Les nostres pors i responsabilitats

Nosaltres, els catalans, tenim una responsabilitat: Catalunya, els Països Catalans. Alguns us poden dir que això són idealitzacions nacionalistes —amb tota la càrrega despectiva que el terme té a casa nostra—, dèries burgeses o que tenim problemes més importants; però nosaltres sabem que no és així. Catalunya, com qualsevol altre país dels que configuren els Països Catalans, no és ni una ideologia ni un caprici: és casa nostra. I ens l’estimem amb un amor comparable al que es té cap a una mare, cap a una família. És natural: amb una mica de consciència és fàcil veure que tots nosaltres som fruit d’aquest entramat de relacions socials modelades per una cultura —una tradició—, que sovint arribem a assimilar a la terra mateixa: a un paisatge, uns gustos, uns colors, unes olors… Catalunya, la catalanitat, és una forma d’habitar el món, una consciència. El que vertebra aquesta forma de viure, aquesta cosmovisió, no és ni el lloc on has nascut ni el color de la teva pell, és una llengua. És una llengua que no només sabem parlar, és una llengua que som. La consciència de catalanitat s’identifica amb el català.

L’angoixa existencial que sentim avui —sovint projectada en rostres de persones d’origen estranger, d’alt poder adquisitiu com els expatriats o els de rendes més baixes — és fruit del temor de veure morir als nostres nassos el món que ens ha vist créixer. I és evident que tothom, en tots els temps, ha vist morir el món que l’ha vist créixer (la vida, la mort i la història existeixen per a tothom). Com també ho és que poques ciutadanies amb què ens agrada comparar-nos s’enfronta a un procés tan agut de minorització en el seu propi territori històric, dins del seu país. La darreraEnquesta d’Usos Lingüístics ens mostra els que podrien ser els símptomes definitius d’una substitució lingüística que, evidentment, té a veure amb la demografia. Amb una dictadura castellana de quaranta anys i el model sorgit de la Transició s’ha pogut forçar tots els catalans a ser bilingües imposant-nos l’aprenentatge del castellà. Però la substitució del català pel castellà en els usos socials no ha tingut tant a veure amb aquest fet (que, evidentment, ho possibilita), com amb l’arribada, durant el període de la dictadura, de 2,2 milions de persones, majoritàriament monolingües castellanes. La combinació d’ambdós fets és el nucli del que comencem a anomenar “ferida catalana”, la lesió que travessa la nostra psicologia i que tant ens hem esforçat a dissimular.

La psicologia catalana —cal repetir-ho sempre perquè no en som prou conscients— és fràgil. Aquesta fragilitat no és consubstancial a la catalanitat, sinó que, com diem, és fruit de les pors judaïtzants que van generar la derrota del 1939, amb el posterior espanyolisme dictatorial i la transformació profunda del país en la darrera onada migratòria. S’ha de dir que aquestes pors s’han perpetuat en la cultura política posterior a la Transició perquè, políticament, són útils. L’Estat no ha volgut garantir mai que la catalanitat se sentís fora de perill dins d’Espanya, que sentís que Espanya és la seva llar. Sense anar més lluny, la por a l’extrema dreta castellana és el que fa servir el PSOE de Sánchez per satel·litzar els partits nostrats. Però són unes pors que tampoc ha volgut sanar d’arrel la cultura política catalana que, més aviat, s’ha construït obviant-les i fent veure que no existien. El resultat ha estat, en última instància, el “processisme”, la cultura política infantilitzant, farcida d’eufemismes i moralisme estèril, que ha estat incapaç d’exercir el poder en el darrer cicle polític. Continuem enfangats allà mateix, ara, però, amb molta més ràbia sobrevolant pel país.

