Les últimes setmanes hem vist com el “debat demogràfic” assolia noves intensitats a Catalunya. Ho vam veure arran de la votació al Congrés sobre el traspàs de competències en immigració, amb un clar viratge discursiu de Junts per intentar protegir-se del desgast electoral d’Aliança Catalana. Ho vam veure amb l’enquesta que projectava un creixement d’Aliança de 2 a 19 diputats, fet que no va deixar indiferent ningú.
Ho hem vist també amb el viratge del PP, aquest partit desgastat per Vox, mentre tots dos intenten instrumentalitzar la immigració llatinoamericana en clau etnicista i conservadora. Els debats han arribat a ERC i a la CUP, on s’hi està explorant una oposició al model productiu català basat en molta mà d’obra precària i immigrant, així com el qüestionament d’aquesta Catalunya de 10 milions que projecta el govern.
En aquest context escalfat vaig publicar aquest article per intentar clarificar part del debat i algunes postures existents. Em vaig situar en el bàndol dels qui creiem que cal revisar els plantejaments del catalanisme i l’esquerra sobre demografia i migració. Vaig defensar que no és el mateix defensar la inclusió dels migrants i combatre la xenofòbia que negar els problemes vinculats al fenomen de la immigració, però que sovint tendim a barrejar-ho erròniament.
Amb aquest present article vull recollir i respondre algunes de les rèpliques que hem vist aquests dies. Algunes són dures, com aquesta editorial de Vicent Partal, i ens acusen de donar espai a la xenofòbia o de claudicar moralment davant l’extrema dreta. Altres s’aparten de la cancel·lació i s’asseuen a debatre arguments, com aquest article de Jordi Muñoz o aquest de Roser Espelt, que ja va ser respost per en Tomàs Sindermann. Agrupo els arguments en blocs:
1. Els marcs de l’extrema dreta, l’agenda i el focus
Aquest és un argument molt repetit basat en teories de la comunicació política. Planteja que gran part de la batalla política consisteix en situar uns temes o altres al centre de l’agenda pública. La immigració seria un tema que només pot acabar alimentant l’extrema dreta xenòfoba i, per tant, la millor estratègia és no parlar-ne. La versió més suau i realista d’aquest argument defensa parlar-ne, però no posar-hi el focus de l’atenció.
D’entrada cal dir que George Lakoff, pare de la teoria dels marcs (frames en anglès), no defensava fugir de debats, sinó debatre en termes favorables. La idea del “marc” és això: no usar les paraules i referències dels rivals, sinó buscar un enfocament que mobilitzi connotacions favorables. Per exemple, en el debat sobre pujar o baixar impostos, els que volen rebaixar-los parlen de llibertat, mentre els que volen impostos parlen dels serveis públics que aquests permeten finançar.
l’hem evadit per les incomoditats i contradiccions que ens generava, i que això precisament és el que ha donat espai perquè creixi la dreta xenòfoba
Al meu article ja reflexionava sobre aquest argument, i sobre la frontera poc clara entre evadir un tema i debatre-hi en termes favorables. Crec que l’hem evadit per les incomoditats i contradiccions que ens generava, i que això precisament és el que ha donat espai perquè creixi la dreta xenòfoba. Però evadir un fenomen tan important que transforma cada dia la nostra societat, aquesta estratègia estava condemnada a fracassar.
Hem obligat a la gent a triar entre negar els problemes vinculats a la immigració o abordar-los culpant els migrants pel fet de ser-ho i discriminant-los pel seu origen. Un dilema polaritzant i demagògic, sense grisos, en què simplifiquem i reduïm les postures. Amb falses acusacions com les d’oposar-nos a acollir refugiats, com deia Vicent Partal, o amb bruts atacs com Emma Zafón acusant-nos d’“esquerra STOP negres”.
