Jerarquia no és inclusió

En aquesta crisi de la globalització que estem vivint hi ha algunes idees velles que cada cop se sostenen menys. Sigui el dogma de les bondats del lliure comerç global o sigui el tabú immigratori i la negació dels reptes i efectes negatius d’aquest fenomen. Si bé es va imposant el consens que l’actual model migratori no funciona, existeixen grans dissensos sobre la diagnosi dels problemes i les propostes polítiques per afrontar-los.

És en aquest fangar que apareix quan s’obre el debat migratori que s’hi treu a passejar sovint el següent argument: la immigració és un fenomen positiu per als països d’acollida perquè els immigrants fan “les feines que no volem”. En aquest article m’agradaria disseccionar aquesta frase i explicar, a partir d’això, que sota una idea aparentment certa i inclusiva s’hi amaga la legitimació inconscient d’una estructura social jeràrquica. Una estructura contrària als valors republicans i socialistes.

Aquesta frase l’haureu sentit, d’una forma o altra, a tot arreu. La sentim en espais informals, per replicar l’argument xenòfob i fals que els immigrants “venen a robar” o a “viure d’ajudes”. Apareix en discursos de polítics a dreta i esquerra als parlaments, des d’Ayuso defensant la immigració contra Vox al PSOE explicant que algú ha de “netejar el cul als avis”, fins als arguments de Mònica Terribas contra Sílvia Orriols, i òbviament en boca dels economistes.

Els economistes liberals, amants del lliure mercat i sempre preocupats de disfressar la desigualtat, fins i tot s’han inventat una terminologia específica en el seu argot. D’aquest fenomen en diuen “complementarietat laboral”. Amb aquesta idea argumenten que la immigració no té efectes negatius per als treballadors autòctons perquè la gent nouvinguda no competeix laboralment, sinó que permet que aquests nadius es desplacin a feines “més productives” i de més “valor afegit”.

Quin és el problema? Que potser no és cert que existeixi un mercat laboral segmentat i dual? Que potser no hi ha determinades feines més precàries o més dures que són ocupades en gran part per població immigrada? Que potser el nostre model econòmic no es basa cada cop més en aquest fet estructural?

El problema no és que sigui fals, el problema és normalitzar i legitimar aquest model socioeconòmic i migratori. El problema és que “fan les feines que no volem” s’ha de dir sempre en tercera persona, perquè si no li estaries dient a algú a la cara que és i serà un subordinat. Proveu de dir-li a un immigrant a la cara “fas la feina que jo no vull fer”.

Aquesta frase i la perspectiva en què s’insereix implica assumir i normalitzar que hi ha feines de primera i feines de segona, condicions de vida de primera i condicions de segona. Implica defensar implícitament que hi ha i hi haurà persones de primera categoria i persones de segona dins la mateixa comunitat política. Això contradiu l’objectiu de construir una comunitat de ciutadans amb els mateixos drets. Més enllà de reconèixer que l’ascensor social està espatllat, cal preguntar-nos si volem que les jerarquies siguin la norma.

Les fronteres i el capital

Dins el lore de l’esquerra sovint s’explica com entre els anys 70 i 80 s’inicia l’anomenada ofensiva neoliberal. En aquesta, els amos del capital recuperen la iniciativa i inicien un procés d’increment de la desigualtat via privatitzacions, desregulació, retallades socials, desgast del sindicalisme, etc. Un procés que estem patint encara ara. Del que es parla menys és de com una de les estratègies més importants per assolir això de forma permanent ha estat el desplegament d’una globalització intensa.

Els estats-nació occidentals de postguerra abans d’aquesta contrarevolució neoliberal s’havien convertit en una presó per les aspiracions dels rics de fer i desfer lliurement. Sotmesos al malson de forts pactes socials, democràtics o no, obligats a distribuir els guanys de productivitat amb la classe treballadora nacional, sigui a través de salaris o d’impostos.

Afortunadament per a ells va arribar una solució: diversos canvis tecnològics i polítics van permetre instituir un mercat global amb una intensitat mai vista. Des d’Internet al col·lapse de l’URSS passant per l’obertura comercial de la Xina i l’Índia, el món avui ha vist un nivell de competència econòmica i d’integració de les cadenes productives increïble. En aquest món, els amos del capital s’han pogut emancipar en part de la sobirania popular i la responsabilitat nacional. Han aconseguit “independència de classe”.

