Pensar i resseguir la relació entre “Catalanisme i Estat” demana reflexions, pel cap baix i entrellaçades, en tres estrats diferents: les concrecions, les possibilitats i els moviments polítics per mirar d’escatir aquesta relació. Hi ha, però, una “Qüestió de noms” que cal entomar de bon començament. No considero el catalanisme com a quelcom aliè a l’independentisme, ans tot al contrari, en forma part “carnal”, directa: l’independentisme és catalanisme. Altrament, en la història de la Humanitat som plens de dobles denominacions unívoques, en el socialisme, en el cristianisme… Per això es reclamava socialista François Mitterrand i també Trotski, com és tan cristià un evangelista alemany com un apostòlic armeni.
No sempre la idea d’Estat en el Catalanisme ha comportat la voluntat d’independència
Una altra qüestió important serà que aquí parlarem del catalanisme polític, una forma d’actuar del moviment d’alliberament nacional català mitjançant organitzacions partidistes, amb l’objectiu de transformar i governar la nació, i, dins de la transformació, la seva recuperació de consciència nacional general o catalanització. Altres catalanistes varen creure que per servir el país no calia fer-ho des d’aquesta tipologia, serà el que hem denominat “catalanisme cultural”; una altra via que aquí no esmentarem d’antuvi, i que té de lligam comú amb l’altra concepció del catalanisme, la catalanització. Via esponerosa; via brillant.
“Catalanisme” i “Estat” han sofert una evolució en prop de dos segles, més en el segon concepte que el primer. Per altra banda, no sempre la idea d’Estat en el Catalanisme ha comportat la voluntat d’independència, sovint formes diverses de poder polític recuperat i assolit, a la recerca de la mínima intromissió espanyola possible. Sigui com sigui tot plegat, aquest recorregut el farem, tots plegats, fins a 1974.
Anem al començament, doncs. En el cas dels Països Catalans, la pèrdua de la seva sobirania el 1714-1716 (el concepte d’Estat a principi del segle XVIII poc té a veure amb la dels nostres dies) coincideix amb grans objectius per part dels liquidadors d’aquesta: ocupació militar del país, progressiva espanyolització general (lingüística i, des d’aquesta, cultural i simbòlica), nous impostos i desplegament d’una nova administració i, per tant, destrucció de les tradicionals formes de governança catalanes (empro el terme “tradicional” sense cap connotació d’antigor o superació pel temps).
Vuits i nous i cartes que no lliguen
Més enllà de les “qüestions prèvies” terminològiques, cal convenir que forces molt arrelades al nostre país, durant el segle XIX i XX, varen qüestionar amb contundència l’Estat espanyol liberal naixent, sovint militarment. És en aquest període que aquest Estat és atacat ça i lla; des d’un sentit conservador, amb el carlisme; des d’un caire progressista, des del republicanisme federal; o, simplement destruint-ne tota mena, l’anarquisme, per crear, així, una estructura de comunes lliures federades, sense límits nacionals definits entre elles. Fent servir, això sí, com a llengua franca, sovint, la llengua d’un dels estats que es vol enderrocar, el castellà.
Tan sols el carlisme i el republicanisme federal van tenir propostes de poder polític propi per al nostre país (des d’un remarcable arrelament del carlisme sobretot al País Valencià i al Principat i una “rereguarda” a les comarques de la Catalunya del Nord). A l’esquerra, un Estat català dins de la República Federal Espanyola; i a la dreta, la restauració dels Furs (encara que en el nostre passat ens governéssim per Constitucions i no concessions del rei, per tant, furs). Aquests foren arrabassats per l’iniciador dels Borbons a l’Estat espanyol, Felip V, restauració que defensaven una branca de la dinastia dels Borbons, els carlins. Enric Prat de la Riba opinava que, amb el gest de Carles VII, el “rei” carlí, de retornar els nostres “Furs”: qui no t’assegurava que el rei te’ls podria tornar a prendre, si ja te’ls havia pres abans per la seva autoritat?