L’Estat no ha volgut garantir mai que la catalanitat se sentís fora de perill dins d’Espanya

Així doncs, la situació és delicada i són igual de perillosos tant els pessimismes desmoralitzants com les ires xenòfobes i els optimismes negacionistes. Afrontar el tema demogràfic amb realisme i tenir un debat serè sobre quin marge d’actuació (polític, social i econòmic) tenim els catalans per transformar una realitat que no ens agrada, no sempre és fàcil de fer per a una societat com la nostra. Que viu i sent sempre delimitada pels contorns que imposa l’ocupació espanyola: la dependència d’un govern castellà que s’ha apropiat il·legitimament tant dels recursos com de la sobirania que emanen del país; i dels que hi col·laboren des d’aquí. Com ja hem dit, el nivell de la cultura política i la conversa pública que tenim són, ara per ara, insuficients per clarificar la situació. La política catalana és un teatret de cartró pedra per dissimular l’ocupació espanyola on els catalans actuen com si fossin un país normal, però amb la insensatesa i la irresponsabilitat que només fa possible el fet de no tenir prou poder per decidir res de substancial.

Són igual de perillosos tant els pessimismes desmoralitzants com les ires xenòfobes i els optimismes negacionistes.

Els nostres mites: l’un sol poble

La meva generació, com totes les nascudes després de la Transició, hem crescut sota el paradigma de l’“un sol poble” i de l’“és català tothom qui viu i treballa a Catalunya”. Se n’ha parlat molt d’això (també en aquesta casa), i ara no em posaré en discussions bizantines ni seré jo qui digui qui és o no és català. Això cadascú s’ho sap. Bàsicament perquè em sembla més una dèria psuquera que un debat real. Es pot fer la prova: si avui surts pel carrer i preguntes a la gent si és o no és catalana, les respostes són més simples que fa vint anys. D’entre les persones que t’entenguin (és evident que no es pot ser català sense saber català), és fàcil constatar que no totes tenen una identificació amb la catalanitat. De la mateixa manera que jo, per més que xapurregi l’anglès i l’italià, o per més que parli castellà la mar de bé, no em sento ni anglès, ni italià, ni espanyol, mexicà o argentí.

Llengua i voluntat de ser. La catalanitat és una consciència

Mentre continuem sota ocupació espanyola (i francesa), hi haurà una dualitat en el sentit de qui es refereix el terme “catalans”. Amb la legalitat espanyola a la mà, són catalans tots els espanyols empadronats a Catalunya. De la mateixa manera que jo seria madrileny si demà m’empadronés a Madrid. Però jo entendré perfectament que només perquè visqui allà, molta gent no em consideri madrileny. La catalanitat flota en aquesta nebulosa fina. Qui té autoritat per dir qui és i qui no és català? Els catalans. I qui són els catalans, sense una legalitat catalana que reparteixi carnets d’identitat? Aquells que se’n senten genuïnament. I la genuïnitat, en el cas català, no ve delimitada ni pel lloc d’origen ni pel color de pell, sinó per la identificació amb la llengua (sentir-te part de la llengua, no només un parlant) i voler ser-ne. Punt. Llengua i voluntat de ser. La catalanitat és una consciència. Aquests són els elements que tenim sota l’ocupació. Potser un dia tindrem documents d’identitat nacionals per delimitar legalment qui és i qui no és català. Ara tenim el que tenim. I si hem d’exigir genuïnitat, és perquè l’espanyolisme ja ha jugat molt brut amb el sentiment de pertinença dels catalans. Desfent-ne el motlle amb una eficàcia tan perversa que n’ha alterat els contorns. Fins i tot en els marcs mentals dels catalanistes s’han deformat sota la pressió espanyolista, arribant al deliri en alguns casos.

si hem d’exigir genuïnitat, és perquè l’espanyolisme ja ha jugat molt brut amb el sentiment de pertinença dels catalans