Des de llavors hem estat sotmesos a una campanya de propaganda permanent en contra de les fronteres i en contra dels estats-nació, presumptement per construir un món més lliure i amb més igualtat global. Se’ns ha dit que la globalització era inevitable i portaria a la fi dels conflictes nacionals, que seria una font d’agermanament entre ciutadans globals. No s’ha reconegut sincerament els diversos efectes negatius que podia implicar la lliure circulació de capital, mercaderies i treballadors.

En aquest món amb les regles de la globalització intensa han passat coses, algunes positives, altres no. Coses com el dumping fiscal, pel qual els rics i les grans empreses amenacen amb fugar-se a un altre país si se’ls puja massa impostos. Coses com la deslocalització industrial, en la qual les empreses se’n van a països pobres per estalviar-se salaris, impostos o normes mediambientals, enviant treballadors occidentals a l’atur. En altres casos, la sola amenaça de deslocalitzar o l’amenaça de la competència comercial estrangera actua de xantatge suficient per desempoderar els sindicats.

Si la deslocalització empresarial és el desplaçament del capital buscant treballadors pobres, la major part de processos migratoris a Occident suposa un moviment similar, però en sentit contrari: en lloc de desplaçar-se el capital ho fan els treballadors del Sud Global. El resultat d’un i altre procés és similar: possible dumping laboral. Els treballadors occidentals d’aquells sectors vulnerables a la competència internacional, abans altius, ara van a negociar el sou amb el cap cot, mirant de reüll una pila de currículums a la taula de l’empresari.

Que els empresaris exploten els immigrants i els utilitzen per pagar menys sous és un consens a l’esquerra. El que no és consens n’és la conclusió lògica: que això suposa un problema greu per una part de la classe treballadora nacional (nadiua o d’origen migrant) perquè erosiona permanentment el seu poder negociador. Més enllà de discursos morals que blasmen la malícia de l’empresari, aquí la qüestió és per què hem permès un marc institucional que possibilita aquesta estratègia i que contribueix a la gran congelació salarial que patim.

És important tenir clar aquí que el fet de posar sobre la taula aquest mecanisme pervers no implica, en cap cas, culpar el treballador estranger ni antagonitzar amb ell. En aquest joc, aquest treballador migrant és una víctima més. Igual que sabem que la deslocalització industrial perjudica els treballadors occidentals, però això no vol dir en cap cas que haguem de culpar els treballadors del Sud Global de “robar-nos la feina”.

Una força laboral segregada, mòbil i flexible

La preocupació del capital per disposar de prou treballadors, prou subordinats i prou disposables lliurement ha estat una constant en la història. Els que hem entrat al mercat laboral a partir dels anys 1980 ens costa creure-ho, perquè nosaltres no hem vist mai els diaris farcits d’anuncis buscant treballadors. Els fills i filles de la globalització neoliberal hem normalitzat una alta taxa d’atur permanent i una competència laboral d’escala global com no havia existit mai.

L’ús de migrants per satisfer la demanda de treballadors ha estat pràctica habitual des de l’ “Indentured Labour” pel qual fins al segle XIX es pagava el viatge a gent pobra a canvi de contraure un deute i d’anar a treballar a les colònies. Arriba en forma extrema fins als nostres dies, com va posar de relleu el cas dels centenars de migrants morts construint l’estadi del Mundial de la FIFA del 2022 sota el sistema de castes kafala de Qatar.

Pel que fa a Europa, no tenim un sistema formal de castes ni un nivell de violència tan elevat, però l’informe d’Oxfam “Essencials però invisibles i explotades” de 2024 exposava detalladament les vergonyes del continent. Les condicions laborals i habitacionals extremes de migrants han esdevingut un fenomen estructural a Europa, fins i tot, encara que menys, als països nòrdics. La tolerància respecte de la vulneració de les lleis, començant per les laborals, és sistemàtica, especialment en sectors altament ocupats per migrants com l’agricultura, la construcció, la restauració, la neteja, els serveis domèstics, el processament d’aliments o la prostitució.

