Les tensions intergeneracionals han estat una qüestió política recurrent. Des de Plató acusant els fills de perdre el respecte pels pares (563 aC) a l’“Ok, boomer” (2019) contra el negacionisme climàtic i el paternalisme. Des del “Don’t trust anyone over 30” de la revolta juvenil dels 60s a l’anàlisi edatista contra el menyspreu als ancians. Des de campanyes contra el “poder adult” a la polèmica de la “Generació tap” sobre boomers copant espais de poder, passant per la denúncia dels mals de la gerontocràcia fins al menyspreu dels joves com a “generació de vidre malcriada”.
L’objectiu d’aquest article és centrar-nos en una d’aquestes tensions: l’esquerda que veiem els últims anys al nostre país en les condicions materials. Hi ha, però, qui planteja que la bretxa generacional és una mentida, una estratègia de confusió, quan no una ocurrència provocadora. Que parlar-ne implica voler fracturar la societat i enfrontar vells a joves, intentar justificar un programa neoliberal de retallades de pensions o amagar el conflicte de classe. Intentaré demostrar que això no és cert i que, si volem identificar les desigualtats socials, necessàriament hem d’incorporar aquest prisma.
Avui dia tots sabem que incorporar una perspectiva de gènere i feminista no implica voler enfrontar homes i dones. Tenir presents les desigualtats racials no implica voler amagar les classes socials. De la mateixa manera, doncs, incorporar la variable generacional i l’edat a l’anàlisi interseccional sembla necessari si volem explicar l’estructura social i totes les formes que pren la desigualtat i la legitimació d’aquesta.
Parlar de bretxa generacional vol dir parlar de dos fenòmens vinculats: Per una banda, l’augment de les desigualtats entre diferents franges d’edat. Per l’altra, el deteriorament de les condicions de benestar dels joves en relació a les cohorts de joves que van viure en el passat. Vol dir plantejar que les possibilitats de prosperar amb seguretat s’han vist truncades per a molta gent jove. Això és una realitat especialment intensa des de la crisi del 2008. En aquest país hem observat com el règim carregava la precarietat sobre els joves, amagant així un estancament econòmic general.
Que parlin les dades
La demografia importa políticament, i avui dia estem vivint diversos processos de canvi intens, entre els quals destaquen la caiguda de la natalitat, la immigració i l’envelliment. Avui veiem que la franja de població més poblada és la d’entre 45 i 60 anys. Això ha invertit la piràmide demogràfica, una anomalia històrica que té i tindrà implicacions en termes de representació electoral i en termes de reptes distributius, sobretot pel que fa al finançament de serveis sanitaris i pensions de jubilació.
Com s’ha transformat la població de Catalunya, País Valencià i Illes Balears
Estructura per edat el 1981 i el 2026, segons si els residents van néixer al país, a la resta de l’Estat espanyol o fora.
En % sobre el total de població de cada any. «Al país» = nascuts a una de les tres CCAA.
És en aquest context que podem analitzar la bretxa generacional. El primer aspecte que ens permet estudiar-la és la distribució de la renda (ingressos) i la riquesa (patrimoni). Històricament ha estat “normal” que la gent jove estigui en una posició pitjor que la gent gran en aquests indicadors. Tanmateix, també ha estat històricament habitual que els fills visquessin, en general, millor que no pas els seus pares a la seva edat. És a dir, que les noves generacions milloressin les seves condicions en relació a les anteriors.
El que veiem les últimes dècades, en canvi, és que aquesta tendència a la prosperitat s’ha trencat. Els joves d’ara viuen pitjor en relació als joves d’abans si observem una sèrie d’indicadors importants. Així mateix, veiem que aquest retrocés no el pateixen totes les generacions de forma similar. Per contra, observem que l’evolució és divergent segons franges d’edat: hi ha una esquerda que necessitem posar sobre la taula i disseccionar.