Més enllà d’aquests atacs demagògics i barats, creure que abordar la qüestió migratòria només pot reforçar la dreta és fals. Implica creure que l’única resposta que podem donar a aquest fenomen i a possibles malestars socials vinculats a ell és defensant polítiques de jerarquia per origen o polítiques d’odi i violència contra l’estranger pobre. Implica ignorar la pluralitat de postures i debats que existeixen i han existit en relació a aquest fenomen. Implica ignorar que la dreta neoliberal sempre ha tingut una postura favorable a les migracions.
És cert que alguns estem posant el focus en la qüestió migratòria? Jo crec que no. El que passa és que el que diem contrasta amb anys de tabú i mites. No és el tema central, però sí que és important, perquè les afectacions i transformacions que implica són grans. És precisament el tabú i la cancel·lació, amb acusacions gratuïtes i banalitzants de nazisme, el que ha fet que aquest debat s’embruti i acumuli pressions com un riu en un embassament. Tornar a tancar la presa no solucionarà el problema, al contrari.
2. Els perills del gir demogràfic i la necessitat de tornar a l’embat de 2017
En aquest article Jordi Muñoz plantejava críticament que el catalanisme hagi passat en pocs anys de pugnar per la secessió contra l’Estat a defensar que “a Catalunya hi sobra gent”. Sense arribar a certs nivells de demagògia, entén que aquest fenomen respon a una “derrota mal païda del Procés” i planteja que és una estratègia perdedora de replegament que cal evitar.
Agraeixo que l’autor no ens posi al mateix sac a tots els que estem explorant la qüestió “demogràfica”. Crec que l’autor estarà d’acord que el Procés independentista va fallar per diversos motius, i un d’ells és haver abandonat el Principi de realitat. Estarà d’acord també que no podem reactivar un nou processisme prometent la independència en 18 mesos, que aquell camí ja està cremat. Cal realisme incòmode i mirada llarga.
Més enllà de plantejar com tornem a construir un embat independentista i com ho fem millor, entenc que hem de garantir i ampliar la reproducció de la identitat nacional i aquells trets que l’alimenten. L’independentisme hauria de ser la culminació del nacionalisme, no la seva negació. Però tant els governs independentistes com el moviment catalanista hem estat anys desatenent aquesta feina bàsica. Com a conseqüència, després del Procés estem pitjor.
Mentre fèiem l’embat contra l’estat hem permès, per posar només un exemple, que hi hagi treballadors de la sanitat pública que no només no entenen el català, sinó que agredeixen lingüísticament a catalanoparlants. De quina catalanitat “expansiva i potent” parla Muñoz? L’última EULP confirma el que tots ja sabíem però alguns no volien veure: que la llengua està retrocedint alarmantment. Posar-se “a la defensiva” és un imperatiu. Si seguim aquest ritme arribarem a un punt on ja no hi haurà res a independitzar.
En el context d’opressió nacional i en la pugna entre dues identitats nacionals, la immigració no és un fenomen neutre. Les enquestes exposen que l’estranger mig a Catalunya vota PSC i socialitza en castellà. Això ho reconeix implícitament en Muñoz, i també considera frívola l’aposta pels 10 milions del govern del PSC. Tanmateix, insisteix que la demografia ha d’estar “fora del focus” i fins i tot distreu el lector parlant dels problemes que tindria una imaginària Catalunya sense migrants que no té res a veure amb la realitat que tenim.
Alguns no entenem aquesta insistència per deixar a la foscor un fenomen tan important. Reconèixer els problemes vinculats a la immigració és l’única forma d’abordar-los en clau democràtica i inclusiva. En el cas de la llengua això implica, entre altres, donar importància a la batalla cultural contra la diglòssia. També plantejar polítiques econòmiques per moderar el creixement de llocs de feina de baixa qualitat, fet que no té res a veure amb oposar-se a una catalanitat inclusiva i la igualtat de drets i oportunitats, tot al contrari.
En el cas de l’independentisme i la revisió realista dels èxits i fracassos del Procés, hem de qüestionar alguns supòsits amb els quals hem estat treballant. Cal revisar el mantra de l’Un sol poble, que no es fa més realitat pel fet de repetir-ho més cops. És a dir, hem negligit la dimensió demogràfica i demolingüística del conflicte nacional real que tenim, i el fet que molta població a Catalunya viu en castellà i això l’arrossega a un marc mental i d’identitat nacional espanyols.