Si de manera prou agosarada poguéssim definir la circumstància social de la Catalunya del període en quatre grans eixos sobre la qual ha d’arrelar-se el catalanisme: noblesa, burgesia, menestralia i classe obrera. En el primer cas, s’ha anat produint un progressiu i inapel·lable avenç espanyolitzador; en el segon, una situació ambivalent, que accentua la defecció espanyolitzadora cap a la fi del segle XIX, fins a cert punt; els dos darrers segments conserven una catalanitat primigènia. Acostumen a ser els sectors més illetrats i els que reben més directament la pressió militar, policial, simbòlica, cultural de l’Estat. Són d’aquests que en surten “la tropa” dels corrents que hem esmentat abans, voluntaris federals o soldats de don Carles (normalment “Don Carlus”). És en aquests dos àmbits socials que Antoni Rovira i Virgili hi troba el llevat de la catalanitat perenne, la base perquè la represa de la Renaixença no sigui només un moviment de lletraferits, i sigui, així, un moviment popular.
El catalanisme, abans d’estructurar alternatives polítiques, consolida una cultura nacional
Cronològicament, com observava Ferran Soldevila, coincideix la derrota militar i política del carlisme i dels federals amb l’establiment de la Restauració amb Alfons XII, des de 1876, amb l’aparició del catalanisme literari (principalment La Renaixença, la de debò, no la televisiva). Conjuntament, comença a estructurar-se el sindicalisme en expressió anarquista, en una societat industrial en creixement accelerat, mentre es va despoblant l’interior del país per fornir de treballadors o “pixatinters” a les ciutats.
Com observava Josep Termes, el catalanisme abans d’estructurar alternatives polítiques, consolida una cultura nacional. O sigui, abans d’aparèixer una panòplia de partits catalanistes, ja existeixen (o es consoliden arreu) els jocs florals a diferents ciutats, l’excursionisme catalanista, intents per crear una acadèmia de la llengua, l’Orfeó Català i munió de revistes en català, d’antuvi literàries (La Renaixensa, La Gramalla, Un tros de paper, Lo Gay Saber, Calendari Català...).
De bon començament, res, doncs, coincideix com serà en acabat. Un anticentralisme armat que planta cara a l’Estat, però no és nacionalista, si bé en algunes expressions republicanes federals reclamava sobirania plena o federació des de la base territorial/nacional, combinant confederació i independència com a objectiu. S’esdevindria durant força temps que la idea d’Estat català, que ha de ser modern, no té ànima nacional, i la idea d’ànima nacional no pensa en l’Estat, si no és per recordar les glòries medievals i la represa literària de la nostra llengua.
Com i quan coincideix la relació entre nacionalisme català i Estat, si d’antuvi no ho feien?
Estat Català, una proposta del Partit Republicà Federal
Fins a principi dels anys quaranta del segle XX el gros de l’independentisme català s’aplega com a organització i com a objectiu final sota el terme “Estat Català”, però bo és destacar que aquest és un terme manllevat de la rica tradició teòrica i organitzativa del Partit Federal, l’expressió majoritària de l’esquerra catalana a la fi del segle XIX.
El Estado Catalán va ser un diari federal, impulsat per Valentí Almirall de 1869-1872 i el 1873 editat a Madrid, però també una associació que aplegava federals dits “intransigents”. Més enllà d’una publicació i un grup constituït, dins del corrent federal intransigent que volia definir la república federal des dels estats i no des de la capital Madrid, el març de 1873 es prepara la constitució de l’Estat Català de la República Federal Espanyola. En aquells moments, el Principat és en plena Guerra Civil, enmig de l’estructuració de la I República en plena insurgència carlina, especialment als nostres Països i a Euskal Herria. Els federals catalans volen accelerar el nou estat espanyol recuperant, prèviament, la seva sobirania. Com recordava Rovira i Virgili, tot estava disposat per a fer-ho, però la demanda del govern republicà espanyol ho aturà.
