Ensenyament popular del català i canvi cultural i polític
El terme “catalanització” l‘he trobat en un fullet de la Unió Catalanista de 1910, no en sabem el seu inici, però. En aquest cas, l’empro per explicar l’impuls popular a l’ensenyament de la llengua catalana, fora del marc educatiu reglat: primari, secundari i universitari, com a primer pas i més vistent i públic, per un canvi general arreu d’usos públics de la llengua, fins aleshores, normalment en castellà, “la lengua nacional”. “Catalanització”, doncs, entès com a forma d’assumpció de l’ús de la llengua en tots els seus registres que, per fer-la adequadament, cal que sigui amb normes ben ensenyades, estudiades, apreses i aplicades arreu, i “Popular” perquè s’adreça, indiscriminadament, a tots els sectors interessats, especialment pertanyents a les classes populars, a partir de l’actuació de la dinàmica societat civil de la Catalunya dels anys trenta. Això s’escau en un període concret, quan comencen els primers cursos de català, a la primavera de 1930, fins al darrer convocat, el novembre de 1938 (que no devia acabar).
La catalanització republicana és la democratització de l’aprenentatge de la llengua. Democratització quan la democràcia republicana està a punt d’arribar, perquè se l’escampa en tota mena d’entitats i perquè tothom hi pot accedir.
La catalanització republicana és, a més, una de les manifestacions del catalanisme popular, que proposà com a àmbit d’estudi Josep Termes. El curs de català era l’activitat més general, fàcil i usual per adscriure-s’hi amb decisió i compromís.
Catalanització i República per què van plegades? D’antuvi, en un avenç imparable de l’ús públic i literari del català (el popular no tenia cap impediment), perquè la dinastia borbònica és vista com l’enemiga principal de la llengua i el conjunt de la catalanitat, que s’ha manifestat del tot durant la dictadura de Primo de Rivera. És la dinastia que crea un sol estat, amb una sola llengua, que esdevé “española” i “nacional”, mentre la resta han de ser “dialectos” o “hablas”.
L’Estat Espanyol no és una democràcia plurilingüe. L’Estat espanyol ha estat creat per anorrear les llengües no castellanes.
Per què un article com aquest, avui?
1.-Per incrementar l’atenció a la llengua i a les formes de difusió que ha tingut, al llarg del temps. Les necessitats d’avui no ens venen de nou, tot i que siguin diferents, menys en un punt important: l’Estat Espanyol no és una democràcia plurilingüe. L’Estat espanyol ha estat creat per anorrear les llengües no castellanes.
2.-És bo per reconèixer que el compromís per la promoció del català no és nou, ni conseqüència del mal fat franquista. Engega amb la llarga tasca de la Renaixença, des de mitjan segle XIX, i arriba al seu màxim impacte públic en aquest període. És, doncs, una acumulació de forces.
3.-La voluntat d’aprendre la mateixa llengua va ser un interès ampli entre sectors socials sense un perfil concret. Una activitat que va ser reprimida pel franquisme, també, i enguany escau pels cinquanta anys de la mort del Dictador (no del franquisme).
4.-Si no s’hagués concretat aquesta catalanització republicana, la capacitat de resistència de la llengua hauria estat molt més complexa i feble durant el franquisme, perquè es va assolir un nombre important de persones amb coneixements realitzats entre 1930 i 1939, si més no, bàsics.
5.-L’esquema establert entre 1930 i 1938 es va replicar a partir de 1961, des de la Junta Assessora d’Ensenyaments de Català i la Delegació d’Ensenyament Català, amb Òmnium Cultural. Cursos arreu i tribunal qualificador central.
6.-Cal fer (sempre cal fer-ho) un homenatge als protagonistes de tot aquest procés: Pompeu Fabra, Emili Vallès, Manuel Folguera i Duran, Josep M. Batista i Roca, Eduard Artells, Arnau Margarit, Josep M. de Casacuberta, Jaume Aymà, Cèsar August Jordana, Rosalina Poch, Esperança Figueras, Carles Varela, Mn. Josep Forn, Joan Sales i Manuel Gonzàlez Alba, entre d’altres.
