L’independentisme d’esquerres es troba en un cert moment de reconfiguració a nivell profund. La irrupció de nous agents de l’esquerra nacionalista l’empeny a revisar alguns dels seus vectors fundacions per actualitzar-se en la nova conjuntura que viu el país. Aquesta conjuntura ve marcada tant pel context polític previ, com per les transformacions socials més soterrades, però igualment profundes que han canviat la fesomia del país en pocs anys.

En termes polítics, trobem la gestió del cicle d’octubre que (independentment que la llegim en termes de derrota o empat) ha tingut com a resultat polític immediat una profunda crisi de lideratge dels partits independentistes i l’emergència de nous actors que han tensionat els consensos previs del catalanisme.

En el pla més sociològic, els grans canvis demogràfics han generat un sentiment difús però penetrant d’accelerada en el procés de minorització dels catalanoparlants en les grans ciutats i les ciutats mitjanes. Un sentiment que també veu de la retallada d’expectatives vitals per un sector de la població que protagonitzà els cicles de mobilització política i que es tradueix en una sensació compartida de “pèrdua de control” del país, de bandejament de la titularitat històrica de la nació.

Així doncs, el qüestionament dels marcs ideològics propis del catalanisme autonòmic, articulats en gran part pel pujolisme (a saber, l’acceptació del mite de l’un sol poble, el bandejament de formes de lluita que no encaixessin en el paradigma dretcivilista, el moralisme com a brúixola moral geopolítica, etc.), que van arribar al paroxisme durant el procés obliga a revisar en certa manera les estratègies de les opcions polítiques independentistes que es van configurar durant aquell moment, per extreure’n conclusions i plantejar-ne els punts foscos. Això inclou també el consens estratègic de l’esquerra independentista, la Unitat Popular, que havia arribat a una certa síntesi durant el cicle de creixement i consolidació electoral de la CUP.

La Unitat Popular, un projecte estratègic original i rupturista 

Anem a pams, la UP no neix d’un dia per l’altre, sinó que és un marc estratègic que es gesta durant l’eclosió política de l’independentisme combatiu i des d’allà es va configurant durant la maduració d’aquest nou espai i la seva conversió en moviment. El plantejament estratègic recollí un seguit d’intuïcions i posicions nuclears que repassem tot seguit.

La primera fa referència a la base social del bloc polític. Des de la seva gènesi com espai, la voluntat de conformar un bloc social i polític per la ruptura democràtica (primer contra la dictadura, després contra la consolidació del Règim del 78) anava més enllà de la població estrictament catalanoparlant, inclosos els sectors populars de procedència estrangera (és a dir, espanyola) a través dels diferents fronts de lluita. Aquesta voluntat trencava amb els posicionaments de l’històric Front Nacional de Catalunya (FNC) i va desembocar en l’escissió i conseqüent fundació del PSAN l’any 1969. Pels líders del FNC, aquesta voluntat de conformar un bloc unitari, d’arrel popular, amb els sectors immigrats partia d’una posició naïf i políticament estèril, en la mesura que en cap cas permetria influir políticament en el moviment obrer i veïnal sense reforçar-ne el lideratge del PSUC-PCE i generant de retruc confusió en la base principal de la lluita independentista: els sectors populars catalanoparlants. El procés de catalanització no seria en tot cas “des de baix” (per molt noble que fos intentar-ho) sinó que s’hauria de fer des de dalt un cop recuperades les estructures autonòmiques.

Es pot discutir el nivell de penetració de l’independentisme en les diverses lluites obreres del període, però en tot cas aquesta formulació va ser genuïna i conseqüent, atès que s’ha mantingut com un tret invariable en la política estratègica de l’esquerra independentista des de llavors.

En segon lloc, una altra derivada de la mateixa assumpció, té a veure amb la correspondència de classe amb l’alliberament nacional. L’espanyolisme es contemplava com una ideologia d’estat i, per tant, irradiada des dels grups de poder cap a la resta de la societat, rebaixant així la importància  de la filiació ètnica en la seva assumpció. Sense anar més lluny, a la famosa ponència alternativa de l’assemblea de l’MDT de 1987, Per una Política independentista de Combat, es plantejava així la qüestió: “Les classes populars són en general menys espanyolitzades ideològicament que la burgesia que és fortament espanyolitzada a causa dels seus lligams amb el poder estatal.” Per tant, es podia derivar que “la base social militant [de l’independentisme] és constituïda […] per la joventut amb consciència política nacionalpopular, és a dir, joves amb consciència nacional i vinculats a la defensa dels interessos populars (ecologistes, antirepressius, sindicals, etc.); i des del punt de vista social, d’extracció obrera i popular (és a dir, majoritàriament, sectors no-burgesos […]).

