Les mitologies de què es doten els pobles per explicar-se canvien en consonància amb l’evolució del seu caràcter col·lectiu. La mitologia de què ens hem anat dotant al nostre país afirma que Catalunya és una terra de pas, i que el Destí i la ubicació geogràfica ens han condemnat a ser una mena de rotonda de trenta-dos mil quilòmetres quadrats de superfície en la qual enormes contingents humans entren, hi acampen —o hi orinen— durant un temps indeterminat i després se’n van. Com si fóssim una terra sense història, sense voluntat d’arrelament i cohesió, és a dir, d’ésser i no simplement d’estar.
Aquesta idea, repetida fins a la nàusea en llibres de text, articles, tertúlies audiovisuals i discursos polítics, no només és d’un reduccionisme grotesc: és una mentida flagrant. I, com totes les mentides útils perquè els pobles subordinats no deixin de ser-ho, té un objectiu claríssim: anestesiar i justificar l’avarícia d’una minoria a costa de la descomposició del teixit social, cultural i nacional de la majoria. La famosa privatització dels beneficis i socialització dels costos.
El relat de la terra de pas, que ha anat variant amb els segles el seu significat i intencionalitat, no és innocent. L’autoria d’aquesta faula no té nom i cognoms, però a l’època contemporània sí que té una genealogia intel·lectual molt concreta que ens remunta a l’obra de Jaume Vicens Vives, aquell historiador amb fama de lúcid que va posar en circulació la versió burgesa —aconflictiva— de la història de Catalunya que ha convertit la submissió en un art i el victimisme en un estil de vida. Un país fet a mida d’unes elits que, per a poder fer negocis com Déu mana, mai han volgut ni turbulències, ni revisionismes, ni desviacionismes.
El relat de la terra de pas, que ha anat variant amb els segles el seu significat i intencionalitat, no és innocent.
La història de Catalunya que se’ns ha explicat des de mitjan segle XX no és la d’una nació d’una bel·ligerància i indomabilitat que li han permès sobreviure fins avui, sinó la d’una empresa familiar. Una empresa que ha sabut treure rèdit del tràfic de persones, idees i mercaderies no pas per construir un país més culte, desvetllat i feliç, sinó per a protegir uns determinats interessos, tant metropolitans com colonials. I aquí és on la mentida de la terra de pas grinyola més. Perquè, si només fóssim això (la terra més oberta, hospitalària i acollidora del món), com s’explica que cada gran creixement demogràfic que ha experimentat el país hagi anat acompanyat de pors, descohesió social i minorització lingüística?
No cal ser catedràtic per entendre-ho: es tracta d’un discurs útil per a una classe política i econòmica dirigent que necessita importar masses ingents de mà d’obra barata per edificar, transportar Glovos, veremar a preu de saldo, servir cafès o netejar apartaments, i que ens ha fet creure que qüestionar aquest model econòmicament precaritzador, que no fa altra cosa que alimentar el dèficit fiscal del país a costa d’enfonsar-ne el PIB per càpita, és anar en contra del progrés i la creació de riquesa (quina i, sobretot, per a qui?). No hi ha cap mena de política possible —econòmica, lingüística, urbanística, etc.— sense un discurs que la legitimi socialment.
Tot plegat ha convertit la immigració en un fenomen estructural del país que la globalització i les baixes taxes de fecunditat autòctones haurien fet inevitable, però no en la mesura en què s’ha produït. Un fenomen que no tindria res de negatiu per se si no fos que una classe política acostumada a negociacions fallides i a no exercir el poder ha renunciat a gestionar en totes les seves dimensions, si no es menystingués la llengua pròpia per no incomodar i si no es dissolgués la memòria col·lectiva en un discurs despersonalitzador segons el qual tots som ciutadans del món (és a dir: res; és a dir: banalment espanyols). Els nouvinguts, a banda de transportar una motxilla personal, sempre busquen referencialitats a la terra que els acull; si el país subordinat renuncia a oferir-los-les sense complexos, és natural que es facin seves les del país subordinador.
Mentrestant, però, els que sí que s’han beneficiat d’aquesta terra de pas (l’aeroport de Son Santjoan, amb els seus trenta-tres milions de passatgers anuals, també és una petita, però magnífica terra de pas, oi?) no són pas els qui arriben, molts dels quals ni tan sols saben en quines condicions laborals treballaran, ni que sovint es veuran obligats a viure en pisos pastera. Tampoc els qui hi viuen des de fa generacions, que veuen mutar el seu entorn a una velocitat supersònica. Els beneficiaris de debò són aquella minoria selecta que s’ha venut el país a trossos i l’ha transformat en una màquina d’explotació capitalista.
