En algun altre lloc he definit les Balears (ja avís, però, que en aquest article parlaré només de Mallorca, tot i que el que diré també serveix per a Menorca i les Pitiüses) com una mescla de balneari massificat, colònia servil, paradís depredat i llogaret moderadament insurrecte. És una definició que des del boom turístic dels anys 60 del segle passat cada vegada s’ha anat fent més tristament exacta –excepte en la part de la colònia servil: en això, sempre hem estat més o menys igual des de fa com a mínim tres segles. Aquesta dimensió de colònia servil té, en l’actualitat, la seva màxima expressió en uns resultats electorals sucursalistes i en un espoli fiscal escandalós, que es tradueix en manca d’infraestructures, uns serveis públics sovint paupèrrims i infradotacions de personal i de recursos. D’aquest espoli infame, pocs en parlen i se’n queixen, tot i que marca en negatiu la quotidianitat de centenars de milers de mallorquins.
Per ser del tot justos, la part del “llogaret moderadament insurrecte” sí que ha variat, i cap a bé. Històricament, Mallorca havia estat una terra, un país, dominat per unes elits sense consciència ni projecte nacional, castellanitzades i conservadores, les quals arrossegaven la massa de la població, en gran part pobra i analfabeta, cap al seu conservadorisme i la seva espanyolitat. Cal recordar, en aquest sentit, que a Mallorca no hi hagué guerra civil. El que hi va haver va ser l’Alzamiento nacionalcatòlic i falangista que va triomfar des del minut zero i, després, una cacera brutal de republicans. A finals dels anys 60 i durant tots els 70, però, molts joves de les classes populars mallorquines que havien rebut una certa formació s’activaren en l’antifranquisme. A la lluita per la democràcia, hi afegiren el que mai (o només ocasionalment, i d’una manera tèbia i incerta) no hi havia hagut en termes d’organització política i de partits: la lluita nacional i la lluita ecologista.
La fundació del PSM (Partit Socialista de Mallorca, sí, però res a veure amb el PSOE) a finals dels 70 i principis dels 80, un partit autocentrat que tenia la triple pota ideològica de la lluita per la plenitud nacional, la lluita per la justícia social i la lluita per la protecció del territori, representa una fita històrica absoluta, vist en perspectiva. Per primera vegada a la història, el nacionalisme mallorquinista aconseguia tenir un partit amb una existència continuada i amb presència institucional: primer en municipis i, a partir del 1979, en les institucions preautonòmiques i autonòmiques. No va ser fàcil aconseguir-ho. Durant els anys 80, amb el PSOE de les majories absolutes de Felipe González en mode piconadora, va haver-hi molts intents de fer desaparèixer el PSM, però es resistiren i se superaren, a pesar de les escissions, les baixes de militants i les pressions mediàtiques. El partit va haver de fer una llarga travessia del desert, però ara es pot dir que, si el PSM aleshores s’hagués deixat absorbir pel PSOE i hagués desaparegut com a opció electoral autocentrada, avui Mallorca i les Balears en el seu conjunt serien molt més provincianes i castellanoespanyoles, estarien molt més destruïdes des del punt de vista mediambiental i les desigualtats socials hi serien molt més flagrants.
Una paradoxa del nacionalisme mallorquinista d’esquerres i ecologista és que durant els anys 80 i 90 tenia més influència que poder, mentre que durant les dues últimes dècades ha tengut més poder que influència. Vull dir que és innegable que, al llarg dels anys, el mallorquinisme polític ha forçat el PSIB, tan subaltern de Madrid com el PP (tant els uns com els altres ho dissimulen en major o menor mesura en funció de si els seus governen a l’estat o no), a adoptar uns posicionaments més autocentrats, ferms i explícits en termes lingüísticoculturals, mediambientals i socioeconòmics.
El PSIB-PSOE és, més enllà de conjuntures i de matisos, un partit de poder, per tant, està al servei de l’statu quo socioeconòmic i de l’hegemonia castellanoespanyola
Però això, forçar el PSIB cap a posicions menys centralistes i més esquerranoses, cada vegada està costant més. Sobretot, perquè el PSIB-PSOE és, més enllà de conjuntures i de matisos, un partit de poder, per tant, està al servei de l’statu quo socioeconòmic i de l’hegemonia castellanoespanyola. També costa cada vegada més per raons econòmiques, políticosocials i demogràfiques pròpies i globals: l’electorat illenc està cada vegada més descohesionat i desarrelat. I, per tant, resulta més difícilment accessible per als partits i les idees de país. Hi ha molts residents a les Balears que a la pràctica (notícies, referents, imaginari) viuen més a l’univers mediàtic madrileny que als seus barris i pobles.
