La continuïtat històrica del conflicte fiscal
Hi ha qui creu que el conflicte nacional català-espanyol es manifesta, essencialment, en la qüestió de la llengua, la identitat i l’autogovern. Hi ha qui creu que, en el terreny econòmic, Espanya ha afavorit Catalunya i els Països de parla catalana. Amb aquesta sèrie d’articles vull qüestionar aquestes dues premisses i plantejar que aquest conflicte té una important dimensió material: l’opressió nacional implica el control unilateral dels nostres recursos i, en conseqüència, una important explotació de rendes.
A l’anterior article vaig explicar la política d’infraestructures centralista i hostil al desenvolupament català dels diversos governs espanyols. En aquest abordo un àmbit relacionat: el flux territorial de rendes que han generat històricament els governs espanyols a través de la recaptació de tributs i les despeses dels pressupostos de l’Estat. Em centraré en el cas de Catalunya, si bé aquest problema és molt similar al de les Illes Balears i al del País Valencià.
El dret de conquesta i l’inici del conflicte
Al voltant de l’any 2011, en una Catalunya a les portes del Procés es va popularitzar el lema “Espanya ens roba”. L’anomenat tècnicament dèficit fiscal territorial, espoli fiscal pels més combatius, va ocupar un cert espai mediàtic en aquell moment. Tanmateix, si fem un repàs històric, veiem que la consciència que el govern espanyol ha usat sistemàticament el seu control sobre les finances públiques per subordinar la població dels territoris catalans en benefici d’altres ha estat una constant històrica.
Aquest conflicte fiscal troba les seves arrels en la violenta conquesta, dissolució institucional i subordinació de la Corona d’Aragó entre 1707 i 1715. El rei Felip V instaura una jerarquia territorial que esdevé estructural a l’Estat i converteix aquests territoris derrotats en un laboratori de l’absolutisme. Això inclou una política fiscal agressiva que té com a primer objectiu finançar l’enorme exèrcit d’ocupació.
La monarquia va destacar 35.000 soldats als territoris ocupats i al llarg del segle hi va mantenir 25.000 efectius. Això representava el triple dels efectius que la monarquia tenia destinats a sotmetre les colònies americanes en aquell moment1. Fins llavors, aquests territoris havien tingut institucions que recaptaven i administraven els tributs, fet que havia limitat el poder del monarca.
Els abusos fiscals d’aquest moment són diversos i operen sota el principi del poder absolut sobre els conquerits2 i del tribut de vassallatge3. El principal símbol és el decret de 1715 que crea el Cadastre4, un nou impost enorme que protagonitza l’increment de la càrrega tributària només als territoris ocupats. Aquest tribut multiplica gairebé per vuit la càrrega fiscal directa, tot i que els catalans venien d’un període excepcional de guerra.
Les quotes eren tan grans que fins i tot diversos notables borbònics van plantejar que eren impagables, que estaven sembrant misèria i el despoblament
Mentre l’oligarquia castellana frena les pretensions fiscals del monarca al seu regne, Felip V gaudeix de carta blanca als territoris catalans i aragonesos ocupats, on acaba de dissoldre els furs. El país es troba aleshores sense sobirania fiscal i amb els càrrecs públics copats per aristòcrates castellans5 sostinguts per tropes foranes.
Aquesta situació amb fortes característiques colonials explica la capacitat del nou règim per fixar quotes abusives i aplicar una intensa coerció militar per cobrar-les. Per perseguir els morosos, el règim podia retenir les autoritats municipals, allotjar tropes o obligar municipis veïns a cobrir el deute. Les quotes eren tan grans que fins i tot diversos notables borbònics van plantejar que eren impagables, que estaven sembrant misèria i despoblament i que calia rebaixar-les per tal de fer-les sostenibles6.
La càrrega fiscal continua pujant7, fet que provoca conflictes i la necessitat de cancel·lar deutes, tal com expressen els representants dels quatre territoris de l’antiga Corona d’Aragó al Memorial de Greuges de 1760. El Memorial formula una idea que poc després es fa cèlebre a les colònies americanes: “no taxation without representation”, és a dir, no es pot imposar una càrrega fiscal sense capacitat d’intervenció dels territoris afectats. Malgrat que el centre castellà en fa cas omís, la pressió fiscal sobre els catalans es va reduint, ja sigui per la fixació de quotes en un context inflacionari, pel creixement econòmic o per les estratègies de frau8.