La promoció de la llengua, necessària per arribar a un eixamplament del seu aprenentatge més enllà de l’ensenyament primari i secundari, té cinc fites successives.
Primera etapa: l’aprovació i la consolidació de les Normes Ortogràfiques, de l’Institut d’Estudis Catalans, des de 1913, impulsades per Pompeu Fabra, amb un ampli acord institucional, dels escriptors més joves, de les principals editorials (poques aleshores) i dels diaris catalans.
Segona etapa: la difusió de l’orgull de llengua i el seu prestigi que impulsà Nostra Parla amb les diades de la llengua catalana, esteses arreu del Principat des de 1916 fins a 1923 i que s’escampà a la resta de Països Catalans.
Tercera etapa: des de 1930, l’afirmació nacional-republicana per la llengua com una forma de rebuig a la monarquia espanyolitzadora.
Quarta etapa: la llibertat de reunió i de càtedra que garanteix la nova Constitució de la República espanyola.
Cinquena etapa: la declaració d’oficialitat del català (amb el castellà) i la consideració de la nostra llengua com a “pròpia”, amb els Estatuts de 1932 i l’Estatut Interior de 1933.
Com va començar tot plegat?
La instauració de la Dictadura catalanòfoba de Primo de Rivera (1923-1930) va comportar una repressió generalitzada contra tots els catalanistes, institucions públiques, entitats, la nostra cultura i la simbologia nacional. Un atac en tots els fronts inèdit fins aleshores, tot i que la repressió contra catalanistes, premsa i entitats catalanistes i el catalanisme en general s’havia manifestat també en períodes en què la Constitució monàrquica era vigent. Un element d’aquesta repressió generalitzada va ser la supressió dels cursos de llengua i literatura catalanes que s’escampaven arreu des d’un Comitè de la Llengua Catalana, iniciats a la tardor de 1923, que inicialment es podien entendre com un substitutori d’activitat catalanista, quan moltes anaven sent suprimides. Només se’n deixà fer un a Vic. Pocs mesos després de la prohibició general, Josep Maria de Casacuberta començava a difondre des de la nounada Editorial Barcino, amb llibrets de menys de 75 pàgines i de format butxaca (quan l’americana era el jec indispensable), llibrets de divulgació gramatical, a cura del Mestre Fabra i especialment de Jeroni Marvà (pseudònim d’Emili Vallès i Artur Martorell). Si no es podia estudiar en aula pública, es podia amagar en aula discreta o, més possiblement, des del menjador de casa o al tacat “canterano”. No sabem quants cursos de català en aquest període repressiu contra la catalanitat es van fer, però dues entitats obreres com l’Ateneu Enciclopèdic Popular i el Polytechnicum els mantingueren dins del conjunt de la seva capacitat formativa; a més, la darrera mantingué la càtedra de català superior dirigida per Fabra, l’única fins aquell moment estable.
El gener de 1930 s’acabà la Dictadura de Primo i començà un període de tempteig per saber fins on volia arribar la monarquia en la seva primera “apertura”. El mes d’abril, des de les pàgines del diari El Matí, Pau Romeva llançava la consigna “La batalla de la llengua”, que fou seguida per la resta de la premsa catalana. Entre els seus objectius hi havia impulsar la catalanització de la vida pública, oficial i econòmica i reprendre els cursos de llengua suspesos l’hivern de 1923.
Quantitat i localització de cursos entre 1930 i 1939
Segons la informació que he anat recollint, fàcilment entre 1200 i 1500 cursos varen ser fets en aquest període, fora del marc de l’ensenyament primari, secundari i universitari, dins de l’ensenyament organitzat pel poble i per al poble. Per tant, en aquest període és la matèria més impartida en l’ensenyament no oficial, ensenyament popular.