3. Política migratòria autonòmica
L’article de Muñoz assenyala els límits de l’autogovern per relativitzar la capacitat que tenim d’avançar cap a un model productiu menys centrat en crear molts llocs de feina precaris. A l’entorn de la CUP s’escolten de vegades arguments desempoderadors similars, que culpen dinàmiques estructurals i totpoderoses del sistema econòmic. Sense negar la importància d’aquests factors, cal reconèixer que governs locals i autonòmics han dedicat i dediquen moltes energies a promoure el model vigent.
El model econòmic i demogràfic que tenim no és natural ni inevitable. Hi ha espai polític per prendre decisions diferents, i qui ho negui s’està refugiant en el determinisme i està promovent l’apatia. Des dels Jocs Olímpics de 1992 a l’actual Ryder Cup, passant pel Hard Rock o els Jocs d’Hivern, s’ha destinat molta energia i molts pressupostos públics a promoure uns sectors i a construir l’actual rumb.
Hi ha exemples d’altres possibles estratègies, com l’impuls del districte 22@ o l’ambiciós Pla de reconversió industrial basc impulsat a la dècada dels vuitanta, quan a la resta de l’estat ens resignàvem en la desindustrialització. Hi ha plans de reconversió turística que ja s’han començat a assajar al país, però allò important és reduir oferta, no augmentar-la. És això el que permetria assolir augments de valor afegit i una disminució de creixement low cost.
cal deixar d’oferir una cobertura moral des de l’esquerra a aquest model depredador
Parlar del districte tecnològic de Barcelona 22@ ens porta a parlar del problema expat que, com assenyala Muñoz, té un potencial impacte major en àmbits com llengua, cohesió social o habitatge. Alguns autors han plantejat que aquest districte podria haver-se orientat cap a sectors més vinculats a la tradició econòmica catalana i menys atractius per immigrants de renda alta. Sectors com automobilisme, farmacèutica, agroalimentària, disseny industrial, … Podem explorar opcions més enllà del dilema low cost VS nòmades digitals.
La tesi important que alguns impulsem és deixar de sacralitzar la creació de llocs de feina i les noves formes de desarrollismo acrític. Això només interessa al capital, sigui empresarial sigui immobiliari, que vol obtenir guanys sense cap tipus d’esforç ni de responsabilitat social i nacional. Cal fiscalitzar qualsevol tipus de creixement segons interès col·lectiu, i cal deixar d’oferir una cobertura moral des de l’esquerra a aquest model depredador.
4. Immoralitat
L’editorial d’en Vicent Partal, molt retweetejat, va portar el debat al terreny moral. Un sermó en què s’acusava forces democràtiques i d’esquerres, sense definir quines, de ser molt males persones i de rendir-se a la dreta xenòfoba. Diria que el problema aquí no és de qui té moral o quins principis defensem, sinó de com aconseguim implantar aquests principis a la realitat i de com defensem els nostres interessos.
La política no és l’art de dibuixar utopies, això és feina dels filòsofs i serveix d’orientació. La política és l’art de transformar la realitat, i això és una feina bruta i plena de contradiccions. Evitar-les és una covardia infantil i implica, en el fons, ser immoral i hipòcrita. Quan les esquerres han reconegut o analitzat els possibles efectes negatius de la migració en àmbits com la cohesió social i els drets laborals, no ho han fet per egoisme o xenofòbia, sinó precisament per protegir la igualtat de drets.
Mentre ens omplim la boca d’acollir avui dia hi ha professors en barracons o en escoles sense aire condicionat que, tot sols, han d’intentar gestionar aules d’acollida amb 30 alumnes. Hi ha barris degradats i transformats en pocs anys on la vertebració social ha saltat pels aires i d’on marxa la gent que pot. Parlem d’acollir mentre naturalitzem una divisió de feines de primera i feines de segona, una societat de castes, en un país amb 30 anys de retrocés dels sous reals. Un país on cada cop resulta més difícil trobar pis on viure i on a cada cantonada et veus obligat a parlar en castellà.
