Els orígens del sindicalisme nacional i de classe
El 1883, al Segon Congrés Catalanista s’apostà perquè els catalans es desvinculessin dels partits polítics espanyols. Els encerts d’aquells primers catalanistes, junt al descrèdit acumulat pel sistema de la Restauració, feren possible que, l’any 1901, s’iniciés la catalanització del sistema català de partits. Durant la dictadura de Primo de Rivera, l’oposició fou liderada per l’organització independentista Estat Català i, a les eleccions al Parlament de Catalunya de 1932, els partits d’àmbit estatal no hi obtingueren ni un sol diputat. Malgrat els efectes de la Guerra Civil i de més de tres dècades de dictadura, que permeteren als partits estatals recuperar posicions, les forces d’obediència catalana van sobreviure als seus il·lusos enterradors.
Molt menys reeixida fou la catalanització del sistema sindical. Aquest procés s’inicià amb la fundació, l’any 1903, del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria, una organització que arribà a aplegar desenes de milers d’associats i acabà exercint les funcions d’un sindicat. L’any 1922 es fundà la Unió de Rabassaires, tot i que la seva actuació, igual que la del CADCI, quedà interrompuda l’any 1923 per la dictadura de Primo de Rivera. Durant aquell règim, la Confederació Nacional del Treball, la principal força sindical, tingué en els independentistes el seu principal aliat i, en el marc del Comitè d’Acció de la Lliure Aliança, participà en una iniciativa militar per proclamar una república catalana socialment avançada.
Malgrat els efectes de la Guerra Civil i de més de tres dècades de dictadura, que permeteren als partits estatals recuperar posicions, les forces d’obediència catalana van sobreviure als seus il·lusos enterradors
Ja durant el període republicà, l’any 1932, després que Jaume Compte i els seus partidaris convertissin Estat Català en una organització comunista, impulsaren minories sindicals del partit en diferents sindicats. Les més reeixides, les que actuaren al Sindicat de la Indústria Hotelera i, molt especialment, la del sector mercantil, que l’any 1934 va prendre el control del CADCI. Aquell mateix any es fundaren els primers sindicats nacionals i de classe: la Unió General de Sindicats Obrers de Catalunya que, impulsada per la Unió Socialista de Catalunya, arrossegà bona part dels sindicats de la Unió General de Treballadors, i, poc després, la Unió de Treballadors Cristians de Catalunya.
Totes aquestes iniciatives es van veure afectades pel desenllaç dels Fets d’Octubre de 1934, i van desaparèixer durant la Guerra Civil. La següent onada del sindicalisme nacional i de classe començà a forjar-se l’any 1958 i cristal·litzà el 1961 amb la fundació de Solidaritat d’Obrers de Catalunya. En un context en què el sindicalisme històric havia quedat arrasat per la repressió, el SOC esdevingué el principal sindicat català, però quedà desplaçat quan les Comissions Obreres es convertiren en un fenomen de masses.
L’any 1976, el Partit Socialista d’Alliberament Nacional-Provisional fundà el primer sindicat independentista, el Col·lectiu d’Obrers en Lluita, mentre que el PSAN oficial impulsà el segon, els Col·lectius de Treballadors.
El sindicalisme nacional i de classe sota el règim del 78
Un cop signats els Pactes de la Moncloa, l’any 1978, el COLL boicotejà les primeres eleccions sindicals del nou règim, mentre que els Col·lectius de Treballadors i el SOC hi obtingueren, cadascun, unes desenes de delegats. El COLL s’arribà a integrar breument en un altre sindicat independentista que tampoc quallà, la CNT dels Països Catalans, i va acabar desapareixent.
Paral·lelament, els Col·lectius de Treballadors i el SOC iniciaren un procés de confluència al qual s’afegiren vuit sindicats més, de caràcter sectorial o comarcal, que donà lloc a la Confederació Sindical de Treballadors de Catalunya. La CSTC es convertí en la cinquena força sindical catalana. Tanmateix, restava lluny del llindar que atorga la condició de sindicat majoritari —i els avantatges que això comportava—, i encetà una política erràtica de confluència que derivà, l’any 1987, en la creació de la Confederació Sindical de Catalunya.
