Introducció

Com va passar amb la presentació de Nexe Nacional, la sortida d’Impuls Nacional ha despertat moltes preguntes sobre què defensem els que ens autoanomenem “esquerra nacionalista”. Amb aquest article pretenem respondre què diferencia aquest espai del conjunt de l’esquerra catalanista.

Principi de realitat

Una de les divergències fonamentals entre l’esquerra nacionalista emergent i la resta del catalanisme d’esquerres, també la independentista, és com s’aborda la noció de catalanitat i el mite de l’unsolpoblisme. La idea que la població de Catalunya som “un sol poble”, que “és català tothom qui viu i treballa a Catalunya” transcendeix l’esquerra i ha sigut compartida durant dècades per gairebé tot el catalanisme. El “i se’n sent” sempre queda convenientment oblidat. En aquest sentit, ha sigut una ideologia hegemònica, per a bé i per a mal.

L’unsolpoblisme, al nostre entendre, pot ser prescriptiu, utilitarista o descriptiu. Com a objectiu, el fet d’esdevenir un sol poble –el poble català– continua sent un consens de tot el catalanisme. La variant descriptiva, en canvi, cada vegada té menys adherents, ja que després del Procés i, especialment, del llegat de Ciutadans, s’ha demostrat una quimera. El debat real, el debat interessant, resideix en l’acceptació o rebuig de la visió utilitarista: la que reconeix que és un mite, però assegura que n’és un d’útil.

Els defensors d’aquests postulats asseguren que reconèixer explícitament que part de la població de Catalunya no és catalana, si més no en un sentit nacional, ens aboca al conflicte ètnic, la divisió irremeiable del país –la seva “Ulsterització”– i, fins i tot, a una deriva racista i xenòfoba. Mantenir la ficció de l’unsolpoblisme, afirmar el que no és, seria per si mateix una forma d’adherir nouvinguts i les segones i terceres generacions castellanes a la catalanitat fent-los partícips d’un mateix projecte polític, amb independència de la seva identitat i llengua d’identificació. No neguem que el consens va tenir cert sentit i va ser útil per incloure la immigració castellana i facilitar-ne la integració parcial –en alguns llocs, molt parcial– després del franquisme. En part per això, va gaudir de consens durant tant de temps. Incloent la immigració castellana al nostre projecte nacional es facilitava el suport a la immersió lingüística i, eventualment, a l’autodeterminació nacional.

El problema amb aquest consens és que ja no és útil, per diverses raons. En primer lloc, perquè el context ha canviat. L’autonomia naixent, sempre en trajectòria ascendent, ha donat pas a una autonomia retallada i amenaçada. La globalització i el progrés tecnològic també han llastrat la influència dels mitjans públics per nacionalitzar la població. La demografia i l’equilibri lingüístic ha canviat: als anys setanta hi havia un contingent de no-catalanoparlants molt important, però encara inferior que l’actual. El que era plausible ahir no té per què ser-ho avui. Una idea vàlida pot haver caducat.

En segon lloc, perquè ha contribuït a mantenir la ficció de victòria i, en conseqüència, ha deixat els catalans desprevinguts i desarmats. Si tothom ja és català, la catalanitat no està en perill i, fins i tot, el retrocés de la llengua no seria tan greu. Abans de la seva erosió, el mite era tan fort que el país vivia d’esquena a les dades i no eren pocs els catalans que creien reeixida la normalització i la implementació de la immersió, així com assegurada l’eventual catalanització lingüística de tota la població. El corol·lari psicològic d’aquesta ficció l’encarna perfectament l’independentista de pedra picada que, tanmateix, canvia de llengua amb una facilitat que fa feredat, contribuint a fer innecessària la llengua. Políticament, ens ha llegat imatges galdoses, com dirigents absolutament ignorants de la realitat sociolingüística i la negligència de la política en aquest àmbit per part dels governs independentistes. Més generalment, ha provocat que, sense ser-ne conscients, perdéssim un llençol a cada bugada, que confonguéssim pau social amb submissió i la substitució lingüística amb l’absència de conflicte.