La Catalunya dels 10 milions del PSC i la patronal no respon a tots aquests problemes, al contrari. No és una aposta moralment superior ni es preocupa dels interessos dels migrants i la igualtat internacional, sinó tot el contrari. Manté l’accelerador premut en un model productiu de creixement absurd que ens enfonsa i que urgeix impugnar. Tot apunta que amb aquest rumb, si el nostre país segueix existint en cap cas serà inclusiu.
Aquest moralisme impolític em sembla un refugi estèril al qual ens hem acomodat. Els catalanistes d’esquerres som doblement marginals respecte l’exercici del poder. Sense el costum de controlar l’Estat hem anat mirant la política des de la distància, des d’un rol extern, a les grades o a les manifestacions, queixant-nos del que fan els altres sense assumir com ho podríem fer nosaltres, fet que ens portaria a dilemes i contradiccions.
5. La desigualtat nord-sud
Un dels arguments que es gasta en contra dels arguments que jo i altres hem expressat és la idea que la migració global és el producte de desigualtats nord-sud i que, per tant, és il·legítim assenyalar els problemes d’un fenomen que hem causat els mateixos occidentals. En la seva versió suau, exigeix que s’incorpori aquest problema i la perspectiva anticolonial en qualsevol anàlisi migratori. Acceptant parcialment aquest argument, hi faria diversos matisos.
Primer, que atacar les causes de la desigualtat global és un deure per tothom, i és relativament independent d’un debat ja prou complex com el de la política migratòria i la inclusió. Segon, sembla que aquest argument assumeix implícitament que la migració pot generar problemes de desigualtat i reproducció social a les societats receptores, però pretén bloquejar els debats al respecte en base a un sentiment de culpa.
Tercer, cal entendre que la política depredadora neocolonial existeix, però no és el factor principal per explicar el nivell de migració que rep un país, malgrat el que insinuïn alguns activistes decolonials. Quart, el perfil del migrant mitjà que tenim ni és un exiliat polític fugint de guerres o repressió, ni pertany a les rendes més baixes del país d’origen ni dels països en pitjors posicions econòmiques. Cinquè, crec que tots estarem d’acord que la migració no és la solució a la desigualtat Nord-Sud, i que equiparar la situació de qualsevol migrant no fa cap favor als migrants més necessitats com els exiliats i refugiats.
6. Oportunisme
Dins el rang d’acusacions trobem la d’oportunisme. Es diu que hi ha forces que intenten no perdre vots davant la nova dreta xenòfoba adoptant part del seu plantejament. Això pot ser una acusació vàlida per Junts o PP, però no aplica als que no mercadegem vots. Per mi gran part de la manera com abordem la qüestió migratòria ha estat naïf i errònia ja que hem negat problemes reals i malestars legítims. En aquest nou escenari amb Vox i Aliança, simplement aquestes postures són, a més d’errònies, insostenibles.
7. La veu dels migrants
Hi ha qui diu que alguns no tenim en compte la veu i l’experiència dels immigrants i persones racialitzades. En la seva versió extrema, es diu que si no hem migrat ens trobem en una situació de privilegi des de la qual no tenim dret a expressar segons quines opinions. Això no deixa de ser, com la resta d’arguments d’aquest ventall cancel·lador, una fal·làcia d’atac personal que no busca discutir arguments, problemes i polítiques reals, sinó oferir un camí de rectitud moral individual.