Veiem que sistemàticament la patronal demana més treballadors migrants (…) Aquí han trobat la seva gran mina per esquivar cada dia les demandes salarials dels nacionals

Si bé a mitjans del segle XX aquest ús de força laboral migrant presumptament temporal va estar institucionalitzat, amb exemples com el Programa Bracero als EUA (1942-1964) o la política de “treballadors convidats” a Alemanya (1955-1973), posteriorment hem vist com aquest sistema ha pres un caràcter més informal, opac i hipòcrita. La immigració del Sud Global als EUA i Europa s’ha anat incrementant com un factor essencial del sistema, però amb una gestió menys explícita dels governs.

Situant-nos al quadre general que presenta el nostre país actualment, veiem com la immigració relativament pobra ha esdevingut també una part fonamental del sistema. Veiem que sistemàticament la patronal demana més treballadors migrants, i de vegades fins i tot estableix directament convenis per a contractar en origen. Aquí han trobat la seva gran mina per esquivar cada dia les demandes salarials dels nacionals.

Cal tenir present que la segmentació del mercat laboral entre autòctons i migrants de renda i formació baixa no és absoluta sinó plena de grisos. Hi ha autòctons que sí que treballen als sectors amb alta presència d’immigrants. Hi ha nadius fills d’immigrants que semblen heretar la condició d’exclusió dels seus pares. Hi ha autòctons que es desplacen a sectors amb menys excés de treballadors, traslladant la pressió d’un sector a un altre. També hi ha el fet obvi que abans d’aquesta segmentació tals sectors eren ocupats per nadius.

Existeixen debats acadèmics sobre l’afectació de la immigració en els salaris i l’ocupació. Sense obrir ara aquest debat, convé destacar dues coses. Primera, que és estrany que l’esquerra reconegui que l’empresariat aprofita la immigració per estalviar-se salaris i tanmateix no plantegi que això pot ser un problema per a la classe treballadora. Segona, que això ha estat sempre una preocupació històrica dels sindicats, i que un 70% de la població creu que la immigració contribueix a la baixada dels sous i un 50% creu que treu llocs de feina als nadius (CIS 2017).

Assumits aquests grisos importants en la teoria de la segmentació, això no impedeix que veiem aquesta estratificació avui dia. I mentre els factors causals no s’abordin, les polítiques contra la segregació esdevenen tan importants com parcialment impotents. Ho veiem en el sou i el tipus de sectors en què treballen, més durs i amb menys reconeixement social. Ho veiem en la temporalitat, l’ocupació informal i la vulnerabilitat a les crisis. Ho veiem en la taxa de risc de pobresa (43%, enfront el 18% dels nacionals) o la taxa de risc d’exclusió (69%). 

La segregació s’observa també de forma clara a nivell espacial, ja que els migrants ocupen determinats barris perifèrics, que massa sovint tendeixen a esdevenir guetos. Ho fan, a més, en condicions de sobreocupació habitacional, l’única forma que tenen de trobar sostre en aquest mercat trencat. Mercat que ocupen, com joves i perfils de renda baixa, com a llogaters: un 24% de la població sense nacionalitat espanyola viu en llars propietàries de l’habitatge, enfront un 79% de nacionals.

Fan les feines que els autòctons no volen fer perquè les condicions d’aquestes feines s’han degradat

Un exemple extrem d’això és Eivissa, paradigma del model productiu de creació massiva de llocs de feina, presumpte èxit nacional segons els governs i patronals. Allà, centenars de treballadors del turisme han de viure en tendes de campanya durant la temporada alta, en ple segle XXI. Si bé podem afirmar que aquest model de creixement econòmic i poblacional extensiu ha estat un desastre en general, clarament ha estat un èxit pels amos d’aquest bé escàs i cotitzat que és el sòl urbà.

Òbviament la subordinació dels nouvinguts és possible en part perquè les expectatives i la vulnerabilitat del treballador migrant no és la mateixa que la del nadiu. Aquesta vulnerabilitat s’incrementa quan aquestes persones es troben en situació irregular, amenaçades de deportació, però l’origen del problema rau en la desigualtat internacional. Aquest problema d’arrel òbviament no es solucionarà a curt termini, no és culpa del treballador autòcton sotmès a la competència laboral ni es pot resoldre amb una o altra política de fronteres.

