La taxa de natalitat entre la població catalana és de les més baixes d’Europa, només per darrera de la gallega, amb una mitjana d’1,1 fills per dona. Aquesta dada és preocupant per diversos motius. D’una banda, és el símptoma de l’esgotament d’un model social que no garanteix les condicions materials ni simbòliques per sostenir la reproducció de la vida. De l’altra, comporta una disminució progressiva de famílies catalanoparlants, enteses com a agents clau en la transmissió de la llengua i la cultura i, per tant, en la reproducció social de la catalanitat. A més, aquesta realitat s’està convertint en una peça central dels discursos reaccionaris que, a través de la por i el replegament identitari, promouen una regressió conservadora del país. L’extrema dreta fa temps que juga aquesta carta arreu d’Europa, i cada vegada és més present també a casa nostra. Més enllà del discurs obertament racista que alimenten teories conspiratives com la del “gran reemplaçament”, a casa nostra també s’instrumentalitza la por a la desnacionalització per justificar un model de família fonamentat en rols de gènere tradicionals i una concepció de la catalanitat moralista, conservadora i excloent.

El discurs de l’extrema dreta neix del supòsit que la immigració és inassimilable i que només les dones autòctones poden sostenir la nació a través de la maternitat. És aquí on apareix el perill: davant la incapacitat (o el desinterès) per catalanitzar els nouvinguts i la seva descendència, es planteja que cal que les dones tornin a casa, tinguin més criatures, deixin de prioritzar la seva autonomia i assumeixin, novament, el rol de cuidar “les arrels”. Un projecte de país basat en la regressió dels avenços feministes que només pot aspirar a una oposició contundent i ben argumentada des de l’esquerra tant pel que fa a les polítiques públiques com a la creació de discurs, referents i imaginaris que actuïn com a antídot al fenomen “tradwife” a la catalana.

Al contrari del que la reacció conservadora difon, les dones no deixen de tenir criatures per egoisme, sinó perquè les condicions materials i socials no ho fan desitjable ni viable. L’accés a l’habitatge, la inestabilitat laboral, la manca de suport públic, la manca de responsabilitat dels homes vers la cura i la criança i la dificultat de conciliar la criança amb la vida professional han fet que la maternitat esdevingui un luxe o un risc. Cal desenvolupar una estructura i un conjunt de canvis econòmics i culturals que sostinguin de debò a qui vol tenir criatures i faciliti la decisió de tenir-ne a qui té dubtes.

Un discurs de la natalitat des de l’esquerra passa inevitablement per la defensa de la llibertat d’elecció de les dones

Arribats a aquest punt és important recordar que parlar de natalitat des de l’esquerra no vol dir promoure que les dones siguin mares tant sí com no, fet que xocaria frontalment amb el feminisme. La taxa de natalitat pot considerar-se un indicador d’una societat sana i amb capacitat per reproduir-se, i més en el cas d’una cultura minoritzada, certament, però un discurs de la natalitat des de l’esquerra passa inevitablement per la defensa de la llibertat d’elecció de les dones. 

Tal com han analitzat diverses teòriques feministes materialistes comSilvia Federici, Mariarosa Dalla Costa o Christine Delphy, al llarg de la història i a tot el món, les dones han vist limitada i subordinada la seva llibertat a causa de la seva capacitat reproductiva. Aquesta capacitat ha estat instrumentalitzada per satisfer les necessitats socials i econòmiques a partir del seu treball gratuït per garantir la continuïtat del nucli familiar i, en conseqüència, de l’ordre social establert. En el cas de les classes burgeses, aquest treball ha servit per assegurar la transmissió del patrimoni, l’estatus i els valors; en el cas de les dones de la classe treballadora, ha estat essencial per proporcionar mà d’obra futura que l’economia capitalista pugui continuar explotant. A més, les dones han jugat un paper fonamental en la transmissió de la llengua i la cultura pròpia, assumint de forma gairebé exclusiva la tasca de reproducció cultural i simbòlica dels pobles. Aquest rol, tot i ser essencial per a la pervivència de les identitats nacionals, s’ha naturalitzat i invisibilitzat sistemàticament.

