Tot i que encara es podria anar més enllà en l’àmbit historiogràfic, hi ha desenes de treballs —la majoria dels quals ja tenen més d’una trentena d’anys d’antiguitat— que plantegen interrogants importants sobre l’existència i evolució del PSUC, des de la seva mateixa fundació fins a la seva dissolució als anys noranta, que no desaparició.
Això no obstant, de forma periòdica apareixen a través de xarxes socials reivindicacions del seu llegat, fins i tot per part de destacats militants de l’Esquerra Independentista, per tal d’intentar demostrar que el partit que liderà l’esquerra catalana durant el franquisme defensava determinats postulats —especialment en la qüestió nacional, però també en la social— propers al corpus ideològic de l’independentisme d’esquerres o de l’esquerra revolucionària.
El motiu d’això pot ser el desconeixement de la nostra història recent, sigui per manca d’interès o sobretot per les hagiografies publicades i la idealització de la història del PSUC; per la necessitat de trobar referents històrics que «legitimin» posicions polítiques actuals; per intentar demostrar que el projecte polític de l’independentisme d’esquerres havia tingut més suport en el passat del que realment tingué… sigui el que sigui, he cregut oportú —per invitació de Nexe Nacional— de fer un breu article a manera d’introducció a la qüestió.
Tot i que no aportaré res de nou al coneixement històric, sinó que simplement em limitaré a recollir els resultats de recerques ja realitzades anteriorment, espero que almenys aquest breu compendi serveixi per cridar l’atenció sobre el comentat més amunt, així com ajudi a entendre millor quin ha estat el paper del PSUC, des del seu naixement fins a la seva dissolució, davant dels principals fets històrics que ha viscut el nostre poble durant el tortuós segle XX. A causa de la manca d’espai només em centraré en sis fets produïts al llarg de la seva història que poden ser alguns dels més significatius.
Amb això, no pretenc judicar si allò que el PSUC defensà en cada moment fou millor o pitjor segons uns postulats o uns altres, sinó simplement recordar quin fou el seu posicionament i, a partir d’aquí, que cadascú judiqui si és oportú, o no, de reivindicar-ho des d’un determinat projecte polític. Vagi per endavant la meva admiració per la major part de la militància de base que tingué i ha tingut aquest partit, part de la qual fou al mateix temps víctima de l’ortodòxia, el dogmatisme i els vaivens de la política del PSUC: des de l’estalinisme fins a l’eurocomunisme.
La primera observació que vull plantejar se centra en el mateix procés de fundació del PSUC que, tot i que culminà mentre els carrers de Barcelona encara feien olor de pólvora després del fracàs del cop d’estat del juliol del 36, ja s’havia iniciat a conseqüència del fracàs de la revolta del 6 d’octubre del 34, a partir d’un article de 25 de gener del 1935 amb el títol «I ara què?», publicat a la portada de La Catalunya Insurgent, portaveu del Partit Català Proletari, escissió de militants comunistes d’Estat Català, que fou un dels quatre partits dissolts en el nou PSUC.
Sobre aquest procés cal comentar diferents qüestions força rellevants: la primera d’elles, segurament la més coneguda, és que a Catalunya serà l’únic lloc del planeta on fructificarà l’aposta dels «partits unificats» promoguda per la Internacional Comunista. No obstant això, aquest únic cas també mostrarà clarament l’objectiu d’aquesta estratègia, el Partit Comunista de Catalunya —completament residual— serà capaç gràcies a tot un seguit de factors, d’integrar el Partit Català Proletari —que ja es definia com a marxista-leninista—, la Federació Catalana del PSOE i la Unió Socialista de Catalunya, que fins feia quatre dies governava amb ERC a la Generalitat, en un partit subjugat completament als designis i canvis de rumb constants de la Komintern.
La creació del PSUC fou l’instrument necessari perquè el PCE i la Komintern pogueren imposar els seus interessos al nostre territori
Una altra qüestió fonamental és que aquest «partit unificat» no va aconseguir ser el «partit únic» de la classe treballadora, ja que al marge, i previ al PSUC, es va crear el POUM. Si aquest procés d’unificació iniciat el 1935 no va poder reeixir va ser, en gran part, al bloqueig constant del Partit Comunista de Catalunya a la participació del Bloc Obrer i Camperol —partit comunista majoritari al Principat— i de l’Esquerra Comunista —inicialment de tendència trotskista— en aquest procés, fins que va acabar descarrilant.