Així doncs, el flux constant i creixent de treballadors migrants pot ser instrumentalitzat per la patronal per erosionar les condicions laborals de cada cop més sectors. Sectors on abans treballaven nadius, però ara ja no hi volen treballar i són ocupats per immigrants. Aquest fet genera un cercle viciós de degradació d’alguns sectors i d’atracció intensa i sistemàtica de migrants com l’única forma possible per la qual avui dia poden cobrir-se. Fan les feines que els autòctons no volen fer perquè les condicions d’aquestes feines s’han degradat.

Cal tenir present aquí que en aquest cercle viciós hi ha una peça fonamental, que és una regulació laboral molt laxa. Canviar aquesta peça, encara que no sigui fàcil, ajudaria a tallar el cicle de precarització i immigració, per a benefici de tothom començant pels propis nacionals d’origen estranger. Tenim un estat que és capaç d’instal·lar il·legalment programari espia en smartphones de militants independentistes, però que en canvi quan es tracta d’aplicar l’Estatut dels Treballadors fa veure que és totalment impotent.

Tenim un estat que és capaç d’instal·lar il·legalment programari espia en smartphones de militants independentistes, però que en canvi quan es tracta d’aplicar l’Estatut dels Treballadors fa veure que és totalment impotent

D’altra banda, és important considerar que el fet que els immigrats cobrin sous baixos els converteix en ciutadans deficitaris per als pressupostos públics, un dels factors que avui dia es discuteix al debat públic. La causa d’això està en el salari baix i no en l’origen, és clar, però a més cal tenir present que l’aportació econòmica d’una persona a la societat va molt més enllà dels impostos que paga i dels serveis públics que rep.

Tenir un sou més alt no ens diu si una feina és més important i imprescindible per la societat. Això ho vam veure durant el confinament del Covid-19, on moltes de les feines realitzades per migrants van ser declarades essencials (transport, processament d’aliments, cura a la gent gran, …) mentre altres feines més qualificades i molt millor pagades van poder reduir la seva producció sense problemes. Les residències d’ancians fan una feina fonamental, però a molts llocs aquesta feina es retribueix amb el salari mínim o, fins i tot, per sota d’aquest.

Per això veiem tanta hipocresia política en relació a la immigració. Mentre la dreta s’omple la boca de fronteres dures i ara fins i tot ha convertit la deportació en un espectacle, a la pràctica tolera l’entrada legal i il·legal massiva de migrants, perquè no fer-ho atacaria directament contra un element central del model econòmic i dels interessos del capital. La hipocresia de l’esquerra, per altra banda, és que diu defensar la lliure circulació, però manté les mateixes fronteres i deportacions.

L’estratificació com a suborn pels autòctons

La immigració precària pressiona a la baixa els salaris en alguns sectors i també tensa els mecanismes redistributius de la societat. Tanmateix aquest fenomen esdevé socialment legitimat tant perquè beneficia les corresponents empreses com també els consumidors de béns i serveis produïts per aquests migrants. Cada cop més les condicions de la classe mitjana occidental es basen en l’explotació d’aquesta casta barata d’immigrants.

El feminisme ha estudiat i denunciat l’anomenada “cadena global de cures”. Aquest terme fa referència a que l’entrada al mercat laboral de moltes dones occidentals s’ha pogut produir sense trencar la divisió sexual del treball gràcies a les immigrants de renda baixa. Gràcies al fet de disposar de dones d’origen estranger que assumien el treball domèstic de neteja i cura a persones dependents, i ho feien a preus assumibles.

Així mateix, cal considerar que la creació massiva de llocs de feina “de baix valor afegit” sempre va acompanyada de la creació de feines complementàries “de més valor afegit”, és a dir, més responsabilitat, formació, sou i reconeixement. Crear llocs de feina escorxant porcs a Osona o servint mojitos a la Costa Brava implica crear alguns pocs llocs de gerent, empresari, tècnics especialistes, etc. Llocs de feina amb més nivell, que són ocupats pels nadius.

