Catalunya s’està sintonitzant a marxes forçades amb el clima polític occidental. Fa temps que es va esvair l’ambient d’esperança del Procés, que havia subordinat els elements d’extrema dreta catalanista a un programa socialdemòcrata i els mantenia dissolts i sense representació política. Ja ens estem espolsant de sobre les restes del xantatge emocional que ens van fer els dirigents processistes, i la majoria dels catalans es troben sols i desorganitzats davant les seves pors, desil·lusions i ràbies. Amb tot, entre els més polititzats dels que encara no hem digerit la derrota de 1714, aflora un cert sentiment d’il·lusió. Hi ha certa sensació que torna a bullir l’olla. L’esquerra catalana hi arriba tard –i a remolc– però ja comença a fer notar el xup-xup. Fora la cova, però, els equilibris globals es reajusten i tots anem una mica perduts, perquè no sabem en quines coordenades ideològiques quedarà emmarcat el debat polític de la tribu; sempre massa depenent dels vents que bufen de fora.
L’esquerra catalana ha de defensar idees o ha d’utilitzar idees per defensar persones?
En tot cas, crec que el nou cicle ja ens marca una dicotomia clara entre defensar drets universals en abstracte o defensar persones de carn i ossos a través d’un dret concret. L’esquerra catalana ha de defensar idees o ha d’utilitzar idees per defensar persones? Defensar drets no necessàriament implica defensar persones concretes a través d’aquests mateixos drets. Jo puc defensar el dret universal al treball posant en risc el dret concret d’en Josep, en José o en Yusuf a mantenir el seu lloc de feina. I dic aquests noms a tall d’exemple, perquè del que es tracta és de defensar els llocs de feina –i millorar-ne les condicions– de persones amb noms i cognoms en empreses concretes a casa nostra. Del que es tracta és de defensar els drets dels treballadors de Catalunya a tenir vides dignes aquí per sobre del dret que tothom pugui venir a treballar a casa nostra.
La pregunta que la gent fa a la política és la següent: tu què o a qui protegeixes? L’esquerra catalana què o a qui protegeix? A la “classe obrera” o als treballadors de Catalunya? Com que la “classe obrera” s’ha elevat a una espècie de destil·lat metafísic d’alta graduació revolucionària, sovint acaba essent un pretext per no responsabilitzar-nos de les condicions de vida de les persones concretes que diu voler representar. Mai he vist la “classe obrera internacional” enlloc, però conec a moltíssimes persones amb rostres molt diferents que treballen cada dia a la nostra terra. Hagin nascut aquí o hagin arribat amb un vol internacional. Tinguin el català de llengua materna o no. I els seus problemes, les seves pors, les seves ràbies les viuen aquí. On també tenen arrelades les seves il·lusions, on són les seves vides. Cal protegir les il·lusions d’aquesta gent per sobre de les il·lusions ideològiques de certa esquerra moralista, que viu narcisistament tancada en els seus sil·logismes de centre social okupat o doctorant de carrera de lletres.
No hem anat a la universitat per acabar-li dient “feixista” a un conciutadà que sent que amb qui competeix són poblacions d’origen immigrant
És trist veure com la intel·lectualitat d’esquerres tanca els ulls davant del sentir d’una part molt important de les classes populars del país. Per exemple: tot sovint ens queixem que els expatriats s’han apropiat de la ciutat: que bars i restaurants estan pensats per ells, que fan pujar els lloguers, etc. I és cert. Com també és cert que aquesta dinàmica afecta directament i de forma més visible només a uns barris: els barris on sol viure o fer vida la intel·lectualitat d’esquerres. Jo crec que no hem anat a la universitat per acabar-li dient “feixista” a un conciutadà que sent que amb qui competeix pels espais i recursos no són els expatriats, sinó d’altres poblacions d’origen immigrant. A mi em sembla que la intel·lectualitat d’esquerres té el deure de fotre’s en aquest fangar, d’embrutar-se les mans en aquest femer d’immundícia i emocions desagradables, i salvaguardar la dignitat humana mentre defensa i millora el nivell de vida de les persones que són d’aquí i possibilitem que tothom que ve a viure a casa nostra pugui integrar-se en aquest “nosaltres”, en la nostra comunitat política. Integrar-los des d’una vessant simbòlica, però també material: la ciutadania necessita unes bases materials per florir. I aquestes, a casa nostra, es troben cada dia més malmeses. Si la intel·lectualitat d’esquerres, corcada pel liberalisme, es desentén de la defensa d’aquestes bases, qui ho farà?