El Partit Federal va deixar escrit el seu projecte constitucional per a Catalunya el 1883 en “Projecte de Constitució per a l’Estat Català”, que, des de l’estructura d’una constitució moderna, assumia el poder per a Catalunya, però, com dèiem suara, esdevenia un projecte ben estructurat, però ben deslligat de la nostra realitat; un projecte teòric.
Més influència tingueren les Bases de Manresa (Bases per a la Constitució Regional Catalana), aprovades el març de 1892, a la capital del Bages. El “full de ruta” de la Unió Catalanista, sempre present per la veterana entitat catalanista. A diferència del projecte federal, detallava les competències estatals i les relacions amb l’Església catòlica i la liquidació del deute públic i es remetia a l’antiga legislació sobirana del Principat, actualitzant-la, i el sufragi (a diferència del projecte republicà) seria corporatiu, no universal. Aquests dos aspectes van situar el text de les Bases com un exemple de reaccionarisme per al primer catalanisme. Però, al seu torn, hi apareixen reivindicacions perennes del catalanisme polític, com l’oficialitat de la llengua catalana, àdhuc amb les relacions amb l’Estat espanyol; la divisió territorial comarcal; un exèrcit voluntari i una estructura de govern, certament, poc moderna per poc concreta i esquifida, però regida per al principi clau per a tota la història del catalanisme polític: “Catalunya será la única sobirana de son govern interior; per lo tant dictará lliurement sas lleys orgánicas; cuydará de sa legislació civil, penal, mercantil, administrativa y processal; del establiment y percepció d’impostos”. La gran aspiració del futur autogovern no seria ja modificada: el màxim poder polític intern, sense intromissió, amb concòrdia externa amb l’Estat, fos quina fos la seva forma de governar-se.
Un camí per anar plegats?
La síntesi que representa l’aparició d’Estat Català el 1922 com a primera organització independentista no ve tot d’un plegat. Triaré una visió de conjunt del moviment catalanista per entendre’n el descabdellament, tot i que caldrà il·lustrar-ho amb organitzacions concretes.
L’activista i pensador patriota i socialista Abelard Tona, en un llibre editat a l’exili mexicà, situa l’inici del terme “catalanista” cap al 1850. Poca broma, som un moviment amb prop de cent setanta-cinc anys d’història. No val a badar!
D’antuvi aquest catalanisme tenia les següents característiques:
1. Era un moviment a les beceroles, dèbil, prescindible.
2. Un moviment de base literària i, progressivament, d’interessos culturals més amplis.
3. Un moviment que volia fer renéixer Catalunya.
4. Com fer-ho? Com abastar un interès tan indefinit encara?
Vistes aquestes condicions inicials, com el catalanisme vol construir la nació o influir en l’Estat?
Cal convenir que fins i tot amb l’eclosió d’Estat Català, abans de l’inici de la Dictadura de Primo de Rivera (1923), majoritàriament el separatisme es considera un estirabot de joves obrers i menestrals de “la ceba” i un exmilitar, Macià. El catalanisme polític ha esmerçat, al llarg de la seva història, més esforços per una autonomia còmoda en una Espanya democràtica que no pas per una Catalunya lliure.
Fins a 1922 (s’han configurat des de 1901) tres corrents principals en el catalanisme polític (el catalanisme cultural jugarà en una altra divisió). La dreta és representada per la Lliga Regionalista; l’esquerra catalanista, amb diferents denominacions, i el catalanisme radical, al voltant d’una federació de casals i grups de patriotes, ben arrelats territorialment, amb accions sectorials destacades, que és la Unió Catalanista.
Fins a 1922, la força central del catalanisme ha estat la Lliga Regionalista. La força que en defineix la percepció del conjunt del moviment. Quina ha estat la seva estratègia vers l’Estat? Abans de parlar de la Lliga, cal deslligar la perspectiva final de la seva evolució, quan alguns dels seus dirigent locals o nacionals s’integren a l’estructura franquista o el justificaren (no tots, certament). Altrament, militants i dirigents nacionals del dissolt partit conservador catalanista, també, passen a engruixir la “majoria silenciosa” ambivalent davant del franquisme i altres, també discretament (com només pot ser), reconstrueixen xarxes de resistència cultural catalana.
