L’independentisme, un vell i nou moviment a la fi del franquisme
Què en queda de l’independentisme quan el dictador declina? No parlem dels enderiats militants heroics, sinó de la gent que brega cada dia per aguantar l’amo o l’encarregat i de tirar un tros més gros o més xic a l’olla. Organitzacions que saben que l’objectiu de la independència no és possible en aquell país, com ens ha quedat. Per a la ciutadania catalana que han suportat (o no) prop de quaranta anys inalterables, Macià, Estat Català o Companys són un passat llunyà que només recorda el silent avi o l’àvia murris. On, per als “nous catalans”, la referència a una Catalunya lliure els sona a quelcom tan llunyà com Ho Chi Min. Ningú no pensa en posar el comptador a zero, no es pot tornar enrere, és palès que cal començar gairebé del no-res. Però del passat de lluita i de sacrifici del catalanisme i de l’independentisme se’n perd tot esment. Ja no és qüestió d’una opció estratègica o altra, és qüestió de recuperar una memòria escapçada. Hi ha massa por per recordar un passat que pot comportar problemes o traumes. El franquisme és un vencedor absolut a esborrar la memòria dels catalans i les catalanes i, amb la memòria, una consciència nacional només arrelada a minories reduïdes i selectes. Com diu el poeta, només podem salvar els mots, i encara prou. Una ciutadania catalana que mira “els separatistes” amb més basarda que recel, que ha sabut el pa que s’hi donava quan eres titllat de “separatista” (amb el “rojo”, el mal absolut per l’Estat que s’esllanguia, en principi). Els independentistes més arrelats del Front i els “nous” dels diferents PSANs circumscrivien la seva tasca política a abatre al Règim i treballar amb tota l’oposició, a partir d’un programa comú sense fissures públiques (democràcia, amnistia, autonomia) i, també, com a activistes culturals (que calia fer de tot i no eren tants) a posar les bases d’una represa cultural nacional, tan completa com respongués el públic que calia abastar.
Breu: la resposta nacional més efectiva dels independentistes (pocs) del moment fou en el moviment popular per la cultura catalana.
Mentre, les esquerres majoritàries miraven amb commiseració els “separatistes” (encara no era habitual el terme “independentista”) com a “essencialistes” o “nacionalistes petitburgesos”. Sortosament, en el camp de la historiografia, s’inicià un debat central per entendre la relació entre “Catalanisme i Estat”.
El 1973 apareix una polèmica acadèmica important entre Jordi Solé-Tura i Josep Termes, tots situats a l’esquerra. La polèmica debatia sobre la naturalesa del catalanisme polític. L’antic militant de Bandera Roja havia escrit Catalanisme i Revolució Burgesa, criticat metodològicament per Josep Benet. Solé-Tura qualificava el catalanisme com un moviment burgès i que l’emprava com a alçaprem per assolir la modernització i direcció de l’Estat espanyol. El catalanisme polític va esdevenir excusa, no projecte. Termes, al seu torn, en tenia una experiència radicalment diferent. Després d’estudiar l’origen de l’anarquisme a l’Estat, qualificava el catalanisme de moviment popular, el catalanisme popular.
Tres llibres i un opuscle ens permeteren no perdre bous i esquelles a la fi del franquisme, Aquesta és la meva tria: De Joan Fuster, Nosaltres els valencians i Qüestió de noms: de Fèlix Cucurull, els 6 volums de Panoràmica del Nacionalisme Català; i de Josep Benet Catalunya sota el règim franquista. Quatre aportacions per refer el camí, renovat, pel Catalanisme i l’Estat. El primer per trobar-hi nous marcs i denominacions; el segon per no oblidar l’acció repressiva i desnacionalitzadora d’un Estat, l’espanyol; i el darrer per veure com són part d’una baula per fer de Catalunya un Estat (el marc és del Principat).
Cloenda
La relació entre el moviment d’alliberament nacional català, el catalanisme, i la institució estatal m’ha portat a pensar en altres llocs del món. Quan varen ser fundades les organitzacions que han maldat per assolir aquest objectiu arreu del món, per no quedar-nos circumscrits a la nostra àrea nacional?
Hi ha organitzacions nacionalistes parlamentàries al món avui i ben arrelades a Gal·les, Escòcia, Armènia, Euskal Herria, Galícia, Irlanda, Quebec… fa molts anys, sense canvis estratègics i ideològics significatius al servei de la seva nació. Així, doncs, existeix des de 1925 el Plaid Cymru; des de 1934, el Partit Nacional Escocès; des de la fi del segle XIX la Federació Revolucionària Armènia; des de 1895, EAJ-PNB; des de 1963, UPG, antecedent del BNG; des de 1970 el Sinn Féin; des de 1967 el Partit Quebecois. Només des de la lectura de les pàgines d’Internacional dels diaris, em sembla que, en conjunt, aquests casos han tingut una tasca més constant, de govern quan s’ha escaigut, de repressió patida, però han maldat per alliberar llur nació, quan han pogut. Avui dia, cap d’aquestes forces pot dir que no avença nacionalment, des de dades no generades pels mateixos partits, que ja sabem què diran. Pel que he llegit als diaris, Gal·les, Escòcia, Irlanda i el Quebec tenen forces nacionalistes amb bones perspectives electorals i reivindicacions nacionals d’independència o reunificació tothora plantejades.
