Per una part significativa del pensament polític català, l’habitatge ha estat històricament tancat a la carpeta de les polítiques socials, considerat un afer sectorial, mentre que la llengua, la cultura, l’escola o l’autogovern ocupaven en exclusiva la casella de la infraestructura nacional. Aquesta separació conceptual és avui un anacronisme insostenible que desarma el país davant les seves crisis més profundes. L’habitatge ja no és només una qüestió de benestar material o de distribució de la riquesa: a Catalunya s’ha convertit en una de les principals claus de volta de la construcció nacional. Determina qui té dret a viure al país, qui pot arrelar-hi i formar una família, en quina llengua es bifurquen o es cohesionen les comunitats del futur i, en última instància, qui reté el control real sobre els recursos i el poder polític del país.

L’habitatge ja no és només una qüestió de benestar material o de distribució de la riquesa: a Catalunya s’ha convertit en una de les principals claus de volta de la construcció nacional

La lliçó d’Iceta i el nou escenari europeu

L’estiu de 2021, Miquel Iceta, llavors Ministre de Política Territorial de l’Estat, va defensar al Senat Espanyol la decisió de l’executiu central d’impugnar la llei catalana de contenció de lloguers (Llei 11/2020) davant el Tribunal Constitucional. Ho va fer amb força claredat. “Si una ley autonómica vulnera el marco competencial, yo tengo políticamente, moralmente y legalmente la obligación de presentar ese recurso”. Més enllà de l’anècdota, aquest moment de la història recent il·lustra bé la tesi d’aquest article. Perquè l’Estat activés la seva maquinària jurídica, poc importava que les dades oficials haguessin certificat que la regulació catalana havia aconseguit reduir el preu mitjà dels lloguers un 4,8% als municipis on s’aplicava, ni que la norma comptés amb el consens històric del Sindicat de Llogateres i d’una àmplia majoria del Parlament de Catalunya que incloïa Junts, ERC, els Comuns i la CUP. Davant d’un avenç social conquerit per una nació subalterna, l’Estat va prioritzar la reafirmació competencial i la uniformitat de l’ordenament jurídic espanyol.

Aquest xoc institucional no és un fet aïllat ni una simple rebregada administrativa, sinó el símptoma més visible d’un canvi estructural de quin lloc ocupa l’habitatge en la societat i en el taulell polític actual. Després del crac de la bombolla del 2008 i de l’emergència d’un potent cicle de mobilitzacions pel dret a l’habitatge, impulsat per entitats catalanes com la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) el 2009 o el Sindicat de Llogateres el 2017, el sentit comú col·lectiu s’ha desplaçat. Avui, la precarietat residencial és percebuda com una anomalia democràtica que centra l’agenda pública a totes les escales de poder. Ho veiem a Catalunya amb les promeses de 50.000 habitatges del Govern de Salvador Illa seguint el Pla Viure de Collboni, ho veiem a Madrid amb la Llei d’Habitatge estatal, i ho veiem també a Brussel·les amb l’aprovació del primer European Affordable Housing Plan i la futura Affordable Housing Act.

Això fa que ens trobem davant d’un autèntic housing moment a escala continental, on les administracions públiques es veuen abocades a dissenyar polítiques d’intervenció en el mercat de la llar per evitar el col·lapse del teixit urbà i rural tensionat després de dècades de pressió del carrer i davant de l’evidència dels impactes. No només estem responent a una crisi, es podria dir que s’està re-definint el sistema de l’habitatge, a l’igual que es va fer amb la sanitat als anys 80. I a tot arreu del planeta els agents socials de l’habitatge, d’empreses a moviments socials, fan servir els diferents nivells competencials per fer avançar la seva agenda d’interessos. Però el que no podem negar és la realitat que a Catalunya tota disputa social que decidim jugar a Madrid té efectes nacionals importants que molts altres llocs del món no s’han de plantejar. Sigui perquè vivim com una nosa la dimensió social o nacional en l’habitatge, pel bé del país, creiem que hem d’aprofundir els debats sobre com ens afecten aquests dos grans eixos de conflicte que travessen aquest tema cabdal pel país. Malgrat l’evidència d’aquesta intersecció, el debat públic català ha patit gairebé una dècada de buit analític sobre les dinàmiques creuades entre la dimensió social i nacional en l’habitatge. Les poques aportacions existents han estat fragmentades, contades i sovint tancades en departaments estancs, evitant afrontar les tensions internes i les paradoxes incòmodes. Per articular una estratègia de transformació real que incideixi en les organitzacions socials i polítiques, creiem necessari desgranar com operen les paradoxes creuades entre l’eix social i el nacional a l’habitatge través de tres grans conflictes.