Els afiliats de la CSTC de tres empreses es negaren a integrar-s’hi i fundaren la Coordinadora Obrera Sindical, mentre que la resta d’afiliats de la CSTC quedaren sols a la CSC quan els altres sindicats que s’hi havien integrat l’abandonaren, i una part optà per incorporar-se a CCOO. Pel que fa a la COS, fundada com un sindicat apartidista, al cap de mig any esdevingué el sindicat del Moviment de Defensa de la Terra, sector PSAN, just abans que aquest impulsés Catalunya Lliure. Amb les forces que li aportà aquest pacte, l’any 1990 la COS augmentà el nombre d’empreses on estava implantada, algunes d’elles al País Valencià.
Tanmateix, davant l’adopció de l’independentisme per part d’Esquerra Republicana de Catalunya, la COS trencà el pacte amb una Catalunya Lliure a la baixa i es postulà com el sindicat del conjunt de l’independentisme. Aquesta aposta fou fallida i, en un context marcat per les detencions de l’Operació Garzón, inicià una travessa pel desert durant la qual estigué a punt de quedar sense representació i es plantejà integrar-se a la Intersindical Alternativa de Catalunya.
Al segle XXI, l’aposta d’alguns sectors de l’Esquerra Independentista allunyà la COS del llindar de la desaparició i, entre els anys 2010 i 2017, període en què assolí la seva màxima capacitat de mobilització. Això no obstant, les mancances orgàniques i organitzatives, i el fet de mantenir-se al marge de l’organització del referèndum, comportaren que, al cap d’un any, la COS hagués perdut desenes d’afiliats i un terç dels seus delegats respecte a l’any anterior. En minvar el suport de les organitzacions polítiques que la tenen com a referent, la COS veié reduir-se tant el nombre com la implicació de la seva afiliació i, durant el darrer lustre, s’ha vist impedida d’oferir un horari d’atenció a la seva seu —una sala annexa al Casal Independentista de Sants— o de mantenir la tradicional mobilització pròpia del Primer de Maig.
Reprenent la trajectòria de la CSC, l’organització fou conscient de la necessitat de repensar el sindicalisme nacional i de classe, es federà amb vuit sindicats sectorials o d’empresa i, l’octubre de 1990, legalitzà la Intersindical-CSC. Sota la presidència de Miquel Porter, la Intersindical-CSC incrementà progressivament els sindicats que la integraven i la seva afiliació i representació.
Aquesta tendència continuà a partir de l’any 2000, quan la Intersindical-CSC escollí Isabel Pallarès com a secretària confederal, convertint-se en el primer sindicat català encapçalat per una dona. L’any 2007 assolí el seu, fins aleshores, màxim històric en representació.
En ple ascens independentista, una Intersindical-CSC que prenia major protagonisme que mai abans, va promoure assemblees informatives, amb les plantilles de diferents departaments de la Generalitat, en el marc de la preparació del Referèndum de l’1 d’Octubre de 2017.
L’any 2008, la Intersindical-CSC va abandonar el model de confederació de sindicats per esdevenir un únic sindicat estructurat en Federacions Professionals, Unions Territorials i Espai Jove, i s’adherí a la Federació Sindical Mundial. Aquell mateix any esclatà una crisi econòmica que acabà derivant en el tancament de diverses empreses on estava implantat el sindicat, amb la consegüent disminució de l’afiliació, els recursos i la representació.
L’any 2013, la Intersindical-CSC inicià una clara remuntada electoral, escollí Carles Sastre com a secretari general i advocà per reforçar el seu perfil independentista, promovent la consulta del 9-N i les plataformes Esquerres pel Sí i Esquerres per la Independència. En ple ascens independentista, una Intersindical-CSC que prenia major protagonisme que mai abans, va promoure assemblees informatives, amb les plantilles de diferents departaments de la Generalitat, en el marc de la preparació del Referèndum de l’1 d’Octubre de 2017.
Davant l’ocupació policial i els altres intents d’aturar el referèndum, apostà, junt amb d’altres sindicats, per respondre-hi amb una vaga general. Aquesta s’acabà produint després de la repressió policial exercida contra els votants, i el seu seguiment, malgrat el boicot actiu dels sindicats majoritaris, fou superior al de totes les vagues anteriors convocades sota l’actual règim. Després de l’inici de les detencions de presos i preses polítiques i de la Declaració d’Independència del 27 d’octubre, el 8-N la Intersindical-CSC fou el principal convocant d’una vaga general que comptà amb més talls viaris i ferroviaris que qualsevol altra vaga precedent.