L’augment poblacional desmesurat i irracional patit per les Balears, una conseqüència del model socioeconòmic del turisme de masses, ha estat i continua sent incentivat pels grans poders econòmics i polítics, perquè els permet matar dos ocells d’un tret. D’una banda, els permet mantenir en una posició econòmicament empobrida i precària el conjunt de la població (com més mà d’obra barata hi hagi, més baixos o més estancats es podrà fer que siguin els salaris); de l’altra banda, els permet també usar els nouvinguts com a agents desnacionalitzadors, deslligats de la memòria i l’imaginari de la mallorquinitat, no poques vegades hostils a la llengua i la cultura pròpies. Convé dir, en aquest sentit, que per raons històriques i d’hegemonies de poder, el nacionalisme mallorquinista ha estat menys capaç d’incorporar nouvinguts del que ho ha estat el nacionalisme principatí. Així i tot, també cal valorar tots els esforços que s’han fet, i els èxits que s’han aconseguit, i l’enriquiment i l’enfortiment que ha suposat per a la mallorquinitat que se la fessin seva i s’hi integrassin una part dels nouvinguts i descendents de nouvinguts, ja siguin peninsulars “forasters”, ja siguin estrangers.
L’objectiu d’un partit, en aquest sentit, no és tenir poder, sinó tenir poder per usar-lo a favor de les pròpies idees, i això sovint sembla que s’ha obviat des de MÉS
Davant d’un context hostil o difícil, el dilema és: t’hi adaptes o hi plantes cara. Des de la creació de MÉS el 2010, una nova formació que aglutinava el PSM i Iniciativa-Verds i, més tard, Esquerra Republicana, es va optar per un possibilisme anacional, en què es prioritzaven les polítiques d’esquerres enfront de les nacionalistes. El problema d’aquesta segona opció és que no incorpora més gent a la causa i que tampoc no fa res per aturar la progressiva desmallorquinització que patim, i encara menys per fomentar la mallorquinització. L’objectiu d’un partit, en aquest sentit, no és tenir poder, sinó tenir poder per usar-lo a favor de les pròpies idees, i això sovint sembla que s’ha obviat des de MÉS, darrerament. No hi ha receptes màgiques, és clar, però una cosa és segura: per fer que més gent s’incorpori a la teva causa (conviccions sociopolítiques, identitat nacional, etc.) el primer que necessites és que la teva causa sigui distingible de les altres, i més persuasiva, i això no s’aconsegueix assimilant-la a les altres. El mallorquinisme polític ha de saber que, si es postula només per competir electoralment en el camp de l’esquerra, l’esquerra espanyola i subalterna de Madrid sempre li passarà la mà per la cara, perquè té més altaveus i més possibilitats de guanyar i tocar poder.
És ajuntant desacomplexadament, i fent que vagin a l’una, la causa nacional i la causa de la justícia social, del nacionalisme, l’ecologisme i el progressisme que el mallorquinisme té una oportunitat d’enfortir-se i d’expandir-se. No és difícil. Al contrari: és l’única manera possible de fer les coses. Vull dir que, des de Mallorca estant, i el mateix val per a totes les Balears i per a tots els Països Catalans, no és possible defensar amb credibilitat i impulsar amb eficàcia polítiques de veres progressistes des del punt de vista socioeconòmic i ecologista sense defensar i impulsar també polítiques nacionalistes, és a dir, autocentrades i autoafirmatives.
Ho vaig intentar explicar fa temps en un altre article. Hi deia: “Des del moment que tot, absolutament tot, en la realitat mallorquina –i en la realitat balear en el seu conjunt– està condicionat pel fet de formar part de l’Estat espanyol, és a dir, pel fet d’estar limitats, interferits i deformats per les dinàmiques colonials a què ens sotmeten l’Estat espanyol i els interessos dels poders de Madrid, no és possible ni lògic voler donar als ciutadans una sanitat pública més segura i professional, una educació pública més ben dotada de personal i de recursos, una xarxa de transport públic més completa o menys rònega i amb unes infraestructures que cobreixin més exhaustivament i més efectivament tot el territori, sense alhora denunciar el tracte injust, espoliador i castellanitzador (perquè per a ells sí que tot va unit) que l’Estat espanyol ens dispensa i ens ha dispensat des de fa segles”.
