1. Retrat de l’autoodi
L’autoodi és, en poques paraules, la interiorització d’un judici negatiu sobre la identitat pròpia, un mecanisme de rebuig cap a un mateix i a tot allò amb què un s’associa. Acostuma a néixer en contextos on, a causa de la desaprovació externa, un individu o un grup interioritza discursos negatius sobre el “jo” –o el “nosaltres”– al qual pertany, provinents de l’entorn. L’autoodi apareix, doncs, quan el subjecte assumeix el punt de vista de la figura externa que rebutja què i com és, i s’avergonyeix dels trets que el defineixen i el diferencien.
Ho sentencien filòsofs, psicòlegs, historiadors i poetes des de temps immemorials: tot sovint, l’ésser humà prefereix trair qui és abans que posar en risc el vincle amb aquells que tenen la capacitat de rebutjar-lo, de qui percep que depèn el seu benestar. Aquest mecanisme defensiu maladaptatiu —cedir a la mirada de l’altre per obtenir acceptació i defugir el conflicte de defensar-se— té un cost altíssim: l’erosió de l’autoestima, la consolidació de la dependència envers qui imposa aquest marc, i el trencament de la coherència personal interna. I és que un estat colonitzador no només colonitza la terra, sinó la ment i l’imaginari personal i col·lectiu. N’alerten tant l’escriptor i activista kikuiu Ngũgĩ wa Thiong’o, com la novel·lista nigeriana Chimamanda Ngozi Adichie: el poder del colonitzador es posa en marxa quan aconsegueix reduir-nos a la història que ha decidit narrar. Quan la comunitat interioritza la veu del colonitzador com a pròpia, la submissió deixa de ser imposada des de fora i muta cap endins: es converteix en autocensura, en autoamputació de la identitat.
El filòsof i psiquiatre Frantz Fanon, des de la psicopatologia de la colonització, explicava que el subjecte colonitzat sempre està en procés de negar-se a si mateix per convertir-se en algú altre. De nou, casualment, aquest altre sempre és qui t’humilia per no ser com ell, o per no ser o no voler fer-te dels seus. Aplicat a una societat, l’autoodi no és només una patologia individual, tot i que s’hi sustenta: és el reflex d’una violència cultural i material –i de vegades, si ens remuntem en el temps, també física– sostinguda al llarg dels anys.
2. L’autoodi en clau nacional
L’autoodi col·lectiu desemboca en el rebuig de la pròpia identitat lingüística i nacional. No és un fenomen únic ni anecdòtic, forma part d’un patró en el marc universal del colonialisme. Quan el poble fa seus els judicis negatius de l’opressor, l’autoodi es converteix en un instrument de dominació. El joc es juga entre dominant i dominat. De fet, per ser precisos, el dominant juga el joc i el dominat simplement en segueix els moviments per la inèrcia de la supervivència. En aquesta línia, el sociòleg i filòsof Pierre Bourdieu alertava que ni tan sols cal que el poder s’imposi sempre per la força: és més estable quan opera en forma de “violència simbòlica” acceptada, inconscientment, pels dominats. En pobles sotmesos a dominació, l’autoodi es tradueix en:
1- Renúncia a la llengua pròpia, vista com un inconvenient, inútil o problemàtica.
2- Passivitat i menyspreu cap als referents culturals propis, recerca contínua de referents de la identitat hegemònica, i validació externa de l’estat dominant i la seva cultura referencial.
3- Admiració acrítica per l’hegemonia dels dominadors, considerats més vàlids, “moderns” i/o econòmicament rendibles.
Com ja apuntava l’historiador Josep Fontana, els pobles no es debiliten només quan se’ls derrota militarment, sinó quan se’ls convenç que no tenen res a aportar al futur. Actualment, la debilitat social i política de la nació catalana s’alimenta d’aquesta pèrdua d’esperit de futur compartit. Però sabem que rendir-se seria un acte autolític.