La Intersindical-CSC experimentà un creixement sense precedents que, electoralment, es va fer sentir l’any 2018 i, especialment, al 2019. Aquell any es concentraven les eleccions del sector públic i del gruix d’empreses privades, i fou el sindicat que més va créixer en representació i es situà com a sisè sindicat català. La Intersindical-CSC escollí Girona com a plaça des d’on començar a bastir una xarxa de seus territorials i liderà dues vagues generals: la del 21 de febrer, que, coincidint amb el judici pel Procés, tingué un seguiment massiu, i la del 18 d’octubre, en plena resposta a les sentències, que comptà amb una participació que arribà a ser gairebé total en moltes localitats.
L’any 2020, Sergi Perelló esdevingué el nou secretari general del sindicat, que passà a presentar-se públicament com a la Intersindical. A més d’obrir seus a Tarragona i Lleida, repetí com a sindicat amb major creixement electoral. Un any després, començà a organitzar la seva Trobada de Delegades i Delegats anual i inaugurà 4 seus territorials, i l’any 2022, es convertí en el cinquè sindicat català. També fou el torn d’un congrés en què, més enllà de consolidar la línia del sindicat i aprovar l’impuls d’una caixa de resistència, s’acordà adoptar una cosecretaria general, que ocuparien Sergi Perelló i Núria Ferrandis.
L’any 2023, any en què es tornaren a concentrar bona part de les eleccions, en un context radicalment diferent del de 2019, la Intersindical veié reduïda la seva representació al sector públic. Tanmateix, l’important creixement a l’empresa privada garantí que continués augmentant el nombre de delegats. Mantenint la seva tendència a l’alça en ple retrocés de l’independentisme, la Intersindical va tancar el 2025 amb un nou rècord de representació i d’afiliació, un creixement que ha estat especialment important a la indústria.
El sindicalisme independentista actual: realitat i perspectives
En tancar l’any 2025, la COS comptava amb menys d’un centenar de delegats, un 42% de la indústria química i, la resta, dispersos en diversos sectors. Aquesta disseminació explica que la seva estructura organitzativa pivoti sobre les unions territorials, mentre que la coordinació sectorial resta, necessàriament, en un segon pla.
A aquestes limitacions cal afegir-hi la reducció del nombre d’afiliats procedents d’organitzacions afins —històricament la principal via d’incorporació al sindicat—, així com la manca de personal contractat o alliberat que pugui assumir tasques sindicals bàsiques, com ara disposar d’advocats en plantilla. Si més no en aparença, a curt i mitjà termini, la COS continuarà sense assolir, en cap sector, el llindar que permet negociar els convenis col·lectius, ni podrà fer una aportació numèricament significativa a l’eixamplament de l’independentisme.
Pel que fa a la Intersindical, ha aconseguit prou encerts i estabilitat interna per fer créixer de manera continuada, al llarg d’una dècada, tant l’afiliació com la representació, incorporant-se a la mesa de diversos convenis. Ho ha fet, a més, a contracorrent, en un context en què, amb comptades excepcions, les organitzacions independentistes han vist reduïdes les seves files i, en el cas de les que concorren a les urnes, també el seu suport electoral.
La Intersindical ja negocia diversos convenis col·lectius i s’organitza sobre una doble estructura: la territorial, articulada en 10 unions territorials, de les quals 7 disposen de seus amb horaris d’atenció; i la professional, estructurada en tres federacions —empresa privada, indústria i serveis públics—, de les quals depenen les diferents sectorials. Si és capaç de multiplicar les victòries als centres de treball, podria connectar el projecte nacional amb uns treballadors d’origen migrant que, en bona part, perceben els partits independentistes com una realitat aliena.
Podria esdevenir l’eina per empènyer els salaris a l’alça, una mesura imprescindible per frenar un model turístic nociu per al medi, la llengua i les condicions de vida de les classes populars. També podria garantir que el proper full de ruta compartit de l’independentisme s’orienti cap a una República Catalana dels treballadors i asseguri el control del territori. En l’atzucac en què ens trobem actualment, els militants independentistes i d’esquerres decidirem, amb el nostre grau d’implicació a la Intersindical, fins a quin punt el sindicat serà capaç d’assolir aquests objectius.