En paral·lel, les tensions polítiques i socials es manifesten en àmbits com les lleves militars, l’anomenat “tribut o greuge de sang”. Si durant dècades la monarquia no confia en armar els catalans, quan intenta imposar les quintes el 1770 Barcelona esclata en un gran avalot i el rei Carles III es fa enrere a canvi d’aportacions tributàries i allotjament de tropes. On sí que els Països Catalans suporten el pes del reclutament militar és a l’Armada.
L’opressió fiscal al segle XIX
Al segle XIX continuem veient la qüestió tributària com una remor constant de fons, amb el desplegament d’un Estat liberal cada cop més fort i penetrant en la vida de la població. Les revoltes contra els nous impostos, especialment sobre consums bàsics, es produeixen arreu de l’Estat, però als antics regnes catalanoaragonesos apareixen veus que assenyalen un tracte discriminatori, sobretot pel biaix tributari contra sectors comercials i industrials, més establerts aquí.
Les queixes per la discriminació fiscal anticatalana i les peticions d’equiparació tributària amb Castella les veiem a les Corts de Cadis (1810-1812) per part de diputats catalans com Antoni de Capmany i Felip Aner d’Esteve. El carlisme, el republicanisme federal i el nacionalisme incorporen aquesta qüestió al seu programa, exigint un augment de l’autonomia fiscal com a protecció, amb el cas basc com a referent i amb el record permanent dels furs perduts.
Trobem també aquestes vindicacions fiscals el 1853 quan Joan Güell defensa Catalunya de les acusacions de ser una província consentida. Les trobem en un carlisme que en gran part és una revolta antifiscal, que promet restituir els furs i que instaura la Diputació general de 1874. Les trobem al projecte de Constitució de l’Estat català de 1883, al Memorial de Greuges de 1885 adreçat a Alfons XII i a l’obra fundacional del nacionalisme Lo catalanisme de 1886 de Valentí Almirall. Les veiem cada cop més, sigui al Missatge a la reina regent de 1888 o a les Bases de Manresa de 1892. El catalanisme modern defensa cada cop més l’existència de greuges “morals i materials” i continua demanant, sense prou força ni cap resultat, un concert econòmic.
Al País Valencià també s’expressa el malestar i circula la frase “Valencians, a pagar i callar”, amb expressions similars a les Illes Balears i a Catalunya. Al diari valencià Las Provincias trobem queixes prevalencianistes sobre com el govern espanyol discrimina aquest territori en les inversions governamentals del ferrocarril. I el valencianisme que sorgeix sobretot a partir del segle XX té la hisenda pròpia com una de les seves reivindicacions.
El catalanisme modern defensa cada cop més l’existència de greuges “morals i materials” i continua demanant, sense prou força ni cap resultat, un concert econòmic
A les Illes Balears, la sensació de pagar tributs sense rebre res i d’haver-se d’autofinançar les obres i serveis públics també era estesa, amb figures i entitats com Marià Aguiló, Josep Lluís Pons o la Societat d’Amics del País, que vinculaven l’empobriment cultural amb el material. Una cançó popular de l’època deia: “Si és el pobre conrador / més fermat es troba encara / perquè l’Estat no repara / en torce’l ni empobrir-lo”. Aquest sentit comú és l’arrel per tal que al segle següent la qüestió es polititzi amb autors i organitzacions diverses, encara que no sempre prenguin una forma nacionalista.
Les estadístiques que circulaven en els cercles catalanistes de finals del segle XIX alimentaven aquesta percepció. Entre 1888 i 1890, cada català pagava, segons els càlculs de l’època, 4,78 pessetes davant de les 2,08 pessetes de mitjana estatal. Catalunya pagava un 20 % del total de tributs i fins a un 25 % de la contribució industrial tot i representar només el 10,5 % de la població, i la diferència era més gran en concepte de duanes. A això cal afegir-hi greuges com el fet que el tribut per redempció militar era més alt a Catalunya.
