El nacionalisme és un dels fenòmens políticosocials més debatuts i polèmics. Sovint es presenta com una ideologia intolerant i excloent que amenaça les democràcies, mentre que altres el veuen com una força democratitzadora que atorga sobirania al poble i l’ajuda a emancipar-se. En el debat públic, també són habituals les apel·lacions a un patriotisme cívic “bo” en contraposició a un nacionalisme ètnic “dolent”.
Què hi ha de cert en tot plegat i quines implicacions té pel nacionalisme català?
Els nacionalismes no són intrínsecament “bons” o “dolents”; depèn de l’ús que en facin els nacionalistes. El motiu és que el nacionalisme és una ideologia prima, és a dir, no defineix un model d’organització econòmica, política o social. Es limita a identificar el subjecte de sobirania (la nació) i a reclamar el seu dret a l’autodeterminació.
Els humans tendim a estructurar la realitat en dicotomies per simplificar-la. Això explica per què, en l’estudi del nacionalisme, es va consolidar la distinció entre nacionalisme cívic i ètnic1. El nacionalisme cívic seria polític, voluntarista, universalista i inclusiu. En canvi, el nacionalisme ètnic seria cultural, prepolític, particularista i excloent.
La distinció entre nacionalisme cívic i ètnic ha estat àmpliament criticada i superada
No és difícil copsar les febleses analítiques d’aquesta dicotomia. De fet, la distinció entre nacionalisme cívic i ètnic ha estat àmpliament criticada i superada2. Bernard Yack parla del “mite de la nació cívica” per subratllar que les formes pretesament cíviques del nacionalisme també inclouen elements culturals i connexions amb identitats prepolítiques que pretenen protegir i promoure. Al cap i a la fi, oi que tots nosaltres naixem en nacions i cultures que no hem escollit i n’heretem bona part dels seus valors i trets culturals?
Aquesta dimensió cultural i històrica del nacionalisme posa en qüestió nocions com el patriotisme constitucional de Jürgen Habermas, que suggereix que la cohesió d’un estat modern hauria de basar-se en la lleialtat als valors democràtics més que en l’afiliació nacional. Però fins a quin punt això és realista? El problema del constitucionalisme és que els integrants d’una unitat constitucional no són simplement una agrupació aleatòria d’individus units per principis universals, sinó una comunitat nacional específica, amb característiques culturals i històriques pròpies. No és així en el cas de la Constitució alemanya, l’espanyola o l’estatunidenca, que reflecteixen clarament els seus contextos històrics i culturals particulars?
A més, les nacions suposadament cíviques poden ser també excloents. A França, per exemple, la lleialtat als valors de la République, inclosa la igualtat de tots els ciutadans francesos, fa que l’Estat sigui menys tolerant i adaptatiu a la diversitat ètnica, religiosa i lingüística de la seva societat. Això evidencia que els mecanismes d’inclusió i exclusió no depenen només de si un nacionalisme es defineix com a cívic o ètnic, sinó també de com es gestionen els límits de la comunitat política i els criteris d’admissió.
Quines implicacions té tot plegat pel cas català? Potser més del que sembla a simple vista, ja que el debat sobre la naturalesa del nacionalisme català sovint es veu condicionat per aquestes categories i les seves limitacions. Tots els nacionalismes són internament diversos i evolucionen amb el temps, però la qüestió fonamental és quin tipus de nacionalisme es vol reivindicar. És perfectament compatible defensar un nacionalisme català polític i cultural, que sigui alhora inclusiu i amb arrels profundes, particularista i universalista.
La compatibilitat entre robustesa i obertura l’explica i defensa molt bé la posició dominant en el debat acadèmic, el nacionalisme liberal, que argumenta que cal protegir i garantir la viabilitat de totes les nacions, enteses com a cultures nacionals. Les justificacions varien segons els autors3, però un argument recurrent és que la nació i la cultura nacional tenen un valor moral fonamental perquè constitueixen el marc en què els individus desenvolupen la seva identitat i donen sentit a les seves vides. Charles Taylor subratlla que les cultures nacionals proporcionen el vocabulari simbòlic i les narratives compartides que fan possible la comunicació i la cohesió social.