Des d’aquesta perspectiva, garantir una maternitat desitjada és tan fonamental com el dret a interrompre un embaràs. En un context en què les forces reaccionàries estan atacant frontalment el dret a l’avortament, cal estar alerta, blindar els drets i assenyalar qualsevol retrocés. Alhora, tampoc és estratègic que l’esquerra esquivi la seva responsabilitat davant el decreixement de la natalitat, assumint que la defensa dels drets reproductius és incompatible amb abordar aquest repte demogràfic i la seva rellevància pel que fa a la reproducció social de la catalanitat.

En aquest sentit, posar la pressió de la natalitat exclusivament sobre les dones és una pràctica antifeminista que cal rebutjar sense matisos des de l’esquerra. Des d’una perspectiva d’esquerres la responsabilitat de la natalitat ha de recaure en l’administració, per garantir que qui vulgui tenir criatures tingui les condicions materials necessàries, i en els homes, que han d’assumir la mateixa implicació en les cures, els sacrificis i la corresponsabilitat. A continuació s’analitzen i s’aterren propostes vers les dues qüestions.

Les polítiques socials com a polítiques pro-natalitat

Un dels principals factors que condicionen la capacitat de tenir criatures és, sens dubte, el preu de l’habitatge. L’edat mitjana d’emancipació a Catalunya és de 29,8 anys, i sovint aquesta emancipació es produeix en condicions de precarietat residencial: pisos compartits amb altres persones, habitacions de mida insuficient, o habitatges minúsculs i cars que no permeten projectar-hi una vida familiar tot i compartir-los amb la parella. Aquestes condicions dificulten no només la maternitat, sinó qualsevol expectativa de seguretat vital. En un mercat dominat per la lògica extractiva del lloguer turístic i especulatiu, moltes parelles ni tan sols poden imaginar l’estabilitat necessària per plantejar-se la criança. En aquest context, cal una aposta decidida per l’habitatge públic i assequible: no n’hi ha prou amb incentivar la natalitat si no es garanteix el dret real a un habitatge digne. La regulació estricta dels lloguers, la mobilització dels pisos buits, i l’ampliació del parc públic són mesures indispensables perquè la maternitat sigui una opció materialment viable.

Moltes parelles ni tan sols poden imaginar l’estabilitat necessària per plantejar-se la criança

L’altre factor determinant és la conciliació amb la vida professional. Diversos estudis mostren com la maternitat comporta un empobriment global de les dones i contribueix a perpetuar la bretxa salarial. No és un fenomen circumstancial, sinó estructural: mentre que la maternitat implica una caiguda dels ingressos i de la projecció professional, la paternitat, en canvi, no penalitza els homes i de vegades fins i tot els beneficia. Aquest fenomen, conegut com “fatherhood bonus”, es tradueix en promocions, reconeixement i percepcions de compromís laboral més elevat per part dels homes que són pares.

En sectors especialment precaritzats i marcats per la competència com la recerca, l’acadèmia o la cultura, la manca d’estabilitat laboral fins més enllà dels quaranta anys suposa un veritable bloqueig biogràfic. Les dones al món de la recerca acadèmica, per exemple, es troben atrapades entre l’exigència d’una productivitat constant i les restriccions biològiques i temporals de la maternitat. Els estudis mostren que, mentre elles es veuen abocades a fer renúncies professionals o a ajornar indefinidament la maternitat, la majoria d’homes en el mateix sector experimenten un increment de publicacions, recursos i reconeixement en el moment en què tenen fills. Això s’explica no només pel repartiment desigual de les cures, sinó també per l’existència de cadenes invisibles de suport femení que sostenen les trajectòries masculines.