Tanmateix, cal tenir present que la capacitat econòmica d’aquella Catalunya altament industrialitzada era molt alta i es beneficiava especialment del mercat espanyol i colonial. Aquesta situació no estava exempta de tensions, com mostra la insurrecció proteccionista i republicana de Barcelona de 1842 i la resposta del general Espartero, que va bombardejar la ciutat tot comentant «Pel bé d’Espanya, cal bombardejar Barcelona una vegada cada cinquanta anys». L’Estat va protegir sectors industrials, fet que va beneficiar Catalunya, però al mateix temps treballava fiscalment per concentrar l’administració i les infraestructures a Madrid.
En aquest sentit, s’estima que un terç dels pressupostos generals de l’Estat es gastava a Madrid durant aquell segle. Només al canal de Lozoya per proveir aigua a la capital s’hi havien invertit més recursos que en totes les obres fetes a Catalunya en 100 anys. La premsa catalana es feia ressò del pèssim estat de camins i carreteres, mentre el ferrocarril de Mataró s’havia hagut d’autofinançar amb recursos del país.
Davant aquell conflicte i discriminació, els gremis de diverses ciutats catalanes van impulsar una gran vaga de desobediència fiscal, l’anomenat Tancament de Caixes de 1899
En aquell context, el 1898 Espanya és derrotada i perd el control de Cuba i Filipines i, amb això, quasi tot el mercat colonial. La burgesia catalana intenta aprofitar aquesta crisi política i, amb el suport de faccions dins de l’exèrcit i del govern espanyol, aconsegueix posar a l’agenda de Madrid un programa de descentralització i concert fiscal català a la basca, que sembla finalment assolible. Tanmateix, el poder centralista resisteix amb mà dura i la guerra provoca aital crisi fiscal i financera que la monarquia acaba imposant tot el contrari del que volen els catalanistes:
El 1899 s’aprova un gran increment de tributs arreu, però, pel seu disseny, carrega molt especialment l’activitat comercial i industrial de Catalunya mentre tolera enormes nivells de frau entre els latifundistes castellans, una facció social central del règim. Això se suma a la consciència d’una discriminació intensa de les despeses públiques a favor de Madrid.
Davant aquell conflicte i discriminació, els gremis de diverses ciutats catalanes impulsen una gran vaga de desobediència fiscal, l’anomenat Tancament de Caixes de 1899. Es neguen a pagar les contribucions del trimestre i organitzen protestes massives. La monarquia respon amb embargaments i repressió. El ministre català Manuel Duran i Bas dimiteix amb un “No ens entendrem mai” i també ho fa l’alcalde de Barcelona, negant-se a aplicar embargaments. El catalanisme acaba derrotat, però d’aquell fracàs en intentar reformar Espanya neix la Lliga Regionalista el 1901.
El segle XX: noves formes del flux tributari
El 1914, fart de l’hostilitat de l’Estat i amb el record del fracàs de la república federal, un catalanisme madur impulsa la creació de la Mancomunitat, que Primo de Rivera dissol onze anys després. Aquesta institució decideix assumir les inversions que no feia el govern central i impulsa obres hidràuliques, ferrocarrils, carreteres, biblioteques, xarxes telefòniques, institucions sanitàries, culturals, educatives i de beneficència, explotant recursos i competències de les diputacions provincials.
El valencianisme, seguint els passos del catalanisme, també reivindica la necessitat d’una hisenda pròpia per protegir-se dels greuges i abusos. Ho veiem a la Declaració Valencianista de 1918 o quan Teodor Llorente Falcó afirma el 1930 que “València és una de les que més contribueixen a les despeses públiques de la nació”, que “L’Estat treu diners de València fins i tot de l’educació” i que “és víctima d’una escandalosa explotació per part del poder central”.
Durant la Segona República trobem l’Estatut de Núria de 1931, en què es torna a reclamar la hisenda pròpia, amb un articulat que Madrid retalla l’any següent. El govern republicà espanyol es dedica, en aquesta època, a frenar tant el traspàs de competències d’obres públiques com els mecanismes d’autonomia financera, fet que desespera figures com Macià, Companys i Tarradellas.
En aquell context, Jaume Alzina i Caules i Joan Sardà Dexeus intenten quantificar de manera pionera el dèficit fiscal català, si bé amb dades i metodologia precàries d’aquella època. Antoni Rovira i Virgili argumenta9 que la dominació financera és una dimensió clau de la dominació política, una idea que esdevé un consens catalanista.