En termes de renda, els joves han perdut posicions respecte de la mitjana poblacional, que està estancada des de la Gran Recessió de 2008-2013. Si agafem dades del 2025 i mirem la població que avui té 25 anys, veiem que tenen un 3% menys de renda que la gent de 25 anys del 2009, un cop ajustada la inflació. Els majors de 65 anys, en canvi, han passat de ser la franja d’edat amb menys renda a gairebé la franja amb més renda, augmentant un 19% els seus ingressos en 17 anys. Després analitzarem què pot haver causat això, però cal tenir present que això és una de les anomalies espanyoles en el context europeu.
El principal component de les rendes són els salaris. En aquesta magnitud també podem veure tant l’estancament general que pateix i caracteritza el desastrós model espanyol com el fet que la pitjor part se l’emporten els joves. Mentre que en 30 anys els sous espanyols han pujat menys d’un 3% en termes reals, al conjunt de països de l’OCDE aquests han augmentat un 31%.
Pel que fa als joves, aquesta part de la població no només pateix una de les taxes d’atur més altes d’Europa, sinó que els menors de 25 anys avui cobren un sou brut un 19% menys que fa 20 anys! I si tenim en compte l’increment d’impostos al treball, el seu salari net ha disminuït encara més. Els joves, juntament amb els migrants, paguen el preu de tenir un mercat laboral dual sumat al model econòmic de competitivitat via devaluació salarial que s’ha establert durant dècades.
Cal tenir present, a més, que quan estudiem l’evolució de la renda o dels salaris apliquem l’IPC per ajustar l’evolució dels preus. Ara bé, aquest índex infravalora la inflació real, especialment la que pateix l’habitatge. Per a algú que no té habitatge de propietat, l’encariment de la vida és molt major del que indica l’IPC, i això és especialment important per als joves, especialment als territoris més tensionats. Per tant, la pèrdua de capacitat adquisitiva relativa dels joves és encara major.
Si en lloc de mirar els ingressos mirem la riquesa acumulada veiem també una evolució divergent entre franges d’edat, amb una ampliació de les desigualtats i una alteració de les posicions. Mentre el patrimoni en mans de llars de menors de 55 anys ha baixat en relació al 2002, i en el cas de menors de 35 ha col·lapsat, la franja d’edat més ben situada és ara la dels majors de 65 anys, quan històricament eren aquells perfils en edat laboral avançada. Els millenials tenim, de mitjana, un terç de la riquesa que tenien els nostres pares a la nostra edat, bàsicament per la dificultat per accedir a l’habitatge de propietat.
Pel que fa a les despeses, el que veiem és que les llars dels menors de 30 anys han perdut respecte 2007 un 27% de la seva capacitat de gastar. En aquest retrocés general, l’únic component de la despesa que ha augmentat és l’educació, com a estratègia d’inversió desesperada (i de resultats discutibles) per intentar prosperar individualment en aquest vaixell que s’enfonsa. També han pujat les despeses en habitatge i salut, si bé la impossibilitat d’emancipar-se fa que molts joves no gastin res en lloguer. La resta de partides de despesa s’han retallat per poder arribar a final de mes: oci i cultura, transport, roba, alcohol, … fet que desmenteix l’acusació de ser “una generació de vividors”.
Així, en un context de creixement econòmic hem vist l’enfonsament de les condicions de vida dels joves. Allà on es pot observar amb més claredat aquest problema és en el col·lapse de l’accés a l’habitatge, una de les principals preocupacions polítiques del país, i la gran porta que separa la vida jove de l’adulta. L’accés a la propietat ha caigut en picat, mentre els lloguers han pujat un 10% anual alguns anys a les ciutats més tensionades. Avui un jove hauria de destinar el 92% del sou a pagar un lloguer si volgués emancipar-se sol i cada oferta de pis es veu desbordada per desenes d’aspirants.
Si la propietat havia definit una àmplia classe mitjana en aquest país, i fins i tot s’havia fomentat la multipropietat com a font d’estalvi i inversió, cada cop més s’ha convertit en un luxe que reflecteix la posició econòmica de la teva família. Els nous membres de la societat s’han trobat unes condicions d’accés a habitatges molt endurides. Si el 1987 calia acumular l’equivalent a 3 anys de sou mitjà per comprar un habitatge mitjà, ara en calen 8, 14 a les ciutats més encarides.