Ressituats quaranta anys enrere, quina és l’estratègia històrica de la Lliga Regionalista? Certament, prou constant i entenedora (i això per a l’historiador és d’agrair). Cal allunyar-nos-en un xic per valorar-ne la trajectòria. Mercès a un dirigent de la Lliga, Enric Prat de la Riba, i un equip de col·laboradors divers políticament es donen quatre factors per concretar la relació Nació i Estat, Catalanisme i Estat. La Lliga és un partit de dretes, modern, democràtic, en una societat industrial. Un partit dirigit per un nucli inalterable, però amb una massa electoral interclassista i una xarxa associativa important, que fa política, però també ajuda a catalanitzar el país, generosament. És un partit, doncs, tan de dretes, de valors conservadors no reaccionaris, com popular en arrelament i partidari de l’ordre en llibertat. A qui li devem, per la qualitat de la seva aportació i llarga trajectòria, quatre factors per configurar la nació catalana moderna:
1.-Encarregar a Pompeu Fabra (Fabra que poc tenia de conservador) la reforma ortogràfica i fer una llengua unificada i moderna.
2.-Fundar l’acadèmia nacional, l’Institut d’Estudis Catalans.
3.-Posar les bases d’una administració pública eficient i de servei a la gent, davant de la ineptitud i corrupció de l’administració espanyola monàrquica.
4.-Recuperar el concepte d’unitat administrativa i territorial que pot ser començada a governar més enllà de les nefastes províncies, amb la Mancomunitat de Catalunya, un òrgan de govern sense capacitat de fer lleis, que agrupava les diputacions i les superava. Es crea així el concepte contradictori d’”Estat regional”, al cap i a la fi, l’eina inicial per plantejar-se un Estat nacional futur.
Però quina és l’estratègia de la Lliga fins a la mort de Prat de la Riba, el 1917?
Una força que vol governar arreu, eficaç, i accidentalista, teòricament indiferent a la forma d’Estat per a Espanya.
1.-Autonomia per a Catalunya.
2.-Estratègia d’expansió autonomista arreu de l’Estat. Especialment destacada a l’illa de Mallorca. Primera relació amb galleguistes i nacionalistes bascos.
3.-Catalanització lingüística, cultural i simbòlica.
4.-Voluntat de modernització econòmica de l’Estat i de les seves estructures politicoadministratives. Intervencionisme ministerial.
En els moments de més mobilització nacionalista (la Lliga emprava dos llenguatges diferents a Madrid o a Catalunya) l’horitzó final lligaire el portava a defensar la relació que tenia Catalunya amb la Corona espanyola abans de 1714: sobirania catalana i monarquia comuna. En una acció política que va causar, a la fi, desorientació i desànim nacionalista, perquè l’intervencionisme no donava a la fi cap resultat concret per a la nació.
Quina era l’estratègia de l’esquerra catalanista?
Una coincidència massa semblant a la Lliga, on coincidia en el govern de la Mancomunitat, però canviant l’objectiu espanyol vers la República federal o la República simplement.
L’estructura política d’aquest corrent va ser feble: inestable organitzativament, amb dues competències ferotges: l’abstencionisme polític del moviment obrer de base creixent anarquista i la força electoral del Partido Republicano Radical, esqueixadament anticlerical i esquerrista i abrandadament espanyolista. Massa competència amb manca de líders solvents.
Queda, doncs, la darrera alternativa catalanista, la Unió Catalanista. La fornal d’on havien sorgit dirigents de les dues forces anteriors i d’on en sortiria el primer independentisme. Què hi devem a la UC? A més de posar les bases del catalanisme radical (“integral”, dit així altres cops), la radicalitat conceptual nacionalista i la idea de moviment, més enllà de partits polítics, que treballa per l’afirmació nacional en àmbits diversos, més enllà del poder polític.
La fi de la I Guerra Mundial posa les bases de l’independentisme polític, més enllà d’un separatisme sentimental que expressa l’animadversió vers Espanya, els seus polítics i els seus reis, per la seva acció prepotent i corrupta i per la general i insultant espanyolització.