També cal destacar que, si bé aquest procés de creació del PSUC es va vendre i es ven com un procés autònom i propi de l’àmbit català, això no és així. La creació del PSUC, i prèviament de les JSUC, foren uns processos pactats a Madrid entre el PCE i els sectors del PSOE interessats en un procés de fusió estatal, que finalment mai s’arribà a portar a terme.
I, això, lliga amb l’altre gran qüestió associada a aquest procés. La creació d’un partit nacional i de classe. En aquest cas, també cal negar-ho en rodó. La creació del PSUC fou l’instrument necessari perquè el PCE i la Komintern pogueren imposar els seus interessos al nostre territori i fer-ho amb un instrument molt més potent que no el d’un marginal Partit Comunista de Catalunya, sense cap mena d’incidència pública. Aquest xoc entre la «catalanitat» teòrica del PSUC i la realitat pràctica, s’anirà repetint al llarg de tot el segle XX.
L’última qüestió relacionada amb el naixement del partit, a tall de propina, és la publicació de Treball. El PSUC es vanaglorià de ser el primer partit obrer en tenir una publicació oficial en llengua catalana. Tanmateix, cal recordar que precisament Treball era el nom de la capçalera que el Partit Comunista Català, que fou part integrant del Bloc Obrer i Camperol, va publicar per primer cop sis anys abans.
El segon tema que vull plantejar és el paper del PSUC des del seu naixement fins a la derrota de 1939. El nou PSUC, que tenia com a objectiu l’establiment de la dictadura del proletariat, tal com estipula la seva declaració de principis, adoptà precisament un paper contrari davant la revolució que s’inicià al juliol del 36. Fou la primera força política —abans que ERC o Unió Democràtica— a denunciar els «excessos» revolucionaris tant al front com a la rereguarda, contribuint així des de bon principi al conegut i fals debat sobre «la guerra o la revolució».
Al llarg del 38 el PSUC fou clau per legitimar la recentralització de competències
El PSUC, en lloc d’aliar-se amb les forces obreres que pretenien desenvolupar un procés revolucionari en paral·lel al conflicte bèl·lic, i que ens atorgava el màxim nivell de llibertat al nostre poble des del 1707 i 1714, apostà per donar suport als partits republicans per tal de desarticular l’estructura de poder revolucionària que, amb els seus encerts i llarga llista d’errors, representava el Comitè Centrals de Milícies Antifeixistes, i recuperar així el poder des de la Generalitat.
I, un cop aconseguit això, amb el seu Pla de la Victòria de 1937 i la provocació dels Fets de Maig del mateix any, arraconà de nou la Generalitat de Catalunya amb l’arribada del govern espanyol a Barcelona, el qual poc a poc, anà convertint l’autonomia raquítica aconseguida el 1931 en paper mullat. Al llarg del 38 el PSUC fou clau per legitimar la recentralització de competències. I, amb l’inici de l’ocupació feixista del Principat, no sols passà a defensar la «independència d’Espanya» com a leitmotiv de la guerra, sinó que en la seva propaganda introduí els elements més tronats de la historiografia patriòtica espanyola.
Només cal tenir en compte que no serà fins als anys setanta que el PSUC aconseguirà superar el boicot que patí durant trenta anys per part de totes i cadascuna de les forces polítiques catalanes, amb qui compartiren taula de govern —o no— durant la guerra del 36.
El tercer esdeveniment també és un dels més reivindicats pel mateix PSUC al llarg de la seva història: el seu reconeixement com a membre oficial de la Internacional Comunista. Paradoxalment, a aquesta fita —el PSUC va ser l’únic partit que no era d’àmbit estatal reconegut per la Internacional—, tal i com explica Miquel Caminal en la seva trilogia sobre Joan Comorera —o també han tractat Josep Puigsech i Josep Lluís Martín Ramos—, va ser un fet decisiu per tal que el PSUC esdevingués una sucursal del Partit Comunista d’Espanya. Fins a tal punt que quan el PSUC publicà el seu famós El problema nacional català ho feu per emplaçament de Santiago Carrillo en una reunió del seu comitè central l’any 1958.
Comorera es dedicà a denunciar i delatar companys per discrepar o no combregar acríticament amb les decisions del partit
Des dels quaranta, representants del PSUC participaren en el Comitè Central del PCE, iniciant un procés de confluència de dinàmiques polítiques que, lluny d’acabar amb la dissolució de la Komintern i la mort de Stalin, s’aprofundí amb el conegut com a «Cas Comorera» —del qual just ara parlarem— i tingué el seu colofó amb la mort de Franco i el procés de restauració borbònica.