En tercer lloc, el mite de l’unsolpoblisme ha banalitzat l’adscripció a la nostra nació. Si la mera presència física al nostre país, o l’estrany requisit laboral que sovint la complementa, et fa català, la llengua perd una part indispensable del seu valor: ser la porta a la nostra comunitat. Si pots ser català i considerar-te plenament integrat al nostre país sense utilitzar, per més que parcialment, la nostra llengua, aquesta es deprecia encara més.

No es tracta de fer bandera de la minorització ni acceptar-la, sinó d’entendre que és una realitat que hem d’adreçar

En quart lloc, el que inicialment és una estratègia política, un discurs fins i tot, acaba contaminant l’anàlisi. Es fa política sense comprendre plenament la realitat, el que no només contribueix a la negligència de la política lingüística, sinó també l’absència de posicions autocentrades en matèria de política migratòria i l’abandonament de cert “nacionalisme banal” propi. El reconeixement parcial, contradictori i nominalment negat de la realitat, ens va llegar artefactes estranys, com una aversió general al nacionalisme –en ple procés d’alliberament nacional!–, associar la llengua a la divisió entre catalans [sic], i Gabriel Rufián.

Del que es tracta, per tant, no és de fer bandera de la minorització, ni molt menys acceptar-la, sinó d’entendre que, en molts aspectes, és una realitat que hem d’adreçar. No volem repartir individualment carnets de català, com s’ha pogut afirmar. En els grisos hi ha riscos, però també oportunitats. En lloc d’això, pertoca delimitar adequadament què és la catalanitat. Definir uns límits és excloure, certament, com també ho és definir què és ser treballador, socialista, immigrant o homosexual, sense que per fer-ho es vegi connotat negativament. Però evidenciar les parets de la catalanitat no implica necessàriament que no hi hagi una porta a l’abast de tothom: la llengua. Com tampoc comporta que no es dediquin esforços per fer-la encara més accessible, o que l’adscripció nacional no es pugui associar més a la identificació i l’adopció –en diferents graus– de la llengua, que no pas al seu ús exclusiu i domini absolut. No es tracta de negar una Catalunya mestissa, de la qual molts nacionalistes d’esquerres en som exemples, sinó de deixar de normalitzar la Catalunya castellanitzada.

Polititzar el conflicte

La pertinència del nostre principi de realitat es deu a la seva utilitat política. Si es reconeix que els Països Catalans són, a part d’una nació ocupada, una arena en disputa interna, el catalanisme, tal com l’hem conegut les darreres dues dècades, no es pot veure inalterat. D’entrada, es torna a reconèixer que el nostre país està ocupat també per la presència d’ocupants que activament busquen destruir la nostra nació, així com de persones que, tàcitament, contribueixen a dificultar-ne la pervivència i eventual alliberament. D’altres hi habiten sense formar part del cos social autoconsiderat català, però veuen amb simpatia i proximitat el projecte polític nacional i aspiren a formar plenament part de la comunitat nacional catalana en un futur o que ho facin els seus fills.

Els catalans no ens hem d’estar de responsabilitzar els castellanoparlants, ja que els nostres drets són, també, els seus deures

El reconeixement d’aquesta complexitat i la responsabilització de tota la ciutadania, superant esquemes bonistes, no és en absolut nou. Fa només unes dècades l’Esquerra Independentista ho reconeixia plenament. Recuperem, per exemple, un extracte de Lluita per la Independència, publicat per Independentistes dels Països Catalans:

“a tot immigrat, sigui de l’origen que sigui, (espanyol, gallec, marroquí…) se li ha de plantejar la qüestió de la recuperació de la nostra identitat nacional. Sense que això vulgui dir oblidar el seu origen (especialment si espera retornar a la seva terra natal), en la situació actual al nostre país només hi caben dues actituds: o ser català i defensar els interessos del Poble Treballador dels Països Catalans, la llengua, la cultura i el patrimoni nacionals, o ser espanyol i contribuir activament i passivament al sosteniment de l’estat i a l’opressió del nostre país.”