Hi ha una tensió entre els que utilitzem l’adjectiu “català” per descriure unes qualitats, unes maneres, unes formes de ser —tan diverses com es vulguin—, però identificables sota un mateix mot; i els que l’usen per indicar que forma part de la comunitat autònoma de Catalunya. Pels primers tenir un sentiment d’identificació amb la llengua ja et fa membre de la catalanitat —encara que no hagis trepitjat mai la comunitat autònoma de Catalunya i hagis viscut sempre a les illes, el País Valencià, la Catalunya Nord, Sardenya. O que hagis viscut a qualsevol altre país del món i que el català sigui només la teva llengua familiar o una llengua que hagis après per voluntat pròpia. Pels altres, des de la mala fe a l’estil Cs o per por de no ser inclusius, acaba essent català fins i tot aquell que no se’n vol considerar, només perquè viu a la comunitat autònoma de Catalunya. Hi ha una paradoxa en aquest discurs i és una de les limitacions principals de l’unsopoblisme. L’equilibri ambigu entre els dos usos de la paraula “català”, és en bona part un dels grans èxits de la cultura autonòmica nascuda de l’antifranquisme i institucionalitzada a les primeres dècades de la Transició. És el que avui, després de l’U d’octubre i l’arribada massiva de persones d’altres latituds —i que, per tant, no s’han criat normalitzant les ambigüitats d’aquesta cultura política— ha saltat pels aires. 

La nostra memòria en l’aiguabarreig actual 

Catalunya és avui un aiguabarreig de memòries i cultures. Sovint s’han edulcorat aquests processos, la retòrica unsolpoblista també va sublimar les tensions socials de la darrera onada migratòria a l’altar de la convivència. I no em sembla que sigui una qüestió de retreure res a la generació dels nostres pares. Simplement, evidenciar que el relat que ens ha arribat no reflecteix les complexitats del procés i això és un problema avui que tornem a viure una onada migratòria de gran envergadura i major complexitat. Marxar de casa ha de ser molt dur. Sortir del món on tens les arrels per anar a viure a un món nou —o més sovint— a una barriada segregada amb molts altres immigrants, ha de ser un procés difícil de gestionar. I jo puc entendre que la majoria dels que el fan d’adults no l’acabin de gestionar mai del tot. És a dir, que sempre més es quedin partits entre la idealització del món que va ser i la vida present. Són processos psicoemocionals tan profunds que sovint encara deixen empremta en la descendència. 

Per altra banda, quedar-te a casa, i veure-la transformada pel procés migratori, tampoc és fàcil. Que un municipi, tant abans com ara, multipliqui per tres o per quatre la seva població en una dècada té unes implicacions brutals pels seus antics habitants: des d’enterrar espais físics i de record sota blocs de ciment al fet que no t’entenguin parlant la teva llengua, passant pels xocs culturals i de costums. L’immigrant moltes vegades deixa una casa enrere a la que només tornarà amb la memòria. El natiu ja no reconeix casa seva i constata cada dia amb enyorança que el seu record ha desaparegut. No es tracta de fer una competició de dolors, simplement de reconèixer-los tots posant-los sobre la taula. Fer veure que aquests processos, per les dues bandes, no generen frustracions, impotències i ràbies, implica escombrar més merda sota l’estora de l’unsolpoblisme. I la catifa ja no dona per a més.

quedar-te a casa, i veure-la transformada pel procés migratori, tampoc és fàcil

Estàvem amb l’aiguabarreig, que si bé no és una bassa d’oli tampoc és la guerra civil entre ètnies irreconciliables que planteja l’extrema dreta. Per a totes les persones que arriben carregades amb les seves cultures, les seves llengües, les seves creences, psicologies… amb les seves vides; nosaltres volíem ser la memòria d’acollida. Sempre ho hem volgut ser. I les mentides que els polítics ens han explicat respecte a l’eficiència de la “normalització” han sigut, diguem-ne, piadoses, per no desmentir-nos la il·lusió que ens feia pensar que érem un poble, un país, que havia estat capaç de gestionar un procés d’immigració massiva sota els paràmetres de la integració. “Els hem d’integrar” és la frase que he sentit més al llarg de la meva vida, en tertúlies polítiques públiques i domèstiques. Però la veritat és que avui veiem amb terror que l’onada migratòria que es va donar sota el franquisme ens ha canviat la pell de la cara, ens ha transformat la realitat social a uns nivells que no ens hi sentim reflectits. La llengua vehicular de Catalunya no és la pròpia del país, és la que van popularitzar la dictadura i la immigració del segle passat. És dur. I és estressant veure que les noves onades migratòries, majoritàriament, se sumen a les dinàmiques lingüístiques de la darrera i adopta el castellà com a llengua vehicular. Fa por veure que els instruments que teníem previstos per revertir aquesta situació estan fracassant.