És evident i cal sempre remarcar que la base social de l’independentisme ha sigut i és eminentment popular, també en els termes plantejats per la PIC llavors: estem parlant de l’aglomerat de classes subalternes que comparteixen l’explotació més o menys directa del capital. Al mateix temps, també cal assenyalar, com es va fer llavors, que dins del conjunt del poble català també hi ha col·laboracionistes directes o indirectes, imbuïts de la ideologia espanyolista en més o menys mesura (l’autonomisme hi cabria aquí) amb l’ocupació. Aquest fet se certifica històricament des dels botiflers del segle XVIII, fins al suport explícit del gran capital financer radicat a Catalunya i la patronal Foment a la repressió d’Estat després de l’1 d’octubre.

La voluntat de cercar sinèrgies amb els moviments de base, sindicals, populars, ha sigut l’element polític fonamental de l’estratègia de construcció del bloc de la Unitat Popular

Finalment, una altra d’aquestes assumpcions és que és necessària una lluita ideològica per evitar un seguit de “desviacions” dins el bloc que podrien afeblir-lo o desorientar-lo. Per una banda, la pulsió lerrouxista que existiria en els sectors populars no-catalanoparlants, aprofitada de manera oportunista per les esquerres ignorants (o participants) de l’ocupació espanyola. Per l’altra, la pulsió autonomista que a canvi d’un encaix més favorable al règim sacrifica la lluita per l’alliberament i que, per tant, aplana el camí a la integració del nacionalisme català en la política domèstica espanyola. En aquest sentit, caldria matisar la percepció que la UP es basa en assumpcions mecanicistes o naïfs atès que el seu èxit es basa en la capacitat d’intervenció de les organitzacions independentistes en els diferents fronts de lluita, aspecte que va dur a la configuració actual d’organitzacions sectorials que conformen el Moviment Català d’Alliberament Nacional.

La voluntat de cercar sinèrgies amb els moviments de base, sindicals, populars, ha sigut l’element polític fonamental de l’estratègia de construcció del bloc de la Unitat Popular. A l’inrevés que la resta de formacions polítiques independentistes, el treball de base i l’arrelament local, particularment a escala municipal amb l’erecció de candidatures sorgides de les lluites locals i l’associacionisme popular, ha sigut un element clau que va possibilitar que un espai polític marginal s’anés obrint camí a poc a poc i constituís un espai polític i un electorat diferenciat, mobilitzat i fidel.  

Límits de la conjuntura actual per al desplegament de la UP

Aquests elements nuclears de l’estratègia de la UP, encara que sense negar-los i reconeixent-ne les virtuts, s’haurien de poder problematitzar a la llum del nou context social i polític del Principat. Ho farem discutint-ne cada un, començant per les dificultats de configuració del bloc nacional popular en l’actual context sociodemogràfic, en les tensions que genera l’interclassisme i en les limitacions que ha imposat la dependència de les lluites de base per l’arrelament i consolidació de l’espai.

Trobar els mecanismes per expandir l’arrelament al país i posteriorment el sentiment de catalanitat és condició necessària per a desplegar el projecte de la UP a tot arreu dels Països Catalans

Els canvis sociodemogràfics impacten en les possibilitats de configuració política d’un bloc nacional popular 

Primer, els canvis demogràfics de la segona meitat del segle XX i primera del XXI han reconfigurat la composició de classe de la població de Catalunya, i això fa cada cop més difícil establir una correspondència clara entre els interessos objectius dels sectors populars i la lluita per la independència. Tot i que no es pot negar la possibilitat (històricament demostrada!) d’incorporar sectors d’origen no-catalanoparlant en el bloc històric que conformaria el Poble Treballador Català, cada cop seria més difícil mantenir-la en baixar la identificació amb la catalanitat en el conjunt de la població i en associar-se aquesta amb tenir el català com a llengua d’identificació.

Sigui per la marginalitat política del projecte independentista al voltant de la UP, per l’estratègia comunicativa, la pacificació social, la repressió, etc. El cas és que el suport a la UP s’ha mantingut estancat i la presència de la CUP i del conjunt de l’EI s’ha circumscrit en entorns d’una presència més elevada de catalanoparlants, lluny d’incidir en els barris i poblacions de majoria castellanoparlant o no-catalana, tot i haver-hi apostat a partir de projectes municipalistes més o menys reeixits. Així doncs, l’arrelament i expansió dels plantejaments de la UP sembla que van lligats a l’expansió i arrelament de la llengua catalana i la identificació amb la catalanitat. Trobar els mecanismes per expandir l’arrelament al país i posteriorment el sentiment de catalanitat és condició necessària per a desplegar el projecte de la UP a tot arreu dels Països Catalans.