El «Cas Comorera» és el quart fet històric al qual faré referència. Joan Comorera fou, des de la seva creació, el líder indiscutible del PSUC, fins que el mateix partit alertà a les autoritats franquistes que el detingueren i empresonaren. Res d’estrany en la vida del PSUC, del PCE i de tots els partits sota l’òrbita de la Komintern. De fet, el mateix Comorera, com a secretari general del PSUC, es dedicà a denunciar i delatar companys seus del partit per discrepar o no combregar acríticament amb les decisions del partit, la qual cosa comportà assassinats, tortures, empresonaments… Com tants d’altres, Comorera fou víctima d’un procés del qual ell tants cops n’havia estat el botxí.
Des de determinats sectors del PSUC —i els seus succedanis— o, fins i tot com dèiem al principi, de la mateixa Esquerra Independentista, s’ha reivindicat la figura de Comorera no sols com a catalanista, sinó com un gran teòric de la qüestió nacional des dels principis del marxisme-leninisme. Malauradament, res més lluny de la realitat, ni Comorera realitzà cap aportació intel·lectual de transcendència en la formulació teòrica de la qüestió nacional —es dedicà al «copia» i «enganxa» dels manuals oficials— i encara menys realitzà cap aportació en la pràctica.
Si en lloc de centrar-nos en les antologies parcials i intencionades publicades al respecte, llegim el conjunt dels seus escrits, veurem com el «catalanisme» de Comorera no sols és un instrument de caràcter partidista, sinó una eina que utilitzà per interès personal en determinats moments de la seva accidentada carrera política.
El PCE, i el PSUC, foren el primer partit polític a promoure la «reconciliación nacional»
Malauradament també, aquesta tendència no l’observem només si ens centrem en el discurs de Comorera —i del PSUC— respecte del «problema» nacional, sinó que ho veiem en tots i cadascun dels àmbits de la política, com també ho podem comprovar en els partits comunistes d’arreu d’Europa d’aquell període en qüestions com, per exemple, el pacte entre l’Alemanya de Hitler i l’URSS de Stalin.
Ja acabada la II Guerra Mundial i amb la dictadura de Franco afermada per la comunitat internacional i el desarrollismo, que la reintegrava en l’economia capitalista internacional, el PSUC desenvolupà un discurs —ja des del 1956!— que tingué molta importància en l’anomenada «Transició» i encara ressona ben entrat el segle XXI.
Em refereixo al fet que el PCE, i el PSUC, foren el primer partit polític a promoure la «reconciliación nacional», és a dir, a la superació política d’allò que havia suposat el cop d’estat, la guerra civil i la dictadura, per tal d’avançar, conjuntament amb els seus responsables, cap a una solució pactada.
Aquesta aposta fou clau per entendre allò que el PSUC fou el «partit de l’oposició» o el «partit antifranquista», en lloc del «partit comunista» i, alhora, fou l’anunci d’allò que succeiria amb la mort del dictador i que constitueix la darrera qüestió que vull apuntar en aquest limitat article.
En l’anomenada «transició», el PSUC jugà un paper fonamental, igual com ho feu el PCE en el conjunt de l’Estat, però alhora tingué la particularitat de desenvolupar una estratègica central per facilitar aquest procés. Mentre el PCIB i el PCPV assumien la catalana com a llengua i cultura pròpia de les Illes i el País Valencià respectivament, ambdós partits junt amb el PSUC foren els principals dinamiters de la possible articulació d’una oposició antifranquista que aglutinés el conjunt dels Països Catalans o que simplement aquest fos el marc nacional a reivindicar i defensar després de la mort del dictador. L’any 61 la revista teòrica del PSUC Horitzons responia a un encara gens conegut Joan Fuster, que els Països Catalans són una «reminiscència de la ideologia imperialista de la gran burgesia catalana» i, per tant, «una idea reaccionària».
Així doncs, no sols els Països Catalans foren negats com a subjecte polític, sinó que el «partit» donà el seu suport a la Constitució espanyola que els negava i fins i tot en prohibia la federació dins del marc espanyol, i actuaren de calçador per la imposició dels processos autonomistes en cadascun dels corresponents territoris.
I, si tingués més espai, podríem parlar de l’eurocomunisme, del paper del PSUC un cop restaurada la Generalitat, del seu paper en el sindicalisme des del sorgiment de CCOO fins a les successives reformes laborals, de la seva relació amb Tarradellas, del seu paper a l’Assemblea de Catalunya i moltes altres qüestions.