Aquest encariment no afecta totes les generacions de la mateixa manera. Les anteriors cohorts poden mantenir les propietats que van aconseguir quan l’accés era més fàcil. Per això veiem un 88% de llars jubilades amb habitatge de propietat, sovint amb la hipoteca ja pagada i fins i tot un 60% amb més d’una propietat. Les llars amb sustentador principal menor de 35 anys, per contra, fa 15 anys tenien casa de propietat en el 70% de casos, i ara només un 31%.
La combinació de la precarietat de les principals rendes (salaris) amb l’encariment de l’habitatge, gradualment intensificat, resulta letal especialment per als nous membres de la societat, abocats a la frustració i l’ansietat. Les polítiques que han causat això han bloquejat les condicions materials i socials per a la prosperitat i realització de tota una generació i, amb elles, les seves aspiracions. Els intents de treure’s títols per escalar laboralment xoquen amb un model productiu que crea el 40% del llocs de feina de l’Eurozona, però majoritàriament són llocs tan precaris que només volen ocupar estrangers.
La taxa de pobresa juvenil creix, mentre la d’emancipació cau. Vinculat a la impossibilitat de formar una llar, tenim la taxa de natalitat per terra. En tots aquests indicadors destaca negativament l’Estat espanyol en comparació a la resta del continent, i la seva evolució recent ha estat especialment negativa. El nivell de dependència econòmica creixent provoca tant problemes endèmics de salut mental com també un procés d’infantilització permanent d’aquesta cohort.
Les causes de l’esquerda
Identificat el problema en termes generals, la pregunta és què ho ha causat. Tenim diverses explicacions possibles, no incompatibles entre elles:
D’una banda, tenim un model productiu espanyol de creixement econòmic contrari als interessos de la majoria de població. Aquest model es caracteritza per simular prosperitat creant molts llocs de feina precaris, de baix valor afegit, de baixa productivitat, low cost i enfocats a població immigrant. Això, combinat amb un mercat laboral dual establert als 80s per flexibilitzar parcialment el mercat de treball, ha confiat la competitivitat econòmica a l’enfonsament de les condicions d’una part de la classe treballadora, els outsiders, on el jovent està sobrerepresentat.
Un segon factor, vinculat també al fals creixement econòmic espanyol, és l’aposta per un “capitalisme d’actius” vinculat al sector immobiliari, l’especulació i el rendisme. Una part del que hauria de ser inversió a produir béns i serveis es destina a quelcom molt més lucratiu segons el marc institucional establert: adquirir propietats immobiliàries per cobrar rendes i plusvàlues. No es destina a produir nova riquesa socialment útil, sinó a capturar la que ja hi ha. La prosperitat intensa que han experimentat ciutats com Barcelona acaba sent capturada per l’emergent classe terratinent urbana.
Si bé l’habitatge és un problema internacional, no a tot arreu s’ha manifestat amb la mateixa virulència. Si bé és un problema de classe, l’accés a la propietat ha empitjorat amb el temps i, per tant, les cohorts de més edat han pogut entrar al sistema de propietat, mentre les joves cada cop ho han pogut fer menys. Aquestes cohorts han quedat atrapades en l’espiral de preus del lloguer i la incapacitat per estalviar una entrada per comprar-se la casa. Per contra, podem veure la ministra d’Habitatge del govern “progressista” defensar que protegiran les inversions rendistes en habitatge de la gent gran.
Un tercer factor és que les rendes principals de la gent d’edat avançada són les pensions de jubilació, i aquestes s’actualitzen directament per part del Congrés i el Govern espanyols, seguint un determinat model instaurat. Els últims 30 anys hem vist augmentar les pensions de jubilació en un 72%, en un context d’estancament salarial total. Una actualització de les pensions que, per cert, és regressiva perquè no distingeix entre pensions altes i baixes.