Així, abans de la República s’estimava que cada any l’Estat recaptava uns 250 milions de pessetes a Catalunya i només en retornava 19,1 en serveis i inversions. El 1926 Catalunya pagava el 30 % del total d’impostos estatals. Durant la Segona República es va calcular que la despesa en serveis i inversions a Catalunya no arribava ni a un terç dels impostos recaptats al país. A les Illes Balears i al País Valencià també van proliferar figures i partits que denunciaven l’oblit inversor de Madrid i reclamaven més autonomia fiscal, com el socialista mallorquí Alexandre Jaume, assassinat el 1937.
Durant la Segona República es calculà que la despesa en serveis i inversions a Catalunya no arribava ni a un terç dels impostos recaptats al país
El franquisme va ser decisiu per a sotmetre una Catalunya altiva econòmicament i aplicar desacomplexadament el programa centralista i anticatalà. Durant la dictadura alguns autors van poder esquivar parcialment la censura i seguir analitzant el dèficit fiscal. Partits encara il·legals com el FNC, el PSAN i fins i tot el PSUC, en els seus documents clandestins, denunciaven l’espoli fiscal. De vegades fins i tot en feien una lectura colonial i de classe, considerant que la burgesia nacional col·laborava amb el centralisme espanyol, mentre la classe treballadora patia una doble explotació: com a classe i com a nació.
El 1951 l’Estat només gastava a Catalunya un 28 % del que es recaptava. Aquell mateix any el Consell de Ministres va aprovar que a Barcelona el bitllet de tramvia passés de 50 a 70 cèntims, mentre mantenia el preu a Madrid en 40. Com a protesta, els usuaris van practicar un boicot el febrer d’aquell any. El 4 de març, malgrat la pluja i la celebració d’un partit del Barça, milers de persones van mantenir el boicot i es van desplaçar a peu, deixant els tramvies buits. Aquell acte de subversió va obligar el règim a restablir les tarifes anteriors. Va ser una de les primeres grans mobilitzacions populars contra el franquisme.
El 1956 l’Estat va recaptar 5.551 milions de pessetes a la província de Barcelona i n’hi va gastar 1.180 milions. És a dir, la despesa estatal al territori representava un dèficit del 79 % respecte de la recaptació. Aquesta baixa despesa estatal permanent contribuïa a les greus mancances d’escola pública, sanitat i infraestructures, que expliquen el major pes que va tenir a Catalunya la provisió mitjançant institucions locals, entitats socials o proveïdors privats.
Segons les dades del 196010, cada ciutadà català pagava a l’Estat 2.943 pessetes i en rebia, en serveis públics, 579. O sigui que un català pagava 570 pessetes més que un altre ciutadà de l’Estat i rebia 2.015 pessetes menys. L’economista catalanista Ramon Trias Fargas va ser, en aquells anys, qui va assentar les bases del càlcul modern de les balances fiscals, estimant un dèficit fiscal anual a Catalunya d’entre el 7 i el 8 % respecte del PIB.
És així com arribem a les portes de l’actual Règim del 78, la segona restauració monàrquica. Hi arribem després d’una política constant i estructural de drenatge fiscal i tracte territorial desigual, una posició que, com veurem, es manté avui dia, camuflada. Si a algú li pot semblar que aquest repàs històric és un entreteniment irrellevant per explicar l’actualitat, només cal mirar la posició del País Basc i de Navarra per veure que no és així:
gràcies a aquest procés històric acumulatiu, que ha forjat també una determinada postura nacionalista arrelada socialment, els bascos disposen d’un increïble 80% més de recursos públics
Els bascos no van apostar pel bàndol austriacista en la Guerra de Successió (1701–1715) i, així, no van perdre els furs a mans de les tropes de Felip V. La monarquia espanyola, ocupada en l’assimilació de la Corona d’Aragó, no va abordar la dissolució dels furs bascos fins més endavant. Al segle XIX, el carlisme basc va lluitar durament contra el programa centralista liberal uniformador i va patir una derrota només parcial. El 1878 es va establir el concert econòmic foral, pel qual les diputacions basques van continuar recaptant els tributs però havien de pagar unes quotes anuals al govern espanyol. És per això que, pels bascos, el concert fiscal és un greuge i no un privilegi. Tot depèn de les expectatives.