La derrota del 2017 ha deixat al descobert les limitacions de l’autonomia i les ficcions polítiques de “normalització” dels líders polítics de la reserva indígena catalana. La catalanització de bona part de la immigració del segle passat no ha implicat una vivència de la catalanitat igual que la nostra. I aquí també veiem com el concepte “integració”, que es troba al nucli del programa unsolpoblista, torna a ser un terme ambigu. A un extrem hi som els que l’enteníem com una assimilació: que els nouvinguts vinguts d’arreu d’Espanya adoptessin el català i el sentíssim com el sentim nosaltres; i a l’altre els que l’entenien com a tolerància: “si me hablan en español y no me obligan a cambiar ni a adaptarme no me importa que haya catalanes”. Al mig tants grisos com persones. Avui hi ha moltes més formes i matisos de viure la catalanitat, en una paleta de colors més àmplia que mai. I els que l’entenem com una identitat nacional única vertebrada pel català, anem a la baixa.

La llengua vehicular de Catalunya no és la pròpia del país, és la que van popularitzar la dictadura i la immigració del segle passat

Nosaltres volíem —i continuem volent— ser la memòria d’acollida, però, potser, ens haurem de conformar, les dècades vinents, en ser la memòria de la terra. Tot seguit ho desenvoluparem, però aturem-nos un segon aquí. Nosaltres som la població del país que carrega a les espatlles una catalanitat més profunda, una memòria d’aquesta terra amb més fondària. Una memòria que no neix del Procés, del maragallisme o el pujolisme, ni de l’antifranquisme, ni tan sols dels bàndols de la Guerra Civil Espanyola. Som fruit d’una memòria que arrenca amb la independència dels comtats catalans de la Marca Hispànica respecte dels reis francs. Aquell gest inaugura una consciència, una forma d’habitar el món, que fa mil anys que fecunda aquesta terra i que és el que nosaltres anomenem Catalunya. Nosaltres vivim des de la consciència que un dia ens vam governar i dins del desig de tornar-ho a fer. La memòria de matriu catalana ens recorda a tots sempre la llibertat.

Què vol dir “ser la memòria de la terra”? Ser la memòria del poble originari en una terra d’immigrants. De fet, ho vulguem o no, sempre hem representat aquesta memòria. L’odi cap al català és en bona part perquè representa això: que aquesta terra no ha estat mai la idea d’Espanya castellana que tenen al cap. Som el senyal, la penyora que recorda la il·legitimitat del domini castellà sobre aquesta terra. Som la pedra a la sabata dels somnis quimèrics de l’Espanya castellana i la França jacobina. Som la prova dels crims espanyol i francès, i per això proven de fer-nos desaparèixer. Nosaltres som els que recordem que el món no sempre ha estat com és, que tant Espanya com França s’han construït sobre el saqueig i l’ocupació dels Països Catalans i Occitània. I tot aquest pes que ens cau a sobre i ens travessa, que ens cansa (perquè voldríem poder viure plenament en català sense esforços, amb una catalanitat frívola i lleugera com una brisa mediterrània), té un valor per nosaltres i la Catalunya del futur, i mereix tots els nostres esforços. Perquè nosaltres som, en definitiva, els qui creiem que tenim dret a decidir que ha de ser o deixar de ser Catalunya. Perquè ens la sentim nostra. I aquesta consciència pot tenir un valor per tothom qui viu a Catalunya, independentment de la seva identificació o vinculació amb la catalanitat.

