Quan parlem d’immigració a Catalunya, sovint pensem en qui busca una vida millor lluny de la pobresa o la repressió. Però hi ha una altra cara de la moneda: els expats, aquell exèrcit de nòmades digitals que arriben fugint del no-res, moguts per l’ànsia privilegiada de fer “check” a un lloc més del mapamundi. El nou Odisseu no navega el Mediterrani esquivant ciclops, sinó que aterra a l’aeroport del Prat, activa les dades mòbils, i declara Barcelona com a nou centre d’operacions. Amb ell, aterren els pilars de la fantasia neoliberal: que al segle XXI, la ciutadania universal es compra amb un sou confortable i una connexió a internet, i que pertànyer a un lloc és tan senzill com anar a fer cafès a preu de bistec en sortir de la feina.

L’expat no es trasllada a Sant Pere de Torelló, sinó que tria Barcelona. Per què? Perquè el cosmopolitanisme —la idea que tots som “ciutadans d’un únic món”— i l’expat van de bracet. La capital, la gran metròpoli, simbolitza el somni del cosmopolita: hiperconnectivitat, apertura i indefinició, com les identitats del món al qual aspira. El cosmopolita exalta l’individualisme i extermina la individualitat del lloc on cau. Barcelona actua com un focus de seducció dels professionals globals que volen ser, però no formar part. La ciutat ofereix espais de sociabilitat, serveis culturals, tecnològics i de lleure que fan de camps magnètics per als perfils digitals i creatius, mentre que les àrees rurals, menys connectades al flux global de capital econòmic i social, queden fora d’aquest circuit de desig i reconeixement internacional. Tant és així, que els residents que provenen de països amb un PIB per càpita superior al de Barcelona, que definim com a expats o migrants econòmicament privilegiats, ja representen més del 5% del cens barceloní. Aquesta xifra s’ha multiplicat per quatre en menys de 25 anys, concentrant-se especialment a barris com l’Eixample (més de 20.000 expats), Ciutat Vella i Sant Martí. Segons la recerca de Cocola-Gant i López-Gay (2020)*, són les “oportunitats d’estil de vida” les que expliquen per què els expats se senten atrets per Barcelona. La capital n’és l’exemple paradigmàtic, però no és un cas únic: altres grans ciutats comencen a veure com els centres s’encareixen i es gentrifiquen. A Girona, per exemple, amb l’arribada de comunitats de ciclistes i perfils internacionals més atrets per l’estil de vida que no pas per l’arrelament. O a Badalona, on ja s’observa certa transformació urbana, especialment al barri del Gorg, on creix la presència d’inversors i nous residents amb alt poder adquisitiu que eleven els preus de l’habitatge, replicant la tendència observada a Barcelona.

La capital simbolitza el somni cosmopolita: connexió, obertura i identitat difusa

L’estudi també conclou que els migrants privilegiats s’han concentrat espacialment en enclavaments turístics i interactuen predominantment entre ells. S’apropien dels barris cèntrics –justament on s’han detectat els principals processos de gentrificació– gràcies a una millor posició en la divisió desigual del treball, cosa que fa que els residents de llarga durada se sentin –i acabin– cada cop més exclosos de la seva ciutat. Els autors assenyalen que molts expats són professionals amb possibilitat de treballar de manera remota –freelancers, petits empresaris, professionals creatius–, o inverteixen en habitatge com a “valor de futur” –que, traduït, vol dir “robatori de present i futur dels locals”. I és que, com deia, l’expat no es veu com a immigrant: es veu com a “ciutadà del món”. Trepitja el terra d’on sigui sense lligams ni responsabilitats, assumint que el país és una opció més d’un catàleg global consumible, i convençut que el lloc és accessori i, la comunitat, circumstancial. En nom del cosmopolitisme, una “nacionalitat” mundial oberta i inclusiva, es consolida en realitat una jerarquia que privilegia les identitats hegemòniques i amb més poder adquisitiu per sobre de les minoritzades i precaritzades: les despolititza, les homogeneïtza sota la lògica de mercat global, i prioritza la mobilitat i la generació de capital sobre la pertinença i l’arrelament.

