Viatgem en el temps fins a l’any 1976. Un grup nombrós de treballadors del sector ceràmic de les comarques de Castelló s’ha concentrat a la Plaça de la Independència de la capital, ha ocupat la seu del Sindicat Vertical i finalment ha decidit atrinxerar-se dins d’una església per a protestar contra la repressió de la patronal.
Uns quants quilòmetres al nord de la Plana, concretament a la ciutat de Barcelona, més de cent dones i xiquets resisteixen un tancament de 28 dies a la Parròquia de Sant Andreu de Palomar. Són les anomenades Dones de la Motor Ibérica i han iniciat una sonada mobilització contra l’acomiadament massiu dels seus respectius marits.
Posem ara direcció a l’est peninsular, a uns 900 quilòmetres del país. Aquest mateix any, el 1976, vora 250 dones i familiars de treballadors de la mineria del carbó aguanten tancades a l’interior del Palau Episcopal d’Uviéu en suport a la vaga sectorial que ja dura setmanes. Les conques asturianes reclamen millores salarials, l’alliberament de tots els detinguts i la legalització de les organitzacions sindicals.
I una última parada. Resseguint l’eix del cantàbric arribem a Vitòria. També a dins d’una parròquia, la de Sant Francesc d’Assís, centenars de treballadors, principalment de la metal·lúrgia, enllesteixen els preparatius d’una assemblea emmarcada en la vaga que s’ha propagat per totes les fàbriques. La policia del ministre franquista Manuel Fraga assalta el temple, dispara gasos lacrimògens i assassina 5 treballadors, causant, a més, un total de 150 persones ferides.
És possible que, en aquells moments, la classe obrera mobilitzada no fora conscient de la magnitud dels fets, però a les suposades acaballes de la dictadura feixista, els treballadors i les treballadores de tot l’estat no només encaraven els reptes de la transformació del sistema polític. També s’enfrontaven a dos dècades devastadores per al conjunt del teixit productiu industrial. La primera, la dècada dels 80 amb la famosa reconversió del llavors ministre socialista Carlos Solchaga i, la segona, la dècada dels 90 amb el triomf de la deslocalització i la progressiva entrada de béns de consum barats procedents del sud-est asiàtic.
Metal·lúrgia, siderúrgia, drassanes, mineria, tèxtil, joguina… Els sectors que havien engreixat el desarrollismo franquista van començar a esfondrar-se com un castell de naips, propagant la sequera d’una comarca a l’altra i enviant a l’atur centenars de milers de persones en poc més de vint anys. Els protagonistes i principals afectats d’aquest incert context van ser els qui van copar el mercat laboral de finals dels 70 i de les dècades dels 80 i dels 90. Els boomers. També coneguts com “els pares dels millenial”.
Soc partidària de preguntar sempre a cadascú que fa proclames qui són els seus pares. Qui són i, a més a més, què acumulen
Ara fem un salt fins a mitjans de maig de l’any 2011. Milions de joves d’arreu de l’estat espanyol, injustament colpejats per la desfeta financera global de 2008, ocupen l’espai públic de cada poble i de cada ciutat amb l’objectiu de denunciar la precarietat i les nul·les expectatives de futur. Alguns d’ells enarboren una pancarta i d’altres criden obertament la que seria la consigna per excel·lència del moviment 15M: “Som la primera generació que viurà pitjor que els seus pares”.
Personalment, soc partidària de preguntar sempre a cadascú que fa proclames qui són els seus pares. Qui són i, a més a més, què acumulen: si hèrnies discals i silicosi o, per contra, triennis a l’Administració General de l’Estat. Aplicant aquest filtre igual podríem confirmar la sospita que molts i moltes millenials tenim des de fa quinze anys: aquells que diuen que viuen pitjor que sons pares són, en realitat, fills de funcionaris de la gran ciutat que l’únic contacte que han tingut amb la conflictivitat obrera contemporània és el dia en què van anar al cine a vore Billy Elliot.
D’acord amb les dades recollides per l’INE i per l’IDESCAT, el percentatge de població boomer que té estudis superiors se situa entorn al 16%. Dos de cada deu pares dels millenial, per dir-ho ràpid i malament, van poder eixir al mercat laboral amb una parella d’asos. En ser un percentatge reduït de titulats universitaris, es van trobar amb poca competència —o, si més no, es van trobar amb menys competència de la que ens hem trobat les generacions posteriors—. A sobre, i aquí va el segon as, van enxampar el moment de major expansió de l’administració pública de la història. Autonomies, televisions, estructura educativa i sanitària… Espanya multiplicava els pans i els peixos i els boomers amb estudis van dir: Allí me colé y en tu fiesta me planté.
Ara bé. On són els vuit de cada deu boomers sense estudis que no van poder accedir a la Coca cola para todos y algo de comer? El primer lloc on cal buscar-los és fora del focus mediàtic. El segment de la generació dels nostres pares que gaudeix de projecció i d’altaveus es correspon amb periodistes, escriptors, catedràtics, metges i similars. No hi hagut —perquè no hi sol haver— representativitat mediàtica dels sensestudis i sembla que l’imaginari col·lectiu ha esborrat el 80% d’una generació que més d’una i més de dos vegades les va passar putes a nivell laboral.