El que abans era una posició de sentit comú a l’Esquerra Independentista, ara seria titllada per molts, no sense paternalisme cap a la immigració, de posar una càrrega injusta en els nouvinguts i la població castellanoparlant –i.e., els fills i nets d’immigrants que no vam saber o poder integrar–, fins i tot d’assenyalar “el de baix” i no a l’Estat. Tal com el feminisme ha responsabilitzat els homes, indispensable si volem avançar cap a la igualtat real, els catalans no ens hem d’estar de responsabilitzar els castellanoparlants, ja que els nostres drets són, també, els seus deures.

Reconèixer la responsabilitat dels castellanoparlants no exclou, en cap cas, admetre la nostra. La colonització mental dels catalans ens ha fet còmplices de la nostra opressió: individualment, quan canviem de llengua; col·lectivament, quan presentem una catalanitat on la llengua és prescindible, quan, de facto, diem a la immigració i la seva descendència que no cal que s’integri; políticament, havent descuidat durant anys la importància de la llengua, de l’escola, dels mitjans públics, de l’adaptació d’aquests a les noves tecnologies.

Catalunya no és un país ple de colons, no en el sentit d’una colonització activa i premeditada, però una part de la societat sí que podria ser etiquetada amb cert rigor d’aquesta manera. Com referir-nos, sinó, a la militància dels partits espanyolistes, als seus activistes de la societat civil, als ideòlegs del xarneguisme i a la resta d’individus que viuen per (i sovint de) fer del país que els ha acollit una terra castellana? D’altra banda, hi ha un contingent molt més important que, per diverses raons, no ha tingut l’oportunitat de, i sovint no ha volgut, integrar-se i adoptar la llengua del país. Els primers han de ser combatuts, als segons se’ls ha d’explicar que si volen fer d’aquesta terra casa seva no es poden posar tàcitament del bàndol de l’ocupant, alhora que se’ls condiciona per tal que la integració sigui més una necessitat que una opció.

A efectes pràctics, el que suposa entendre la divisió interna de la nostra societat és la politització del conflicte. En molts casos no farà falta que aflori: si comencem a explicar que per ser del país cal aprendre la llengua molta gent ja farà el pas, perquè és absolutament natural a la majoria de països del món i no són pocs els que ja ho fan igualment. Però quan no n’hi hagi prou amb la raó, farà falta força. L’acceptació que són ells els que han de canviar al català, que per assumir certes responsabilitats en el nostre país s’han de demostrar competències lingüístiques, que no deixarem passar com si res els atacs i el menyspreu contra la nostra llengua, identitat i cultura.

La qüestió migratòria

La immigració castellana i la seva descendència no integrada en la catalanitat només és una part del repte actual. Des de finals dels anys noranta el nostre país ha reprès el creixement migratori, aquesta vegada principalment provinent de fora l’Estat. En alguns sentits, el repte és molt semblant: la major part de la immigració és llatinoamericana i, generalment, castellanoparlant. En la resta de casos, és la majoria social castellanoparlant i una política lingüística força llastrada el que acaba abocant la immigració, tendencialment, a la castellanització. No obstant això, i malgrat les limitacions que hem assenyalat, alguns aposten decididament per repetir l’estratègia seguida amb la immigració castellana. Primer com una tragèdia i després com una farsa.

La cultura de la Transició, o la seva banalització, ens diu que la immigració no s’ha d’integrar a Catalunya, sinó que integra Catalunya. Això és molt bonic fins que el que acaba integrant Catalunya (i el País Valencià i les Illes) és una nova fornada de castellanoparlants, ara amb més diversitat dialectal, això sí. Les nacions són, certament, dinàmiques i mutables per mestissatge, però si la nostra muta cap al castellà estarem davant d’una mutació terminal.

Si, en canvi, reconeixem que la nostra és una terra en disputa, ens hem de qüestionar si el creixement migratori ens afavorirà a nosaltres o no. Fins fa unes dècades aquesta era una pregunta hipotètica, si més no pel que fa a la immigració no-castellana. Ara és una pregunta empírica i les dades ens diuen que només un 8% dels nascuts fora l’Estat han adoptat la nostra llengua. Probablement, entre els seus fills són més, però difícilment són la majoria. A partir d’aquí esdevé cabdal repensar les polítiques d’integració, però també quin és el creixement migratori integrable per la nostra nació ocupada –i, fins i tot, per una nació amb la llengua minoritzada amb un hipotètic estat propi. De la integració en parlarem més avall, referim-nos primer al creixement migratori. Amb la immigració castellana, durant el franquisme, no vam tenir alternativa. Ara sí que la tenim.