Faig un incís; en aquesta lectura, necessàriament realista, cal també incloure-hi els límits del municipalisme com a vehicle agregador a un projecte de canvi social més ampli. Si bé no es pot negar que l’accés als consistoris possibilita desplegar un seguit de polítiques favorables als interessos nacionals i de classe al mateix temps que permet bregar els quadres de la UP en la lluita institucional, la realitat és que ha sigut tant el trampolí com el sostre del desplegament de la UP en l’àmbit nacional. Es pot discutir si la presència d’un projecte de govern autonòmic hagués aconseguit retroalimentar les energies militants desplegades en l’àmbit municipal, però, en tot cas, la simple suma de projectes locals no ha servit per retroalimentar un impuls a una escala més àmplia que la circumscrita a determinades àrees geogràfiques, tot i la proliferació de projectes municipalistes en els darrers deu anys. 

Al mateix temps, una lectura potser massa triomfalista sobre l’èxit dels mecanismes de reproducció social de la catalanitat ha subestimat la capacitat de mobilització ètnica per part de l’Estat que es va manifestar per exemple amb la victòria de Ciutadans el desembre del 2017 i que es manté avui amb les constants discriminacions als catalanoparlants. Aquesta lectura triomfalista, que donava el país per acabat, va ser transversal tant a dreta com esquerra de l’espectre catalanista, però, tal com hem anat defensant des de Nexe, en el cas de l’esquerra independentista va comportar un cert relaxament a l’hora de defensar els drets dels catalanoparlants en alguns fronts de lluita.  

Límits i potencialitats de l’interclassisme 

La UP no és res més que un intent de constitució del que en termes gramscians diríem “un bloc històric” conformat pels sectors subalterns de la societat catalana que, a través del projecte independentista realitzen una potencialitat històrica: l’assumpció de la plena sobirania del poble català i la profunda democratització social i econòmica. Un bloc, però, és una amalgama de diversos sectors socials amb cultures polítiques i organitzatives i agendes diverses. Des d’un inici, es parlà de “classes populars” per fer confluir sota un mateix terme aquesta realitat bigarrada formada per treballadors industrials, autònoms i petits empresaris, joventut precària o proletariat migrant, terme que adoptà sinònims com el de “Poble Treballador Català”. Ja hem comentat abans que la filiació ètnica ara com ara pot suposar una dificultat per a l’articulació d’aquests sectors populars en un mateix bloc. 

No obstant això, també cal esmentar que la base social independentista s’estén més enllà de les classes populars. A partir del procés de globalització, o senzillament per una mera necessitat de supervivència en una Catalunya cada cop més empobrida i desinvertida, hi ha sectors de la burgesia que han participat entusiàsticament de la mobilització popular per la independència. Encara que evidentment aquests sectors, segurament expressats políticament en altres espais no formarien part del bloc de la UP, no s’haurien de considerar enemics en un context de conflicte nacional. Tanmateix, hi ha altres lògiques (principalment de classe) que actuen i tensionen el bloc popular i hipotequen aliances futures. Això es trasllada en una difícil política d’aliances que ha tensionat l’espai i ha generat una certa desorientació entre les seves bases. 

L’arrelament i impuls de les lluites de base i els seus límits

Com hem dit, una de les intuïcions primigènies i senya d’identitat de l’estratègia de la UP ha sigut la construcció des de baix d’un bloc polític alternatiu de ruptura que aglomeri a partir de diversos fronts de lluita. En contraposició a l’estratègia política de confluència d’espais i unió de partits per assaltar el poder, la UP confia en la capacitat de mobilització dels subalterns per guiar els cicles polítics, redefinir agendes i influir en el canvi cultural de la societat. 

Les demandes securitàries i xenòfobes poden tenir predicació en sectors populars i això fa que, paradoxalment, “l’eixamplament de la base” propugnat per ERC l’acabi complint Aliança Catalana amb el seu discurs xenòfob i de mà dura

Aquesta intuïció s’ha demostrat majorment certa i en tenim nombrosos exemples (habitatge, ecologisme i, evidentment, lluita per la independència) però no està exempta de límits i complicacions. 