Durant la guerra civil espanyola les províncies carlistes d’Àlaba i Navarra van quedar en el bàndol franquista i això féu que la dictadura respectés els seus furs el 1939. Finalment, durant la Transició, es va ampliar aquesta sobirania fiscal a les altres dues províncies. Tot això va ser possible gràcies a la continuïtat històrica, l’exigència superior del nacionalisme basc respecte del català (es va abstenir al referèndum de la Constitució i va aconseguir un tracte excepcional mitjançant la disposició addicional primera), a una correlació de forces més forta a causa del conflicte armat i al fet que el País Basc i Navarra només suposaven un 9 % de l’economia espanyola.
Ara, gràcies a aquest procés històric acumulatiu, que ha forjat també una determinada postura nacionalista arrelada socialment, els bascos disposen d’un increïble 80 % més de recursos públics autonòmics per càpita que els catalans, amb els quals poden finançar un estat del benestar molt més ampli, disposar de menys pressió tributària i omplir de contingut real les decisions del seu parlament.
Règim del 78 i el dèficit fiscal democràtic
Des de la Transició van proliferar lliurement els estudis i les reivindicacions sobre la justícia fiscal territorial. Tanmateix, a Madrid hem vist formar-se un front patriòtic PP-PSOE, en aquest cas per cancel·lar qualsevol debat democràtic al respecte i fins i tot amagar les dades comptables. Aquest és un bloqueig en què, malauradament, hi ha col·laborat part de les forces polítiques catalanes. En un moment en què l’estat del benestar desplega les finances públiques fins al 45 % del PIB, és injustificable no publicar i debatre la justícia territorial dels fluxos fiscals públics, perquè impliquen una enorme distribució de treball i riquesa.
La Transició va ser un moment de crisi del règim espanyol, d’obertura parcial i de concessions a les forces democràtiques. En aquell context, el catalanisme va assolir diverses conquestes que han determinat el nou marc de relacions Catalunya-Espanya a partir d’aleshores i fins avui dia. La sobirania fiscal, malauradament, no va ser una de les victòries i això va acabar convertint l’autogovern en un miratge parcial i va limitar els mecanismes de construcció nacional dels quals sí que han gaudit els bascos.
Hi va haver alguns catalanistes lúcids que van declarar des del primer moment la necessitat del concert fiscal i l’estafa que suposava el model autonòmic com s’estava construint. És el cas sobretot de Ramon Trias Fargas, que va ser el primer conseller d’Economia de la restaurada Generalitat de Catalunya. Després de batallar en l’articulat de l’Estatut o en les negociacions pels primers traspassos de competències, Trias Fargas va acabar escrivint poc abans de morir el llibre “Narració d’una asfíxia premeditada”, que preveia tots els problemes financers que patim avui per finançar els serveis públics.
el catalanisme va assolir diverses conquestes que determinarien el nou marc de relacions Catalunya-Espanya a partir d’aleshores i fins avui dia. La sobirania fiscal, malauradament, no va ser una de les victòries
El debat sobre la responsabilitat d’aquella derrota va emergir entre 2011 i 2021 en diversos moments. Pedro Luis Uriarte, primer conseller d’Economia i Hisenda basc del PNB, va defensar que durant la Transició es va oferir un tipus de concert econòmic al govern català, però CiU el va rebutjar. Deia que Miquel Roca no volia els riscos financers de l’autonomia (en un context de forta recessió econòmica) i que veia el sistema foral com una antiguitat feudal, mentre prioritzava ser fort a Madrid.
Jordi Pujol va replicar argumentant que Adolfo Suárez s’havia negat a oferir el concert perquè Catalunya era massa important econòmicament. Exposava que UCD havia ofert, en canvi, un blindatge més gran de la llengua, i que aquest era el pacte constituent entre territoris: uns, la caixa; els altres, la llengua. També va assenyalar que en l’elaboració de l’Estatut de Sau de 1978 només CDC i ERC havien defensat el concert, en minoria, mentre la resta de forces, entre les quals destacaven el PSC, la UCD i el PSUC, s’hi havien oposat per “solidaritat” i per apelar millor al nou electorat d’origen castellà.
Josep Tarradellas, que havia estat conseller d’economia durant la Guerra Civil i entenia el valor estratègic de les finances, hauria defensat fins i tot bloquejar l’aprovació de l’Estatut durant anys per forçar aquesta qüestió. Pujol també va constatar que aquesta no era una reivindicació present en l’agenda del moviment catalanista, focalitzat en l’autogovern i la llengua, si bé això denota una actitud molt passiva per part de qui assumia en aquell moment el lideratge del catalanisme.