No cal dir que la classe treballadora autòctona més precària, o aquella vinguda d’anteriors processos immigratoris, no s’ha beneficiat tant d’aquests processos de jerarquització. Aquesta potser no pot pagar una cuidadora pels seus pares grans o algú que li netegi la casa. Tampoc viu protegida d’aquesta competència internacional darrera uns títols de grau i màster no homologables. No és estrany que a la pregunta “Creus que hi ha massa immigració a Catalunya?” (CEO 2025) les rendes baixes responguin afirmativament en un 76% mentre les rendes altes ho facin menys, en un 50%.

Així, aquest model ha perjudicat a una part de la classe treballadora, els anomenats “perdedors de la globalització”. Però aquest perfil social no està igualment representat en els partits polítics, mitjans de comunicació, acadèmia i activismes diversos. El fet que els grans sindicats hagin mostrat poc interès per reivindicar polítiques com el SMI no és casual, ja que en part implicaria una redistribució entre treballadors i trencar el fet que el benestar d’uns depèn del malestar d’altres.

La classe mitjana i alta ha gaudit de senyores de la llar marroquines, cuidadores dels avis i cangurs llatinoamericanes. Ha tingut panjabs servint-li llaunes de cervesa i kebabs barats a les tantes de la matinada. Ha pogut anar a fer un quinto d’un euro al bar manolo, ara regentat per xinesos. I en conseqüència li ha estat fàcil fer els ulls grossos davant el que tot això implicava: que aquest benestar relatiu s’ha basat en la subordinació permanent d’una part dels nostres veïns i veïnes.

Atacar les causes i no els símptomes

“Fan les feines que no volem” és una frase que legitima la construcció de dues castes, en què els nadius podem assumir un estancament de renda perquè convivim amb una classe social permanentment inferior. Una classe amb una promesa d’ascens trencada. Les possibilitats dels fills dels migrants d’escalar socialment i traspassar aquest purgatori es veuen limitades a mesura que l’economia creix baixant sous, pujant rendes immobiliàries i privant tota una generació de viure al nivell que els seus pares.

Davant les tensions evidents d’aquest sistema econòmic i migratori, part de l’esquerra i el centre ha decidit posar el focus en el racisme i la discriminació xenòfoba. Si bé assenyalar aquest tipus de violència és fonamental, això no hauria de servir per evadir el problema que ens suposa tenir una economia que fabrica pobresa racialitzada, un problema que no es solucionarà amb més campanyes a favor de la tolerància al diferent.

Altres en canvi, reconeixen la dimensió de classe, però han apostat per la caritat a través dels pressupostos públics d’ajudes socials. Pressupostos que no podem finançar amb aquest model econòmic improductiu i precari. Pressupostos que només acaben apedaçant casos extrems o fins i tot augmentant la sostenibilitat del problema, passant de ser mecanismes de suport mutu a ser, de facto, subvencions a l’explotació.

un model econòmic i laboral que es basa estructuralment en la subordinació d’una part de la població

Cal anar a les causes que han incrementat aquest problema en aquest país i moment històric. Tenim en funcionament un model econòmic i laboral que es basa estructuralment en la subordinació d’una part de la població treballadora, un model on els Països Catalans ens enduem el premi. El català, i especialment el balear, és un model productiu extensiu de salaris congelats que crea ocupació en un 92% per a estrangers.

No només hem introduït treballadors migrants precaris com una peça clau de la nostra economia interna, sinó que una part creixent de les exportacions de béns i serveis deriven de vendre productes intensius en treball precari. Aquest fet és important, perquè crea un sostre per a la prosperitat del conjunt del país i ens impedeix convergir amb els estàndards de vida del nord d’Europa. Un país que exporta béns i serveis low cost no pot finançar importacions d’alt valor afegit.

Aquest és un model que intrínsecament genera una societat menys equitativa i amb més pobresa, desvertebració social, desarrelament i menys cohesió nacional. I tanmateix en diem acolliment, “prosperitat compartida” i fem veure que funciona. Les rèpliques cada cop s’escolten més fort, perquè l’últim quart de segle ha estat econòmicament desastrós. Alguns s’estan refugiant en les pulsions xenòfobes i l’antipolítica. Altres pensem atacar les causes reals: cal reformar el model productiu i el mercat laboral en contra dels interessos dels que han guanyat amb aquest desastre.