Estat Català (1922) és l’expressió de l’independentisme polític, doncs, amb forta influència externa per a noves condicions internes. Si bé des dels casals catalans d’Amèrica, especialment, a Cuba, des de 1907, Catalunya, Grop Nacionalista Radical ja reivindicava la independència com a objectiu.
La fi de la I Guerra Mundial (tardor de 1918) permet l’esclat de les reivindicacions nacionals europees i la fi del gran imperi plurinacional on s’emmirallà part del catalanisme, l’Imperi austrohongarès. En aquest context, Francesc Cambó afirmava després de parlar amb Alfons XIII que “duia l’Autonomia a la butxaca de l’americana”. Devia confondre’s de peça de roba, perquè no la duia, de fet. Cambó va ser, com tants d’altres, “borboneado”. Des d’aleshores, en una espiral de conflictivitat social creixent i en faltar Prat (1917), la Lliga va anar passant de ser el gran partit catalanista (estable, eficient i segur) a la “gran esperança blanca” de la Monarquia. La Lliga no assoleix l’Autonomia anhelada i no pot fer un salt endavant en la consolidació de la Mancomunitat, com a govern autònom i no com a ens interprovincial. Tanmateix, l’ens té una gran activitat sobre el país, quan permet associar la voluntat de bon govern a nació i aquesta a estructuració, material i espiritual. Es produeix una nova contradicció: es prepara l’eina per l’autonomia, però l’autonomia no arriba. L’eina (la Mancomunitat), finalment, es desconstruïda, peça a peça, entre 1923 i 1925 per les autoritats de la Dictadura militar. Es va produint progressivament la crítica a la Lliga com a partit sense paraula, però valoració de la seva obra de govern, durant les presidències d’Enric Prat de la Riba i de Josep Puig i Cadafalch. La Lliga ha creat una esperança que no es veu en cor de dur a terme, l’Autonomia. Alerta! Entesa com a cas únic per a tot l’Estat, no, com ara, un fenomen generalitzable.
Finida per falta de resposta la trajectòria de l’esquerra catalanista i absència nacional de la Lliga, volgudament, s’estructura el catalanisme d’una nova manera.
Es qualifica el règim imposat des de 1714 com a “imposat”, “unitari i centralista”
Enmig, hi ha anat niant, més enllà del fracàs de la campanya per a l’Autonomia, i dins seu, la reivindicació hi apareix la reclamació del que serà el dret a l’autodeterminació (encara sense aquesta denominació). Per això des d’un plebiscit municipal, sorgit de la Setmana Municipal, organitzada per l’Escola de Funcionaris de l’Administració Local, també el poble manifesta en actes populars el seu suport a unes Bases per a l’Autonomia (1918) que signen els membres del Consell Permanent de la Mancomunitat, amb el suport de totes les forces polítiques de Catalunya, del carlisme al Partido Radical, passant per tots els corrents del catalanisme. En la declaració d’intencions es qualifica el règim imposat des de 1714 com a “imposat”, “unitari i centralista”, i un “sentiment català” que s’ha expressat en corrents oposats. En el seu articulat, hi apareixia la possibilitat que el Principat agregués províncies espanyoles i el mateix concepte de les Bases de Manresa: Tendrá plena soberanía para regir los asuntos interiores de Cataluña”. Disposant d’una hisenda pròpia, detalla les competències de l’Estat no pas les del “Govern regional”. Un any després, el govern espanyol presentà el seu projecte.
El 1922 el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria organitza un referèndum als ajuntaments del Principat per si volen disposar d’un govern propi.
El catalanisme polític des de 1922 passarà de ser un concert amb un sol solista a una orquestra amb quatre instrumentistes disposats a disputar la peça més emblemàtica del concert nacional. Segueix, doncs, existint la Lliga i s’hi afegeix una força socialista catalana, la Unió Socialista de Catalunya; una estructura de bon govern i catalanització, tènuement republicana, Acció Catalana; i Estat Català. Així, amb EC el separatisme es consolida políticament, ja no és un estirabot indefinit dels “de la ceba”, després de l’intent efímer de la Federació Democràtica Nacionalista. Amb ell, queda definit l’objectiu final, la República Catalana i una simbologia definida, el que aleshores es diu “bandera de l’estrella solitària”. La precisió política, però, no durà a precisió organitzativa ni estratègica estable per arribar a fer prou saó.