Per revertir aquesta situació, cal anar molt més enllà de l’ampliació dels permisos de maternitat i paternitat, o de la flexibilitat horària; mesures necessàries, però insuficients. El que realment cal és un canvi estructural en la manera com s’organitza el treball i en com s’avaluen les trajectòries professionals. Això inclou la reducció generalitzada de la jornada laboral, criteris d’avaluació que no penalitzin les pauses reproductives, sistemes de promoció que reconeguin el valor social de la criança i una cultura laboral que deixi d’associar la disponibilitat absoluta amb el compromís o la competència. Tot plegat amb un increment de les condicions laborals en general començant per un augment del Salari Mínim Interprofessional i un canvi de model econòmic que prioritzi la creació d’ocupació de qualitat trencant amb la dependència de creixement precari en sectors com el turisme.

Alhora, insistim en la necessitat d’impulsar un Sistema Nacional de Cures per fer front a la crisi d’atenció a les persones grans, sense que el pes d’aquesta tasca continuï recaient majoritàriament en dones migrades sotmeses a condicions laborals indignes. Dins d’un sistema de cures gestionat per l’administració, caldria incorporar un servei de canguratge públic, àgil i flexible, capaç de donar resposta a les necessitats de les famílies, així com garantir la gratuïtat de les escoles bressol a tot el territori. Tot plegat, assegurant també l’ús del català en la provisió d’aquests serveis, per evitar que les famílies catalanoparlants hagin de fer una autèntica gimcana perquè les seves criatures puguin viure plenament en català.

En definitiva, la qüestió de la natalitat no és només una qüestió de gènere, sinó fonamentalment de classe. Quan l’emparellament heterosexual falla, o no s’alinea amb els desitjos i ritmes vitals de les dones, algunes es plantegen la maternitat en solitari. Aquesta possibilitat, que sovint es presenta com un acte d’autonomia individual, té un cost social i material altíssim: depèn de disposar d’una família extensa capaç de sostenir les cures inicials, d’una xarxa comunitària activa o d’uns recursos econòmics suficients per pagar cangurs i suport domèstic. Un projecte de maternitat sense parella (o fins i tot amb parella, però sense suport familiar ni vincles comunitaris), avui, és un projecte que exigeix capital econòmic, temporal i emocional, i això ja marca un tall de classe evident. Per altra banda, les parelles de dones lesbianes i bisexuals tenen de mitjana menys ingressos que les parelles heterosexuals (tot i que amb més equitat entre elles degut al repartiment equitatiu de rols) en tant que generalment les dones s’ocupen en sectors relacionats amb la cura i l’atenció a les persones, amb pitjors condicions laborals, salaris més baixos i situacions de discriminació al sistema sanitari i en els processos de reproducció assistida. En aquest sentit cal reflexionar sobre si un projecte de promoció de la natalitat des del prisma conservador és fins i tot contraproduent pels seus objectius, ja que exclou les formes de criança que no passen per la parella heterosexual i, com veurem més endavant, confronta les polítiques de gènere que esdevenen un far per crear relacions més sanes i estables.

Finalment, cal una revisió profunda del relat cultural sobre la maternitat: la idea que és un projecte privat, íntim i individual invisibilitza la seva dimensió social i col·lectiva. La maternitat no és un afer domèstic, sinó un element de reproducció social indispensable per a l’estructura econòmica i comunitària d’un país. Si com a societat volem que les dones tinguin la possibilitat real de ser mares cal deixar de responsabilitzar-les individualment de decisions que estan radicalment condicionades per l’economia, les polítiques públiques i la redistribució de les cures. La maternitat només pot ser lliurement escollida si està materialment garantida. Sense habitatge, temps, estabilitat i suport comunitari, la idea de “llibertat reproductiva” no és real: és un privilegi de classe condicionat per l’associació patriarcal de les cures amb la feminitat.