Qüestionar el creixement migratori actual no hauria de ser incompatible amb defensar els drets i la dignitat dels immigrants que ja viuen al nostre país

La immigració, com a fenomen, ha romàs força inqüestionat al nostre país durant els darrers vint anys. Aquest fet és prou sorprenent, atès que el creixement migratori català (i encara més el balear) pràcticament no té igual a l’Europa del segle XXI. Malgrat que ens sobren evidències demostrant que és principalment un fruit del model productiu que tenim i, per tant, un fenomen en part regulable, massa sovint s’ha volgut esborrar discursivament la diferència entre immigració econòmica i refugiats i presentar qualsevol restricció com una violació del dret humà a migrar. Un dret que, d’altra banda, no reconeix la Declaració Universal dels Drets Humans. En conseqüència, parlar de demografia, immigració o política migratòria, ha esdevingut un tabú que no s’ha trencat fins que la dreta xenòfoba ha fet inevitable tractar-ho. No obstant això, la posició majoritària a l’esquerra catalana encara normalitza el que és, comparativament, una anomalia i un risc per a la nostra nació. Qüestionar el creixement migratori actual no hauria de ser incompatible amb defensar els drets i la dignitat dels immigrants que ja viuen al nostre país.

La nostra posició és clara: el creixement migratori català ha de disminuir per correspondre’s amb la nostra capacitat d’integrar la immigració; el saldo migratori, quan sigui positiu, ha de reflectir immigració que ve per quedar-se, no un flux constant d’entrada i sortida; per fer-ho cal aturar la creació massiva de feines en sectors de baix valor afegit millorant les condicions laborals i limitant llicències en aquestes indústries; allà on sigui possible el català ha de ser un requisit per l’ascens social i per l’estabilització de la situació de la immigració, laboralment i legal; hem de fer tot el possible perquè tothom que vulgui aprendre català pugui fer-ho.

La nacionalització de les lluites

El catalanisme ha estat cometent dos errors importants a l’hora de nacionalitzar la població nouvinguda, errors que ja va fer, en part, amb la immigració castellana. Un té a veure amb la política lingüística, l’altre amb com expliquem el conflicte nacional. Comencem pel darrer.

 La millor forma d’eixamplar l’independentisme és eixamplar la llengua i la catalanitat

A l’inici del Procés, el reconeixement tàcit que l’unsolpoblisme no havia acabat de ser exitós va portar a l’independentisme a l’adopció d’un argumentari instrumental, no centrat en la identitat, sinó en els potencials beneficis materials de la independència: més sobirania, més recursos públics (i.e., posar fi a l’espoli fiscal), més drets, més inversió pública, etc. A mesura que avançava, però, es va anar abandonant l’argumentari instrumental per adoptar-ne un de més democratista i, finalment, un centrat en les llibertats civils fonamentals. L’Espanya ens roba va donar peu a referències a Martin Luther King i Gandhi, alhora que Joan Tardà ens assegurava que el conflicte “era entre demòcrates” (mentre el president del seu partit era a la presó).

Per la raó que sigui, es va considerar que qui vivia i treballava a Catalunya se sentiria poc interpel·lat per un discurs que critica l’espoli i, després, per un que assenyala l’Estat Espanyol pel seu dèficit democràtic. Espanya quedava, altra vegada, absolta dels seus atacs contra el nostre país. El que no sentia la necessitat d’alliberar-se per raons identitàries, que tampoc s’explicitaven, ja no la podia sentir. A partir de 2019, si no abans, un nouvingut podia quedar genuïnament perplex per l’independentisme, una lluita sense causa.