El govern no ha abordat els problemes profunds i estructurals de l’economia que afecten la productivitat i la població treballadora, però ha establert unes pensions mitjanes de jubilació de 1.570 € en 14 pagues. No existeix cap contradicció inherent entre polítiques a favor dels joves i de la gent gran, però en el dilema pressupostari dels últims 16 anys, els governs han decidit retallar la despesa en habitatge en el 48%, mentre incrementaven la despesa en pensions en un 71%, fins a arribar al 18% de la despesa pública, 28% si afegim la resta de pensions contributives i les classes passives.
Així, les pensions han actuat com una forma electoralment rendible d’apedaçar el problema i guanyar estabilitat política, tirant la pilota endavant, per part de governs incompetents i curterministes. Tanmateix, la capacitat per finançar un o altre sistema de pensions (o un sistema sanitari, del qual també en fa més ús la gent gran) depèn, és clar, de la capacitat de crear producció i rendes nacionals, i salaris que financin les cotitzacions i el sistema tributari. Això, combinat amb la inversió de la piràmide demogràfica, suposa un repte que cap govern ni partit han volgut reconèixer.
Avui dia el sistema de pensions contributives pateix un dèficit creixent, un dels tabús polítics al país. Aquest risc es tapa amb pujades impositives, traspàs d’altres partides dels Pressupostos Generals de l’Estat, o amb la vareta màgica del deute. Tot això no són solucions, i té serioses implicacions en termes d’equilibri intergeneracional. El debat no és si els jubilats mereixen una vida digna, és clar que sí, sinó com garantir la sostenibilitat d’aquestes prestacions. Evadir aquest repte no és la forma de protegir aquest dret laboral. El debat també és si un Estat que protegeix automàticament unes rendes mentre deixa en mans d’un mercat trencat les altres es pot continuar presentant com a socialment just.
Per acabar d’adobar aquest desajust entre tipus de rendes (sous, pensions, lloguers, …), hem vist el govern defensar com a normal que cada cop més famílies depenguin de les pensions dels seus membres jubilats (2 milions de no pensionistes a l’estat!), o que els joves depenguin de les ajudes dels seus pares. L’Estat presumeix d’estabilitat perquè la família absorbeix el fracàs de l’Estat del benestar i la política econòmica: els joves no apareixen del tot com a pobres perquè viuen amb els pares; no apareixen del tot com a exclosos perquè reben transferències dels avis; no apareixen del tot com a fracàs del sistema perquè el cost emocional i econòmic queda privatitzat dins la llar.
Fins i tot hem vist com s’assenyala el problema dels joves com un problema que el temps curarà, gràcies a l’herència. Deixant de banda que no totes les llars poden ajudar els seus fills o deixar res en herència, cal tenir en compte que la successió es rep, de mitjana, als 55-60 anys, molt després de quan es prenen les decisions de formar una llar, una carrera professional, etc.
Implicacions polítiques del tabú
Aquesta emergent esquerda intergeneracional no exclou l’existència d’altres desigualtats intrageneracionals i de classe, òbviament. Simplement ajuda a entendre millor la forma que pren l’estructura social i com ha evolucionat al país. De fet, la bretxa generacional cronifica la desigualtat de classe a través de generacions, i augmenta la dependència vital dels individus en relació al patrimoni familiar.
Sorprèn que una degradació tan intensa no hagi obtingut més tractament polític, i que no s’hagi pogut abordar públicament amb més normalitat. Hi ha diversos factors que poden explicar-ho. Per una banda, la reducció del pes dels joves en el conjunt de la població, per inversió de la piràmide demogràfica. Segon, que a mesura que cada individu es fa més gran, acostuma a guanyar benestar econòmic, i això li fa deduir erròniament que les condicions del conjunt de la població van millorant. Tercer, que el pensament polític no emergeix igual des de perfils de totes les generacions, i les generacions joves tendeixen a reproduir les idees que han heredat.