Els cursos s’escampen des de Barcelona cap a les capitals de comarca. No són freqüents en pobles de menys de mil habitants, on és difícil trobar-ne rastre si aquest poble no disposava d’una publicació pròpia (el mitjà que m’ha permès localitzar-los, un a un). Podrien haver-hi comarques sense curs: a l’Alta Ribagorça, Terra Alta i Baix Ebre. Les comarques amb més activitat industrial i comercial són les que més en convocaren, per regla general.
La majoria dels cursos són d’iniciativa social. Aproximadament un 7,5% correspondrien als convocats pel Departament de Cultura, en barriades populars de Barcelona.
En el conjunt de la rica vida associativa del moment, el curs de català fou, així, un “clàssic”, enmig d’altres activitats formatives i recreatives i, quan calia, esportives, però hi hagué un conjunt d’entitats que els programaren constantment. En conjunt n’eren set, corresponents a orientacions diverses.
En el catalanisme, l’entitat que plantejà una proposta més completa per l’ensenyament de la llengua va ser l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana. L’entitat impulsora, des de 1898, de l’ideal de l’escola catalana, a partir de 1930 assumia també la convocatòria de cursos de català per a tothom. Palestra també promogué contínuament cursos de català.
En l’àmbit catòlic, entre les seves activitats culturals, els cursos de català sobresurtien en les activitats de la Federació de Joves Cristians. En el marc obrer, tres entitats culturals obreres com el CADCI, l’Ateneu Enciclopèdic Popular i el Polytechnicum els convocaven contínuament. Fins i tot una acadèmia de reforç d’estudis universitaris, la Unió d’Estudiants, en convocava un darrere l’altre.
Com dèiem, la Protectora tenia una proposta completa per l’aprenentatge de la llengua. Feia cursos de diferents nivells al seu local social, al bell mig de Barcelona (carrer dels Arcs 1). Feia cursos a les seves abundoses delegacions locals, aportava mestres a les entitats que n’hi demanaven, edità un manual per a l’aprenentatge, a cura de Fabra, i feu un programa des de Ràdio-Associació per a difondre el coneixement de la llengua. Palestra actuava semblantment, com demostra el programa de llengua des de Ràdio Barcelona, tot i que no aportà mestres per a altri.
A més de les 7 entitats principals, tota mena d’entitats culturals i polítiques de tota tendència, acadèmies i biblioteques populars en van anar realitzant.
Cursos de llengua, condició social i cultural
Cal tenir en compte que, malgrat el canvi polític i social, només els fills de la burgesia podien accedir normalment als estudis universitaris. Al seu torn, la tònica general de les filles d’aquesta classe era fer un bon casori (amb noi treballador, de bona família, de moral recta, i, si podia ser, “guapo”). Hi havia un contingent majoritari de fills i filles de la menestralia i la classe treballadora que s’havien d’incorporat al mercat de treball per ajudar a la família a “guanyar-se les garrofes”. La prioritat era ajudar a casa o al negoci familiar, trobar “pubilla casadora” o “un bon xicot”, i emancipar-se amb feina prèvia assegurada, fos a la fàbrica, a la botiga, al tros o al despatx. Des d’aquesta circumstància, calia trobar eines de formació adequades i flexibles, però mai en hores de feina.
Una llengua que va guanyant espai públic perquè assoleix llibertat d’ús, sense límits, ni repressió
Dins del devessall que denominacions, en premsa el terme més adequats és “gramàtica catalana”. En la decisió d’inscriure-s’hi hi sura la idea de sentir vergonya per no poder escriure la llengua rica i xarbotant que es parla, que se sent arreu, i que es canta i es declama en qualsevol teatre de qualsevol societat; i també una llengua que va guanyant espai públic perquè assoleix llibertat d’ús, sense límits, ni repressió, ni insults de l’espanyolisme banal (inicialment).
També guanyà adeptes un pensament prou lògic, clàssic en l’argumentació catalanista en la defensa del model d’escola catalana: l’aprenentatge és molt millor en la llengua que entén l’alumnat; en aquell moment, la llengua catalana.