Tres grans conflictes entre habitatge i nació

1. Desmercantilització vs. Financialització Global: L’eix de l’arrelament

El primer gran conflicte sorgeix de la tensió sobre la funció principal del sistema de l’habitatge: casa vs. inversió. Els fons de capital internacional, les societats d’inversió mobiliària i les plataformes de lloguer turístic operen moltes vegades a escala planetària, buscant rendibilitats immediates i convertint les ciutats en nòduls abstractes d’un mercat global de capitals. I no només ells, la seva força arrossega al rendisme popular que es majoria a casa nostra. Quan els preus de l’habitatge es desconnecten dels salaris locals i l’estoc residencial es converteix en un valor de refugi per al capital local i estranger, el dret a l’habitatge i a la ciutat s’esfondra.

La reproducció nacional i la desmercantilització de l’habitatge són dues dimensions indestriables d’una mateixa necessitat històrica

Alhora, quan el teixit residencial d’un barri o d’una vila es destrueix per la pressió d’aquesta especulació financera, no només es produeix un drama social i econòmic d’expulsió de llogaters o desnonaments; es desarticula, en paral·lel, una comunitat cultural sencera. L’expulsió de la població de les àrees urbanes o de les zones costaneres tensionades, i la seva substitució accelerada per demandants internacionals d’alt poder adquisitiu, com nòmades digitals o usos turístics, altera de manera irreversible la realitat lingüística i els vincles de transmissió cultural de la comunitat receptora entre altres impactes. El català necessita espais de socialització quotidiana, comerç de proximitat i veïnatge estable per sobreviure i integrar; la rotació constant i la impossibilitat d’arrelar trajectòries vitals tritura aquesta possibilitat. Un ciutadà precari, abocat a canviar de pis cada pocs anys per clàusules abusives, a viure amb l’angoixa d’un desnonament o a destinar més del 50% del seu sou net a pagar el lloguer o una hipoteca asfixiant, difícilment tindrà el temps o l’estabilitat material necessària per implicar-se en la defensa de la llengua, per comprometre’s amb el teixit associatiu o per participar activament en un projecte nacional. El sentiment d’arrelament i de pertinença és indissociable de la seguretat material. Per tant, les esquerres no poden continuar analitzant la gentrificació i el lliure mercat de temporada com a fenòmens abstractes purament de preus, desvinculats dels seus efectes de desarticulació nacional. De la mateixa manera, les dretes o els perfils nacionalment auto-centrats cauen en anàlisis pobres quan pretenen defensar la identitat nacional, la natalitat i la continuïtat de la nació mentre defensen deixar el sòl i l’accés a les cases en mans del lliure mercat. La reproducció nacional i la desmercantilització de l’habitatge són dues dimensions indestriables d’una mateixa necessitat històrica.

