, centres de dia i altres serveis essencials, amb condicions laborals dignes i salaris equiparables als de l’administració pública, permetria que les treballadores disposessin de més temps i seguretat per al seu desenvolupament professional i personal. Un sou digne reduiria la necessitat de multiplicar feines precàries, alliberant hores per a la formació lingüística i l’aprenentatge del català, sense que això impliqués un sacrifici econòmic ni un sobreesforç físic. D’aquesta manera, un sistema públic de cures no només resol la precarietat i reconeix el valor social del treball, sinó que podria actuar com a palanca d’integració lingüística i empoderament de les dones migrades, creant un cercle virtuós on la feina, la llengua i la participació comunitària es reforcen mútuament. Només combinant polítiques integrals que articulin treball digne, formació, participació i llengua podrem trencar els patrons de precarietat i exclusió que avui persisteixen.

Ser atès en una llengua que no és pròpia no només dificulta la comunicació, sinó que pot posar en risc la qualitat del servei i limitar l’autonomia i la dignitat de qui depèn d’altres per a les necessitats bàsiques. La llengua és, per tant, un dret fonamental dins dels serveis de cures i atenció social: permet expressar necessitats, comprendre indicacions mèdiques, participar en decisions sobre la pròpia vida i sentir-se reconegut com a membre actiu de la comunitat. Garantir l’accés a l’atenció en la llengua pròpia és, en aquest sentit, tan essencial com assegurar un servei de qualitat i suficient per a tothom.

El treball de cures és el pilar que sosté la vida quotidiana i la cohesió social, però la seva precarietat estructural i feminització, especialment entre dones migrades, evidencia la necessitat d’un canvi urgent. Garantir salaris dignes, condicions laborals estables i accés a formació professional i lingüística no és un luxe: és una qüestió de justícia social, equitat de gènere i reconeixement del valor essencial d’aquestes feines. Un sistema públic de cures pot trencar el cercle de precarietat i invisibilitat. Només així podrem avançar cap a una societat més justa, cohesionada i respectuosa amb els drets de totes les persones. 

1. Dades extretes de l’estudi: Naomi Lightman, Converging economies of care? Immigrant women workers across 17 countries and four care regimes, Journal of Industrial Relations, vol. 66, núm. 1, 2024, p. 79–103, SAGE Publications, ©ALERA 2023. ↩︎