Ho tornaré a repetir: del que es tracta és de defensar les vides de les persones que viuen i treballen a Catalunya per sobre del dret de tothom a venir a viure i treballar a Catalunya. Perquè avui, en les condicions que estem, són dues coses que no es poden defensar simultàniament. Ho veu tothom menys qui acluca els ulls. El famós exèrcit industrial de reserva de Marx avui és d’escala planetària (amb centenars de milions de castellanoparlants amb pasta per pagar un vol i sense tenir ni la barrera lingüística). Si el model econòmic català es basa en un creixement ràpid i descontrolat a força de generar llocs de feina mal pagats per a treballadors sense qualificació, és normal que hi hagi cada vegada més capes de la població que se sentin a la intempèrie i que es generalitzin les condicions de vida de la subciutadania a casa nostra. Aquí hem assenyalat com fer del català requisit laboral o l’apujada del salari mínim interprofessional podrien servir com a mesures proteccionistes davant l’ordre neoliberal, però no n’hi ha prou. Cal una esquerra nacional disposada a defensar la classe treballadora catalana del neoliberalisme i dels reaccionaris.
L’esquerra viu els “privilegis” amb una culpa paralitzant que purga amb radicalitat discursiva
Una esquerra nacional que defensi persones concretes per sobre d’idees abstractes necessita que la intel·lectualitat d’esquerres es revisi els “privilegis” i els reinterpreti en clau de responsabilitat. L’esquerra viu els “privilegis” amb una culpa paralitzant que purga amb una radicalitat discursiva que no té un impacte real en les vides de les persones més properes que diu defensar. Que els expatriats siguin el teu “pitjor enemic” significa que has gaudit d’unes quotes de benestar material (vius en unes zones concretes, tens uns tipus de feines…) i formació intel·lectual (tens molts números d’haver anat a la universitat o de relacionar-te amb universitaris) que la intel·lectualitat d’esquerres titlla de privilegiades. Clarament, han sigut unes molt bones quotes de benestar, i del que es tracta és de fer-les extensibles als fills de la classe treballadora del país. No d’utilitzar-les narcisistament per, en pro de defensar en abstracte el més fotut de tots, acabis putejant concretament just el que tens per sota teu. No es tracta de tancar els ulls i voler salvar la humanitat; del que es tracta és d’obrir-los i ajudar, amb tot el poder material, polític i simbòlic, a l’abast, a les persones que hi hagi al teu voltant. Assumint la responsabilitat de la nostra situació i no subalternitzant-nos més del que som per satisfer les nostres necessitats d’estètica proletària.
I jo entenc que fa por abandonar el paradigma liberal que ha niuat en l’esquerra, i que directament s’ha convertit en la nostra zona de confort ideològic. Però si no comencem a parlar des de les nostres pors, desil·lusions i ràbies; si no comencem a explorar sortides des de les frustracions reals que ofeguen les vides de les majories socials de casa nostra; si no reconnectem amb el cos social i el moviment de la història, continuarem sent la benzina de l’autobús de campanya de l’extrema dreta. És tan fàcil de combatre la caricatura de predicador enfollit i cenyit al catecisme “d’esquerres” en què ens hem convertit… O ens atrevim a pensar de nou des del sentir de la nostra gent o romandrem incapaços de representar els seus interessos i defensar-los políticament. Venen mal dades i veig molta gent obsessionada a defensar-se, ja no a si mateixos sinó una idea, una imatge de si mateixos. Gent que, en nom de la “consciència de classe”, se situa fora dels debats polítics reals per mantenir una puresa “d’esquerres” i tenir la consciència tranquil·la. La vostra salvació individual abandona les majories socials, natives i d’origen immigrant, als braços de la bèstia reaccionària que dieu combatre.