Cal tenir en compte que moltes de les lluites que es generen al país tenen una dinàmica específica que, tot i que les pot fer coincidir en cert moment, no interseccionen amb la qüestió nacional i això pot provocar tensions dins el bloc que en principi cal articular. Això trenca amb la intuïció que les lluites dels subalterns són solidàries i sumatives (el principi de les “Lluites compartides” d’Òmnium) i inclús que les formes d’eixamplament del subjecte siguin prenent com a referència els “interessos objectius” dels subalterns: les demandes securitàries i xenòfobes poden tenir predicació en sectors populars i això fa que, paradoxalment, “l’eixamplament de la base” propugnat per ERC l’acabi complint Aliança Catalana amb el seu discurs xenòfob i de mà dura.

No és suficient “sumar” altres lluites sota sigles independentistes. Això ha generat situacions incomprensibles des d’ulls independentistes, com les declaracions de Basha Change o el menysteniment de Gabriel Rufián sobre la raquitificació del català a Barcelona. De fet, un dels errors que deriva també d’una determinada lògica electoralista ha sigut confondre que la UP no consisteix en un “front ampli” que col·lecciona cromos de diversos espais, sinó en la capacitat en determinats moments de fer confluir el programa de l’alliberament nacional i social, catalanitzant les lluites i dotant el catalanisme de la capacitat per donar resposta a la desigualtat (per exemple, amb l’assumpció de la defensa del català en espais organitzatius del moviment per l’habitatge o l’assumpció de mesures de protecció enfront del mercat per part de la dreta independentista).   

El cert, però, és que probablement els independentistes no poden estar presents en tots els fronts que s’obren en una societat tan bigarrada, heterogènia i complexa com és la catalana d’inicis del segle XXI. Per contingents humans i també, per què negar-ho, perquè moltes problemàtiques apareixen per part de sectors de la població d’origen no-català amb els quals cal establir un diàleg en els espais de confluència. Això obligaria a establir un seguit de prioritats d’intervenció com, per exemple, el sindicalisme nacional i de classe. 

A tall de conclusió 

Amb aquest article no presento cap esmena de fons al projecte de la UP. Al contrari. Crec que la constància en l’aplicació dels seus postulats malgrat la repressió, les escissions i les èpoques de travessia pel desert van aconseguir quelcom impensable als anys noranta: la construcció d’un espai polític prou sòlid dins el sistema electoral català per part d’una opció radical i marginada per la resta d’agents. Malgrat això, cal partir també de la constatació de l’estancament del projecte de la UP. Soc incapaç de definir de manera taxativa les causes d’aquest estancament (estratègiques, de conjuntura, militants, de cultura política, etc.) però el que sembla evident és que en el context de canvi demogràfic que ha experimentat la societat catalana hi ha elements que sens dubte hi incideixen. 

En definitiva, la reconfiguració política i demogràfica que viu el país obliga l’esquerra independentista a revisar algunes de les intuïcions estratègiques que han orientat la seva pràctica durant les darreres dècades. No es tracta de negar els encerts d’un model que va permetre construir un espai polític arrelat, coherent i amb una capacitat d’incidència molt superior a la seva força inicial, sinó d’assumir que els pressupòsits sobre els quals es va edificar ja no operen en una realitat social idèntica. Persistir en diagnòstics formulats per a una Catalunya diferent corre el risc de convertir la fidelitat als principis en una forma d’immobilisme polític.

Aquest exercici de revisió hauria de permetre distingir entre els elements estratègics que continuen essent vigents i aquells que exigeixen una reformulació profunda. La centralitat de l’arrelament territorial, l’organització popular i la voluntat de vincular l’alliberament nacional amb la justícia social mantenen tota la seva vigència. En canvi, la configuració del subjecte polític, la relació entre llengua, identitat i classe, així com les prioritats d’intervenció en una societat molt més fragmentada i diversa, requereixen noves eines analítiques i una capacitat renovada d’interpel·lació a partir de nous mitjans i noves iniciatives. Sense una lectura realista de les transformacions demogràfiques i culturals del país serà difícil reconstruir una majoria nacional-popular amb capacitat de disputar l’hegemonia.

En aquest sentit, insisteixo, el debat sobre la Unitat Popular no hauria d’entendre’s com una esmena al seu llegat, sinó com una continuació del seu impuls fundacional. Si la seva principal virtut va ser saber adaptar les formes d’organització i de lluita a les condicions d’una època determinada, avui el mateix esperit exigeix afrontar sense apriorismes els nous reptes del país. Només des d’una reflexió estratègica exigent, que combini realisme, ambició nacional i voluntat transformadora, serà possible bastir un projecte capaç d’articular una majoria política i social pels Països Catalans del segle XXI.