EC, com a primera organització que volia que el catalanisme assolís l’Estat català, apareix amb canvis importants al món i al nostre país. Des de la fi de 1918, Catalunya pateix una guerra social oberta en els carrers de les ciutats industrials, en un conflicte que, sovint, pren formes extrasindicals i indefinibles en els termes inicials. És un període convuls de la història europea: Revolució Russa, espartaquista alemanya, hongaresa i la revolta irlandesa contra l’imperi més poderós del món, creen un estat d’opinió favorable a la conquesta de l’Estat per un cop precís i decidit, que supera els clàssics “pronunciamientos” militars, les bullangues populars i l’“alliberament” de territoris pels carlins.
EC, seguint l’exemple heroic irlandès, és un instrument polític multiforme en aquest període, sota el lideratge “indiscutit” de Francesc Macià. Sota el paraigua d’EC, hi ha un front d’alliberament nacional, un exèrcit rebel, la llavor d’un govern independent i una plataforma d’acció exterior.
La Constitució provisional de la República Catalana, elaborada a l’Havana, l’octubre de 1928, definia la “República Catalana” com al nou estat per al Principat. El mateix terme que emprà Macià el 14 d’abril de 1931 a Barcelona. La Constitució establia una completa estructura democràtica, on, ultra l’oficialitat de la llengua catalana i l’establiment de l’estelada com a bandera del nou estat, s’establia l’existència dels consells comarcals, l’elecció del president de la república per un col·legi de delegats comarcals, com també el càrrec de president del Tribunal Suprem, la possibilitat de revocar càrrecs electes, però un prolix articulat sobre l’estructura econòmica, social, agrària, educativa i cultural de la futura república. Per l’època, cal destacar les estructures previstes en política social, que es qualifiquen de “socialistes”.
A partir de 1930 fineix l’estabilitat estratègica, quan Macià i dirigents d’EC creuen que ells eren separatistes de la monarquia. Estat Català en el procés de creació d’ERC ja no planteja l’objectiu d’independència (març de 1931). Malgrat l’aprovació de la constitució de l’Havana el 1928, quan Macià fa el seu intent de República Catalana el 14 d’abril de 1931, obre la mà a una entesa republicana espanyola sota forma federal, que, curiosament, només volem els catalans.
Per arribar aquí, Estat Català no ha assolit l’estabilitat estratègica necessària entre 1923 i 1930, ha passat de propugnar un front únic catalanista, a una aliança revolucionària nacionalista internacional, a una estratègia antimonàrquica, a la voluntat des de l’exili de constituir un partit separatista revolucionari, a proposar la constitució d’un partit obrer català entre els seus militants al Principat, per acabar-se de corcar tot plegat amb les lluites pels lideratges entre Macià i Daniel Cardona, la impulsivitat dels seus joves militants, sovint frustrats, que volen acció directa, i el destí dels fons americans per preparar l’alçament nacionalista.
Tanmateix, la proposta pública i coneguda més agosarada del moment correspon al carlisme català el 1930, quan EC va per altres verals. Una proposta efímera perquè de voler esdevenir un partit monàrquic, popular (contrari a matadegolla a la branca dinàstica regnant, la que representa Alfons XIII), rural, catòlic i defensor dels drets nacionals, amb dos anys, passa a ser la força de xoc dels catòlics antirepublicans que oblida ja el patriotisme català de base carlina, de tan llarga trajectòria i ben porós amb la resta del catalanisme conservador. En la lletra impresa roman un projecte d’Estatut que reconeix la personalitat nacional de Catalunya, una estructura confederal de l’Estat, el concert econòmic i l’oficialitat de la llengua catalana. Aquestes aspiracions varen confluir a la nova UDC, on varen anar a raure aquests ex-carlins catalanistes, afegint-hi, també una proposta de justícia social ben definida i exigent, des de final de 1931.