El missatge que hem de llançar els catalans al conjunt de la nostra societat és que sense Espanya viuríem millor

Nosaltres som del parer que la millor forma d’eixamplar l’independentisme és eixamplar la llengua i la catalanitat. Ara bé, no hem de desaprofitar tots aquells conflictes que es prestin a aprofundir la clivella nacional i fer-la tangible a persones que, en un grau o altre, se senten poc catalanes. De fet, pot ser una bona forma d’acostar “els grisos” cap a la catalanitat. Però la crítica que hem formulat als líders del Procés només és un exemple dels errors recents. Podríem estendre-la a com es va gestionar la lluita pel dret a l’habitatge, quan en veure derogades les nostres lleis alguns activistes i polítics catalans se’n va anar al Congrés a negociar mesures rebaixades amb el PSOE. Mesures que, en lloc d’atribuir-nos noves competències, tàcitament ens en treien de ja atorgades a l’autonomia.

El missatge que hem de llançar els catalans al conjunt de la nostra societat és que sense Espanya viuríem millor. Si algú que resideix i treballa a Catalunya realment està a favor de l’espoli fiscal, difícilment el convencerem mai. A la resta cal explicar-los que Espanya ens roba entre un quart i un terç dels impostos que paguem, com també cal dir-li que si Rodalies no funciona és per això mateix, i que són moltes les millores materials tangibles que han mort a mans de la judicatura castellana. En lloc de fer irrellevant el marc català anant a suplicar millores menors a Madrid alimentant l’engany dels “governs més progressistes de la història”, el que ens convé és assenyalar l’Estat pel què és: un aliat del capital rendista que ens exposa plenament als perills de la globalització liberal, a més d’un espoliador de la nostra nació.

Fermesa lingüística

Si perdem la llengua ho perdem tot. Fer-la extensiva al conjunt de la població hauria de ser, per tant, la primera prioritat del catalanisme. Tanmateix, el que fins fa no tant eren subterfugis espanyolistes han esdevingut inconscientment idees esteses dins l’independentisme. La normalització del bilingüisme, la inclusió del castellà com a expressió de pluralisme, l’aversió a qualsevol mecanisme coercitiu per fer necessària la llengua, fins i tot el flirteig amb la noció del català com a eina d’opressió… Les idees de l’enemic ara les defensen companys de lluita, que sovint acaben etiquetant d’excloent o fins i tot racista el que fins fa no gaire era sentit comú.

El debat entorn la regularització de la immigració ho exemplifica, com també ho fa el menyspreu de Rufián a l’estat de la llengua a Barcelona i la falta de contundència d’alguns (ex)dirigents de la CUP a l’espectacle catalanòfob de Esas Latinas. Aquí és on s’acostuma a delatar l’espanyolisme que conviu dins els espais independentistes d’esquerres: els que no volen parlar d’immigració, els que no volen etiquetar Espanya com la culpable dels mals que pateix el nostre país sembla que ho haurien d’apostar tot per la llengua. No obstant això, no és així, sinó que es treuen la careta i l’acaben relegant a una problemàtica secundària, molesta, provinciana. A aquests polítics catalans, el penediment més gran dels quals és no haver nascut a Vallecas, el futur del català els és absolutament igual.

Als nacionalistes d’esquerres, en canvi, no ens podria importar més. Si ens en volem sortir no ens queda més remei que fer necessària i útil la llengua per tots els mitjans possibles, exigint-la quan sigui viable i premiant-la quan no ho sigui. Cal continuar estenent una actitud assertiva, associant el canvi de llengua a la pèrdua de dignitat i a la falta de caràcter, però també actuant col·lectivament per no deixar passar agressions, com tampoc oportunitats per ampliar-ne el coneixement i l’ús entre els no-catalanoparlants.

Realpolitik

Ara que ens acostem al final escau esmentar un fil que recorre la nostra crítica: al catalanisme li ha faltat realisme i li ha sobrat moralisme. Des de la negació a reconèixer el conflicte existent a la incapacitat per dur fins a les últimes conseqüències la confrontació de 2017. Si la mera amenaça per part de l’Estat que es produeixin morts en la repressió contra l’independentisme atura els nostres líders, la seva comprensió de la realitat està absolutament dissociada de com funciona el món.