La consciència d’aquest greuge i de la importància de la dimensió financera de l’autonomia va ser impulsada sobretot per ERC, començant per Heribert Barrera, que, com Tarradellas i Trias Fargas, connectava amb el catalanisme anterior al franquisme i no contaminat pel seixantisme. Va ser ERC qui va anar situant aquesta qüestió a l’agenda pública sobretot durant els anys vuitanta i noranta, pressionant el pujolisme i forçant una comissió d’estudi al Parlament que va servir de base per elaborar el nou Estatut de 2006, un cop més retallat.
Durant les últimes dècades han proliferat estudis més moderns i sofisticats sobre el càlcul de les balances fiscals (36 estudis només entre 1960 i 2008), sobretot impulsats per la tensió catalana i amb figures com Antoni Castells o Núria Bosch, però també amb cert protagonisme valencià i balear. Després d’anys de pressió per exigir transparència al govern espanyol, el 2008 el govern de Zapatero va publicar la distribució territorial de les infraestructures centrals i va calcular les balances fiscals per a totes les autonomies, amb una metodologia consensuada, tot i que discutida. Va ser el primer i darrer cop que va passar, ja que allò va posar de relleu les desigualtats de tracte entre territoris i va despertar passions.
Els estudis que s’han fet sobre el dèficit fiscal territorial durant l’actual règim monàrquic indiquen un saldo fiscal negatiu català al voltant del 8 % del PIB (6 % per mètode alternatiu de càrrega-benefici). És a dir, els catalans treballem l’equivalent a 29 dies l’any per pagar tributs al govern espanyol que no tornen. Quan s’ha estudiat la qüestió, s’ha detectat que el País Valencià també està infrafinançat (aproximadament un 3 %) i les Illes Balears pateixen un dèficit més gran (aproximadament un 13 %11).
Que una regió amb una renda per càpita per sota de la mitjana com el País Valencià pateixi un dèficit fiscal (6,4 % respecte del PIB segons l’estudi puntual que va fer el ministeri) demostra que aquests fluxos no responen a un mecanisme de redistribució de rics a pobres. Aquest dèficit inclou la discriminació arbitrària en la despesa directa de l’Estat, com les inversions o projectes “nacionals”, així com els fluxos que genera el sistema de la Seguretat Social o el sistema de finançament autonòmic.
Uns anys després de les “balances de Zapatero”, Rajoy va modificar la metodologia i les va tornar a calcular per intentar desarticular l’independentisme, tal com reconeixia el mateix informe que va publicar el Ministeri d’Hisenda. En ple auge independentista, els economistes espanyols van construir un bloc contrari a les metodologies que havien acceptat uns anys abans. Finalment, el govern espanyol va optar per no publicar res, un bloqueig d’informació intolerable per a un règim democràtic presumptament descentralitzat, que el govern de Pedro Sánchez ha mantingut.
La qüestió fiscal no ha parat de generar tensió política. Ho vam veure amb la negociació de l’Estatut de 2006 i la seva retallada per sentència del Tribunal Constitucional el 2010. Ho vam veure amb el fracàs del “Pacte fiscal” d’Artur Mas el 2012. Ho vam veure amb la manifestació de 60.000 persones a València “Per un finançament just” el 2017. Ho hem tornat a veure amb el “Model singular” que Pere Aragonès va demanar a canvi d’investidures de Pedro Sánchez i Salvador Illa, una promesa descarnadament incomplida pel PSOE sense que Esquerra protestés. Anem ja cap al setè model de finançament autonòmic, que mantindrà quasi tots els problemes dels anteriors models.
Una història molt actual
Sigui com sigui, sembla que els catalans continuem atrapats, 300 anys després, al mateix fangar. Els mecanismes han canviat profundament: no és el mateix el cadastre imposat per un exèrcit absolutista d’ocupació que un sistema autonòmic aprovat en democràcia, encara que en aquesta democràcia els catalans siguem sempre minoria. Però, malgrat les diferències, persisteix una asimetria essencial: els catalans no tenim el control dels nostres recursos i aquesta alienació política implica manca de mitjans per finançar serveis i infraestructures públiques.
