Si entenem el metabolisme nacional com un sistema de fluxos interdependents que produeix i alhora s’alimenta de llengua, cultura, institucions, territori i poder polític; aleshores es fa evident fins a quin punt la seva estabilitat depèn del control efectiu sobre aquests circuits. I aquí apareix el diagnòstic incòmode: malgrat tenir-ne competències, Catalunya (com el País Valencià, o les Illes) no controla els principals aparells de reproducció social. Ni els educatius, ni els mediàtics, ni els migratoris, ni els que organitzen la força de treball. I això situa el seu metabolisme nacional en una fragilitat estructural permanent