Mentre Catalunya creix en nombre d’habitants, la seva natalitat continua situant-se entre les més baixes d’Europa. Davant d’una extrema dreta que instrumentalitza aquestes dades per empènyer un projecte reaccionari basat en la por a la substitució demogràfica, els rols tradicionals de gènere i el control dels cossos de les dones, l’article sosté que l’esquerra cal que doni respostes al fracàs d’un país que no garanteix les condicions materials i culturals perquè criar sigui una opció real, lliure i desitjable. Habitatge, salaris dignes, corresponsabilitat masculina, educació sexoafectiva i un sistema públic de cures són algunes de les respostes que aporta el feminisme. I una premissa clara: el futur del català no es juga als ventres de les dones, sinó a les escoles, als barris, a les feines, a les pantalles i a les polítiques que fan de la llengua una eina viva de pertinença i d’oportunitats.

Quan parlem d’immigració a Catalunya, oblidem l’altra cara: els expats, nòmades digitals desinteressats en l’arrelament. L’expat impulsa la gentrificació als barris cèntrics, expulsa els residents locals i debilita la cohesió social i nacional. Lluny de sentir-se immigrant, actua com a ciutadà global, reforçant la dissolució nacional sota la bandera del cosmopolitisme.