Yásnaya Elena Aguilar (Oaxaca, 1981) és una escriptora, lingüista, investigadora i sobretot, pel que ens interessa, activista dels drets de les comunitats lingüístiques i culturals, dels pobles indígenes i de les nacions minoritzades d’Amèrica. Ella és mixe (pronunciat /mixe/, com si fos una j castellana), un dels pobles originaris de l’actual Mèxic, que es troba situat al sud del país i no són gaire més de 100.000 persones. Per posar-ho en perspectiva, 100.000 són aproximadament els habitants d’una ciutat com Reus, però en un país de més de 130 milions d’habitants, que és més que tota la població de Portugal, i els Estats espanyol i francès (incloent els Països Catalans) conjuntament. A Mèxic, de fet, s’ha passat d’un 65% de parlants llengua indígena a començament del segle XIX, al 6,5% actual, mentre que les projeccions preveuen que aquesta xifra s’hagi reduït al 0,5% d’aquí a 100 anys.
La cosmovisió de Yásnaya Elena Aguilar parteix de la seva condició subalterna, i del fet de formar part d’una comunitat lingüística i nacional amenaçada. De la vivència de la homogeneïtzació, i del fet de patir-la en carn pròpia. En aquest sentit, ha esdevingut una referent en la denúncia de les polítiques lingüístiques que duen a terme els estats americans, en particular el mexicà, i ha escrit obres com Ää: Manifiestos sobre la diversidad lingüística (Ää: Manifestos sobre la diversitat lingüística), La sangre, la lengua y el apellido, La Conquista en el presente, Esta boca es mía, o darrerament, Un nosaltres sense estat, publicat en català l’any passat per Raig Verd.
En el marc de la seva obra, en destaquen les aportacions teòriques pel que fa al desmuntatge d’idees i conceptes sobre els quals els imperis i els estats han construït durant segles les seves estructures de dominació cultura i lingüística, i en ultima instància, els processos d’assimilació i destrucció de les nacions i els pobles indígenes. Uns processos que, avui a casa nostra es troben en fase d’acceleració per les dinàmiques derivades de la globalització, i de canvis demogràfics que accentuen i afavoreixen les tendències homogeneïtzadores que agreugen la minorització de la catalanitat.
El títol d’Un nosaltres sense estat dona peu a entendre la visió de l’autora sobre l’orientació que ha de tenir l’activisme lingüístic, si més no en el seu context. En aquest cas, una perspectiva com la que planteja, que pretén actuar sense estat, pot semblar a priori contradictòria tant amb la tradició política de l’activisme lingüístic català (i europeu) com de l’esquerra catalana (amb excepcions, com l’anarquisme). Amb tot, és del tot coherent amb la tradició política de l’indigenisme americà, que sempre ha recelat molt dels estats i ha volgut construir estructures comunitàries alienes al poder estatal, al qual només reclamen que no intervingui.
Tot i així, la seva aportació sobre la importància de la defensa de les condicions materials com a base per a la salut lingüística d’un poble és rellevant pel nostre cas. Contra amenaces com ara l’extractivisme dels propis recursos i la destrucció del patrimoni natural i de les formes de vida pròpies, l’autora defensa instruments d’autodeterminació interna, arrabassant funcions a l’estat a nivell coercitiu, amb estructures d’autogestió en àmbits com el comerç, l’ensenyament, o fins i tot la gestió en termes de seguretat, que permetin un control més gran sobre el territori, en forma d’una paraestatalitat per a gestionar la cosa pública que no passi necessàriament per les institucions estatals. Una forma d’organització comunitària, amb estructures de contrapoder que també permeti desenvolupar mecanismes d’autodefensa pel que fa a la llengua. Es tracta d’aportacions rellevants, que entronquen amb una noció de dualitat necessària en el cas català, en tant que, mentre treballem per generar les condicions objectives i subjectives per a l’autodeterminació externa, es pot promoure l’impuls d’estructures civils d’autogestió en clau d’autodefensa nacional.
Tot i així, la seva aportació sobre la importància de la defensa de les condicions materials com a base per a la salut lingüística d’un poble és rellevant pel nostre cas. Contra amenaces com ara l’extractivisme dels propis recursos i la destrucció del patrimoni natural i de les formes de vida pròpies, l’autora defensa instruments d’autodeterminació interna, arrabassant funcions a l’estat a nivell coercitiu, amb estructures d’autogestió en àmbits com el comerç, l’ensenyament, o fins i tot la gestió en termes de seguretat, que permetin un control més gran sobre el territori, en forma d’una paraestatalitat per a gestionar la cosa pública que no passi necessàriament per les institucions estatals. Una forma d’organització comunitària, amb estructures de contrapoder que també permeti desenvolupar mecanismes d’autodefensa pel que fa a la llengua. Es tracta d’aportacions rellevants, que entronquen amb una noció de dualitat necessària en el cas català, en tant que, mentre treballem per generar les condicions objectives i subjectives per a l’autodeterminació externa, es pot promoure l’impuls d’estructures civils d’autogestió en clau d’autodefensa nacional.
És des d’aquesta perspectiva que hem d’entendre la posició de Yásnaya Elena Aguilar i les respostes que dona a les preguntes que li vam plantejar aquest desembre passat sobre llengua, processos d’assimilació, i unes dinàmiques de colonització que, a ambdós costats de l’Oceà Atlàntic, ens connecten als pobles que hem estat o seguim estant sotmesos al jou del poder castellà.