A aquests factors, cal afegir que, per primer cop des de 1714, la llengua catalana és legalment llengua de l’administració pública i el govern catalans. Així hi hagué una demanda general en les administracions públiques i en l’activitat econòmica, a més d’una premsa en creixement que necessitava periodistes, correctors i linotipistes que dominessin la llengua.
Malgrat això, com recordava Vicenç Riera i Llorca els anys cinquanta des de l’exili, l’impuls per a l’aprenentatge de la llengua va ser important, però el temps, fugaç. Malgrat el clar interès, pensem les dificultats polítiques i socials dels tensos anys republicans. Així doncs, des d’octubre, les entitats que podien fer cursos de català vinculats al catalanisme d’esquerres o l’obrerisme van ser clausurades o les seves activitats vigilades. Al seu torn, des de juliol del 1936, les entitats vinculades al catalanisme de dretes i a l’Església catalana, que feien les mateixes activitats que les anteriors, varen desaparèixer totes.
A partir dels diferents períodes previs a la república fins a la seva caiguda, em sembla diferenciar quatre períodes i mig amb motivació prioritària:
1.-1930-1931. El curs és un acte antidinàstic.
2.-1931-1934. El català com a llengua oficial demana persones que l’escriguin correctament, baldament siguin les regles principals.
3.-1934-1936. Resistència contra el govern republicà conservador posterior als Fets d’Octubre.
4.-1936-1939. Disminució de cursos per l’esclat de la guerra, però interès pel seu caràcter oficial i instrument antifeixista davant de l’odi anticatalà que palesa l’exèrcit rebel.
L’ús de la llengua catalana durant la República
El català és, en aquell context, una llengua parlada al Principat per un 75-80% de la població. Una llengua popular cada cop més prestigiada que avançava ràpidament en tota mena d’usos i eines. Una llengua, com recordava Joan Sales, que era també “oficial” entre els convictes de la presó Model amb tota normalitat. Hi havia una premsa catalana creixent en qualitat, en tiratges i en diversitat en l’àmbit nacional, comarcal i local des de la Dictadura recent com a forma d’afirmació nacional i resistència cultural. Es consolidaven editorials i se’n formaven de noves, amb tiratges creixents i consolidats de llibres. Hi havia ensenyament primari oficial que introduïa l’assignatura de català en els estudis amb fórmules diverses, però amb massa poc temps per donar resultats plausibles, atesa la manca d’estabilitat política i social. I hi havia, és clar, un reducte orientador que representava el model d’escola catalana que promovia l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana. Tot i així, la universitat usava les dues llengües en els ensenyaments.
El marc legal de la llengua catalana en la República Espanyola
El reconeixement legal de la llengua catalana s’inicià amb l’aprovació massiva per part de la ciutadania catalana de l’Estatut de Núria (agost de 1931). L’article 5 proclamava: “La llengua catalana serà l’oficial a Catalunya, però en les relacions amb el Govern de la República serà oficial la llengua castellana”.
Un marc legal republicà, desigual pel català vers el castellà, i gens igualitari. Una república més espanyola que república, doncs
Tot seguit s’aprovà la Constitució espanyola de 1931, que en l’article 4 deia: “El castellano es el idioma oficial de la República. Todo español tiene obligación de saberlo y derecho de usarlo, sin perjuicio de los derechos que las leyes del Estado reconozcan a las lenguas de las provincias y regiones. Salvo lo que dispongan leyes especiales a nadie se le podrà exigir el conocimiento ni el uso de ninguna lengua regional”.
Passat pel sedàs (o piconadora) de la Constitució espanyola (ben poc republicana per la nostra llengua), a l’Estatut concedit per les Corts (1932) només li quedava la possibilitat de proclamar a l’article 2: “L’idioma català és, el mateix que el castellà, llengua oficial a Catalunya”. Circumstància ben canviada respecte a l’Estatut aprovat pel poble català, que va voler ser “temperat” per l’aprovació per part del Parlament de Catalunya de l’Estatut Interior que en l’article 3 proclamava: “La llengua pròpia de Catalunya és el català”. Un marc legal republicà, desigual pel català vers el castellà, i gens igualitari. Una república més espanyola que república, doncs.