Per justificar l’actual alienació tributària dels catalans s’han constituït diversos mites i arguments fal·laços. Alguns serveixen al règim espanyol per justificar-se, altres serveixen a les forces catalanes unionistes per relativitzar el problema, i altres han servit a l’independentisme per obviar aquesta qüestió fonamental. Desmuntar aquests discursos està fora de l’abast d’aquest article i haurà d’esperar a una propera peça.
En tot cas, alguns diuen que l’actual sistema és redistributiu o que opera cegament aplicant criteris objectius i justos. Altres diuen que l’independentisme “no ha d’anar de diners”. Tanmateix, hi ha un greuge constant des de la constitució de l’Estat espanyol unitari: una extracció sistemàtica d’excedents i un bloqueig de qualsevol autonomia real.
L’extracció d’un 8 % de la producció anual, encara que operi en l’àmbit tributari territorial i no en termes de classe, és un conflicte distributiu evident. Perjudica directament la classe treballadora del país en termes de serveis públics que rep i bloqueja els mecanismes polítics per corregir-ho a causa del buidatge competencial que implica. Les elits estatals obtenen unes rendes per finançar els seus projectes i tapar tensions socials en altres parts de l’Estat mitjançant el clientelisme. L’explotació fiscal dels catalans és el pilar central de l’actual règim espanyol.
Notes:
- El 47% de les tropes militars espanyoles peninsulars estaven estacionades a Catalunya i el 19% a la resta dels Països Catalans. El govern local i provincial era militar. La ràtio entre tropes i habitants era 30/1000 a la Corona d’Aragó, mentre que era de 1/1000 a les colònies americanes. Fonts:
https://www.jstor.org/stable/2509620?utm_source=chatgpt.com
https://www.11onze.cat/magazine/guanyar-11-setembre-1714
Josep M. Serrano, “La mobilització de l’exèrcit i la milícia indianes durant el regnat de Felip V (1700-1746)”, Temas Americanistas núm. 45 (2020)
“Historia del Ejército de Tierra de España”
https://es.wikipedia.org/wiki/Historia_del_Ej%C3%A9rcito_de_Tierra_de_Espa%C3%B1a#:~:text=Los%20reyes%20borb%C3%B3nicos%20destinaron%20m%C3%A1s,apoyo%20a%20los%20rebeldes%20de
↩︎ - Fontana, Josep (2014). La formació d’una identitat. Una història de Catalunya. Segons deia el president del Consejo de Castilla el 1739: el rei era «dueño de todas las haziendas del Principado, quedando libre para quemarlas, ararlas o sembrarlas de sal». ↩︎
- En paraules literals de Melchor de Macanaz, fiscal general del Consejo de Castilla.
↩︎ - A l’Aragó es creà la Única Contribución, al Regne de València l’Equivalente, a Mallorca la Talla General i a Catalunya el Catastro. ↩︎
- Los mecanismos del poder. Los ayuntamientos catalanes durante el siglo XVIII (Barcelona: Crítica, 2003) Josep M. Torras i Ribé. Per exemple el fiscal del Consejo de Castilla, Melchor de Macanaz, havent destacat en la repressió d’austriacistes al Regne de València, va proposar als nous regidors dels municipis catalans que fossin castellans, a fi que «aquel gobierno se [fuera] del todo asentando al de Castilla» ↩︎
- A “Teoría y práctica de Comercio y Marina (1724)” Jerónimo de Ustáriz va demanar rebaixes, igual que el capità general marquès de Castel-Rodrigo. Aquest darrer deia el 1724 que calia baixar a la meitat els impostos, ja que eren simplement impagables i estaven sembrant la misèria i el despoblament a algunes zones.
↩︎ - B. Fontseré, a Felip V i Catalunya (Barcelona: Edicions 62, 1968). Joan Mercader, en l’article “L’establiment del Reial Cadastre a Catalunya i la seva fonamentació econòmica i social” (1982) ↩︎
- Vegeu “Les conseqüències de la Guerra de Successió: nous imposts a la Corona d’Aragó, una penalització o un futur impuls per al creixement econòmic?” Josep Juan Vidal
↩︎ - Els drets de Catalunya (1932) ↩︎
- J.M. Batista i Roca, a “L’economia catalana i Espanya” 1966 ↩︎
- Aquests percentatges s’han calculat fent servir la mitjana de tres estudis per flux monetari: IEF 2008, Castells 2000 i Fundació Josep Irla (2008). ↩︎