L’expat viu sense arrels ni compromisos, veient el món com un catàleg consumible i cada país com un producte

Globalització, cosmopolitisme i crítica neoliberal

L’estil de vida de l’expat no depèn tant d’una manera de veure la vida, com del privilegi de poder desplaçar-se a qualsevol lloc, d’una banda, i d’ocupar-lo sense cap intenció pertànyer-hi, de l’altra. Això és, en realitat, la creença neoliberal del “dret” a no deure res a ningú, ni a ser d’enlloc. El caràcter aparentment innocent i wanderlust dels nòmades digitals, però, és un nou reforçador de l’opressió sobre Catalunya: patim l’ofec polític i econòmic de l’estat espanyol i l’ullal voraç del model econòmic i la globalització, i la irrupció de l’expat hi afegeix una nova capa de dissolució nacional disfressada de cosmopolitisme cool. El discurs de l’individualisme neoliberal és només alliberador per al visitant, amo i senyor d’un món que existeix a la seva disposició –és a dir, de la llengua dominant que manega, habitualment el castellà o l’anglès, i la seva targeta de crèdit. Quan la llibertat es compra, en realitat parlem de poder. 

En el fons, la figura de l’expat que considera el planeta un coworking global és la culminació d’un trajecte històric de mercantilització de l’existència. Marx i Engels ja advertien que, sota el capital, “tot el que és sòlid s’esvaeix en l’aire”. Avui, aquest aire pren forma de xarxa sense fils: amb prou connexió a internet, el món passa a ser intercanviable i la pertinença és un complement prescindible. Tot és substituïble o no-tan-important: llengües, cultures, nacions. O es comença a creure que algunes d’aquestes llengües, cultures i nacions són més rellevants i tenen més dret a existir que d’altres. Així, a Catalunya, la doble opressió es fa triple: l’Estat ens nega l’estatus de nació, el capital global ens subordina econòmicament, i els expats, a còpia de dinàmiques implícites dominants –llengua, cultura, classe– ens afebleixen nacionalment i econòmica. La seva presència, cada vegada més massiva, accentua les desigualtats socials, expandint la gentrificació i l’especulació immobiliària, expulsant els residents històrics dels barris, i limitant l’accés a l’habitatge i a recursos bàsics per a les capes socials més vulnerables. En definitiva: s’aprofundeix la fractura social i econòmica, minva la cohesió comunitària, i es neutralitza la identitat nacional. 

El cosmopolitisme encobreix una jerarquia de privilegis que reforça el poder de les identitats i les butxaques dominants

Tensió nacional: arrelament? No, thanks

Una nació que malda per existir queda reduïda a un decorat “guai” i “modern”. La llengua es converteix en una nosa –¿español, por favora?–, els barris passen a ser plataformes de marketing urbà, i la memòria col·lectiva queda relegada a una dada curiosa que explica un guia de Free Tour. Simone Weil parlava del “dret a l’arrelament”; aquí, en canvi, el dret és a la inversa: l’expat assumeix el dret a desfilar per una ciutat sense conèixer, sense necessitar conèixer, i sense voler conèixer. Ni la seva gent, ni la realitat històrica i política que configura el país on s’instal·la. L’expat confon llibertat amb consumisme, substitueix vincles per networking, i converteix l’arrelament en un brunch setmanal a Montjuïc. 

Més dades: l’any 2024, el 26,7% dels expats residents a Barcelona eren italians, el 20,9% francesos, i el 10,7% britànics. El percentatge d’argentins és aproximadament del 5%, i tot i que no són tan nombrosos com la resta, últimament s’han fet notar a través de diversos casos de catalanofòbia: declaracions contra els catalans, el nostre caràcter, i episodis de discriminació lingüística. El fet que molts expats arribin parlant predominantment el castellà, o que l’adoptin abans que el català reproduint esquemes sociolingüístics jeràrquics ja instaurats, contribueix a mantenir i reforçar el fenomen de la diglòssia que pateix Catalunya. L’expat sovint reflecteix i reafirma les dinàmiques i marcs mentals castellanitzadors presents prèviament a la seva arribada.

