Les cures són el pilar que sosté la vida quotidiana, però a Catalunya continuen organitzant-se sobre un model precaritzat, fortament feminitzat i cada vegada més sostingut per dones migrades. Les cadenes globals de cures, l’envelliment de la població i la manca de provisió pública han consolidat un sistema desigual que invisibilitza un treball essencial i aprofundeix les bretxes de gènere, classe i origen. A Catalunya, també pren rellevància la dimensió lingüística: garantir l’atenció en català és clau per assegurar drets, qualitat i cohesió social.