L’Aniol Soler publicava aquí la seva opinió sobre les mobilitzacions en defensa de Palestina. Més enllà de la seva crítica a la convocatòria d’una vaga laboral per objectius que no estan directament relacionats amb les condicions de treball —un debat legítim dins l’esquerra i el sindicalisme al qual no entraré aquí, tot i que animo a secundar la vaga—, voldria aprofundir en un altre aspecte de l’article: quina ha de ser la postura de l’esquerra nacionalista davant la constant instrumentalització de causes globals per part del PSOE i les seves crosses dels comuns?
Aquest mecanisme és vell i conegut. Davant de conflictes internacionals o lluites socials de gran abast, el PSOE-comuns desplega la seva maquinària discursiva i mediàtica per apropiar-se del relat i unificar el bloc d’esquerres espanyol sota la seva batuta, presentant-se com l’únic actor capaç d’articular una resposta progressista “responsable”. Amb això, aconsegueix desdibuixar el conflicte nacional, convertint-lo en una qüestió secundària davant els suposats “interessos superiors” de la lluita global contra la dreta o de la solidaritat internacional. És la vella trampa de la subordinació: quan les esquerres nacionals assumeixen aquest marc, acaben actuant dins els límits del règim del 78, contribuint a la seva pròpia domesticació.
El cas de Palestina és només l’exemple més recent. Fa uns anys, passava el mateix amb el feminisme. L’Estat, a través del seu aparell polític, institucional i mediàtic, té una enorme capacitat per assimilar lluites emancipadores i reconvertir-les en narratives compatibles amb el seu propi ordre. Així, un feminisme que es fa dir descolonial pot acabar fent xerrades en castellà als Països Catalans o dedicar-se exclusivament a qüestions de representació i no de redistribució del poder; un ecologisme suposadament transformador evita qüestionar la distribució territorial dels macroprojectes i les infraestructures desiguals de transport públic; i un antifeixisme domesticat és incapaç de trencar amb el llegat franquista del règim del 78. En el cas de Palestina parlaran de pau, drets humans i fins i tot de la fi d’un genocidi, però en cap cas obriran la caixa de trons del dret a l’autodeterminació. Aquest procés d’assimilació no només neutralitza la potència política d’aquestes lluites, sinó que impossibilita que les esquerres independentistes basques, gallegues i catalanes construeixin marcs propis que els siguin realment útils per millorar la vida de la seva gent, ja que acaben subordinades a la centralitat espanyola i descafeïnades del seu potencial transformador. Això, tanmateix, no desmereix les propostes de la mobilització popular. Ans al contrari: cal reforçar-les dins unes coordenades pròpies.
Davant d’això, s’ha oscil·lat sovint entre dues respostes insuficients: d’una banda, la dilució dins les mobilitzacions amb marc mental espanyol, en nom d’una unitat fictícia d’una esquerra estatal que acull les “particularitats perifèriques”; de l’altra, el replegament crític, limitant-se a denunciar la instrumentalització del règim. Ambdues posicions són reactives, poc estratègiques i, en el fons, impotents. Ni la submissió ni el replegament purista reforcen el creixement del nacionalisme d’esquerres i, per tant, ambdues fan el joc al domini espanyol.
Ni la submissió ni el replegament purista reforcen el creixement del nacionalisme d’esquerres i, per tant, ambdues fan el joc al domini espanyol.
La tradició de solidaritat internacionalista de les nacions sense estat i dels Països Catalans amb Palestina és històrica i innegable —igual com ho fou la d’un feminisme català autocentrat i arrelat en la mateixa experiència nacional, malgrat que el seu llegat hagi estat, interessadament, relegat o invisibilitzat. Tot plegat, molt abans que el PSOE s’apropiés d’aquestes causes. Un exemple nítid el trobem en la llarga tradició de brigades a Palestina, impulsades per militants independentistes d’arreu dels Països Catalans, en què la solidaritat s’articula des de la condició compartida de poble ocupat (per exemple, i n’hi hauria molts, la Brigada Dones i Salut per Palestina). Aquestes iniciatives no només teixeixen vincles de cooperació i suport mutu, sinó que també posen en relleu els efectes dels diferents graus d’ocupació i dominació nacional, tot fomentant un diàleg internacionalista entre activistes una riba i l’altra del Mediterrani, unides per la mateixa lluita per l’alliberament dels pobles sense estat d’arreu del món. A la vegada permeten copsar la força del sionisme, del seu paper pel que fa a l’imperialisme internacional i dels seus tentacles arreu del món, també a casa nostra; així que prens una consciència inesborrable que la causa palestina no ens pot ser aliena.