Canviar la mirada: els homes i la responsabilitat en les cures

Quantes dones solteres de més de trenta anys coneixeu que es plantegin ser mares i estiguin establint els seus projectes professionals i buscant parella estable amb qui fer-ho? I, en contraposició, quants homes solters (o fins i tot en parella) de més de quaranta-pocs de cop se sorprenen preguntant-se si algun dia voldran ser pares, sense presses i sense sentir-se qüestionats per l’entorn?

Durant dècades, el focus biològic s’ha posat gairebé en exclusiva sobre la fertilitat femenina, recordant-nos constantment la davallada de la reserva ovàrica a partir dels trenta-cinc anys i les possibles complicacions d’un embaràs tardà. Hem arribat al punt de medicalitzar el desig de maternar amb expressions com “embaràs geriàtric”, que carreguen d’angoixa i culpa la maternitat a partir dels trenta-cinc anys, o obrint possibilitats de negoci amb avenços científics com la congelació ovàrica. És cert que hi ha evidències biològiques que cal tenir en compte, però no es parla amb la mateixa intensitat ni es projecta la mateixa pressió sobre els homes, tot i que la seva salut i la seva edat també influeixen de manera significativa en la qualitat espermàtica i en l’augment de riscos per a la descendència.

El sistema de creences patriarcal entra en joc amb la pressió social per perpetuar la subordinació de les dones. A les dones se’ls exigeix claredat, previsió i responsabilitat des de molt aviat. Als homes, en canvi, se’ls permet allargar l’adolescència, postergar decisions vitals i mantenir-se en una eterna provisionalitat. I, fins i tot quan arriben als quaranta o cinquanta, la seva identitat social no es posa en dubte si no tenen fills; continuen sent reconeguts com a subjectes complets. Les dones, en canvi, per moltes fites professionals o personals que assoleixin, continuen carregant amb la sospita que, si no maternen, estan incompletes o alguna cosa han fet malament.

El més dolorós d’aquesta realitat és que moltes dones sí que desitgen tenir criatures, però sovint decideixen postergar aquest projecte vital per evitar-se frustracions i renúncies. Una de les situacions més preocupants en aquest sentit és la dificultat creixent que experimenten moltes dones a l’hora de trobar una parella masculina amb qui compartir la criança d’una manera corresponsable, igualitària i estable. Ens trobem en un moment històric en què no hi havia hagut mai tantes persones solteres. En aquest sentit, és fonamental legitimar i entendre la solteria no com una etapa provisional o una situació fallida, sinó com un moment de plenitud personal, d’autoconeixement i d’independència emocional. Ara bé, això no vol dir que totes les situacions de solteria siguin triades lliurement. Sovint, davant contextos socials que no afavoreixen la formació de vincles sòlids, cal ressignificar experiències no desitjades per tal de viure-les amb més benestar emocional. Aquesta adaptació no entra en contradicció amb una anàlisi sociològica més profunda sobre les causes estructurals de la solteria col·lectiva.

Una de les explicacions més divulgades sobre aquest fenomen prové de l’estudi de 2022 de l’economista Richard V. Reeves que mostra que les dones amb alt nivell educatiu tendeixen a preferir parelles amb un nivell formatiu igual o superior, mentre que els homes, per contra, solen sentir-se més còmodes amb dones amb nivells educatius iguals o inferiors. Aquesta dinàmica crea un desequilibri estructural: les dones, que avui dia superen clarament els homes en resultats acadèmics i titulacions superiors, es troben amb una oferta molt limitada d’homes que compleixin amb aquestes expectatives, tant en l’àmbit intel·lectual com en el compromís corresponsable dins les relacions. Aquesta realitat no pot ser explicada únicament amb estadístiques. Cal anar més enllà dels números per entendre que les normes culturals, els imaginaris de gènere i la lenta transformació de les masculinitats juguen un paper central en aquesta crisi dels vincles. 

