Sentiments com la por, la desesperació, la desesperança, l’apatia i la desídia configuren un panorama social que revela nombrosos reptes. Les diferents hipòtesis que expliquen les causes d’aquest estat de frustració són diverses i sovint objecte de debat; tanmateix, aquestes contribueixen a definir de manera complexa l’escenari polític contemporani. En aquest context, cal destacar que, històricament, la ràbia ha exercit un paper fonamental com a impulsora del canvi polític i com a vehicle per a l’expressió de les injustícies.
Hem arribat al punt en què la majoria de la població accepta com a normal les situacions que viu, s’autoculpa per les seves condicions de vida i assumeix que aquestes són immutables? Hem constatat com la ràbia ha impulsat avenços significatius en el moviment feminista, i això es pot observar també en la lluita per l’habitatge digne. Ens manca ràbia per plantar cara al servei deficient de Rodalies? Ens manca ràbia per frenar l’embat espanyolista contra la nostra nació? Ens manca ràbia per aturar la pèrdua constant del poder adquisitiu?
Com apunta Michael Kimmel, la ràbia —especialment la ràbia masculina, que és el seu focus d’estudi— és una emoció amb una dimensió política rellevant. Kimmel observa que la ràbia no és només un sentiment individual, sinó que pot ser polititzada i emprada com a eina en moviments socials, tant per preservar com per restaurar estructures de poder tradicionals. En aquest sentit, destaca la importància de comprendre les arrels d’aquesta ràbia masculina, no com simples expressions de masculinitats ferides, sinó com una resposta a canvis socials profunds i a la pèrdua de posicions de poder establertes. Un exemple paradigmàtic d’aquest fenomen seria l’ascens de Donald Trump.
Com assenyala Henrique Canary a l’article La crisi subjectiva de la classe treballadora:
“La crisi econòmica va trobar un proletariat dispers, precari, confús, dividit, asfixiat per la competència entre iguals, disposat a culpar de la seva amargor als seus companys de classe, sempre que fossin negres, immigrants, LGBTQI, àrabs o indígenes.”
Aquest fragment posa de manifest la fragmentació i debilitament del subjecte polític tradicional —la classe treballadora— davant la crisi econòmica. Canary descriu un proletariat que no només està en una situació material precària i incerta, sinó que també està dividit i incapaç d’articular una resposta col·lectiva. La “competència entre iguals” revela una dinàmica d’enfrontament intern, on la frustració es redirigeix cap als sectors més vulnerables de la mateixa classe, alimentant prejudicis i exclusió. Aquesta fragmentació subjectiva és, doncs, un obstacle fonamental per a qualsevol projecte de transformació social basada en la solidaritat i la unitat.
Més endavant, Canary reflexiona:
“D’aquesta manera, una part de l’esquerra radical s’ha tornat cada vegada més objectivista, és a dir, creu que les ‘condicions objectives’ són suficients perquè triomfi una revolució. Aquest objectivisme és certament positiu en comparació amb la visió escèptica que les condicions materials per a la revolució socialista encara no estan madures (com sostenia el reformisme clàssic del segle XIX). No obstant això, donada la complexitat i importància del factor subjectiu, aquest objectivisme és certament insuficient i fins i tot perjudicial.”
Aquí Canary critica una certa ingenuïtat dins de l’esquerra que, en centrar-se exclusivament en les “condicions objectives” (com ara la crisi econòmica, la precarietat o la polarització social), passa per alt la dimensió subjectiva, és a dir, els sentiments, les percepcions i les emocions que configuren la consciència i la mobilització política. La seva advertència és clara: les condicions materials poden ser necessàries, però no suficients. Sense una articulació del factor subjectiu —que inclou la construcció d’una identitat col·lectiva, l’esperança i la ràbia dirigida contra les injustícies— qualsevol projecte transformador es veu minvat o condemnat al fracàs.
