El mes de maig del 2019, vaig assistir al debat dels alcaldables de la meva població. El teatre on se celebrava, com acostuma a passar en moments en què els veïns van alts de municipalisme, era ple a vessar. Un dels candidats es presentava per un partit xenòfob que no era encara AC, però ja en tenia l’aire. Va fer una exposició clavada al que ara, amb aquell to missaire i verinós, escampa la batllessa de Ripoll. Ja saben: la culpa és del moro, l’islam és un perill, els immigrants són el mal, els bonistes una calamitat, les prestacions es regalen, el gran reemplaçament i la inseguretat i etcètera. Un altre dels candidats, de l’esquerra independentista, va replicar que amb aquell discurs d’odi agredia i estigmatitzava veïns magnífics que ell i bona part de l’auditori coneixien, en va esmentar alguns, i va reivindicar la convivència i la necessitat de construir un futur plegats i va dir que, a més, ja que invocava insistentment la identitat, si hi havia un element inherent a la identitat catalana era justament el de la diversitat. Aquella intervenció va ser, clarament, la més aplaudida pels assistents, quasi diria que de manera unànime i fins i tot hi va haver qui, sobre la marxa, va escriure a les xarxes: “quin orgull de poble!”. La candidatura xenòfoba no va passar de l’1,40% dels vots i el de l’esquerra independentista, encapçalada per una persona molt vinculada a l’acollida d’immigrants, va obtenir un 21,47%. A les darreres eleccions al Parlament sumant les formacions polítiques més clarament antiimmigració (AC i VOX) el percentatge de vot va rondar el 15%, i ara que hem llegit enquestes, ja sabem com pinta la cosa. Què ha canviat? Les condicions materials s’han deteriorat tant en cinc anys? La percepció de la realitat actual i del 2019 és tan diferent? Què s’ha transformat més, la realitat o la percepció?

He seguit amb interès, però també amb un cert desassossec el debat que es manté entre les dues perspectives entorn del posicionament que hauria de mantenir l’independentisme d’esquerres sobre la immigració. Si s’haguessin de simplificar, suposo que de manera imperdonable, es podrien resumir en la proposta d’en Noel Huguet de reconèixer obertament els efectes que ha tingut sobre la nostra societat i revisar alguns posicionaments i l’article d’en Vicent Partal sobre els riscos de sotmetre’s a marcs impropis i claudicar moralment.

Tots, qui tomba cap a una banda, qui ho fa cap a l’altra i qui ho contempla amb aprensió, ens estremim pel creixement del discurs d’odi, pel forat que ha fet en el catalanisme i per la destrossa que planteja sobre alguns consensos entorn del país i el seu futur. Tots coincidim que el fracàs, les debilitats i les misèries de l’enlluernador projecte col·lectiu que ens va portar a l’1/O ens han deixat a la intempèrie, a mercè d’una poderosa onada reaccionària que amb la seva enorme facilitat per penetrar en els traumes, ha trobat un esvoranc immens a la societat catalana.

Si l’ansietat existencial sobre la identitat i el futur afecta a tots els països dits occidentals,  considerant les nostres fragilitats com a nació i la voluntat d’anorrear-nos que exhibeixen poders perfectament constituïts, és natural que als catalans ens afecti especialment; i per poc contacte que es mantingui amb individus que l’observen des de filtres diferents dels propis, és fàcil comprovar que les solucions simples, immorals i falses de la ultradreta, troben el terreny adobat. La seva recepta és primària, quasi intuïtiva, apel·la a pulsions profundes com el sentit de territorialitat o la por i per desacreditar-les diria que cal arrapar-se a l’argumentació, a la racionalitat, a la comprensió i a l’abast precís del fenomen però també a components ètics. Sé que els que plantegen la reconsideració d’alguns dels posicionaments de l’esquerra, no ho limiten al combat dialèctic amb AC sinó que observen preocupats els efectes que el creixement abrupte de població té sobre la llengua, la cohesió, els serveis públics i la nostra viabilitat com a país i que entre l’odi o la hipocresia, que resumeixen les polítiques reals amb què al nord s’ha tractat i es tracta el fenomen migratori, busquen una certa coherència encara que sigui sacrificant alguns principis morals ambigus.

Deu ser insensat negar la conveniència de formular propostes polítiques congruents i sòlides, però juraria que per acumular el capital polític i el suport electoral que ens cal, no només per avançar sinó per no ser esclafats per l’enorme amenaça de la ultradreta, és fonamental no sacrificar la defensa de drets i els principis de justícia i dignitat humanes i confrontar-los arrapats a aquests valors.

És fonamental no sacrificar la defensa de drets i els principis de justícia i dignitat humanes

El marc real està força definit pels mil quilòmetres de murs construïts al voltant de l’espai Schengen, per la Llei d’Estrangeria i la submissió a la legalitat espanyola, per algunes proteccions socials més o menys consolidades, per les relacions nord-sud o pel model econòmic. El marc de debat que procura imposar la ultradreta en prescindeix totalment. No invoca possibilismes, ni avalua realitats honestament, ni pretén aterrar cap de les seves propostes. Ans el contrari, invoca tèbiament valors conservadors, un viatge impossible al passat i les pors i fòbies que exciten el nostre cervell reptilià. El debat, per tant, diria que és més cultural (a la manera gramsciana) que programàtic. I que confrontar a qui atia les baixes passions procurant excitar passions elevades mai és sobrer.