Cap opressor es manté com a tal sense la connivència de l’oprimit
3. Autoodi català
Catalunya és un exemple paradigmàtic de dominació nacional reforçada amb autoodi. L’estat espanyol, des de fa segles, ha construït un relat on Catalunya apareix sempre com un problema, una nosa, fins i tot un capritx, i mai com un subjecte polític legítim. Catalunya, segons les ulleres de l’estat, sempre és una perifèria pintoresca rondinaire. En aquest sentit, l’escriptora i activista xicana Gloria Anzaldúa deia que el sofriment més gran d’un poble oprimit neix quan aquest aprèn a veure’s amb els ulls de qui l’odia. I el relat de l’estat espanyol s’ha filtrat a la consciència col·lectiva dels catalans a còpia d’insistència i dominància passiva i activa en el temps, generant-nos allò que Joan Fuster anomenava el “complex d’inferioritat nacional”, fruit d’una “miopia nacional” i de la subordinació històrica i cultural. Aquesta operació espanyolista ofereix resultats en tres àmbits principals:
1- Llengua: molts catalanoparlants cedeixen automàticament al castellà per “no incomodar”, i fins i tot miren amb recel qui en manté l’ús ferm o militant. Aquesta actitud, disfressada de “cortesia”, “simpatia” o “bona educació”, en realitat amaga el prejudici assumit que el català és irrellevant, conflictiu, i mai prou necessari per a assumir les conseqüències i les molèsties de mantenir-lo tothora amb tothom.
2- Cultura: se seleccionen tòpics anecdòtics o folkloritzadors que redueixen la cultura catalana a la imatge de sardanes, pa amb tomàquet i castellers, despullant-la de dimensió holística, completa i complexa. Això mou a molts creadors, artistes, emprenedors, etc. a buscar el reconeixement en espais de cultures dominants –Espanya o països castellanoparlants, Estats Units o països angloparlants– abans que en el país propi.
3- Política: és freqüent veure com agents catalans accepten amb naturalitat les disfuncions de les institucions de l’estat, s’animen a col·laborar-hi amb l’esperança de llimar asprors –“si ens avenim, potser canvien o rebrem X beneficis”–, o directament s’hi sotmeten, erosionant la capacitat nacional de bastir un projecte polític propi, ambiciós i estable. D’aquesta manera, l’opressor, l’autoodi, i qui en treu rèdit des de la banda de l’oprimit, desactiven la confiança mínima per a un projecte desacomplexadament nacionalista. Citarem, de nou, algú que ja en parlava fa anys: Paulo Freire, pedagog brasiler, deia que cap opressor es manté com a tal sense la connivència de l’oprimit. Sense còmplices entre els oprimits, l’opressor seria més dèbil.
4. Emmascarament
El fenomen de l’autoodi col·lectiu pot relacionar-se amb allò que en psicologia i estudis sobre neurodivergència s’anomena masking o emmascarament. En un entorn dissenyat per i per a una ment típica –la “majoria”–, les persones neurodivergents desenvolupen estratègies per ocultar o camuflar trets propis amb l’objectiu d’obtenir acceptació social, no desentonar, i així evitar el rebuig en un món que no està adaptat a la seva manera de percebre i funcionar. Aquest esforç constant de negar la diferència per semblar “normal” o “com els altres”, actuant –en el sentit més teatral– en el marc i motlles predominants, suposa un gran desgast emocional i cognitiu.
Percebre’s diferent de la nació-norma –l’estat espanyol– i, alhora, viure sota una configuració que t’exclou o castiga simbòlicament –els tentacles de l’Estat–, pot generar molt fàcilment una necessitat permanent d’emmascarar la identitat catalana. Entre uns i altres, ens mutilen i ens mutilem una identitat que, en comptes de ser assumida amb orgull, alguns viuen com un defecte a dissimular.
Tornant al psiquiatre neomarxista Frantz Fanon, el concepte de l’emmascarament enllaça directament amb la seva metàfora de la màscara: l’autor explica com el colonitzat desenvolupa una mena de careta per amagar la seva identitat autèntica i imitar la del colonitzador, com a resposta a un procés que genera un sentiment persistent d’inferioritat, risc d’abandonament o rebuig, i autoodi. Fanon descriu la màscara com un símbol de la pèrdua cultural i la necessitat desesperada d’encaixar en la societat dominant, tot causant un desgast psicològic profund. Així, la identitat catalana, que s’empetiteix a còpia d’imposicions assimilacionistes, s’amaga cada vegada més rere una màscara espanyolitzada.