En aquest sentit, quan l’esperança d’un món més just ja no és capaç d’arrelar en l’imaginari social, la ràbia —i fins i tot l’odi— poden esdevenir les emocions centrals per mobilitzar la població. Aquesta qüestió obre un debat essencial: és la ràbia un element imprescindible per a la presa de consciència i l’acció política? I, en cas afirmatiu, com evitar que aquesta ràbia esdevingui destructiva o dirigida cap a objectius erronis? Només a través de la ràbia podem tornar a identificar allò que és injust, o caldria conjugar-la amb altres emocions i estratègies que permetin construir un projecte polític sòlid i inclusiu?
Hem perdut el dret a la ràbia?
Un estudi revela que, entre totes les emocions negatives, la ràbia és la principal que impulsa la majoria dels votants cap a moviments populistes. Aquesta emoció, sovint desestimada com a simple impuls irracional, té en realitat un paper fonamental en la mobilització política. En paraules d’Édouard Louis:
“Només si estàs enrabiat, entens que aquesta violència no és normal. La ràbia és la que et permet fer un pas enrere i comprendre l’estructura social en què estàs encallat.”
La ràbia funciona, doncs, com un agent de presa de consciència: és el motor que transforma el descontentament individual en una crítica política més àmplia. Quan les persones senten que les seves condicions de vida són injustes i que les vies tradicionals de diàleg o de canvi no funcionen, la ràbia emergeix com una resposta que qüestiona l’estat de coses i obre la porta a noves formes d’acció i mobilització. És aquesta força emocional la que, en molts casos, alimenta l’atracció cap a moviments populistes, que sovint canalitzen aquesta indignació contra els poders establerts, a vegades amb discursos simplificadors o excloents. Entendre el paper de la ràbia en la política és, per tant, clau per analitzar els fenòmens socials contemporanis, especialment en un context en què la frustració i la desigualtat creixents generen un caldo de cultiu propici per a discursos polaritzadors i radicalitzacions.
Ràbia i moral
““Enrabia’t! Però no pequis!” Efesis (4:26) […] “Aquesta visió de la ràbia com a emoció moral és encara àmpliament present en les cultures occidentals contemporànies i s’ha escampat més enllà” explica Eva Illouz a Modernitat explosiva. Aquesta frase condensa una tensió central del cristianisme: la ràbia pot ser legítima, fins i tot necessària, si no deriva en venjança o destrucció. Déu mateix, als textos bíblics, s’indigna davant la injustícia. La tradició cristiana no nega la ràbia; en demana discerniment. Hi ha una ràbia que neix de l’amor a la justícia, i una altra que només alimenta l’ego. La primera ens mou a actuar, a no callar, a defensar la dignitat dels altres i la segona ens devora per dins. En temps de normalització de la injustícia, potser cal recuperar aquesta ràbia moral, guiada no per l’odi, sinó per la compassió activa. No romandre indiferent.
Estoics
Com deia Sèneca, un dels grans pensadors estoics, “La ràbia és una bogeria momentània, un desordre breu de l’ànima que no pot ser justificat per cap raó.” Aquesta visió ens recorda que, des de la filosofia estoica, la ràbia és considerada una emoció irracional que desordena la ment i que convé controlar per mantenir l’equilibri interior. Així mateix, Sèneca adverteix que “La venjança és un plaer amarg, i sovint qui venja pateix més que qui fou ofès,” subratllant els perills de deixar-se portar per una ràbia que desemboca en ressentiment i conflicte perpetu. Tot i això, en el context polític i social actual, hem vist com la ràbia pot esdevenir un motor de presa de consciència i acció col·lectiva, una força que impulsa la denúncia de les injustícies i la mobilització popular, tal com assenyalen pensadors contemporanis com Édouard Louis. La paradoxa rau en la necessitat d’aprendre a canalitzar aquesta emoció, com proposen els estoics, per evitar que es converteixi en un desordre destructiu i, en canvi, transformar-la en un impuls legítim per al canvi social i la defensa de la justícia.