La desfeta de la darrera dècada ens hauria d’haver fet més savis. No obstant això, veiem com, sota un presumpte pragmatisme, Junts i ERC negocien amb Madrid pagant per avançat. Una vegada rere l’altra, ajuden a pacificar Catalunya i legitimar el PSOE a canvi de res amb valor estratègic. El que es fa palesa és la persistència de la cultura de la gestió autonòmica, ara ja sense la (falsa) aparença de política nacional del pujolisme. Qui dia passa, any empeny. Si així se salven les eleccions vinents, tornem-hi, oblidant que les conseqüències d’aquesta mentalitat petita i curtterminista, tanmateix, són les que hem anat avançant: el retrocés de la llengua, la falta de planificació demogràfica, la negligència en àmbits tan crucials com la política lingüística.

L’allunyament tricentenari del poder ens ha fet ineptes per governar amb l’interès nacional i no la mera gestió al centre de les nostres accions. Però què explica la incapacitat de l’esquerra catalana, i aquí ens referim exclusivament a ERC, a assumir l’escalada del conflicte i el component revolucionari i, per tant, potencialment violent, de la nostra lluita? En part, una estructura d’incentius materials que lliguen els seus quadres a l’autonomia: salaris, càrrecs, una comoditat i un estatus que segurament no podrien assolir d’altres maneres. També, però, la ideologia liberal que impregna aquest espai. Una fe injustificada en l’ordre internacional liberal i la Unió Europea i, més generalment, en l’estat de dret capitalista.

Assertivitat i autocentrament

La insuficiència de realisme, tanmateix, reflecteix també dues febleses de la psique catalana. La primera és l’aversió al conflicte. Segles d’ocupació i maltractament, culminant amb el franquisme, han fet de la ment catalana una de subalterna i marcada per l’autoodi, una que es veu amb els ulls de l’enemic i busca agradar-li. És per això que generacions de catalans han sigut tan receptius a les ficcions de la Transició: a creure que no vivíem en una societat en conflicte lingüístic; predisposar-los a fer veure que la immersió s’estava implementant i la normalització era exitosa; veure’ns generosos, i no submisos, quan canviem de llengua; a parlar d’ocupació i, fins i tot, colonització, però en cap cas d’ocupants o colons; a responsabilitzar-nos de tot, però mai exigir res a ningú.

L’altre mal que ens travessa, més característic de l’esquerra, ha sigut l’autodefinició mitjançant la negació del contrari. Per falta d’un projecte autocentrat, ens regim per ser el negatiu de l’enemic. No volem forces armades perquè la mili era espanyola, no volem regular la immigració perquè l’extrema dreta hi està a favor, no volem criticar l’espoli perquè ho fan els convergents. Això pot ser l’única forma d’actuar de què disposi una protesta espontània, fins i tot d’un moviment social, però en cap cas d’un partit o una organització política que pretengui guiar el país a un futur més pròsper, més lliure. Quan abandonem els prejudicis i ens comencem a definir i a posicionar en funció dels nostres interessos, comencem a fer política de veritat.

Coda

És possible que en llegir aquestes paraules hagis pensat que, en el fons, el que estem defensant també ho pensa gran part dels catalans d’esquerres. Segurament tens raó. Tàcitament, i en el fons, els catalans ja fa temps que funcionem en alguns sentits, inconscientment, com si l’unsolpoblisme hagués fracassat. També en el fons, la desnacionalització del procés era una resposta incorrecta a aquesta realitat; l’adopció del castellà per part de Junts pel Sí i ERC era el reconeixement factual (i també erròniament gestionat) d’una comunitat lingüísticonacional castellana dins les nostres fronteres. En el fons, sempre en el fons, tothom sap que la sobirania sobre les nostres fronteres és una més de les “sobiranies” que reclamem, i que el “dret a decidir” també inclou legislar en aquest àmbit. En el fons i ben al fons, tothom sap que la immigració té un impacte lingüístic, o que ser català i rebutjar la nostra llengua és una contradicció.

Per això som aquí, perquè deixi d’estar al fons i comenci a ser al capdavant de l’esquerra del nostre país.