Certament, els estàndards de les dones han pujat, i això és una victòria del feminisme que les allibera de relacions desiguals i infelices. Ara es tenen més clars els límits, necessitats i el valor del temps i l’energia. I això també explica per què tantes dones decideixen no conformar-se amb relacions desiguals. Les estadístiques de repartiment dels usos del temps són reveladores: mentre que en les parelles heterosexuals les dones dediquen el doble de temps que els homes en les tasques domèstiques i de cura i aquesta desigualtat augmenta quan apareixen les criatures, les parelles del mateix gènere tendeixen a ser més equitatives en el repartiment. Així doncs, probablement, alguns dels homes amb alts nivells educatius que tendirien a emparellar-se amb dones feministes amb alts nivells educatius son conscients que haurien de tenir un paper actiu en la paternitat i —inconscientment— es fan enrere davant el paper de responsabilització de les cures que històricament havien pogut atorgar exclusivament a les dones. 

Alhora, la sobre-responsabilització pels vincles que les dones habiten des de petites degut a la socialització de gènere fa que, generalment, habitin les relacions heterosexuals amb inquietud i alerta, esperant que el pes emocional d’aquestes caigui, un cop més, sobre elles.  Molts vincles heterosexuals naufraguen avui dia per la manca d’implicació, compromís i responsabilitat emocional dels homes. És la profecia autocomplerta de l’anomenat “heteropessimisme”: saber que vols estimar i construir, però sovint no trobar-hi terra ferma.

És imprescindible fomentar el desig dels homes cap a ser cuidadors i implicar-se activament en l’àmbit domèstic i emocional

A diferència del que proclamen determinats discursos de l’extrema dreta, les polítiques feministes no només no posen en risc les relacions entre homes i dones, sinó que contribueixen activament a la construcció de vincles sexoafectius més saludables, madurs i sostenibles. Aquestes relacions, lluny de l’individualisme emocional que caracteritza les dinàmiques actuals, poden esdevenir més compromeses i duradores, i estar orientades a la procreació si així es desitja lliurement. A la vegada, promouen i visibilitzen altres models de família no heterosexual que fins i tot poden ser més estables i igualitaris. Per tal d’assolir aquest objectiu, és fonamental apostar per polítiques culturals valentes que vagin a l’arrel del problema: la socialització masculina en una societat patriarcal. Aquesta socialització, encara avui molt present, limita la capacitat dels homes per establir vincles profunds i equitatius, ja que els encamina cap a rols de dominació, autosuficiència i desconnexió emocional.

Cal, doncs, impulsar transformacions profundes a través de l’educació afectivosexual i l’alfabetització emocional des de les primeres etapes de la vida. És imprescindible fomentar el desig dels homes cap a ser cuidadors i implicar-se activament en l’àmbit domèstic i emocional, trencant amb el model tradicional que els reserva el paper de proveïdors distants. A més, és necessari oferir nous referents de masculinitat allunyats del poder, la superioritat o la validació mútua exclusiva entre homes, i que no es basen en l’evasió constant cap a l’espai públic, ja sigui a través d’un discurs ultraproductiu o d’un estil de vida hedonista que fuig de qualsevol compromís emocional profund. Com han estudiat la sociòloga Eva Illouz o la comunicadora Liv Strömquist aquest canvi de paradigma masculí és essencial per superar la cultura de l’amor líquid, caracteritzada per la fragilitat dels vincles, l’individualisme extrem i la incapacitat de sostenir una relació davant les dificultats. Només si s’avança en aquesta direcció podrem construir una societat on les relacions sexoafectives siguin realment lliures, igualitàries i plenes.

Mentre des de l’esquerra es procrastina aquesta tasca, a la dreta proliferen discursos neomasclistes que fomenten l’odi i el ressentiment contra les dones, moviments “incels” o de “men going their own way”, que treballen per fomentar una autoestima i una autonomia masculina mal entesa i enfoquen l’empoderament de les dones com una amenaça. I és paradoxal —o potser no— que aquesta mateixa extrema dreta que es lleva obsessionada per la “caiguda de la natalitat” intenti retornar-nos a un model familiar obsolet, mentre culpa les dones de no voler-hi encaixar. La seva defensa de la maternitat no és amor a la vida, sinó control sobre els cossos i els projectes vitals de les dones.