Quan el desig de venjança o de reparació del mal no troba una reivindicació justa i general, sinó que es limita a l’acció d’una sola persona, deixa de ser raó i esdevé bogeria; perquè l’ànima que es guia pel rancor individual es perd en la follia i s’allunya de la virtut. La veritable justícia no és mai un acte impulsat per la passió d’un sol, sinó un ordre que protegeix la comunitat i la raó.
El gènere
A la Mística de la feminitat, Betty Friedan diu:
“Va ser una explosió de la ràbia i la fúria reprimides de les dones per les ofenses que havien hagut d’acceptar quan eren completament dependents dels homes, la fúria que feien pagar als seus propis cossos i dissimuladament als seus marits i fills.”
És interessant explorar el caràcter de gènere de la ràbia. La ràbia com a forma de resistència no és una explosió irracional, sinó una resposta ètica i política davant la vulneració d’allò que hauria de ser comú: la dignitat, la justícia, la paraula. Davant un ordre social que exigeix silenci, submissió i adaptació —especialment a les dones —, la ràbia esdevé una força que interromp el consens fals i desemmascara el dolor estructural.
Des de la filosofia estoica fins al pensament feminista contemporani, s’ha debatut si la ràbia pot ser justa; però autores com Audre Lorde, Sara Ahmed mostren que la ràbia no només és legítima, sinó imprescindible quan la raó i el diàleg han estat sistemàticament denegats a determinades persones. Ràbia no com a destrucció cega, sinó com a potència política capaç de trencar el mutisme imposat i generar nous horitzons de sentit i de llibertat.
“La ràbia femenina és vista com a antinatural perquè posa en qüestió una estructura de poder que depèn del silenci emocional de les dones”. Soraya Chemaly – Rage Becomes Her: The Power of Women’s Anger (2018)
I Catalunya?
La ràbia política generada per la situació del català pot ser concebuda com un fenomen emocional i col·lectiu que emergeix en resposta a la persistència de processos d’espanyolització institucionalitzada, els quals actuen com a mecanismes de subordinació i despossessió cultural. Des d’una perspectiva filosòfico-política, aquesta ràbia constitueix una forma legítima de resistència contra la imposició d’un ordre hegemònic que pretén homogeneïtzar les identitats i relegar la diversitat lingüística a una condició de marginalitat. La llengua, com a element central de la identitat cultural i política, esdevé un camp de batalla on es confronten models de poder i de governança que configuren la relació entre l’Estat i les minories nacionals. En aquest sentit, la ràbia es pot entendre no sols com una emoció negativa, sinó com una energia política per articular un discurs de desobediència i autodeterminació cultural. Així, aquesta emoció contribueix a sostenir els projectes d’emancipació lingüística i política, reivindicant la justícia cultural i el reconeixement dels drets col·lectius.
La ràbia, més que una emoció efímera o un desordre momentani, pot esdevenir una força política i ètica profunda, especialment quan sorgeix de la consciència de les injustícies que travessen la nostra realitat. En un context en què l’esperança sovint s’esvaeix i les estructures de poder semblen inamovibles, aquesta emoció esdevé una eina imprescindible per reactivar la crítica social i rearmar els projectes d’emancipació. Tanmateix, la ràbia no és un fi en si mateixa, sinó una energia que cal canalitzar a través de l’organització col·lectiva i l’acció conjunta, per evitar que es fragmenti en rancors individuals o dinàmiques divisòries que, en lloc de generar canvi, acaben reforçant les estructures d’opressió que volem superar.
Aquest repte es presenta de manera particularment exigent per a la construcció d’un projecte polític d’esquerres i per a la defensa de la nostra nació: reivindicar la ràbia legítima que neix de la lluita per la justícia social i nacional, i alhora integrar-la en un projecte que no només qüestioni les formes de dominació, sinó que també construeixi imaginaris col·lectius basats en la solidaritat i el respecte mutu. Només així podrem convertir la ràbia en un motor capaç de superar la resignació i la desídia que avui ens envolten, i impulsar una transformació real i profunda.
