El 3 d’octubre, la vaga més multitudinària dels últims quaranta anys, no va servir per salvar la democràcia catalana dins la bombolla de drets civils que és la UE. Per què una vaga de poc seguiment hauria de salvar de res els palestins? Com, aturant-nos aquí unes hores, defensarem els drets polítics i els cossos dels palestins que viuen a la intempèrie del món real? Suposo que la resposta a aquestes preguntes, que són veritats salvatges, la té tothom clara, no? Estem davant d’una vaga de caràcter propagandístic o de denúncia. D’una vaga que s’entén com una consulta, com un termòmetre per mesurar un estat d’opinió o un sentiment social. La meva opinió personal és que a Catalunya s’ha comès un abús d’aquest tipus de vagues. Una pràctica que no fa més que aprofundir la desvirtuació total de la vaga com a instrument de lluita sindical per la seva instrumentalització política en el sentit més partidista de la paraula.
Parlant d’instrumentalització, crec que ningú pot posar en dubte que el pes, tant organitzatiu com de capital humà, del moviment de solidaritat amb el poble palestí l’ha posat l’entramat de les esquerres anticapitalistes. I no seré jo qui qüestioni els valors humans que han motivat totes les mobilitzacions, perquè, llevat pels oportunistes de sempre, estan a la base de tota la implicació. Però s’ha de parlar d’instrumentalització, perquè, al cap i a la fi, si som la regió europea que ha introduït més aquest conflicte extern dins la seva política domèstica, és perquè algú ho ha volgut. I aquí és on jo he de dir als meus companys, que sempre han estat defensors de la causa, que sento profundament que són instrumentalitzats pel Gobierno de España.
I entenc perfectament que les motivacions de la gent de base hi eren abans que les del PSOE, que creiem en el dret a l’autodeterminació de tothom i, per descomptat, el dret que no t’exterminin (que és gros haver-ho de recordar tan sovint), però em sembla evident que el moviment de baix està treballant gratuïtament per Pedro Sánchez. L’oportunista més brillant que ha parit en dècades la política espanyola s’ha agafat a Palestina perquè Espanya pugui tornar-se a abraçar a la bandera dels drets humans, de la llibertat dels pobles i de la democràcia després de l’1 d’octubre; i per donar corda al món a l’esquerra del PSOE, que són els únics que el poden salvar a les urnes via Sumar/Podemos i ERC/Bildu/BNG. Crec que tot plegat no deixa de formar part de l’embruix sanchista, que ha aconseguit satel·litzar tots els actors polítics que no siguin PP i VOX, des de l’empresari més juntaire fins a l’anarquista més antisistema.
Tot plegat no deixa de formar part de l’embruix sanchista, que ha aconseguit satel·litzar tots els actors polítics
I deixeu-me ser una mica pintoresc i esbossar una imatge: si tu ets el govern espanyol i el que vols és alliberar els palestins en nom de la democràcia, la llibertat dels pobles i els drets humans; reconeixes la independència de Catalunya i, amb la fraternitat dels ideals nobles, ens unim en un esforç militar conjunt per embarcar-nos en una nova croada per alliberar Palestina de la barbàrie. I en comptes d’una flotilla, enviem l’armada i, pel camí, intentem sumar-hi els països àrabs que, recordem-ho, no han mogut un dit per aturar res del que passa avui a Palestina. Veient les mobilitzacions dels darrers dies, a Sánchez i al nou flamant primer ministre Salvador Illa potser els seria tan fàcil trobar voluntaris catalans per anar a Gaza com li va resultar al General Prim per anar a la Guerra d’Àfrica. Però res que es pugui assemblar remotament a aquest miratge dibuixat al paper passarà a la realitat, perquè tot això no va de què passi absolutament res fora de l’estat espanyol. Això va de salvar una legislatura i preparar les pròximes eleccions. Sánchez ha aixecat la camisa a tothom i, per descomptat, també l’està aixecant al moviment polític que li organitza les mobilitzacions al carrer. Als palestins no sé ni si els arriba a aixecada de camisa, el nivell d’hipocresia és criminal.
Hi ha una derivada en tota aquesta equació, que és el món musulmà, especialment àrab, que viu a casa nostra. Aquest és un tema polític que segueixen, lògicament. Fa anys que ho constato a les aules. Això també s’ha vist als carrers. Diria que mai hi havia hagut tanta presència de persones d’origen estranger a les mobilitzacions. No va ser així ni en el cicle del 15-M ni en el del Procés. Això, evidentment, també és interessant d’observar. Són preguntes que ens anirem responent els anys vinents, però, pot ser que aquest cicle de mobilitzacions hagi imbricat diferents realitats socials que sovint viuen d’esquena? El cicle ha servit per construir noves relacions socials des de la base que desglacin una mica el sistema de bombolles socials que tenim actualment? S’haurà de veure, perquè, per si sol, ja tindria un valor. El tema és que, i aquí em baso només en la meva experiència personal i laboral, les persones que solen militar en les esquerres anticapitalistes tenen models antropològics – per dir-ho d’alguna manera – molt allunyats de la immensa majoria de poblacions d’origen estranger. Per dir-ho clarament, les persones d’origen estranger mobilitzades s’han de desconstruir menys per acabar a l’òrbita del PSC/PSOE que per militar en cap organització o col·lectiu de les esquerres anticapitalistes.