Aquest sembla un altre d’aquells problemes socials que en aquest país guardem sota l’estora. El bloquegem amb durs atacs demonitzants i polaritzants a qui gosi destapar-lo. El reduïm, des de la vagància polaritzant, a un estratagema discursiu de la dreta per amagar el conflicte de classe o justificar retallades de pensions. Mentre parlem de no comprar el marc de la dreta radical per callar veritats incòmodes, acabem abonant un terreny buit perquè aquesta s’expandeixi.
I és que l’única força que està recollint aquest malestar juvenil legítim ara mateix sembla ser la dreta ultraliberal i/o reaccionària. En un país que els enfonsa, aquestes forces ofereixen una presumpta solució individual: fer-se cryptobro o broker i intentar escalar competitivament. Davant d’una democràcia que cada dia se’n burla i els reprimeix la dignitat, els ofereix una revolució autoritària idealitzada. Davant d’un sistema fiscal que els treu cada cop més i no els garanteix ni un sostre ni que arribin mai a cobrar les pensions, oposen la purga impulsiva i emancipadora de la motosserra.
Una força política que tingués per objectiu construir una societat més justa i alhora abordar aquesta qüestió podria impulsar diverses polítiques que ja s’estan plantejant al debat públic: modificar el model productiu i demogràfic al servei dels interessos generals, afavorir el sindicalisme laboral, incrementar el salari mínim interprofessional, incrementar l’ocupació “d’alt valor afegit” i retallar la precària, invertir en habitatge de protecció oficial (mentre a la UE la mitjana anual de despesa pública en habitatge per habitant és de 161 €, a l’Estat espanyol és de 34 €), entre altres mesures.
El consens social i l’equilibri generacional s’estan trencant, i amb ells es trenca també la idea de comunitat i de futur compartit. El país ha carregat sobre els joves el pes d’un model de creixement econòmic desastrós i la incapacitat per instituir un règim públic funcional. Fins i tot els ha acomplexat i culpat de la seva mala sort. Els ha exclòs del pacte social i, en el millor dels casos, els llencen algunes ajudes socials caritatives i simbòliques perquè alguns puguin pagar el lloguer o el transport. S’albiren tensions i incertesa futura per al règim, però de moment aquesta fractura generacional ha fet sostenible políticament introduir gradualment una degradació de les condicions de vida en una part de la població.
La bretxa generacional no vol dir que tots els grans siguin privilegiats ni que tots els joves siguin pobres. Vol dir que el model econòmic i institucional espanyol ha protegit millor les rendes, propietats, seguretat i expectatives de les cohorts ja instal·lades que no pas les condicions d’entrada dels nous adults en termes de feina, habitatge, autonomia i capacitat de formar una llar. La justícia avui implica tornar l’esperança als joves. Deixar d’obviar el seu malestar o de contemplar-lo passivament, deixar de donar-lis copets a l’espatlla. Oferir solucions reals, autonomia material, en un país ja esgotat per promeses trencades.
Nota metodològica
He intentat usar dades dels Països Catalans o de Catalunya. A causa de limitacions en les fonts de dades i en la meva capacitat de processar-les, en alguns casos treballo a nivell de Catalunya, en altres en l’àmbit de Catalunya + País Valencià + Illes Balears, i en altres a nivell d’Estat espanyol. Aquesta inconsistència no és ideal, però cal tenir present que les grans tendències són compartides entre aquests tres nivells territorials. Per altra banda, crec que el projecte de construcció nacional catalana no implica obviar la realitat estatal.
Nota bibliogràfica
Recentment a l’Estat espanyol, figures com Jon González i Estefanía Molina han treballat la qüestió generacional, posant sobre la taula dades i hipòtesis. Aquest article utilitza gran part del seu treball analític i divulgatiu. Aquest reconeixement no vol dir que comparteixi totes les seves lectures i posicions polítiques. Simplement no he trobat perfils més afins ideològicament que hagin explorat i treballat tant aquesta qüestió, i això és un problema que hem de solucionar. Confio que el lector d’esquerres o independentista sabrà avaluar les idees pels seus propis arguments, i no per qui pot estar-les defensant o amb quines presumptes motivacions.