2. Sobirania vs. Uniformisme Estatal: L’eix del poder real

El segon front de fricció té caràcter institucional i s’ubica al bell mig de la disputa per la sobirania. Per definició, els estats centralistes tendeixen a la uniformització jurídica per garantir el control homogeni del territori i facilitar la lliure circulació de capitals i de persones sota un mateix patró. Per contra, les nacions sense estat que conviuen al seu interior requereixen asimetria institucional i sobirania jurídica total sobre el seu mercat intern i el seu sòl per poder emmotllar les normatives a les seves pròpies realitats demogràfiques, socioeconòmiques i habitacionals. I la lliçó de les dues últimes dècades a Catalunya és clara: són innumerables els exemples en què el Parlament ha intentat utilitzar les seves prerrogatives o el dret civil propi per aixecar un escut social que protegís els seus ciutadans de la intempèrie del mercat, on l’Estat ha interposat recursos constitucionals que han acabat buidant la capacitat legislativa de la Generalitat. Va passar amb l’històrica Llei 24/2015 de mesures urgents per afrontar l’emergència habitacional i va tornar a passar amb la Llei 11/2020 de contenció de rendes. Fins i tot quan el Govern espanyol legisla en matèria d’habitatge, com va fer amb la Llei 12/2023 – una llei per cert que arriba 16 anys més tard que la llei catalana pel dret a l’habitatge de 2007, dissenya índexs de referència i marcs legals que no s’ajusten a la singularitat estructural catalana, on el desajust entre uns salaris mitjans estancats però més alts i uns preus del sòl disparats és molt més agut que a la mitjana de l’Estat. Tot just aquest Juliol el Tribunal Constitucional desestimava el recurs de la Generalitat sobre la Ley de Vivienda per envair competències.

La legitimitat d’un projecte nacional es guanya demostrant que és capaç de gestionar el benestar material millor que l’Estat que el subordina

Aquesta pulsió recentralitzadora genera paradoxes a banda i banda del mapa polític. L’esquerra d’obediència estatal o indiferent a la qüestió nacional es troba atrapada en la contradicció insostenible de justificar el retrocés material dels catalans en les seves conquestes socials en nom d’una pretesa igualtat espanyola o de la necessitat de blindar les competències exclusives de l’Estat central. Per la seva banda, l’independentisme institucional s’enfronta sovint al seu propi mirall de debilitat: quina credibilitat té prometre una sobirania plena en un futur indeterminat si, en el mentrestant de la gestió diària, es renuncia a la batalla jurídica per les competències d’habitatge existents, o pitjor encara, si es fien les polítiques a la bona voluntat i els marcs regulatoris dictats des de Madrid per por a obrir nous fronts de confrontació? La legitimitat d’un projecte nacional es guanya demostrant que és capaç de gestionar el benestar material millor que l’Estat que el subordina.

3. Cohesió per Redistribució vs. Xovinisme del benestar: L’eix de la legitimitat

El tercer gran conflicte se situa en la gestió directa de les polítiques públiques de benestar i s’activa quan conflueixen una manca crònica de recursos amb una forta pressió demogràfica. La ciència política ha teoritzat àmpliament sobre el concepte del “xovinisme del benestar”, que descriu com els estats del benestar, quan entren en una crisi d’escassetat de béns i serveis públics universals, generen de manera gairebé sempre una pulsió social i política de tancament, on les classes populars autòctones exigeixen la priorització dels ciutadans nadius o amb arrelament, per exemple prioritzant-los en llistes d’habitatge protegit o demanant una residència mínima al país per poder comprar habitatge.

L’habitatge públic no és només redistribució econòmica; és l’espai físic on es fabrica o es tritura la reproducció nacional

Catalunya pateix avui una debilitat estructural dramàtica: un parc d’habitatge públic i social que amb prou feines arriba al 2% del total de l’estoc edificat, una xifra que se situa a anys llum del 15% que reclamen els plans de la Generalitat i percentatges encara més alts que exhibeixen països del nord i el centre d’Europa o ciutats com Viena. En aquest context d’oferta residencial pública, si els escassos recursos de l’administració s’assignen estrictament seguint criteris d’emergència i vulnerabilitat econòmica extrema sense introduir ponderacions de temps de residència, l’evidència a altres països i emergint a casa nostra és que s’acaba generant una percepció d’exclusió estructural entre les classes treballadores i mitjanes autòctones de menor renda. Aquesta percepció trenca els lligams de solidaritat dins del poble, buida la legitimitat de les mateixes polítiques públiques i aboca fraccions de la societat cap a discursos obertament xenòfobs o de tancament identitari. 