Deixar de jugar al joc de l’enemic

L’operació per instituir aquest model no hauria estat possible sense la victòria cultural del neoliberalisme, i en concret de l’aposta globalitzadora per erosionar la legitimitat de la sobirania nacional. Abans dels anys 1980 socialistes i sindicalistes occidentals tenien clar que el proteccionisme nacional era clau per protegir els interessos de la classe obrera. L’atac al nacionalisme primer i l’assumpció acrítica del cosmopolitanisme liberal després van enterrar aquell paradigma.

Ara tenim una nova esquerra que cada cop atreu menys vot obrer. A França la classe treballadora es decanta cap al populisme de dretes de Rassemblement National, que projecta millor que ningú el rebuig a la globalització. Al Regne Unit l’esquerra s’alinea amb els votants de les rendes altes oposant-se al Brexit, i és derrotada. Als EUA hem vist com Trump reformava el tractat comercial NAFTA amb Mèxic que havia firmat Clinton, i així imposava increments salarials a Mèxic tot frenant el dumping laboral, i prenent així els votants obrers d’Ohio.

Patim una esquerra que tira d’arguments morals i globals, que s’emmarca en un paradigma de llibertat liberal i no republicana, vinculada a l’humanitarisme més propi a les ONG que al d’un partit socialista. Una esquerra que ja no parla tant de drets laborals i que quan en parla ho fa en termes abstractes, projectant una solidaritat internacional i una governança supranacional que són pur idealisme. Una esquerra que erròniament només llegeix el fenomen nacional en clau negativa i que, impotent, només pot acusar de claudicació xovinista a les cada cop més freqüents veus crítiques.

Hereus de l’era de la globalització, la nostra lluita socialista i democràtica necessàriament serà nacionalista i proteccionista, i exigirà aplicar mesures contra el dumping fiscal i laboral dins i fora les fronteres del país

Darrerament hem vist tensions dins la dreta, amb el sorgiment d’una facció antiglobalització, conservadora i xenòfoba, en contra de la postura clàssica del liberalisme. Hem vist Elon Musk i Trump discutir-se per si les empreses tecnològiques dels EUA poden o no contractar treballadors estrangers (amb el poder empresarial que ofereix el visat laboral) o ja en tenen prou amb el talent local. Necessàriament cal preguntar-se si l’esquerra pateix tensions similars, i si cal revisar els postulats de les últimes dècades.

Cada cop són més veus les que denuncien la trampa d’haver comprat el marc mental de la dreta liberal globalitzadora, i la claudicació moral que això implica respecte els principis del republicanisme d’esquerres. Cada cop són més els que exploren un nou equilibri entre el principi d’igualtat internacional i el d’igualtat intranacional. Els que creuen que cal acollir refugiats i lluitar contra la segregació, però també que cal anar més enllà i qüestionar el model migratori en conjunt, sigui des de la regulació fronterera o sigui des del canvi de model productiu i l’increment salarial.

La lluita per l’equitat i contra les jerarquies ha de tenir una mirada global però necessàriament s’ha d’aplicar a escala nacional, l’escala real de la política contemporània. Hereus de l’era de la globalització, la nostra lluita socialista i democràtica necessàriament serà nacionalista i proteccionista, i exigirà aplicar mesures contra el dumping fiscal i laboral dins i fora les fronteres del país. Protegir la classe treballadora del país no és egoisme privilegiador, sinó l’únic camí per universalitzar la justícia.

Això vol dir que els aranzels no han de ser una paraula que soni a dretes. Això vol dir que cal incrementar el salari mínim i garantir que l’Estatut dels Treballadors no és paper mullat davant d’una inspecció laboral de broma que fa els ulls grossos davant l’explotació de migrants al país. No són les feines que fan els immigrants les que no volem, sinó les condicions laborals en què treballen. Permetre que això passi amenaça la idea de comunitat i erosiona els interessos de la nació i del conjunt de la classe treballadora.