Davant aquest panorama, l’esquerra té un repte urgent. No es tracta de culpabilitzar individualment els homes, ni de reduir el debat a caricatures o a “homes bons vs homes dolents”. La qüestió és estructural i, per tant, requereix desenvolupar polítiques concretes enfocades a acompanyar-los en el procés de desenvolupar una maduresa compatible amb una societat que ja no està disposada a sostenir les seves mancances sobre l’esforç invisible de les dones. Des de l’educació sexoafectiva i emocional obligatòria a les aules així com l’aprenentatge de les tasques domèstiques més bàsiques per fomentar-ne l’hàbit a projectes comunitaris per treballar la masculinitat o la creació de referents culturals masculins que encarnin de manera positiva la responsabilitat en els vincles i la criança. Tot plegat des d’una perspectiva constructiva i no moralista ja que, al cap i a la fi, aquests aprenentatges sí que fomenten una vida més plena a través de la responsabilitat, la interdependència i la cura dels vincles. Igualment, no es pot tolerar més que la falta d’habilitats afectives o de responsabilitat de la cura dels homes es tradueixi en sobrecàrrega femenina ni en la llar, ni en les relacions, ni en la criança.

La continuïtat nacional depèn de la política

Dit tot això, pensar que el futur del català es garantirà únicament perquè les dones catalanoparlants tinguin més criatures és una simplificació profundament errònia i, sobretot, perillosa. Reduir la supervivència d’una cultura a la natalitat d’un grup concret no només és una fal·làcia demogràfica, sinó que reprodueix la lògica biopolítica i racista que les dretes extremes estan imposant arreu.

Sense una política clara d’integració lingüística, sense una acció decidida contra la segregació escolar i residencial, i sense un ecosistema mediàtic que garanteixi presència i prestigi, res no assegura ara mateix que les criatures de les famílies catalanoparlants socialitzin en català fora del nucli familiar. Avui, el context social, educatiu i comunicatiu juga sovint en contra de la transmissió intergeneracional: escoles on la immersió és més teòrica que real, barris i ciutats senceres on el català és residual, pantalles completament dominades per altres llengües i espais juvenils on el català no és el codi espontani de relació. Tal com denunciava l’humorista Magí Garcia al podcast l’Arrabassada, “a la zona de Barcelona s’ha privatitzat el dret a una educació únicament en català. Li han robat el català a les classes baixes. Qui no s’ho pugui pagar no podrà fer que el seu fill tingui una vida plenament en català”. La defensa del català segueix sent una lluita de classe, ja que el codi postal o el poder adquisitiu d’una família no haurien de determinar la llengua amb què socialitzaran les seves criatures. 

La pervivència de la llengua i del projecte nacional català passa per fer del català una llengua útil i viva. El català només pot sobreviure si és una llengua que acompanya trajectòries de mobilitat social i que ofereix oportunitats simbòliques i materials: feina, comunitat, reconeixement i possibilitat de futur. Si un país no ofereix sentit de pertinença, oportunitats reals i estructures de suport mutu, les criatures que hi neixin, independentment del seu origen familiar, ni parlaran català ni se sentiran catalanes. I aquest és el punt central: la llengua no es defensa des de la biologia, sinó des de la política.

El futur del català no pot dependre només de la natalitat de les dones catalanes. Això no només és masclista i classista, sinó també políticament miop. El futur de la llengua depèn d’una idea de país inclusiva i justa. Si realment volem un futur pel català, cal marginar els discursos que volen controlar de nou els cossos de les dones des d’un imperatiu reproductiu i començar a parlar, d’una vegada per totes, de les estructures necessàries per un canvi material i cultural que garanteixi la reproducció de la vida i de la catalanitat.