Som el senyal, la penyora que recorda la il·legitimitat del domini castellà sobre aquesta terra

La nostra supervivència, la llar de molts

El sentiment que tenim de ser la nació titular de Catalunya és un valor polític en si mateix. Només per l’atac sistemàtic que ha rebut per part de l’espanyolisme, ja n’hi hauria d’haver prou per fer-li entendre a un català. Però com que l’espanyolisme té moltes cares i només el de dretes sol actuar sense màscara, és bo aturar-nos-hi un moment. Perquè sovint l’esquerra catalana s’ha empassat algunes metzines sibil·linament confeccionades pels nostres homònims fraternals espanyols. Catalunya és nostra, Catalunya és dels catalans. Oi que sona una mica fort? Oi que a algú li pot sonar fins i tot “racista”, “feixista” o d’“extrema dreta”? Provem-ho amb altres noms: Suïssa és dels suïssos, Escòcia és dels escocesos, el Sàhara és dels sahrauís. Oi que quan no hi som nosaltres pel mig tot sona molt més just i democràtic? Podem concloure que el que ens fan sentir no és normal i que no s’entendria sense aquella ferida catalana de què parlàvem al primer apartat? Podem concloure que l’esquerra espanyola, també la resident a Catalunya, sempre ha aixecat ombres de dubte davant del nostre legítim sentiment de nació titular?

El sentiment que tenim de ser la nació titular de Catalunya és un valor polític en si mateix

L’U d’octubre va ser un referèndum d’autodeterminació. La nació catalana es va autodeterminar, i es va dir a ella mateixa que era una nació lliure, encara que no va tenir la força per defensar la seva llibertat dels enganys d’uns i la repressió dels altres. Per tant, és una llibertat no reconeguda per la resta de nacions. Però nosaltres ens vam reconèixer col·lectivament com la nació titular de Catalunya. Som una societat civil que es va reconèixer a si mateixa com a mestressa de la casa. Sense fantasies, sense oblidar l’ocupació, sense invisibilitzar les amenaces, conscient de les seves febleses i els desànims, però ens vam autodeterminar. Nosaltres, els catalans, vam ser la falç que va esquinçar la bombolla autonòmica. Vam llençar la roba que se’ns havia quedat petita sense tenir els diners per comprar-ne de nova i ara sentim el fred de la intempèrie a la pell i els ossos. Però tenim una llar, sabem a què diem casa.

Que Catalunya és, en primer lloc, la llar dels catalans és una d’aquestes veritats lògiques —naturals m’atreviria a dir— que no deixen de ser-ho per més que l’Orriols l’articuli amb ganes de discriminar i excloure. Sense un estat que ens permeti controlar els mecanismes d’integració ens hem d’autoconcebre més que com un país, com una societat civil. Una societat civil, però, amb vocació hegemònica —amb voluntat de poder incorporar i articular al seu si la diversitat— i en camí de constituir-se com a poder polític. A Catalunya hi ha una guerra pel control del territori, és una disputa entre dues nacionalitats: la catalana i l’espanyola. La societat civil catalana (la de veritat, no la paròdia espanyolista), vertebrada pels catalans, té un paper important a jugar les dècades vinents i el primer pas per afrontar la tasca històrica és ser-ne conscients. La tasca és fer-se càrrec d’ella mateixa i enfortir-se, no fiar-ho tot als partits i les institucions autonòmiques. Perquè ja en coneixem els límits. No estic ni plantejant el debat de si s’hi ha de participar o no, simplement constatant que les tesis dels sectors més esquerranistes de l’Esquerra Independentista del Procés ara s’han fet vàlides pel conjunt de la societat civil catalana. S’ha de construir al marge de les institucions autonòmiques, hem de tenir institucions que no depenguin dels vaivens electorals ni dels sous pagats des de Madrid. No fa falta inventar la sopa d’all, estic pensant en coses com poden ser la Plataforma per la Llengua, la Societat d’Estudis Militars, La Intersindical, el Catalonia Global Institute, els casals independentistes, el món del català a les xarxes, etc. Cadascú desenvolupant el seu àmbit d’actuació i enxarxant-nos des de diferents punts de vista amb objectius compartits. El principal objectiu compartit de les properes dècades —i pel que haurem de fer fronts comuns el més plurals possibles, fins i tot amb persones que no es sentin catalanes, o se’n sentin molt poc— ha de ser el català.