La cohesió de Catalunya sota la divisa històrica d’un sol poble necessita imperativament que l’habitatge públic deixi de ser un servei assistencial adreçat exclusivament a la pobresa extrema i esdevingui un gran model integrat d’accés universal, capaç d’allotjar de manera cohesionada tant a la classe treballadora autòctona com a la nova immigració. L’habitatge públic no és només redistribució econòmica; és l’espai físic on es fabrica o es tritura la reproducció nacional.

La genealogia de les tensions entre habitatge i nació: de la bombolla al binomi regulació i construcció

Per comprendre com hem arribat a aquest l’escenari de redefinició del sistema de l’habitatge a Catalunya i com evolucionen les tensions socials i nacionals en l’habitatge, és imprescindible traçar un relat històric de la genealogia durant l’últim gran cicle del país, analitzant com s’ha desplaçat la dinàmica econòmica i política a través de diferents etapes. 

La primera dècada del mil·lenni, del 2000 al 2010, es va caracteritzar per una pràctica absència de litigis institucionals entre la Generalitat i l’Estat en matèria d’habitatge, enquadrada en un context de creixement macroeconòmic generalitzat i eufòria constructora. A nivell de l’Estat, la pràctica política del govern de José María Aznar es va fonamentar en la famosa Ley de Suelo de 1998 que pretenia fer tot el sòl urbanitzable per defecte, i en l’impuls de la Ley de Arrendamientos Urbanos (LAU) de 1994, orientant tota la potència econòmica cap al foment del crèdit hipotecari massiu, la construcció d’obra nova i la concepció del totxo com el gran motor macroeconòmic i de pau social d’Espanya. Per la seva banda, el Parlament de Catalunya va aprovar com ja hem mencionat la Llei 18/2007 del dret a l’habitatge, una norma de tall progressista que entrava a definir per primer cop la funció social de la propietat i regulava els paràmetres de la desocupació permanent de pisos, d’entre altres. En una fase d’abundància pressupostària, ambdues aproximacions van conviure sense grans friccions administratives visibles: l’Estat deixava fer a l’autonomia catalana mentre el mercat privat funcionés a ple rendiment i inundés de recursos les finances públiques.

L’esclat de la crisi financera de 2008 i el posterior enfonsament del sistema de caixes d’estalvis van alterar aquest equilibri de manera irreversible, inaugurant una segona etapa (2011-2018) marcada per un canvi radical en els vectors de pressió política i per l’aparició d’un profund malestar social. Davant l’acumulació multimilionària d’actius immobiliaris tòxics en els balanços dels bancs rescatats, el Govern de l’Estat, mitjançant la Llei 4/2013, va optar per flexibilitzar al màxim el mercat del lloguer privant de drets els arrendataris: es va reduir la durada mínima de la pròrroga obligatòria dels contractes de cinc a només tres anys i es van dissenyar exempcions fiscals massives per incentivar l’entrada de grans fons d’inversió internacionals (les anomenades SOCIMI). Aquesta desregulació agressiva de l’oferta residencial va trobar una contrapressió social immediata que desplaçaria el consens polític català de forma transversal. L’articulació de moviments civils com la PAH mirant de tapar la sagnia dels desnonaments i, anys més tard, el Sindicat de Llogaters, van capgirar l’agenda pública catalana utilitzant mètodes que anaven des de la desobediència civil en els desnonaments fins a la pressió institucional a través d’Iniciatives Legislatives Populars (ILP). Fruit d’aquest desplaçament del sentit comú, per exemple el Parlament de Catalunya va aprovar per unanimitat de les forces sobiranistes i d’esquerres la Llei 24/2015, establint l’obligació dels grans tenidors d’oferir un lloguer social abans d’executar qualsevol llançament. La resposta de l’executiu espanyol del Partit Popular no es va fer esperar, recorrent immediatament la norma davant el Tribunal Constitucional per invasió de competències de l’Estat i vulneració del dret de propietat.