A part d’atac personal, aquest argument és fals perquè segueix confonent la xenofòbia amb l’existència de fronteres nacionals. Segueix confonent els drets dels estrangers amb els drets dels nacionals d’origen estranger. Imaginem que deixem de banda un moment els interessos dels nadius i ens preguntem només què és allò que interessa als veïns i veïnes d’origen immigrat. Més enllà d’experiències individuals i cherry picking triant l’immigrant expat de confiança, què en podem dir de l’opinió dels dos milions de residents a Catalunya nascuts a l’estranger?
confonent la xenofòbia amb l’existència de fronteres nacionals
El baròmetre del CEO d’octubre de 2024 ens exposa que la majoria de població catalana no és xenòfoba, en el sentit que considera que la gent immigrada és essencialment igual que la gent nascuda al país. Ara bé, una majoria creuen que hi ha massa immigració. Entre els nascuts a Catalunya, aquesta postura és d’un 58%, mentre un 38% consideren que no hi ha massa immigració. Però si preguntem als nascuts a l’estranger, un 68% considera que hi ha massa immigració!
Com pot ser això? Com es pot ser immigrant i voler menys immigració? És autoodi? És massoquisme? Són xenòfobs? Hi ha una altra interpretació: aquesta part de la població no gaudeix dels beneficis de la immigració, com són serveis de neteja i cura barats, però sí que en pateix els costos: competència laboral i residencial, entre d’altres. El creixement de població en els termes actuals pot no interessar a la gent més vulnerable, que és la immigrada. Alguns s’omplen la boca del migrant i no tenen ni idea de què vol i necessita.
Plantejar la regulació de fronteres o, com en el nostre cas, models econòmics menys dependents d’immigració, no vol dir ser racista. Bernie Sanders, havent militat històricament en el moviment pels drets civils dels negres, ha plantejat que la immigració il·legal als EUA suposa una sèrie de problemes i ha estat acusat de racista! Barbara Jordan, primera congressista negra del Sud dels EUA, heroïna dels drets civils i enemiga de Nixon, fou nomenada directora del Comitè Nacional sobre Immigració i s’expressava en termes similars, preocupada per com la immigració il·legal podia afectar els drets laborals i la igualtat dins dels EUA. Cal, doncs, superar esquemes simplificadors.
8. Escassetat i neomalthussianisme
La idea d’aquesta crítica és que problematitzar la immigració implica creure que existeix un fals problema d’escassetat. Tal raonament, presumptament fals, apunta un conflicte entre la gent de classe treballadora per accedir aquests recursos escassos, siguin llocs de feina, habitatge o serveis públics. Una elaboració recent d’aquesta crítica l’ha fet l’economista marxista Roser Espelt, que considera que aquesta mirada impedeix assenyalar el conflicte vertical entre classes.
A aquest conflicte generat per l’escassetat se l’anomena (neo)malthusianisme. Malthus va ser un economista i demògraf clàssic britànic que va plantejar a inicis del segle XIX que la misèria popular era causada per la sobrepoblació, fet que era inevitable i natural. Es va equivocar per molts motius: la seva llei es va trencar per la combinació d’importació de gra al Regne Unit, les revolucions tecnològiques i la baixada de natalitat.
Ara bé, la idea que la sobrepoblació causava misèria popular va ser compartida per molts economistes clàssics. Marx i el marxisme en van incorporar una idea derivada: el problema de l’exèrcit laboral de reserva o, en altres paraules, la idea que nivells elevats d’atur generen una manca de poder per la classe treballadora en la negociació amb els empresaris. Reduir l’atur i la competència laboral ha estat un objectiu estratègic històric de qualsevol moviment obrer i sindical.
L’escassetat no és tan inevitable com deia Malthus i sovint està construïda políticament, però no és irrellevant ni en cap cas aliena al conflicte de classe. És un factor clau que fonamenta relacions de poder en una economia de mercat, sigui al mercat d’habitatge, sigui al mercat laboral, sigui al mercat de matèries primeres com el petroli, sigui en la formació d’oligopolis. L’escassetat també és una idea fonamental de l’ecologisme i sobretot del decreixentisme. Per tant, no és una idea a descartar, sinó a gestionar democràticament, un factor a contemplar estratègicament.