S’ha de construir al marge de les institucions autonòmiques

Si mai perdem la llengua, serà molt més difícil defensar Catalunya. Amb el castellà és molt més difícil defensar els catalans i la resta de persones que viuen en aquesta terra. La raó és molt simple: el castellà és la llengua que vertebra el sistema colonial espanyol. Tot això pot semblar molt abstracte, però en fas prou per comparar els resultats de les cerques d’“espoli fiscal” i “expolio fiscal” per entendre de què parlo. El castellà, per naturalesa, invisibilitza la relació de domini que té sobre el país i el català —també per naturalesa— és més procliu a visibilitzar-la. Nosaltres som els que mai invisibilitzem que Espanya roba als habitants d’aquest país, parlin la llengua que parlin, se sentin com se sentin, portin deu generacions aquí o acabin d’arribar, un humiliant 10% del PIB. Però és que el català també porta incorporat un mapa on la lògica et porta a voler connectar València amb Barcelona, seguir per Perpinyà i obrir-te camí a Europa a través d’Occitània. On el Port de BCN es pot convertir en l’entrada a Europa des d’Àsia, en el Rotterdam de la Mediterrània. El castellà o el francès t’ubiquen en uns altres mapes mentals on Catalunya sempre és perifèria. El català posa els catalans, i de retruc la resta de persones que viuen a Catalunya, al centre.

He començat l’article amb una exhortació patriòtica cap als catalans. El nostre amor per la terra, la nostra lluita per la supervivència, la nostra resistència a l’assimilació i el nostre anhel de llibertat són, ara mateix, el millor actiu que té tothom qui vulgui viure —i viure bé— a casa nostra. Perquè els nostres enemics imposen el desarrelament per combatre’ns, perquè no quedin sobre la terra ciutadanies que es creguin mestresses d’un territori. Perquè la democràcia catalana és un obstacle tant per Espanya com pels que ens volen fer fora dels nostres barris per posar-hi turistes. Nosaltres hem de ser els que recordem amb més força que Barcelona és primer la casa dels barcelonins i després una ciutat on fer diners. Els que hem de dir més fort que a les dècades que venen del que es tracta és de dignificar l’urbanisme “desarrollista” de les zones més pobres de l’AMB, perquè siguin llocs agradables on viure-hi bé. I no aixecar-hi més barris de blocs de pisos. A les pròximes dècades no s’ha de construir un Hospitalet cada any per amuntegar-hi tota la gent que arriba. Hem de ser els que frenem el model econòmic que ha fet mutar pobles com Lloret de Mar o Salou convertint-los en els municipis amb les rendes per càpita més baixes del país alhora que s’hi ha minoritzat la llengua.

Les receptes que faran sobreviure la catalanitat són les mateixes que faran millorar les condicions de vida de les majories socials

La millor política que es pot fer per defensar la llengua, el cor de la nació, és canviar de model econòmic perquè els catalans puguem desenvolupar les nostres vides, als nostres pobles i barris, amb normalitat. I perquè les persones que han arribat puguin arrelar i que això deixi de ser una terra de pas amb poblacions flotants que entren i surten en quantitats excessives. Les receptes que faran sobreviure la catalanitat són les mateixes que faran millorar les condicions de vida de les majories socials. La resistència contra l’assimilació, és la resistència contra les condicions materials que la fan possible. La lluita per combatre la desintegració de les xarxes humanes que articulen la catalanitat, és la lluita per una societat més cohesionada. En definitiva, la lluita per la nostra supervivència pot ser la llar de molts. O dit d’una altra manera, per acabar amb nosaltres (la nostra llengua, la nostra memòria i la nostra consciència) els nostres enemics hauran de continuar enfonsant aquesta terra. Al final, potser som una memòria que ni tan sols es poden permetre perdre alguns dels espanyolistes més abrandats del país, que arribats el moment potser hauran de triar entre defensar la catalanitat de Catalunya o enfonsar la seva pròpia casa clavant-li una asta radiant on enarbolar la “rojigualda” que ha arrasat mitja Espanya per fer brillar Madrid.