5. Conseqüències i dignificació
Una comunitat que no confia en ella mateixa resulta més vulnerable a la fragmentació, més reticent a plantejar aspiracions de sobirania, i més dòcil davant el relat hegemònic de l’estat dominant. Tal com recordava el filòsof Albert Memmi en el seu Retrat del colonitzat, cap dominació és eterna, llevat que el dominat hi consenti. L’autoodi resulta un instrument polític tan efectiu com qualsevol altre mecanisme de coerció més explícit, com podrien ser la censura o la repressió policial.
Llavors, com ens desfem de l’autoodi? Hi ha tres passos fonamentals a seguir: primer, visibilitzar i anomenar el fenomen, i reconèixer quan una actitud crítica és legítima, i quan és fruit de l’autoodi interioritzat. Dir-li pel seu nom. Segon, cal reforçar espais de socialització positiva de la identitat catalana: l’escola, els mitjans, la cultura, l’oci, els usos socials i les pràctiques quotidianes han de transmetre confiança i seguretat en la identitat pròpia, no pas complexos. Finalment, acceptar la diferència: assumir sense por la identitat catalana, i reprogramar la visió d’una realitat nacional diferenciada de l’estat dominant com una marginalitat. Només resulta marginal allò que algú margina: cal fer diagnòstics de qui està fent aquesta feina, i de qui i com, conscientment o inconscientment, hi pot estar contribuint.
6. Ni permís, ni perdó
És igual d’impossible parlar de la relació entre estat espanyol i nació catalana sense parlar de dominació nacional, que de dominació nacional sense parlar de submissió i autoodi. Perquè l’autoodi és un mecanisme estructural heretat durant segles d’ocupació, dependència, repressió i subordinació. Reconèixer-ho és el primer pas per trencar el cercle i recuperar l’autoestima col·lectiva. L’obra de Montserrat Roig, un d’entre els molts exemples nacionals, ens feia entendre que, si perdem les paraules que ens diuen qui som, deixarem de ser. El reconeixement de la veu pròpia comença quan deixem de demanar a l’altre que ens autoritzi a parlar, a relatar, a existir. El futur nacional depèn de posar la mirada sobre nosaltres mateixos, de veure’ns amb ulls propis i no aliens, sense vergonya, i amb l’autoafirmació que ens correspon: la de poble legítim, vàlid i amb una veu que no necessita –ni vol– demanar permís, ni perdó per existir.
L’escriptor i actor manacorí Toni Gomilla ho resumeix deliciosament al text “Acorar”, que posteriorment es va convertir en la cançó recitada de Pau Riba, Cristina Cervià i l’Orquestra Fireluche.
“Ses paraules diuen qui som, com vivim, què valoram i què menyspream. Expliquen es nostro món i sa nostra esquizofrènia; mos expliquen, a noltros. I si canviam de paraules canviam de món. I el món, per bé o per mal, sempre canvia, i es forts guanyen. I si amb una debilitat covarda descuidam es mots… quan moren es mots moren es conceptes. I llavors sa vida seguirà, silvestre i anònima, o morirà, com moren es pobles si moren ses paraules. És sa paraula s’ànima d’un poble.”
Referències/recomanacions:
Teoria de la colonització i l’autoodi
Fanon, Frantz (1952). Peau noire, masques blancs.
Fanon, Frantz (1961). Les damnés de la terre.
Memmi, Albert (1957). Portrait du colonisé, précédé du portrait du colonisateur.
Ngũgĩ wa Thiong’o (1986). Decolonising the Mind: The Politics of Language in African Literature.
Adichie, Chimamanda Ngozi (2009). The Danger of a Single Story. TED Talk.
Pensament i cultura PPCC
Fuster, Joan (1962). Nosaltres, els valencians.
Fontana, Josep (1992). La història després del fi de la història.
Teoria feminista i decolonial fronterera
Anzaldúa, Gloria (1987). Borderlands / La Frontera: The New Mestiza
Sociologia, psicologia i violència simbòlica
Bourdieu, Pierre (1979). La Distinction. Critique sociale du jugement.
Sánchez, Bea. (2023). Pues no se te nota: Camuflaje en autismo, altas capacidades y TDAH.