Com es convoca i desenvolupa un curs de català i altres mecanismes d’aprenentatge
La premsa de l’època és la font d’informació prioritària per a conèixer el nombre de cursos i la seva circumstància, ja que la premsa diària era un immens plafó d’anuncis. Les dades principals eren l’entitat convocant, la data d’inici, obertura d’inscripció, la quota d’inscripció, més escadusserament el nom del mestre i qui l’envia. No era tan freqüent esmentar la durada i el nivell. Com sigui que puntualment s’esmentava que podia ser de nivell mitjà o superior, hem de suposar que el nombre més gran eren els elementals. En aquest mateix sentit, l’esment del “graciós element femení”, amb paraules carrinclones, ens du a pensar que les noies no compartien curs normalment amb nois o homes. Una entitat catòlica de formació de secretàries és un exemple d’aquesta possibilitat.
A partir de la informació recollida, podem arribar a la conclusió que el curs més usual era trimestral i de 20 lliçons, en acabat de la jornada laboral, mai havent sopat. A partir del desenvolupament de cursos de nivell elemental, van anar sorgint cursos de nivell superior, escassament de nivell mitjà. L’expansió creixent de cursos, sectorialment i territorial, va comportar que l’alumnat hagués d’acreditar, quan s’escaigués, el nivell assolit. Calia, doncs, més enllà de l’acte d’afirmació nacional, sobretot, que hom hi trobés un profit personal i professional, i l’acredités. Aquesta circumstància va generar debat, ja cap als anys 32 i 33. La Mancomunitat de Catalunya, abans de 1923, havia dotat una càtedra de català superior per a Pompeu Fabra. A partir de la càtedra la Generalitat va desenvolupar la seva “política lingüística”, que no calia que fos de “normalització”, perquè arreu el català era “normal”, la llengua arrelada, tradicional i popular. Després de convocar cursos populars de català, a la ciutat de Barcelona es va crear un primer cos de mestres oficials titulats (en veurem dos casos més avall), tot i que n’eren pocs; tot seguit es va crear un Tribunal Permanent de Català, l’òrgan avaluador i expenedor de títols oficials; i, finalment, a mesura que anaven sortint nous titulats, es va constituir un col·legi oficial.
Aquest no era l’únic mecanisme de catalanització de masses. Des de 1919 fins a 1923, Pompeu Fabra havia eixamplat el seu mestratge més enllà de l’aula a través de les pàgines del diari La Publicidad i La Publicitat, mitjançant la secció “Converses Filològiques”, píndoles breus de lògica gramatical. Aquest exemple va anar sent replicat des del diari El Matí, des de En Patufet, des de El Bisbalenc, des de Plançons… A més dels programes per les dues ràdios del moment que hem esmentat més amunt.
Arreu dels Països Catalans es feren cursos. A Mallorca fou l’Associació per la Cultura de Mallorca; al País Valencià, des de les pàgines de El Camí, des de El Tio Cuc, postalment, a cura de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana, des de la tasca constant de Carles Salvador, cursos incrementats quan s’hi aprovaren les Normes de Castelló.
A la Catalunya del Nord, a Perpinyà, Carles Grandó impartia en una entitat educativa un curs anual de llengua i, en començar la Guerra Civil, Terra Nostra, revista de la joventut catalanista del Rosselló, la Cerdanya, el Vallespir i el Conflent editava un curs de “langue catalane”.