Això va de salvar una legislatura i preparar les pròximes eleccions
Aterrem de nou a la vaga. El sindicalisme té un repte majúscul: tornar a ser un instrument útil per millorar la vida dels treballadors del país. Durant les darreres dècades han demostrat a bastament no tenir capacitat ni per defensar el poder adquisitiu dels treballadors, ni per fer una oposició frontal a un model econòmic que ens empobreix com a país. L’hegemonia sindical de CCOO i UGT dels últims quaranta anys dificulta rescatar el sindicalisme del desprestigi i la mala fama que té entre els treballadors, però esprémer al màxim les batalles culturals amb finalitats partidistes o, més trist encara, per moralisme, tampoc ajuda en res. No es poden convocar vagues per fer un cens de “bones persones”, per veure qui perd un dia de sou per “solidaritat” en abstracte. L’origen de la vaga és el poder de negociació que atorga al sindicat l’aturada de la producció o l’activitat econòmica. Punt. Continuar amb la dinàmica de fer vagues “per principis” no ens ajuda en absolut al redreçament sindical que necessita el país. Jo entenc que avui costi molt trencar les inèrcies, però hem de deixar la retòrica grandiloqüent dels grans ideals, que al final només serveix per tapar les nostres misèries i incapacitats.
Continuar amb la dinàmica de fer vagues “per principis” no ens ajuda en absolut al redreçament sindical que necessita el país
La vaga del dia 15 serà una vaga amb un seguiment minoritari en un país on, objectivament, els treballadors no hem deixat de perdre poder adquisitiu des de fa dècades i on la majoria de la societat té problemes per pagar el lloguer o la hipoteca. I no dic que el sindicalisme només s’hagi de preocupar del pa, però és tan delirant exigir una estratègia per recuperar, per via sindical, ni que sigui una part del poder adquisitiu perdut? Jo pago convençudament la meva quota a La Intersindical, però només ho explico als meus companys quan hi ha confiança i es presenta remotament el tema. Està mal vist ser d’un sindicat, el descrèdit és tan elevat que no és un motiu d’orgull pagar quota sinó de vergonya. La majoria dels meus companys, m’ho hagin dit a la cara o no, es pensen que soc imbècil per llançar els meus diners amb l’afiliació. Fer vagues de pandereta, sovint sense cap més intenció que complaure els estàndards morals dels convocants o participar en alguna batalla cultural, francament, no ajuda en absolut.
I està bé voler salvar el món; però el món és de carn i ossos, i massa sovint les nostres lluites són d’un idealisme incorpori. Més trist encara: per transformar la realitat necessitem el poder que tant de moralisme només constata que ja no tenim. A hores d’ara, tots hauríem de saber que si el tema de Palestina té recorregut dins la política catalana i espanyola, és perquè forma part de l’agenda del govern. No han sigut ni el moviment popular ni la força sindical els que han posat aquest tema al centre del debat polític del país. És molt difícil d’imaginar un moviment de la mateixa intensitat sense que el govern s’hagués fet seva aquesta lluita i que els mitjans n’hagués informat com ho han fet. I això, evidentment, no minva en res la tragèdia humana del conflicte a Palestina ni la noblesa de les mobilitzacions. Però la vaga del dia 15 no enforteix el sindicalisme. Aquesta setmana, a la feina, tothom farà l’orni quan vegi venir d’una hora lluny el professor “motivat” que animarà a fer la vaga. I l’endemà a mi se’m farà una mica més complicat explicar-li a un company la importància del suport mutu, de la força col·lectiva, de pagar l’afiliació, de fer una caixa de resistència… I em quedaré mut quan em miri com volent dir: “que no veus que això ja no s’ho creu ningú i que els que t’han explicat aquestes històries t’estan prenent el pèl? Que no veus que estan instrumentalitzant les teves il·lusions, ànima de càntir?”
Que no veus que estan instrumentalitzant les teves il·lusions, ànima de càntir?
De què servirà fer una vaga per Palestina doncs? El lector potser em recriminarà no haver fet cap menció al que està passant a Palestina, però és que, com he intentat explicar, no crec que res del que estigui passant avui a casa nostra tingui res a veure amb una Palestina, que ja hem reduït al mateix paperot que tradicionalment ha ocupat “Veneçuela” en els debats madrilenys. És lamentable. Per nosaltres, i evidentment pels palestins i tots els que viuen entrelligats en aquest conflicte tacat de sang. Conflicte que nosaltres ja tractem amb la frivolitat d’un derbi més entre “d’esquerres” i “de dretes”. Si es vol jugar a la polarització política, els catalans faríem bé de recordar que sense una política autocentrada, sense una institucionalitat pròpia no supedita a Espanya, les “dretes” i les “esquerres” sempre acaben sent la “dreta” i “l’esquerra” espanyoles.
