Per què parlar de demografia i d’immigració, des de l’esquerra, als Països Catalans i avui dia? Un cop esberlada la camisa de força que, meticulosament i fent ús dels subterfugis més antiil·lustrats, alguns havien construït per encotillar el debat les darreres dècades, no s’ha tardat a erigir nou marc amb la mateixa voluntat: restringir-lo a una falsa dicotomia. Així, aquells elements d’esquerres que considerem oportú fugir dels llocs comuns del progressisme en discutir el fenomen migratori estaríem fent-ho amb objectiu exclusiu de combatre l’extrema dreta o, més aviat, de fer-li la competència. A l’altra banda hi hauria els que veurien en aquesta estratègia un desencert o, encara més, un terrible error.

Com advoquem en aquest quart número monogràfic de Nexe Nacional, les raons per parlar sobre el fenomen migratori —per analitzar-lo, debatre’l, i mirar d’arribar a conclusions útils políticament— transcendeixen, i molt, la lluita contra l’extrema dreta. La nostra nació es troba en un moment crític de la seva història, i per entendre-ho, per entendre’ns, és indispensable no perdre de vista la variable demogràfica.

És atrevit quan, per afirmar això mateix, s’acusa militants d’esquerres de voler trencar amb la “tradició”. És atrevit perquè erigir la “tradició” com a font de saviesa i orientació pel futur és típicament un valor conservador; no és un recurs habitual entre els socialistes. L’ús hipòcrita i oportunista de referents històrics, i.e., d’intel·lectuals i militants que parlaven d’una realitat que no és la nostra, no deixa de ser una excusa més per limitar el debat polític. Permeteu-nos, però, una petita digressió per desmuntar la tradició fal·laçment construïda.

“Lluitem també per un model propi de revolució cultural i nacional, que es basa d’una banda en una industrialització controlada d’acord amb un equilibri ecològic, un creixement harmònic de la població, un control de la immigració, etc.” exposava la Declaració de Principis, Línia d’Acció i Estructura Organitzativa de Terra Lliure (1981). Semblantment, a Lluita per la Independència, publicat per Independentistes dels Països Catalans, s’hi afirma que

a tot immigrat, sigui de l’origen que sigui, (espanyol, gallec, marroquí…) se li ha de plantejar la qüestió de la recuperació de la nostra identitat nacional. Sense que això vulgui dir oblidar el seu origen (especialment si espera retornar a la seva terra natal), en la situació actual al nostre país només hi caben dues actituds: o ser català i defensar els interessos del Poble Treballador dels Països Catalans, la llengua, la cultura i el patrimoni nacionals, o ser espanyol i contribuir activament i passivament al sosteniment de l’estat i a l’opressió del nostre país.

Lluny d’una tradició monolítica i d’un consens inqüestionable, a l’esquerra catalana —i ens hem limitat només a exemples de la seva branca socialista— hi ha aflorat una vegada rere l’altra un ric debat sobre el fenomen migratori en relació amb la nostra pervivència nacional i la lluita de classes als Països Catalans.

Per què reprendre el debat avui, però?

La despolitització de la qüestió demogràfica, l’ostracisme de la conversa pública al qual havia sigut condemnat el debat migratori, ha trobat el seu punt final en l’auge d’Aliança Catalana, que segons els darrers sondejos bé podria esdevenir la primera força catalanista al Parlament. La deficient forma en què aquest partit reintrodueix la immigració com un punt de contestació política no ajuda a avançar el país, però. En lloc de confrontar aquells funcionaris castellans als quals amb justícia ens podem referir com a colons, en lloc d’assenyalar el privilegi lingüístic de castellans i “hispanoamericans”, Aliança basteix el seu projecte polític sobre una clivella que ens situa del mateix costat que l’enemic, al mateix costat que Espanya: la de moros contra cristians. Assenyalant com a responsable última dels mals del país la immigració magrebina, desvia el focus d’atenció de l’ocupació espanyola i francesa. Apuntant a una part dels catalans (presents o futurs, actuals o potencials), rep elogis i suport de les estructures polítiques i mediàtiques de l’estat opressor.

Veiem com les forces de centre graviten oportunistament en el seu discurs cap a les propostes de l’extrema dreta, prioritzant en els seus programes la retirada de drets a la població immigrada. Mentrestant, tant uns com altres, tant els originals com la còpia, continuen aprofundint en un model productiu que és el causant principal del ràpid creixement migratori català. No es tracta tant que vingui menys gent, per tant, com que els que venen tinguin menys drets i, de retruc, menys oportunitat d’arrelar al nostre país. Els que s’erigeixen en els grans valedors de la nació, són, en realitat, els seus enterradors.

Part de l’esquerra catalana, per contra, obstinada a salvaguardar a qualsevol preu una realitat que ja no és, nega tota externalitat negativa que el fenomen migratori pugui tenir per la nació catalana i per la seva classe treballadora, o que els Països Catalans hàgim esdevingut un dels principals pols d’atracció d’immigració al Vell Continent. Si això serveix per blindar els drets dels immigrants és debatible, davant el tomb de cada vegada més catalans (i castellans residents al nostre país) cap a posicions obertament xenòfobes. En qualsevol cas, fa un mal favor a la base social que es vol representar, els treballadors catalans, ja que reconèixer els reptes que tenim al davant és la primera passa per adreçar-los degudament.