Catalunya ha resistit segles d’assimilació forçada i dominació política i cultural. Ara, a més, el fenomen expat contribueix al desarrelament i la uniformització cultural sota una nova forma de gentrificació global. Per exemple: un club de lectura a l’aire lliure, en silenci, es fa dir “silent reading party” –en català barceloní. Cada cop més restaurants del centre tenen els menús només en anglès-castellà per “adaptar-se” al client potencial –el gentrificador del barri. Alguns locals s’anuncien com a brunch spots o coffee houses, i hi ha gelateries on no accepten que diguem “maduixa” a la “fresa”. El teixit social i associatiu dels barris es veu desplaçat per les botigues de marihuana que brollen com bolets als peus de la Rambla de Barcelona, entre restaurants que serveixen paella i sangria anunciades com “typical Spanish food”. D’aquesta manera, la catalanitat s’esborra per la pressió i la repressió des de l’estat espanyol i, d’altra banda, es desfigura sota la gentrificació transnacional que transforma els barris barcelonins en espais de consum i exclusió social, expulsant la població local i arraconant la cultura i la identitat catalanes.

Tensió econòmica: I <3 Barcelona perquè a mi la bossa em sona

L’existència dels expats és privilegi de classe disfressat de lifestyle. En el nucli del relat del migrant privilegiat s’hi troba “l’estil de vida”, és a dir, com vols viure, però sobretot, com et pots permetre viure. L’expat equipara emancipació i autoafirmació personal amb privilegi material. La classe marca la diferència; mentre els migrants pobres topen amb barreres legals, racisme, discriminació i precarietat, els expats gaudeixen de la fantasia del món com a pati privat. Hannah Arendt, en parlar dels apàtrides, denunciava l’idealisme buit de pensar que l’individu pot existir plenament al marge dels marcs col·lectius, en la “irrealitat”. El liberalisme contemporani, però, converteix aquesta distopia deshumanitzant en mercaderia turística: “consumeix el món”, diu. Si pots, és clar. Perquè això només funciona si ets dels qui pot triar consumir el món perquè tens els recursos per fer-ho. Si vens de Síria o del Marroc, no ets expat, sinó immigrant i problemàtic; si vens de Califòrnia o Berlín amb un portàtil, ets un nòmada digital d’allò més cool, ésser digne d’admiració vingut pràcticament del futur. El privilegi disfressat de llibertat és la veritable ideologia del fenomen expat. 

La seva presència té conseqüències directes en l’economia local: inflació de preus dels lloguers, expulsió dels veïns dels barris, desertització social i cultural. El cas de Barcelona és canònic: venuda com a “hub creatiu” europeu, es converteix en un escenari on la vida que hi ha sempre és menys accessible per a les classes populars que hi habiten. En barris com Ciutat Vella, només un 17% de la població de 25 a 39 anys són nascuts a Barcelona, i més del 50% de joves d’entre 20 i 34 anys són expats amb estudis universitaris i rendes molt superiors al salari mínim local. La població local és progressivament substituïda per joves estrangers amb un perfil socioeconòmic més alt. El missatge que registra la ciutat és clar: té més dret a viure-hi qui tingui la renda més alta. 

Els migrants pobres són vistos com un problema; els rics, com nòmades digitals d’allò més “cool”

La capacitat de l’expat d’instal·lar-se a Barcelona sense dependre del mercat de treball local, tot mantenint ingressos d’altres països o aprofitant capitals no vinculats a l’economia catalana, els situa en una posició clarament privilegiada per accedir a l’habitatge i a serveis bàsics. L’expat introdueix un nou tipus de residents desvinculats de les necessitats i lluites del teixit comunitari, menys arrelats i aliens als conflictes socials i nacionals del territori. Mentre la seva capacitat adquisitiva incrementa la demanda i el preu dels lloguers, el seu deslligament respecte al context local erosiona l’estructura social i cultural del barri, fent més difícil la reproducció de vincles, la solidaritat, i la identitat catalana. 