En aquest tall planteja un element llargament estudiat: estat i nació són dos elements que es reforcen mútuament. Una nació sense estat busca constituir-se en estat, i un estat sempre busca nacionalitzar la població dins les seves fronteres en la identitat dominant. Dit d’una altra manera, els estats creen nacions i les nacions creen estats.
És des d’aquest prisma que la diversitat lingüística i cultural esdevé una nosa per als estats, en tant que són precursors d’identitats nacionals diferenciades de la dominant als estats. A Europa aquest fenomen ha reeixit en molts països, i Yásnaya Elena Aguilar esmenta França com a paradigma, una dinàmica que històricament ha generat una reacció de les comunitats lingüístiques a aquestes actituds estatals d’homogeinització. Mentre que a Europa generalment quan hi ha hagut reacció a aquestes agressions ha estat en forma de nacionalisme, petició d’autonomia i de poder públic, a Amèrica ha generat rebuig cap al poder estatal i peticions de no intervenció. Una forma d’anarquisme d’arrel indígena que es pot veure exemplificada, en part en l’aixecament indígena de l’EZLN, a Chiapas.
Al tall anterior, l’autora i activista comença el plantejament de la seva alternativa: un món multilingüe. No concreta, en aquest cas, si en forma estatal o en quina altra forma. De fet, possiblement no és una qüestió que consideri rellevant: l’important és que sigui amb les fronteres que sigui, cal que la societat sigui multilingüe.
Aquí opera un element que no vivim a Europa: les comunitats lingüístiques indígenes americanes tendeixen a ser de dimensions (territorials i numèriques) més petites a les del nostre continent i amb fronteres lingüístiques molt menys clares. Per tant, des de la seva perspectiva no té sentit reivindicar modificacions de fronteres i creacions d’estats per a comunitats lingüístiques i potencialment nacionals d’uns pocs milers de persones i sense una delimitació territorial clara i amb continuïtat.
L’aportació més interessant de l’entrevistada és probablement la formulació d’una “utopia” pròpia, com a horitzó cap al qual caminar. Sense un camí definit, però com a antagonista clar a l’unilingüisme que l’autora atribueix a la dreta.
Aquest tercer vídeo alerta d’un fenomen global, que en aquest cas sí que afecta les llengües i cultures minoritzades de totes dues bandes de l’Atlàntic. Segurament de maneres diferents, però l’amenaça és la mateixa: la folklorització. En el fons, és el desarmament de l’amenaça política que podria representar l’existència d’una cultura. Aquest procés funciona permetent-ne l’expressió en la mesura en què no es contraposi a la cultura dominant de l’Estat, i així esdevé inofensiva mentre es manté l’aparença de multiculturalitat.
Aquesta és una amenaça especialment greu en llocs amb una alta presència de turisme, com ho són algunes zones de Mèxic i com ho són els Països Catalans, perquè aquesta folklorització ho té molt fàcil per entrar en el paquet de consum turístic. Així, veiem un altre cop com la indústria turística és una amenaça per l’existència de la diversitat lingüística i de les nacions sense estat com els Països Catalans.
Per això, l’entrevistada insisteix en la importància que l’activisme i la reivindicació cultural, nacional i lingüística reclami elements més tangibles i que puguin ser conflictius per l’estat, com els noms en les llengües pròpies. Elements que no siguin susceptibles de ser folkloritzats. Si no, sempre hi haurà aquest risc.
Finalment, el darrer vídeo reforça el plantejament inicial de l’article. Cal recordar que tots els estats americans, sense excepció, són estats creats per poblacions no originàries del continent. En aquest sentit, Mèxic i tota la resta d’estats de l’anomenada Amèrica Llatina, han continuat les polítiques d’assimilació i homogeneïtzació cultural i lingüística de les poblacions indígenes cap al castellà que va començar Espanya quan hi va arribar.
A Un nosaltres sense estat, l’autora esmenta que “l’estat mexicà ha dissenyat polítiques publiques, promulgat lleis i executat pressupostos per esborrar l’existència d’altres nacions i d’altres llengües. La castellanització forçada és un exemple d’una política publica que ha negat, de manera força exitosa, el dret de la població infantil indígena a accedir a educació en la seva pròpia llengua. Un procés de castellanització que ha inclòs càstigs físics i psicològics contra els parlants de llengües indígenes”. En una línia similar, afirma que “Mèxic és un estat, no una nació. Mèxic és un estat que ha encapsulat i negat l’existència de moltes nacions. La Constitució mexicana és força eloqüent pel que fa a l’establiment d’aquestes equivalències quan enuncia que la nació mexicana és única i indivisible”. I l’autora afegeix: si realment ho fos, no caldria decretar-ho.
En definitiva, les aportacions de la Yásnaya Elena Aguilar són interessants per entendre la perspectiva indigenista americana de la diversitat lingüística i la voluntat de construir, com diu ella mateixa, utopies lingüístiques multilingües, en contraposició a la utopia de societats unilingües (i homogènies també pel que fa a la diversitat dialectal).
Aquesta utopia, per tant, ha de passar forçosament per la normalització de les llengües pròpies de cada territori, i en el nostre cas del català. I aquest és l’argument més útil existent davant de discursos pretesament d’esquerres, però que es neguen a assumir la centralitat que hauria de tenir la normalització de la llengua catalana i de la catalanitat als Països Catalans, com a pedra angular del nostre projecte nacional col·lectiu.
