Durant dècades, ens han fet creure que Catalunya és una “terra de pas”, un lloc de trànsit on persones i cultures només hi arriben temporalment, sense deixar empremta. Aquesta idea, aparentment innòcua, amaga en realitat una construcció política i econòmica que ha servit per justificar desigualtats, precarietat laboral i la subordinació del país a interessos elitistes. Més enllà de les metàfores, cal reivindicar la Catalunya com a terra de permanència, cultura i projecte propi, capaç d’acollir sense renunciar a la seva identitat i cohesió.