Una autonomia dictada des de Madrid: “ordeno y mando” tricolor i republicà
Per això la caiguda de la monarquia no deixa de ser un campi-qui-pugui independentista: quatre propostes diferents en dos anys. Oblidada la reclamació de la República Catalana, el possibilisme dels homes d’EC dins d’ERC, oscil·la entre l’entrada als llocs de feina de la nova administració catalana i la combinació possible d’objectius nacionalistes i republicans espanyols, en una proposta estatutària que reconegui l’existència de la realitat catalana per part de la República espanyola, en forma d’Estat a partir del dret d’autodeterminació per al Principat (Estatut de Núria de 1931). Seguint, així, la fórmula que defensaven Francesc Maspons i Anglasell i Manuel Carrasco i Formiguera, que creien que seria general a tot el republicanisme català, a partir del següent principi: finida la dinastia que havia creat l’estat unificat, finia aquesta forma d’Estat i podia refer-se’n les bases: anaven ben errats! Les Corts republicanes varen espanyar el procediment que constitucionalment havien previst, quan van veure que l’Estatut de Catalunya que elaboràvem superava allò que ells podien concedir: de negociació bilateral amb l’estat i definició del marc estatutari per part dels representants catalans, una autonomia dictada des de Madrid: “ordeno y mando” tricolor i republicà.
Llevat de posicions concretes, el catalanisme majoritari de la República (ERC, Acció Catalana, la Lliga i Unió Socialista) acceptà la consolidació del nou Estat, en detriment de l’Estatut que havíem votat en referèndum popular l’agost de 1931. Malgrat això, per primer cop, des de 1714, com destacà Francesc Macià, teníem un parlament per elaborar les nostres lleis (mentre no topessin amb les de l’Estat).
Com es posicionà l’independentisme i el nacionalisme radical en el nou escenari autonòmic? Una part significativa, els sectors procedents d’EC dins d’ERC i UDC van col·laborar a construir la Generalitat recuperada. L’independentisme, dividit en quatre opcions, no era una alternativa. Els membres dels casals i les joventuts d’EC a ERC des de la presència a la Generalitat generaven la suposada “feixistització” d’aquestes joventuts que varen qüestionar el capteniment democràtic que havia de tenir un partit al govern. Confrontada a l’activisme dels escamots d’EC a ERC, Nosaltres Sols!, resulta un instrument polític de difícil definició: organització paramilitar secreta, grup excursionista, centre d’activisme patriòtic i, fins i tot, ateneu nacionalista, que confrontava el lideratge de Macià a ERC amb el de Daniel Cardona a NS! Al seu torn, el Partit Nacionalista Català va ser un intent de crear un partit independentista allunyat dels extrems. A l’esquerra quedaven molts joves nacionalistes enquadrats ara al Bloc Obrer i Camperol i, posteriorment, al PSUC i al POUM, i un Partit Català Proletari que representa l’alternativa independentista i socialista, admiradora de la revolució soviètica.
Substituïda la Lliga (que passà a ser Regionalista per Catalana) per ERC, es trobà que la força que més havia maldat per l’Autonomia no la construí. Acció Catalana, que n’havia de ser l’alternativa a partir de classe mitjana liberal, republicana, culta i nacionalista, desà, des de 1931, la reivindicació de l’autodeterminació i la catalanització del país per esdevenir l’additament moderat d’ERC.
Criticada per uns i altres, per catòlics per ser republicana i per independentistes per ser catòlica, UDC defensava el marc nacional dels Països Catalans i preconitzava l’Estatut de Núria aprovat pel poble català (el 1931), una Catalunya sobirana en una Confederació espanyola; ara bé, si l’altra part no ho acceptava, la independència era el camí lògic per a la nació. UDC, així, va ser monolíticament el partir nacionalista més radical en el Parlament de Catalunya. Formes suaus per una proposta original.