Per a Taylor, les cultures nacionals no són només un fet sociològic ni un conjunt de pràctiques i tradicions, sinó un bé moral que cal preservar, ja que permeten als individus arrelar-se en una comunitat amb sentit. La seva desaparició o assimilació forçosa pot suposar una pèrdua irreparable per als qui hi pertanyen. En aquest sentit, Taylor proposa un model de nacionalisme liberal que reconegui la dignitat de tots els grups nacionals, equilibrant la importància de la igualtat de tracte amb la necessitat de protegir la supervivència cultural, i optant de vegades per aquesta segona opció. Segons Taylor, una societat amb objectius col·lectius forts pot ser perfectament liberal, com exemplifica el cas del Quebec.
Nacions sense estat com Catalunya han d’adoptar mesures de construcció nacional per compensar i resistir el nation-building dels estats on s’insereixen
Will Kymlicka afegeix que nacions sense estat com Catalunya han d’adoptar mesures de construcció nacional per compensar i resistir el nation-building dels estats on s’insereixen. L’objectiu és reduir la desigualtat entre grups nacionals. Les nacions dominants han desplegat polítiques de construcció nacional sense que fossin qüestionades, i un cop han assolit el reconeixement internacional i la seguretat cultural, poden adoptar un discurs aparentment neutral i universalista. No obstant això, la realitat és que continuen exercint un nacionalisme d’estat que sovint té finalitats assimiladores envers els membres de la resta de grups nacionals, com ho mostren els casos dels estats espanyol i francès.
Ara bé, aquestes mesures de protecció de cultures nacionals s’han d’implementar amb respecte als drets individuals. Kymlicka remarca la necessitat de mantenir fronteres nacionals poroses i d’afavorir un alt grau de tolerància interna. Totes les nacions es defineixen per uns límits que les distingeixen de les altres i, per tant, qualsevol nacionalisme –com qualsevol altra identitat col·lectiva, sigui religiosa, política o esportiva– implica processos d’inclusió i d’exclusió. La clau rau en com es configuren aquests límits. L’objectiu és reduir les desigualtats entre grups, alhora que s’amplia la llibertat individual dins de cada comunitat nacional.
Això requereix una definició inclusiva de la comunitat nacional, on les condicions d’admissió siguin accessibles, com ara la participació en institucions públiques comunes o l’aprenentatge de les llengües nacionals. La llengua, com a bé col·lectiu i eina d’afirmació nacional, té un paper central en aquest procés. La llengua és un bé col·lectiu i una eina d’afirmació nacional. Tot i que aprendre una llengua és exigent, representa un criteri d’admissió obert i integrador, en sintonia amb els relats liberals del nacionalisme, i facilita la incorporació dels nouvinguts a la comunitat d’acollida. L’interculturalisme quebequès defensa precisament aquesta posició davant d’un repte compartit: la integració dels nouvinguts en una nació minoritzada.
Com més reeixida és aquesta integració, més probable és que el nacionalisme minoritzat se senti culturalment segur i adopti formes més tolerants i inclusives. Per exemple, una política lingüística que fomenti la promoció de la llengua minoritzada pot reforçar-ne el prestigi i, en conseqüència, incentivar els nouvinguts a aprendre-la. Això genera un “cercle virtuós” de seguretat lingüística i cohesió social, que afavoreix l’aparició d’un nacionalisme culturalment segur i obert.
En resum, el nacionalisme català compta amb referents teòrics sòlids i experiències comparades rellevants que permeten reivindicar un model nacional robust i integrador. El repte és majúscul, però, des d’un punt de vista teòric, un primer pas fonamental és evitar falses dicotomies i tenir presents les idees dominants sobre el valor moral de la nació.
- Interpretant la dicotomia de formes diferents, és el cas de Frierich Meinecke, Hans Kohn, Anthony D. Smith, Liah Greenfeld, Rogers Brubaker o Michael Ignatieff, entre d’altres. ↩︎
- Figures com Will Kymlicka, Bernard Yack, David Brown, i Yael Tamir, entre d’altres, han contribuït decisivament a aquesta superació ↩︎
- Convé mencionar aquí Will Kymlicka, Charles Taylor, Margaret Moore, David Miller, Yael Tamir, Michel Seymour i Alain-G. Gagnon, entre d’altres. ↩︎