El nacionalisme d’esquerres ha de reivindicar la seva tradició internacionalista i antiimperialista si vol fer front a la instrumentalització espanyolista de la lluita palestina. Ignorar-ho és esborrar una llarga memòria de lluita col·lectiva i reduir el projecte nacional a un replegament desconnectat de la seva tradició històrica. A la vegada, resulta inoperant i fins i tot còmplice pel que fa a les derives reaccionàries del nacionalisme, abans amb personatges ja gairebé irrellevants com Pilar Rahola, ara amb el ridícul d’Aliança Catalana, que pretén dotar d’arguments nacionalistes il•lusoris – si és que podem anomenar d’una altra manera el somni humit que tenen vers el suport d’Israel a la causa catalana – allò que no és més que racisme islamòfob i una defensa dels interessos del feixisme internacional. En aquest sentit, cal celebrar que les grans entitats independentistes es sumessin a la convocatòria de manifestació del passat 7 d’octubre deixant clara la posició majoritària (i, deixeu-m’ho dir: de sentit comú i humà).
La resposta més estratègica per part del nacionalisme d’esquerres, doncs, no és distanciar-se críticament d’aquestes causes i de qui les milita, sinó formar-ne part i nacionalitzar-les: dotar-les de coordenades pròpies, reivindicar el seu llegat combatiu, incidir-hi i fer-les arrelar en la nostra realitat nacional i social tal com defensava en aquest article de “L’estat de la nació” de Nexe Nacional. No com a apropiació interessada, sinó des del treball militant. Així s’ha fet establint relacions polítiques amb la Comunitat Palestina de Catalunya (que, per exemple, es va sumar a la manifestació en defensa del català de Sant Jordi), formant part del moviment Prou Complicitat amb Israel, vinculant el genocidi a la lluita pel dret a l’autodeterminació de Palestina sense mitges tintes (des del riu fins al mar), omplint els carrers d’estelades sense complexos durant les mobilitzacions per Palestina i en defensa de la Global Summud Flotilla on l’independentisme d’esquerres hi ha tingut un paper especialment destacat essent l’única diputada del Parlament embarcada a la flotilla la Pilar Castillejo, militant de Poble Lliure i diputada per la CUP. És des d’aquí que té sentit continuar donant suport a les mobilitzacions amb la convocatòria de vaga.
Si l’independentisme s’allunya de causes com la palestina, el feminisme, els drets LGBTI o l’ecologisme per por de ser cooptada pel règim, acaba renunciant a disputar el sentit d’aquestes lluites en clau pròpia. I si només es limita a denunciar la instrumentalització espanyolista, sense oferir una proposta alternativa, potser cal preguntar-se si aquestes causes importen realment o si únicament serveixen per reafirmar identitats ideològiques allunyades de l’esquerra.
Per altra banda, la reflexió de Manuel Delgado sobre el movimentisme és especialment oportuna. L’antropòleg piulava: “L’esquerra postpolítica, com no té ni ideologia ni projecte històric, és movimentista, és a dir, concep la lluita com a guerra de moviments i no com guerra de posicions. Viu a salto de mata. Quan té un tema convoca al carrer i quan se li acaba espera a veure si surt altra cosa”.
L’esquerra actual tendeix a una lògica reactiva, de mobilitzacions sense projecte, on la resposta immediata substitueix l’estratègia i la consigna fa d’anàlisi. En aquest marc, l’efervescència constant impedeix consolidar poder popular i estructura organitzativa. En el cas de l’independentisme, aquest risc és encara més greu: la manca d’una agenda pròpia afavoreix la dilució nacional en les lluites globals, convertint la reacció en rutina i la improvisació en mètode.
La manca d’una agenda pròpia afavoreix la dilució nacional en les lluites globals, convertint la reacció en rutina i la improvisació en mètode.
El nacionalisme d’esquerres necessita recuperar el sentit de l’estratègia, és a dir, ser capaç de reaccionar davant l’actualitat sense dissoldre-s’hi, construint un nou projecte polític amb accions concretes per la supervivència de la nació que alhora connecti els grans debats globals amb la realitat política, econòmica i cultural del país. El problema no és fer una vaga per Palestina, sinó que encara no n’hàgim convocat cap per aconseguir un Salari Mínim Català de 1.500 euros. Aquesta és, al capdavall, la tasca més urgent: no caure en el fals dilema entre lluita social i lluita nacional, sinó demostrar que les causes socials globals tenen sentit si s’inscriuen dins d’un projecte nacional propi i no en un marc estatal d’ocupació. Cal nacionalitzar les lluites baixant de la torre d’ivori i enfangant-se, reforçant les coordinacions en l’àmbit de Països Catalans per superar les estatals i alhora construir agenda pròpia, per deixar de ser convidats ocasionals en causes alienes i articular-les des dels interessos de la nació.