Així es va entrar en una tercera onada (2019-2023) centrada ja directament en el debat tècnic i polític sobre el control directe dels preus dels arrendaments, coincidint amb l’esclat de protestes similars a grans metròpolis europees com Berlín o París. Anticipant-se al Govern espanyol, el Parlament de Catalunya va aprovar la Llei 11/2020 de contenció de rendes, que aconseguia congelar i rebaixar de forma efectiva els preus als municipis declarats com a àrees tensionades. No obstant això, el sector immobiliari corporatiu de l’Estat es va organitzar ràpidament el 2020 a través de l’Asociación de Propietarios de Vivienda en Alquiler (ASVAL), presidida casualment per l’exministre socialista i exalcalde de Barcelona Joan Clos, desplegant un potent lobby judicial centrat en la defensa de la “seguretat jurídica” i la lliure circulació del capital. El Tribunal Constitucional va acabar emetent la seva sentència el 2022, invalidant els articles nuclears de la norma catalana per considerar que la Generalitat no tenia competències per alterar els mecanismes de fixació de preus establerts per la LAU estatal. Tot i que el posterior Govern del PSOE i Podem va acabar aprovant la Llei d’Habitatge estatal de 2023, la seva implementació va dependre d’un índex de referència estatal complex i de lenta aplicació que va generar un període d’incertesa i que, a més, va obrir esquerdes estratègiques dins dels mateixos moviments socials. Mentre el Sindicato de Inquilinas de Madrid prioritzava acceptar el marc estatal per poder forçar una regulació de mínims a les comunitats autònomes espanyoles més reticents, el Sindicat de Llogateres de Barcelona advertia del perill que el text de Madrid actués com un límit regulatori a la baixa que limités de nou la sobirania competencial de la Generalitat de Catalunya.

Aquestes dinàmiques entre el marc català i estatal i els equilibris que la llei de Madrid pretenia mantenir amb la propietat privada van provocar una reacció immediata dels fons i els rendistes: la reconfiguració de l’oferta residencial cap a modalitats contractuals no regulades per la nova legislació, principalment el lloguer de temporada i el lloguer per habitacions, que a la ciutat de Barcelona van arribar a superar ràpidament el 40% de l’oferta total publicada en els portals immobiliaris. La reacció de la societat civil i de l’administració catalana ha estat contundent amb l’aprovació i plena vigència de la Llei 11/2025 de mesures en matèria d’habitatge. Aquest text prohibeix explícitament la fragmentació artificial dels preus per habitacions, obliga els propietaris a justificar documentalment la causa de la temporalitat sota sancions greus i redueix a un llindar de cinc pisos la definició de gran tenidor. Tanmateix, el sector immobiliari ja avalua l’obertura de nous recursos d’inconstitucionalitat, demostrant que la guerra competencial entre el dret a l’habitatge i els interessos mercantils i la Generalitat i l’Estat continua plenament oberta.

L’escenari actual i els límits estructurals del nou cicle polític en l’habitatge

Amb l’arribada de Salvador Illa a la presidència de la Generalitat de Catalunya i la configuració d’una sintonia política i institucional entre els governs de l’Ajuntament de Barcelona, de la Generalitat i de l’Estat a Madrid, el discurs oficial ha fet un gir narratiu. El Govern del PSC s’ha compromès solemnement a situar l’habitatge com el “quart pilar de l’estat del benestar”, al mateix nivell que la sanitat, l’educació o les pensions, i ha llançat un ambiciós pla de construcció de 50.000 habitatges públics fins al final de la legislatura seguint els objectius del Pla Territorial Sectorial d’Habitatge que l’anterior govern d’ERC va desencallar. Però la crua realitat de la gestió pública comença a fer evidents les contradiccions i els límits estructurals d’aquest model institucional, dependent i subordinat a les decisions d’Estat com ho està. 