I als Països Catalans, què? No en queda res de les velles organitzacions del catalanisme polític. I doncs? Què ho fa? Què fa aquesta inestabilitat organitzativa? La relació del nostre moviment amb el concepte d’estat no ha estat gens dreturera: canvis de compromisos, marrades, experiència històrica esborrada per no posar-se en un atzucac, oblits, dobles llenguatges a Barcelona o a Madrid… Organitzacions que han desaparegut, altres que han canviat massa per a ser reconegudes o no mantenen el rumb fix, rumb pel qual se’ls identificava…, tant a dreta com a esquerra.
Com podem reeixir amb tants capgirells, tenint en compte que ja portem cinc intents de conquerir la sobirania i cap d’ells ha tingut prou continuïtat estratègica o organitzativa? Ni en els quatre casos anteriors va generar cap reflexió sòlida… Es varen convertir en estirabots.
Com podem reeixir d’esquena a l’evolució històrica del moviment d’alliberament nacional? Ser-hi lleial és una garantia per a qui pretens representar, em penso, de capacitat d’anàlisi. Lleialtat fonamentada en el compromís, la paraula donada des del projecte col·lectiu, situat en un contínuum nacional. No calen sopars de duro ni venedors de fum. El duro ja no existeix i el fum s’esvaeix amb la ventada.
Cal mantenir el rumb? Cal canviar-lo?
Què roman de la voluntat del catalanisme d’assolir el seu estat, l’Estat català? Després de més de tres-cents anys de la destrucció de la nostra sobirania, ja hi ha prou experiència acumulada per adonar-se que si el catalanisme tenia i té la voluntat de pervivència de Catalunya com a nació, només és vàlida aquesta eina en un món democràtic. El resultat final amb corona, amb franquisme, amb república, amb nova corona ha estat sempre el mateix, amb matisos, però amb un full de ruta espanyol invariable: de la liquidació al matís regional, però matís i regional. Ja en ple franquisme se’ns oferí un futur “brillant” com a llengua i cultura: una peculiaritat bilingüe, subsidiària de quelcom que no es podia qüestionar, la unitat d’Espanya, i la subordinació cultural i lingüística a quelcom considerat “superior”.
No s’ha revertit allò que es podria haver revertit dels 40 anys de genocidi cultural
Per no esdevenir una “feliz región española”, la feina l’ha feta més dreturerament el catalanisme en la seva acció cultural i cívica. Ha estat més constant i ha consolidat estructures associatives i empresarials. Ha construït, amb temps semblants a l’acció política del catalanisme, una cultura moderna i europea, unes empreses rendibles en aquest sector, un ensenyament català, una llengua útil i unificada i unes institucions i entitats nacionals vives. Malgrat les periòdiques fases de destrucció a cura dels governs espanyols, algunes a punt d’arribar i altres ben actives a la resta dels Països Catalans, amunt o avall del Pirineu, algunes intensives i altres més subtils.
Qui ha fet més per la subsistència nacional dels Països Catalans, en termes d’estabilitat i constància, els dirigents i els partits polítics o la societat civil, els pensadors i les entitats?
Ara per ara, som un exemple mundial de cultura que havent assolit el 1936 un nivell de normalitat remarcable, gairebé com la de qualsevol nació europea, més enllà de tímids posicionament oficials espanyols, no s’ha revertit allò que es podria haver revertit dels 40 anys de genocidi cultural, i, fins i tot, l’opinió pública espanyola i les forces polítiques del Regne no en són conscients o troben lògic allò que ens passa i passà. No seria pas la continuïtat d’un genocidi cultural soft? Una tasca, doncs, justa (per a ells). La tasca de destrucció nacional ha estat tan intensa que no ens ha permès la normalitat anterior? Juan Carlos en podria estar cofoi, segons l’encàrrec que li feu Franco, com destaca suara a les seves memòries.
Ens queda lluny així la feina constant i decidida de constituir un estat per a la nació catalana.
Una perspectiva de conjunt m’ha permès aquesta adelerada panoràmica. Espero que sigui útil. De totes totes, com a historiador, he mirat de no fer trampes al solitari, encara que les cartes estiguin suades i rebregades.