Els beneficiaris de debò són aquella minoria selecta que s’ha venut el país a trossos
Recordeu aquella frase de Warren Buffet: “és clar, que la lluita de classes existeix; i és la meva classe, la dels rics, la que l’està guanyant”. En temps de correcció política, per a guanyar-la és imprescindible un polsim retòric d’humanisme oenegista en forma de creació de llocs de treball semiesclau que, ves per on, rarament són per a dignificar els ciutadans dels països més empobrits per culpa del neocolonialisme (lliçó del segle XX: el colonialisme mai desapareix, només es transforma). L’únic que es valora dels nouvinguts és la seva funcionalitat. El darrer exemple d’instrumentalització pecuniària de la immigració són les recents irregularitats en l’acolliment de menors no acompanyats que ni tan sols rebien classes en català a la DGAIA. De com se’n van lucrar impúdicament les empreses del Tercer Sector —reconvertides en fundacions, quan les necessitats camaleòniques ho exigeixen— vinculades a un partit concret, és una cosa que Octuvre ja ha exposat llargament.
Siguem seriosos: Catalunya no és cap terra de pas. No ho és pas més que el País Valencià o Andalusia, per exemple. En tot cas, com explica Ricard Chulià, el que sí que ens uneix amb els valencians és la voluntat oligàrquica de convertir-nos en cambrers dels madrilenys —o aragonesos— i geriatres dels europeus. Així doncs, la decisió d’ampliar l’aeroport del Prat i turistificar encara més el país amb una població flotant que vindrà de pas, però que es renovarà constantment i que serà atesa per immigrants que encara han d’aterrar al país, no és una iniciativa que acompanyi un fat inexorable, sinó una decisió POLÍTICA. Una decisió política en majúscules que gairebé sempre beneficia gent que viu en barris exclusius i que duu els seus fills a l’escola privada perquè no es barregin amb la purrialla. Aquests són els autèntics beneficiaris de la terra de pas, i no els treballadors que emigren de Colòmbia o Bangladesh.
La problemàtica de la terra de pas no és només social o econòmica; és, també, política i simbòlica. La idea de clínex geogràfic serveix per anul·lar qualsevol projecte nacional cohesionador perquè si tot és provisional, si tot és líquid, per què hauríem de maldar per construir res que perduri? Per què hauríem de defensar la llengua? Per què hauríem de pensar en termes d’arrelament, continuïtat o sobirania?
Siguem seriosos: Catalunya no és cap terra de pas
Si el nostre projecte col·lectiu no s’atreveix a afirmar-se, a dir “som aquí i volem continuar sent”, aleshores l’única cosa que passarà per Catalunya és la paperera de la història. Cal començar a dir les coses pel seu nom: Catalunya és una nació que ha rebut onades migratòries de mà d’obra barata que tot sovint venia a ser laboralment espremuda, sí, però que només podrà continuar sent si té la voluntat de transmetre la seva cultura, de defensar amb exigència el seu espai lingüístic i de protegir la seva cohesió interna. És hora de dir que cal deixar de barrejar naps i cols i que això no té res a veure amb excloure ningú, sinó amb deixar de ser els ximples útils d’un capitalisme assilvestrat disfressat de cosmopolitisme.
El temps de les metàfores ensucrades s’ha d’acabar. Ja n’hi ha prou de repetir el mantra que “Catalunya ha estat sempre una terra d’acollida”. Aquesta és una afirmació falsada pels llibres d’història. De fet, i fins fa un segle, no ho havia estat mai si exceptuem les onades d’occitans que es van establir al país els segles XVI i XVII. Ens cal un discurs integrador que fugi com de l’aigua bullent de la demagògia xenòfoba, però disfressar les febleses de civilitat per por de mirar les contradiccions que ens consumeixen, ni les soluciona ni activa cap de les nostres potencialitats.
Catalunya no és cap terra de pas. I, si ho arriba a ser del tot, si renunciem a ser una terra de permanència, de projecte i de continuïtat, aleshores no serem res més que el teló de fons d’una obra que escriuen uns altres.
Si arribem a aquest punt, no podrem al·legar que no ho sabíem. Simplement, ens vam repetir la mentida tantes vegades que vam acabar convertint-la en un dogma diví i un cadafal col·lectiu.