9. El fracàs de Sahra Wagenknecht
Per acabar hi ha gent, com per exemple en Jordi Muñoz al seu article, que ens ha etiquetat a alguns de promoure una versió catalana d’Aliança Sahra Wagenknecht (BSW) i ha plantejat que això ha estat un experiment fallit a descartar. Aquest partit és una escissió de l’esquerra alemanya Die Linke, i es caracteritza per un gir conservador i l’oposició al nivell de migració que ha viscut aquell país. Un partit que ha rascat vots i militants a l’esquerra però que a les darreres eleccions federals alemanyes no va obtenir cap diputat.
No tinc interès a defensar aquest partit que, entre altres qüestions, ha projectat un discurs antivacunes, un apropament a Rússia i un excés de lideratge personalista. Crec que podríem fixar-nos en molts altres exemples d’esquerres que no han abraçat la lliure migració com un dret humà fonamental ni un fenomen desitjable i purament positiu. Ja he parlat de Bernie Sanders o Barbara Jordan. Podríem parlar de la socialdemocràcia nòrdica, una esquerra que ha aplicat històricament un dels programes més ambiciosos de forma sostenible i democràtica i que, qüestionant la lliure migració, estan guanyant les eleccions i erosionant la dreta xenòfoba.
Ara bé, sí que cal assenyalar que BSW a les eleccions federals alemanyes de febrer de 2025 no va entrar al Bundestag per molt poc i per culpa de l’alta barrera electoral del 5% (van treure un 4,98% de vots). Havent-se fundat només un any abans no llegiria aquest resultat com una derrota, i menys tenint en compte que el 2024 va obtenir representació a les eleccions europees i en diverses eleccions estatals.
Podríem valorar si Die Linke va reaccionar al sorgiment i a la crítica de BSW retornant a unes coordenades materialistes i reduint l’espai disponible del nou partit. Podríem parlar de les posicions sionistes dins de Die Linke i la postura netament propalestina de BSW. Podríem parlar de com BSW ha patit una certa indefinició programàtica i un excés de focus en la qüestió migratòria, o com no s’ha oposat suficient a la dreta xenòfoba d’Alternativa per Alemanya (AfD) en un context de gran polarització i legítima por al neofeixisme.
tractar els problemes de la immigració i buscar un creixement demogràfic més harmònic no té res a veure amb deshumanitzar o culpar els immigrants de res
Podríem explorar els límits de Die Linke, que respon al que Piketty va anomenar “esquerra brāhmana”: una esquerra urbanita, de classe mitjana i excessivament formada i intel·lectual, desconnectada de zones rurals, suburbanes i perifèriques, de gran part de la classe treballadora i de la deprimida Alemanya de l’Est. És en aquests perfils sociològics on Sahra Wagenknecht va mostrar bons resultats, i això és interessant: Va rascar vots de l’abstenció i fins i tot a l’extrema dreta, un èxit que poques esquerres poden reivindicar avui dia. Podríem parlar de tot això, però en canvi els politòlegs del país ens expliquen un relat esbiaixat i simplista per reforçar la seva agenda.
Conclusions
Com deia a l’article esmentat, tractar els problemes de la immigració i buscar un creixement demogràfic més harmònic no té res a veure amb deshumanitzar o culpar els immigrants de res. Al contrari, és necessari també per assolir l’objectiu d’una societat més inclusiva i menys desigual amb els catalans d’origen immigrat.
Partal al seu editorial plantejava que la història no seria gens indulgent amb els partits i líders demòcrates i d’esquerres que estan fent una presumpta “claudicació moral” a l’extrema dreta. Jo també crec que la història no serà indulgent amb aquesta generació de dirigents d’esquerres, siguin polítics, periodistes o perfils del món cultural i acadèmic. Gent més preocupada de projectar-se com a virtuosos i acollir-se als cànons de la cultura política vigent que no de resoldre els problemes reals del país.
Tinc la sensació que alguns hem d’impulsar debats incòmodes, elaborar molt els arguments i ser molt pedagògics, mentre aguantem insults i resistències no justificades. Tinc la sensació que tots acabarem a nous consensos molt més sòlids que els actuals, però alguns remem perquè altres puguin fluir.