Confrontar a qui atia les baixes passions procurant excitar passions elevades mai és sobrer

Fa més de vint anys que la immigració forma part de la disputa política més encesa. En Duran i Lleida, per exemple, ja denunciava la desnaturalització de Catalunya l’any 2003 i uns quants alcaldes encapçalats pel vigatà Vila d’Abadal, l’any 2010, van exhibir la voluntat de negar el padró als sensepapers per satisfer algunes avideses del moment. Ara, però, la dimensió de la febrada reaccionària mundial ha fet que adquireixi altres magnituds. Com si la història del món es repetís en cicles de cent anys, han sorgit noves pulsions filofeixistes que utilitzen la immigració com l’amenaça existencial que necessiten per les seves propostes autoritàries. 

Aquestes són les propietats de l’aire que respirem i, per tant, és natural que quan algú reclama que se’n parli sense tabús, s’entengui que, de fet, el que es reclama és que se’n parli en altres termes i que les pretensions de qui ho reclama s’interpretin millor si se substitueix “tabús” per “principis”.  Sé que no sempre és així.

Per altra banda, temo que és cert que l’esquerra se sent incòmoda quan s’esmenta la delinqüència, o el patiment que l’enorme creixement demogràfic causa a la llengua i els serveis públics, o l’opressió de la dona o el col·lectiu LGTBI sota determinats valors retrògrads. No és només pel cinisme, la hipocresia, la utilització mesquina i la magnificació que en fa la ultradreta, ni tampoc per aquell estrany tipus de ceguesa que només et permet veure allò que encaixa amb el que creus; és, sobretot, per un estrany acomplexament, com si ens neguéssim a mirar la vida a la cara perquè ja no confiem en les nostres propostes, com si els nostres horitzons s’haguessin desdibuixat, com si acarats al vigorós embat de la ultradreta haguéssim de justificar una societat que qüestionem de soca-rel; com si ja no ens servís parlar de transformacions radicals o, com a mínim, de polítiques socials robustes per combatre les desigualtats o de polítiques públiques d’habitatge o de la necessitat de mirades ecosocials o del compromís ferm en la defensa i promoció del català o de revertir retallades i privatitzacions o de les pròpies receptes en relació amb la seguretat, o d’una fiscalitat que gravi la riquesa i la seva creixent obscenitat i permeti la redistribució i el finançament dels serveis públics; com si ens haguéssim oblidat que tenim l’emancipació nacional pendent i estem experimentant les desesperants limitacions de l’autonomisme per poder governar-nos amb llibertat i justícia i que tenim l’emancipació social pendent i topem amb les fragilitats de la democràcia sota la grapa del capitalisme.

Vivim sota l’imperi d’un sistema econòmic que sacrifica amb poques traves els interessos col·lectius en funció del benefici. La ultradreta el defensa cegament i conjuntament amb la degradació moral que reclama als seus partidaris, aquesta és la seva gran debilitat. El creixement demogràfic experimentat per la nostra societat no s’explica perquè ens hem dedicat a acollir sinó perquè hem convocat, perquè el nostre model productiu, generosament dopat pels governs, reclama mà d’obra d’arreu i ja hauríem de disposar de prou experiència històrica per saber que la hipotètica possibilitat de controlar fronteres, limitar regularitzacions o retallar drets mantenint el model, no modificaria sensiblement l’arribada, però degradaria encara més les condicions laborals i socials dels treballadors i del conjunt de la societat.

Aquest és el cercle virtuós de la ultradreta: la defensa d’un model productiu que reclama mà d’obra precària i si pot ser sense drets, que genera riquesa però també desigualtats, que contribueix poc a les arques públiques, que individualitza, segrega i exclou, que trenca comunitats i genera un malestar social que utilitza en benefici de les seves propostes autoritàries i discriminatòries.  La immigració s’explica per l’economia, però es disputa en l’àmbit de la política amb especial dedicació d’aquells que justament existeixen per evitar transformacions en les lògiques econòmiques capitalistes.

La immigració s’explica per l’economia, però es disputa en l’àmbit de la política

És precisament perquè apunta a una de les contradiccions essencials de l’extrema dreta que la sèrie de vídeos de l’alcalde de Cervià sobre el nostre lamentable model de porcs i turisme, ha estat extraordinàriament eficient. Per això i perquè per salvar la llengua, el territori i la dignitat ens parla d’horitzons cobejables. Alguns exemples recents ens demostren que per confrontar l’onada reaccionària, a més de denunciar amb dents i ungles les seves receptes agres i paranoiques, necessitem un projecte clar, concret i optimista, fonamentat en la defensa dels drets, la justícia i les llibertats. I per fer-ho, és tan necessari llegir la realitat amb transparència com no claudicar moralment; i afirmar, sempre i arreu, que el suport a la ultradreta i les seves propostes, requereix una degradació individual i comporta una degradació col·lectiva.