La dependència de Catalunya vers el marc estatal espanyol ja ens col·loca en un pla de subordinació. El capitalisme global, ara, agreuja la fragilitat a què ens aboca la manca de sobirania. La figura de l’expat no és innocent: actua, molt convenientment, com a peça d’una cadena que transforma la nació en una colònia contemporània, líquida i d’identitat buidada –que no pas buida–, al servei de fluxos de capital. Walter Benjamin parlava de la història com a ruïna, un seguit d’esdeveniments que deixen una acumulació de runes que l’ésser humà modern tendeix a ignorar: pobles oprimits, poblacions expulsades, llengües extingides, paisatges arruïnats… Barcelona seria aquesta ruïna glamurosa on es debiliten els fonaments del país. Sense sobirania econòmica, que l’estat ens nega, no hi ha sobirania política, que l’estat també ens nega; sense barris que permetin viure popularment, catalanament i en català, no hi ha nació. La construcció nacional és inseparable de les polítiques d’esquerres que garanteixin condicions materials dignes per a tots. Per tot això, vincular la crítica als expats amb la lluita nacional i econòmica no és un caprici: és essencial. La pertinença és la moneda de la identitat. 

Reproducció de la catalanitat

L’Estat ens vol sense sobirania, el mercat sense casa, i l’expat és el subjecte que encarna el rostre amable d’aquest doble objectiu. L’escenari actual és una agressió directa a la reproducció de la catalanitat: la llengua, la cultura i la nació no es poden preservar ni transmetre quan els espais on això ha d’ocórrer es converteixen en decorats turístics i provisionals per a fanàtics del consum globalitzat. La catalanitat no és un acte simbòlic, sinó un projecte material que depèn del dret a viure, parlar, ensenyar i estimar la cultura, i per tal de fer-ho depèn de comunitats arrelades, funcionals, cohesionades i estables. Quan els lloguers es disparen perquè el barri “s’ha posat de moda”, mentre cafeteries Starbucks desplacen els negocis locals, es trenca el fil que connecta generacions. La transmissió de la llengua i la cultura es fragmenta i, conseqüentment, es dilueix la identitat nacional. Per això, no podem empassar-nos el que el relat neoliberal intenta glamuritzar: que la llibertat és una elecció de consum, una vivència desarrelada i individual. Necessitem espais quotidians de convivència, d’intercanvi i de memòria compartida, i aquests només poden arrelar amb garanties de continuïtat que, malauradament, veiem constantment interrompudes per l’espanyolisme i els seus agents conscients i inconscients. 

L’Estat ens vol sense poder i el mercat sense llar; l’expat n’encarna el rostre amable

Pasolini avisava: “el consum global és la més ferotge de les hegemonies”. Si els barris on abans es transmetia la llengua i la cultura es converteixen en laboratoris de consum de vida cosmopolita, ¿què queda per a la transmissió intergeneracional d’allò propi? El resultat és una existència desmembrada que celebra la mobilitat com a sinònim de llibertat, però que condemna la nació on l’exerceix a la desaparició lenta i forçosa. Sense responsabilitats col·lectives, sense vincles territorials i sense comunitats arrelades, no hi ha futur possible per a la catalanitat; només resta l’espectacle buit d’una identitat domesticada per al consum i l’entreteniment. Només resta la tribu del coffee break i la targeta de crèdit. 

L’expat com a agent de dissolució nacional

L’expat és el llop amb pell de xai d’un sistema que ens erosiona la llengua, la comunitat, i dificulta el ja difícil manteniment i cohesió de la nostra nació sense estat. La filosofia de l’expat recau sobre la negligència i l’egocentrisme: obviar que no tothom pot triar, i desatenent que el lloc on aterres té història, ferides, cultura, llengua, i una realitat més enllà del que passa a l’afterwork amb 5 graduats en Business Administration. De fet, l’expat ni tan sols oblida les identitats que trepitja per posar en pràctica la seva “llibertat”, perquè per oblidar-les, primer les hauria d’haver reconegut i respectat. La batalla expat no és contra la tecnologia, els viatges, o les Birkenstock Boston amb mitjons: és contra el paper que juguen com a reforçadors d’un mercat i un estat que volen convertir el nostre país en una closca buida. Si volen fer de Catalunya un aparador de passatgers amb Golden Visa, la nostra feina és fer d’aquesta terra un lloc incòmode i insubornable. Si no ho combatem, la catalanitat, especialment a la metròpoli, corre el risc de quedar reduïda a un imant de sevillana al Duty Free de l’aeroport.