Aquesta distorsió entre el focus i la penombra és especialment evident a casa nostra. Més en concret, arreu dels diferents escenaris que van configurar la realitat dual de la Catalunya pre i post olímpica. Mentre la cara visible —i encorbatada— del país licitava i construïa rumb al futur, el sector tèxtil agonitzava entre les polítiques de reconversió, les deslocalitzacions i els nous escenaris mundials de comerç.
El 81% dels nascuts entre 1945 i 1965 disposava d’habitatge en propietat amb 42 anys
Al País Valencià, el focus situat a la primera línia de la costa va confrontar durant anys amb les maleses que es vivien a les comarques interiors. Elx, principal pol productor de calçat dels Països Catalans i del conjunt de l’estat, va encaixar un cop rere l’altre al llarg de les últimes dècades del segle XX i milers de persones van perdre el lloc de treball. La fotògrafa elxana Larisa López em contava un dia que moltes treballadores —el sector era feminitzat a la base— no estaven ni contractades legalment en el moment de ser “acomiadades”.
Clar. Amb quina cara vas i et passeges per tots els pòdcasts xulos de Madrid dient que aquestes senyores d’Elx han viscut millor que tu.
Però. Ací hi ha un però. Un però bastant gros. La major part de la generació que ens ha ocupat fins ara, els boomers, va poder accedir a un mercat de l’habitatge menys complex i més econòmic del que hem conegut nosaltres. Segons l’Enquesta Financera de les Famílies que elabora el Banc d’Espanya, el 81% dels nascuts entre 1945 i 1965 disposava d’habitatge en propietat amb 42 anys. En comparació, els millenial que actualment gaudeixen de pis propi oscil·len entre el 47% del segment més avançat en edat —amb vora 40 anys— i el 27% del segment més jove.
El nostre model socioeconòmic atorga a l’habitatge un rol prominent en la correcta transició cap a la vida adulta. El fet de disposar-ne d’un determina, en primer lloc, l’emancipació de la família primigènia i, en segon lloc, el salt cap a la construcció del nucli familiar propi. Tot i que ens puga parèixer natural, aquest constructe d’adultesa i pis en propietat no és casual. De fet, des de la distància que ens brinda el pas del temps, a dia de hui encara em pregunte quanta d’aquella gent que va eixir al carrer durant el 15M ho va fer empesa per una voluntat real de transformació social o, més aviat, ho va fer brandint allò del “¿y qué hay de lo mío?”. A mi se m’havia promès un piset en propietat a un barri de blancs o un adossat amb piscina a les urbanitzacions on viuen els professionals liberals.
Per algun motiu això de titllar de privilegiada la generació dels nostres pares, els boomers, ha funcionat bé en els últims anys. Ha sigut un bon pinso
Per desgràcia, el qué hay de lo mío amerava massa cabets durant la revolta juvenil de maig del 2011. Prova d’això és que el primer que van fer els afortunats en la pedrea dels càrrecs públics va ser comprar-se un pis a un barri bo on poder portar el fill a l’escola pública sense por a que Saith li ensenyara a tallar haixix. L’efecte propietat immobiliària va allunyar els nous polítics i assessors d’allà d’on venien perquè l’efecte propietat immobiliària està pensat precisament per a això, per a elevar a uns per damunt dels altres. És així com ho va dissenyar el ministre franquista José Luís Arrese: “No volem una Espanya de proletaris, volem una Espanya de propietaris”. Una societat en què la propietat immobiliària puga substituir la classe social.
Les batalles generacionals són imprecises. Uns van tindre pitjors feines però pisos més barats. Altres hem gaudit d’estudis i de millors feines però ens hem trobat un mercat de l’habitatge directament prohibitiu. I després estan els rics, segurament famílies que traficaven amb esclaus o que van guanyar la Guerra Civil, que han tingut, tenen i continuaran tenint tot el que vulguen. Però, per algun motiu, potser per la complexitat de tot plegat, això de titllar de privilegiada la generació dels nostres pares, els boomers, ha funcionat bé en els últims anys. Ha sigut un bon pinso per a entretindre’ns mentre el model rendista del tardocapitalisme anava fent.
El problema d’aquesta dinàmica de les batalles generacionals és el que comenta el meu col·lega periodista Jaume Portell. Nosaltres, que hem alimentat això, ens podem trobar que d’ací 30 anys, en un context de progressiva enretirada de l’estat del benestar, el jovent del futur vinga a retreure’ns que els millenial vam poder anar a la universitat i, fins i tot, gaudir de beques diverses per a completar un bon currículum acadèmic. Llavors ens passarà com al popular científic creat per Mary Shelley, que ens mirarem aquests joves i pensarem: “És l’engendre, el dimoni repulsiu al qual jo he donat vida. Què fa ací?”.