Pretesament confrontant l’extrema dreta, massa sovint s’acaba adobant el camí a les polítiques etnocides del PSC, que amb la “Catalunya dels 10 milions” persegueix la pacificació definitiva del nostre país, la resolució última de la qüestió catalana.

Davant la confusió i les falses solucions, es fa més necessari que mai reprendre un debat irresolt. Tornar a interrogar una qüestió cabdal per la nostra supervivència i prosperitat nacional. L’alternativa és amagar el cap sota l’ala, la posició menys revolucionària de totes.

Al quart número de Nexe Nacional mirem d’entomar aquest repte explorant el fenomen migratori i la demografia catalana des de diferents angles. El primer d’ells són les raons del creixement migratori català, un tema que apareix i reapareix als nostres mitjans, però que sovint ho fa reproduint discursos poc ajustats a la realitat. Posar sota escrutini les diferents explicacions és el que fa Tomàs Sindermann a Per què venen immigrants? La regulació capitalista de la demografia catalana. Focalitzant-se en un àmbit concret, Anna Pagès —a Cuidar en català: un treball feminitzat i racialitzat— posa en relleu la importància de les cadenes globals de cures i la dependència del sector en la mà d’obra immigrada.

Els efectes del fenomen migratori són tractats en quatre aportacions diferents. La primera, de Mercè A., defensa la necessitat de fer una lectura política del sistema de reproducció social de la catalanitat i aborda el projecte de la Catalunya dels 10M en aquest context. Ho fa a Metabolisme nacional en crisi i la reproducció social de la catalanitat. La identitat nacional, tanmateix, no és l’única dimensió de la societat catalana que es veu redibuixada per la darrera onada migratòria, ans al contrari. Noel Huguet —a “Fan les feines que no volem”, o com hem acceptat les castes— problematitza una de les afirmacions que sovint s’articulen en defensa de la immigració, per qüestionar la creixent segregació laboral i les seves implicacions per la construcció d’una nació republicana. Per la seva banda, Arnau Barquer analitza les veritats i mites al voltant de l’impacte del creixement demogràfic sobre el mercat de l’habitatge, a Habitar la Catalunya dels vuit milions. Finalment, ens centrem en un col·lectiu que, tot i ser immigrant, presenta característiques sensiblement diferents de la de la resta de la immigració: els anomenats “expatriats”. Ho fem amb Noelia Karanezi a Expat: baula del capital i l’Estat.

Abel Riu i Aniol Soler retraten el repte que la immigració suposa pels autòctons. El primer, a La ferida catalana, adreça la creixent etnoansietat que existeix entre els catalans davant el retrocés de la nostra llengua i la minorització nacional, així com els obstacles que l’esquerra catalana s’ha autoimposat per bastir una resposta alternativa a la que proposen les forces reaccionàries. Aniol Soler, a Nosaltres, els catalans, analitza la fragilitat psicològica de la nostra nació i les ambigüitats del discurs integradors, per ressituar la llengua la centre de qualsevol projecte que reverteixi la dilució nacional.

Aprofundim en la relació entre fenomen migratori, llengua i identitat als nostres dos formats audiovisuals. A l’Escandall, el pòdcast de Nexe Nacional, conversem amb el demògraf Andreu Domingo i la sociolingüista Maite Puigdevall. A A Foc Lent ho fem amb dues persones, Antonio Suarez i Daniel Herrera, que han arribat a Catalunya i han viscut en carn pròpia, malgrat que de forma molt diferent, les oportunitats i reptes per aprendre la llengua i viure la catalanitat.

Per acabar, aprofundim en els discursos que han vertebrat, o pretenen vertebrar, el discurs públic sobre la immigració i la qüestió demogràfica. Gerard Furest, a No som una terra de pas (ni tampoc estúpids), desmitifica el fet d’haver esdevingut, o haver sigut sempre, una terra de trànsit on les persones només paren temporalment. A La qüestió demogràfica: les bones intencions, la mala fe i les realitats evidents Pere Antoni Pons adreça els recels amb les que l’esquerra política ha enfrontat la qüestió. Enric Ramionet, en canvi, exposa les dificultats de tenir un discurs complex i acurat sobre la immigració, però que alhora defensi aferrissadament els drets humans dels immigrants, davant l’auge de la dreta xenòfoba. Ho fa a Per què parlar d’immigració si podem parlar d’economia? Finalment, Núria Alcaraz, a Per què no tenim criatures? Propostes feministes vers la natalitat catalana es refereix als emergents discursos de la natalitat, exposant les raons reals pel seu retrocés i argumentant que la responsabilitat pel futur de la nació no pot recaure en els ventres de les catalanes.

El present número ha sigut dirigit i coordinat per Mercè A.