PSOE, PCE i les organitzacions llibertàries, que empraven la llengua de l’Estat, impulsava Jordi Arquer a definir-los com a “corretges de transmissió de l’imperialisme espanyol”
Esquerra obrera catalana i llengua
Com destaca A. Ch. Durgan, la força predominant de l’esquerra obrera catalana durant la República era el Bloc Obrer i Camperol (partit d’àmbit estatal, però amb un interès destacat per donar una alternativa nacional per a Catalunya i constituir, des de la desaparició de l’Estat espanyol, una igualitària Unió de Repúbliques Socialistes d’Ibèria), un partit més implantat entre els “treballadors de coll blanc”, dels dependents de comerç i els oficinistes, amb un alt nombre de catalanoparlants. Per això s’usava amb normalitat la nostra llengua en les seves activitats i premsa, molt més que al PSOE, PCE i les organitzacions llibertàries, que empraven la llengua de l’Estat, la qual cosa impulsava a Jordi Arquer a definir-los com a “corretges de transmissió de l’imperialisme espanyol”.
Certament, alguns militants comunistes procedien també d’Estat Català i veien en l’alternativa leninista per a l’autodeterminació dels pobles una solució plausible al plet nacional català, tant fos en el majoritari Bloc (i posteriorment POUM), com en el minoritari Partit Català Proletari.
La formulació més palesa d’allò que proposaven organitzacions d’aquest corrent sobre “la qüestió nacional” eren les mesures que volia impulsar el POUM un cop pogués entrar a les Corts de la República el 1936, elegides per les eleccions que configuraren la victòria del Front Popular. Entre les més de trenta mesures que proposava, les dues primeres establien declarar l’oficialitat de quatre llengües a l’Estat “sense cap privilegi per a cap d’elles”, així tots es podrien expressar en el propi “idioma nacional”. Per a aquest objectiu caldria que l’Estat mantingués les escoles primàries en la llengua del país respectiu, així com constituint universitats, en aquest cas amb cinc llengües, afegint-hi l’àrab.
Jaume Aiguader ens dona pistes en aquesta important cita de com havia començat aquest procés de “catalanització de l’obrerisme”, com ell mateix defineix a Catalunya i la Revolució: “Alhora activà la seva catalanització quan començà a escriure en llengua vernacla i adonar-se que s’expressava en un to més original i convincent. Durant la dictadura i després s’han publicat en català molts periòdics obreristes d’una qualitat literària molt superior als escrits en espanyol”. Una d’aquestes revistes va ser una capçalera de llarga trajectòria, Treball, una altra Poblenou (referint-se al barri).
Aquest procés tenia una altra derivada, gens negligible: “la cultura [emprant la seva llengua] els donava, a més, un altre motiu d’engrescament […] la cultura catalana els costava afanys; no existia cap organisme públic ni particular que els ajudés i això, en comptes de refredar-los, els arborava més”.
Com es concretaren aquests objectius en casos particulars? Dos dels primers mestres de català titulats pel Departament de Cultura eren dos representants d’aquesta esquerra i, a més, professors en munió d’entitats impartint-hi classes, com Joan Sales i Manuel Gonzàlez Alba. Un altre cas important va ser el del diputat de la Unió Socialista de Catalunya, Rafael Folch i Capdevila, que inicià abans de la Guerra Civil manuals de divulgació gramatical i els incrementà, des de principi dels anys cinquanta, quan l’opressió espanyola contra la nostra llengua usava tots els mecanismes per esborrar-la genocidament. Per això entendrem l’interès a programar cursos de català per part de les tres entitats obreres que hem esmentat suara i uns altres ateneus amb menys trajectòria, com eren els anomenats “ateneus populars”, especialment el de Gràcia o Gavà.
Cloenda
Fins a la fi de la Guerra Civil, els cursos de llengua catalana van ser l’alternativa massiva (pel cap baix van titular-se 25.000 persones en aquest període) per a l’aprenentatge de l’idioma. No ho hem tingut prou en compte fins ara, però és una quantitat mínima important. La transformació educativa dels anys republicans i revolucionaris va anar vinculada al creixement de la difusió i el coneixement de la llengua catalana.
Hi ha unes reflexions, a l’esguard dels nostres dies (que ja no són com aquells), que ens poden orientar en reptes actuals (respectant sempre temps i circumstància).
En l’ànim persecutori espanyolitzador i genocida culturalment, doncs, del franquisme, la identificació d’una activitat contrària als seus objectius políticoculturals va comportar la seva persecució.