En primer lloc, el conflicte del finançament o de qui té realment la clau de la caixa pública. L’execució material del macropla d’Illa requereix una flexibilització immediata dels criteris de risc i de distribució de fons centralitzats que l’Estat imposa a través de les línies de crèdit de l’ICO (Instituto de Crédito Oficial). Malgrat els esforços de l’ICF (Institut Català de Finances) per actuar com a banca pública pròpia, la manca de sobirania fiscal i financera real de la Generalitat alenteix i burocratitza la inversió sobre el terreny. En segon lloc, la paradoxa material de l’assequibilitat en la col·laboració publicoprivada. Per garantir que els promotors privats i els constructors tinguessin interès econòmic a participar en el pla de la Generalitat, el Govern ha hagut d’actualitzar de manera substancial els preus dels mòduls d’Habitatge de Protecció Oficial (HPO). El resultat d’aquesta actualització en les zones urbanes d’alta demanda és que en casos el preu del lloguer suposadament “públic” o assequible que s’ofereix en aquestes noves promocions s’aproxima o directament supera els topalls de preus màxims que la mateixa regulació de preus imposa al mercat lliure. Ens podem trobar, per tant, pagant lloguers elevats en promocions públiques finançades amb recursos del país. A més, el Pla Illa, a la pràctica, està privatitzant la generació de la producció d’HPO en cedir sòl públic a promotors privats amb ànim de lucre amb una mà mentre amb l’altre ‘rescata’ promocions d’HPO fallides amb el mateix model a càrrec de La Caixa fetes al cicle anterior. I en tercer lloc, les tensions sobre el múscul de l’estructura de gestió catalana. L’INCASÒL (Institut Català del Sòl) està finalment transformant la seva inèrcia històrica de promoció de sòl industrial cap a una funció d’operador residencial directe, un àmbit on s’està demostrant els seus límits tècnics i de personal administratiu necessari. Aquesta transformació passa, però, davant la creació d’una nova agència estatal d’habitatge CASA47 impulsada des de Madrid, on al País Valencià, per exemple, els primers pilots d’aquesta agència han encès les alarmes per duplicitat estructural i invasió competencial de l’agència de l’habitatge valenciana. Per no parlar de la Sareb, i el conflicte obert de la Generalitat amb l’Estat per aconseguir el retorn dels milers de pisos repartits per Catalunya. 

Cap a una pràctica social i nacional en l’habitatge

A tot arreu del planeta és una evidència que els agents econòmics i socials del sistema de l’habitatge, des de les corporacions immobiliàries fins als sindicats de barri, fan servir els diferents nivells competencials dels estats per fer avançar la seva agenda d’interessos de classe. El que també és evident i no podem pretendre seguir ignorant és que qualsevol disputa en habitatge que decidim traslladar a lliutar a nivell de l’estat té efectes nacionals que la immensa majoria de societats del món no s’han de plantejar. Cada renúncia a l’exercici de l’autogovern en habitatge en nom d’un pragmatisme buit o disputa a nivell estatal sense tenir en compte aspectes de la reproducció nacional es tradueix en una pèrdua de poder real sobre el propi territori i en un retrocés objectiu de les condicions de vida i de la continuïtat de la nació catalana cohesionada. Garantir el dret a un sostre assequible, estable i protegit de les inclemències de la financialització global no és una simple mesura sectorial menor per quan venen mal dades, sinó la condició material de possibilitat per a la mateixa existència de Catalunya com a subjecte polític viable, cohesionat i lliure. Superar els departaments estancs de la política i l’anàlisi catalana en l’habitatge és una urgència històrica que no admet esperes. Ens cal organitzar un debat ampli, transversal i desacomplexat entre el mercat immobiliari, organitzacions sindicals, moviments pel dret a l’habitatge, acadèmics i partits polítics que transformi radicalment la pràctica col·lectiva del país. Perquè en la resolució d’aquesta cruïlla històrica ens hi va l’habitatge de la gent, i en conseqüència, ens hi va el futur de la nació.